Malalts dels videojocs: tatuatges de Grand Theft Auto

He parlat moltes vegades d'aquesta saga al blog, una saga amb vendes multimilionàries i segurament la sèrie de videojocs més semblant a una franquícia cinematogràfica que ens puguem tirar a la cara. I encara tinc títols per jugar, però ja en soc un malalt.

No tant com la gent que se n'ha fet tatuatges, que és al que dedico l'entrada d'avui. Gent valenta, sense por del dolor i amb diners a la butxaca, que queda representada pels exemples que veurem ara.

No hi ha dubte que el més ambiciós, per lògica tecnològica, de tota la saga, és el GTA V, un videojoc espectacular que no té un protagonista, sinó 3. Destaca, però, sense cap mena de dubte -encara que no és el meu preferit-, el malparit entranyable d'en Trevor, que algú ha volgut dur a la cuixa per sempre.

Hi ha qui s'ha estimat més fer un homenatge a tot el joc, que és una autèntica animalada divertidíssima i amb estàndards de producció altíssims, i ho entenc, perquè a mi també em va agradar moltíssim. No és casualitat que sigui el tercer videojoc més venut de la història, només per darrere del Minecraft i el Tetris.

Curiosament, del GTA IV no he trobat cap tatuatge, potser perquè el salt a la llavors nova generació va ser espectacular, sí, però va quedar eclipsat per la cinquena entrega numerada. L'anterior títol de la saga, però, és immensament estimat pel salt tecnològic, el grandíssim mapa, la història i l'ambició de tot plegat, i tenim, per exemple, aquesta referència a la banda de Grove Street del Grand Theft Auto: San Andreas.

O aquest altre, que a banda de mostrar-nos una part del hud del joc, mostra la paraula que es pot introduir com a truc a la versió per a PC per tal d'obtenir diners infinits.

Del conjunt d'icones, números i barres de vida i companyia també tenim aquest tatuatge a la mà, que encaixa perfectament amb "l'arma" seleccionada pel seu propietari. I, en aquest cas, sembla que ja ha fet el truc dels diners infinits.

Parlant de trucs, aquest jugador de l'NBA, en Devonte Green, duu tatuat un truc de la versió PlayStation 2 del joc que proporciona munició infinita. 

Aquell joc el tinc començat i en eterna llista d'espera, cosa que pretenc solucionar, i el mateix em passa amb l'anterior, el Grand Theft Auto: Vice City, ambientat en una fictícia Miami dels anys 80 i carregat de música insuperable, una delícia per als nostàlgics d'aquella dècada.

Al mateix joc pertany aquest bonic i acolorit tatuatge, que sense necessitat de logo evoca perfectament el títol que aconsegueix homenatjar.

El primer GTA poligonal va ser el Grand Theft Auto III, ara potser primitiu i senzill comparat amb tot el que va venir després, però sens dubte revolucionari en el seu moment, i aquesta persona va voler mostrar el seu amor pel joc duent-lo a la cama.

Acabo amb una altra cama, que homenatja tant la saga sencera com els seus responsables, la gent de Rockstar.

No em sorprèn gens que hi hagi tatuatges d'aquesta magnífica franquícia que ens ha donat tantes alegries i ens ha fet descarregar tanta adrenalina. El que em sorprèn, en tot cas, és que no hi hagi moltíssima més gent que la porti a la pell.

M'he acabat el Grand Theft Auto V!

No és gaire habitual que jo m'acabi un videojoc, sóc massa dispers i aficionat a començar-los, però com que no tinc constància és, per desgràcia, una fita que me n'acabi un. Però com que de tant en tant passa, m'agrada parlar-ne al blog, i avui el protagonista és el més recent dels GTA, que va sortir el 2013 i jo he superat ara.

El 17 de setembre de 2013 sortia el Grand Theft Auto V per a PlayStation 3 i Xbox 360 (la versió que jo tinc), i aproximadament un any després apareixia la versió milorada per a les consoles de la següent generació, la Xbox One i la PlayStation 4. A l'abril de 2015 sortiria finalment per a Windows. Però la meva és la d'una de les consoles a les quals he fet més cas de totes les que tinc, i que després de més de 10 anys d'haver sortit a la venda encara em fa sentir orgullós de tenir-la. 

Uns mesos abans que sortís, la gent de Rockstar va començar a excitar el personal amb tràilers com aquest, que prometien coses molt grans per a la nova entrega de la franquícia. Si el Grand Theft Auto IV ja m'havia semblat una passada, amb el V es feia un salt endavant: al IV es notava que el mapa, sense arribar ni de bon tros a l'extensió del San Andreas, era prou gran com perquè els gràfics se'n ressentissin una mica. 

Amb el V s'ha tensat la corda i l'escenari augmenta diverses vegades la seva mida, i tot i així els gràfics milloren, amb efectes que no s'havien vist a l'anterior entrega. Amb una història situada a Los Angeles (perdó, Los Santos) i rodalies, encara no assoleix l'extensió del San Andreas, on podíem visitar aquesta ciutat i també San Fierro, Las Venturas i un grapat de poblets del comtat, però és un gran pas endavant. 

El que més crida l'atenció d'aquest videojoc, però, és que per primera vegada a la franquícia no controlem un, sinó 3 personatges. Els anem alternant amb més o menys llibertat, però tenint en compte que les seves històries convergeixen aviat i que duran a terme missions junts. 

Són en Michael De Santa, un home que mira de dur una vida allunyada de la delinqüència com a testimoni protegit després d'un assalt que no va acabar bé 9 anys enrere; en Franklin Clinton, exmembre d'una banda delictiva que vol fer més diners amb feines legítimes; i en Trevor Philips, un psicòpata violentíssim i amb perillosos rampells que també va formar part d'aquell assalt fallit i no li fa cap gràcia que en Michael hagi sobreviscut amb una nova identitat.

Naturalment la trama -que reconec que m'ha costat seguir, probablement perquè no he estat constant- els obliga a treballar junts i emmerdar-se en coses que no tenen gens de ganes de fer, i com és costum a la saga hi ha moltes missions per fer: algunes d'obligatòries, d'altres també necessàries però que no tenen incidència en la trama i d'altres que són opcionals, però el fet que el GTA V tingui 3 protagonistes modifica la dinàmica fent que en alguns casos hagin de coincidir dos d'ells o tots tres, i en les missions més importants, com ara els grans atracaments o els enfrontaments amb molts enemics, hem d'anar canviant d'un personatge a l'altre per tal de dur a terme accions concretes.

No és gens difícil, de fet, tot i que el joc ens premia amb medalles de bronze, plata o or segons la perfecció amb què acomplim les tasques, de manera que per als més perfeccionistes hi ha l'al·licient de fer-ho tot com se suposa que s'ha de fer -sempre ens permeten repetir missions si ens ve de gust-, i per als que no som ni tan perfeccionistes ni tan hàbils la recompensa és senzillament superar la missió i, si hem tingut sort, potser cau alguna medalla d'or, però llevat que vulguem l'assoliment/trofeu que donen en aconseguir-ne 70, en realitat no és un requisit per a acabar el joc.

El que sí que és un requisit per a acabar el joc el 100% és no només completar les 69 missions obligatòries, sinó també les secundàries, les trobades fortuïtes, les missions opcionals que poden consistir en trobar objectes escampats per tot el mapa o acomplir les tasques que ens assignen personatges d'allò més estrafolaris, a més de treure'ns llicències de pilot, atracar botigues, robar cotxes, saltar en paracaigudes, fer salts acrobàtics amb els cotxes o fer esport (al vídeo vèiem una triatló), perquè la llibertat que ens donen els GTA no ens permet únicament començar a matar a tort i a dret i fer el cabra -com esgrimeixen un joc rere l'altre els detractors de la saga-, sinó que també podem fer coses inofensives o fins i tot bones per a la salut.

És la grandesa d'aquests jocs: la immensa quantitat de coses que s'han de fer però també les que es poden fer. Naturalment, encara queden coses per polir i de vegades el sistema té errors, com per exemple trucar un personatge per quedar i que respongui que està ocupat, malgrat que el tenim al davant i veiem que està sense fer res. De tota manera, el GTA V creix força respecte al IV -però continuo pensant que el San Andreas, de la generació anterior, era més complet en aquest sentit, amb detalls com la possibilitat d'engreixar o aprimar i muscular-se segons l'exercici que féssim-, i la personalització de personatges i vehicles, a més de la bellesa dels dissenys, amb més nivell de detall que mai i unes transicions delicioses entre les escenes animades i el joc en si, el converteixen en un dels millors títols per a les consoles que el tenen al catàleg. 

És per això que no em sap tant greu haver hagut d'instal·lar forçosament, per primera vegada, un videojoc en comptes de tirar de disc. De fet no és ben bé així, sinó una mica més molest: hi ha un disc d'instal·lació i un altre de joc. Però bé, és el que passa per tenir una consola que no llegeix Blu-ray i els jocs els ha de tenir en DVD.

En qualsevol cas, amb més de 60 milions de còpies -més del doble que el IV- és el quart videojoc més venut de la història -darrere del Tetris, el Wii Sports i el Minecraft-, i en superar els 1.000 milions de dòlars d'ingressos en els primers 3 dies a la venda va esdevenir, també, el producte d'entreteniment que més ràpidament s'ha venut mai. 

En fi, ara que he acabat la història podria dedicar-me a completar-lo al 100%, però no ho faré, perquè tinc moltíssims altres videojocs per acabar. Si hi hagués episodis extra, com amb el IV, evidentment hi jugaria, però aquest cop no els han fet. Suposo que perquè hi ha un online més gran que mai i s'hi poden dur a terme missions formant grups d'usuaris, de manera que és com si es desenvolupés una història paral·lela a la que és pròpia del joc, en comptes de limitar l'experiència a modalitats concretes com a l'entrega anterior. No és per a mi, però: ni tinc subscripció a Xbox Live Gold ni sóc gaire fan del joc en línia, especialment després de provar-lo al IV i una mica al V i patir els atacs antiesportius de tants jugadors que només es dediquen a perseguir els febles i matar-los cada cop que reapareixen. Per als que sí que en gaudeixin, és la cirereta del pastís d'un videojoc increïble i imprescindible.

 

Recomanació personal: Grand Theft Auto IV

Feia molt que no rescatava aquesta secció on recomano videojocs perquè els conec bé i els avalo des de la meva humil opinió. Normalment es tracta de títols que m'he acabat i que m'han agradat molt. Aquest és el criteri. 

No pretenc descobrir ara el Grand Theft Auto IV, sinó que com que ha estat ara que l'he completat i aprofitant que la franquícia torna a estar en un bon moment gràcies a l'aparició, aquest mateix 2013, del Grand Theft Auto V, he pensat que estaria bé dedicar una entrada al capítol anterior d'aquesta popularíssima i milionària saga.

El GTA IV va ser el primer videojoc de la sèrie que va aparèixer per a les consoles en alta definició, és a dir la Xbox 360 i la Playstation 3, l'abril de 2008. En aquell moment jo m'acabava de comprar la consola de Microsoft i, a banda d'una recopilació de clàssics d'Xbox Live Arcade, al principi no tenia cap altre joc. 

Doncs bé, aquest va ser el primer, gràcies als 60 euros de descompte inclosos a la promoció amb què vaig adquirir la consola, i tot plegat em va permetre adquirir-lo el dia que sortia (la tarda abans, de fet, a força d'insistir als venedors d'El Corte Inglés que per internet es deia que ja el venien), sense haver-lo de comprar a Anglaterra —amb preus molt inferiors als d'aquí— al cap d'uns mesos, com és habitual i com ha passat amb la majoria dels més de 50 videojocs que tinc per a la Xbox 360.

La intro del GTA IV ja era per a caure'ns la bava, i les expectatives eren certament altes, després de l'èxit de l'impressionant Grand Theft Auto: San Andreas, que al seu torn millorava el GTA: Vice City i aquest el GTA III, entrega amb què la franquícia va entrar en una dinàmica de presentar obres mestres, sempre segons els estàndards de l'època, que continua encara ara. De fet, aquest joc va trencar rècords d'èxit comercial del sector, amb més de 500 milions de dòlars d'ingressos la primera setmana a la venda.

El GTA IV tornava a Liberty City, la Nova York de l'univers GTA, que trobem reproduïda gairebé al detall. És una passada tenir-ne consciència quan s'ha estat a la Nova York real, i potser és per aquest nivell de detall que els gràfics del joc se'n ressenteixen lleugerament i no arriben al nivell d'altres produccions per a la Xbox 360 i la PS3. 

Tot i així és innegable que els gràfics eren el millor que s'havia vist mai a la saga i que Rockstar els havia tret tot el suc possible tenint en compte l'espai que havia de dedicar a d'altres aspectes del videojoc. Ho veiem en les expressions facials dels personatges, un nou motor gràfic que dóna més realisme als moviments i uns vehicles més propers a la realitat (amb més realisme també en les col·lisions i les seves conseqüències), a més d'espectaculars canvis meteorològics i altres efectes que no s'havien vist abans.

Com en anteriors jocs, aquí es tracta de dur a terme missions que sorgeixen dels contactes que fa el protagonista, en aquest cas en Niko Bellic, un serbi veterà de la guerra dels Balcans que vol estrenar una vida pacífica, pròspera i allunyada dels problemes a Nova York, on hi té un cosí. Això dóna lloc a l'aparició d'un bon nombre d'interessantíssims personatges secundaris (amics, enemics, aliats, gent sonada...), estranys companys de llit, missions opcionals i, evidentment, acció, tirotejos i molta espectacularitat.  

A banda de les missions, com que es tracta d'un gènere conegut com a sandbox o de món obert, també es pot fer allò tan divertit de jugar lliurement, sense un objectiu, fent l'imbècil i provocant el caos fins que ens maten, o ens matem, sense desar la partida:

És quelcom que tots hem fet alguna vegada, sobretot quan estem amb gent i no volem posar-nos a jugar seriosament al joc. La idea és, doncs, veure qui la fa més grossa. I sí, dur a terme accions de les que donen mala fama als GTA entre els pares més amoïnats. Ja se sap que després sortim al carrer i volem fer a la vida real allò que abans hem fet amb la consola.

He dit que ara feia l'entrada sobre el GTA IV perquè ara l'havia acabat. Sí i no. El joc principal el vaig acabar fa molt de temps, però el 2009 van aparèixer dos episodis descarregables que allargaven l'experiència oferint noves històries protagonitzades per personatges diferents, que després es van llançar en format físic com a Grand Theft Auto IV: Episodes from Liberty City, que és el disc que m'he acabat ara i, per tant, ja considero completa la meva experiència amb el joc, encara que es podria esprémer més acabant totes les missions secundàries o intentant repetir i fer millor certes missions, a més d'aconseguir els assoliments que em falten, de vegades pensats per a autèntics cracks amb molt de temps lliure. No ho faré, perquè tinc molts altres videojocs esperant-me, però l'opció hi és.

El primer d'aquests episodis (exclusius de la Xbox 360 només temporalment, ja que després van acabar sortint també en Playstation 3) és The Lost & Damned, on controlem en Johnny Keblitz, membre de la banda de moters que dóna nom a l'episodi. 

Una història on per força farem servir molt les Harleys i que ens recordarà la sèrie Sons of Anarchy, per tant si aquesta us agrada no deixeu de jugar a GTA IV: The Lost & Damned.

L'altre és The Ballad of Gay Tony, on en Luis López, ajudant del propietari de discoteques Tony "Gay Tony" Prince, es dedica a treure'l dels merders on es fica. Aquí ens mourem pel món de les discoteques, fins i tot ens faran ballar, però hi ha més acció, més explosions i més armes i vehicles disponibles que a l'anterior.

Són dos episodis que allarguen el joc unes quantes hores, amb assoliments, missions opcionals i personatges secundaris propis i històries ben trenades, i per a acabar-ho d'arrodonir tenen connexions entre si i amb el joc principal (en Luis, per exemple, el veiem al terra del banc en un dels vídeos, i al seu episodi veurem en Niko i en Johnny). El GTA IV, doncs, és un conjunt de 3 històries, ara que el GTA V destaca per tenir diversos protagonistes i sembla que innovi en aquest aspecte quan en realitat no és així.

Entre les moltes novetats interessants del Grand Theft Auto IV hi ha la del multijugador en línia, que té 15 modalitats disponibles, gairebé sempre enfrontant equips de jugadors o bé posant-nos sols contra el perill. No sóc gaire fan del joc en línia, i en el cas del GTA IV m'he trobat sovint que sembla que els altres s'associïn per a acabar amb mi i s'esperin a que ressusciti per tal de tornar-me a matar de seguida. Joc brut que no hauria de ser la norma però que, per desgràcia, em va fer avorrir aquesta possibilitat.

Més novetats: un telèfon mòbil des d'on podem trucar altres personatges o repetir missions, accés a internet a les botigues dedicades a aquest negoci o la possibilitat d'anar als llocs en taxi (molt útil si ens volem estalviar llargs trajectes quan duem a terme missions) són segurament les més interessants, però cal destacar la introducció de determinades decisions relacionades amb matar o no matar alguns personatges, que alteren la història i ens conviden a tornar-hi a jugar per tal de veure què passa si prenem la decisió contrària el segon cop.

Pel que fa a la resta de possibilitats, el GTA IV segueix l'estàndard marcat sobretot pel San Andreas, que tot i ser de l'anterior generació el guanya en algunes coses: dura molt més, el mapa és molt més gran (però ni de lluny tan detallat com el de Liberty City), el protagonista es pot personalitzar molt més i pateix canvis físics... però manté la ja mítica ràdio dels vehicles, amb música real de diferents estils i èpoques repartida en diverses emissores, així com les maneres de recuperar-nos de les ferides, que són o bé menjar o bé tenir sexe (de pagament i gratuït). I, naturalment, el que dóna nom a la saga, robar cotxes (i altres vehicles), que aquí també podem fer i farem.

Aquesta entrega no podia estar exempta de polèmiques, i a les habituals de permetre'ns matar gent perquè sí i contractar els serveis d'una prostituta s'afegeix la conducció sota els efectes de l'alcohol, que va fer que Rockstar rebés crítiques pertot arreu. A més, a l'episodi The Lost & Damned podreu veure un nu masculí frontal, cosa molt rara al món dels videojocs, per no dir que no havia passat mai.

Malgrat tot el Grand Theft Auto IV, amb notes mitjanes que superen el 95% i més d'una nota perfecta per part d'alguns mitjans especialitzats, és el joc més ben valorat de la franquícia i un dels que tenen millor puntuació de tota la història dels videojocs gràcies a les seves enormes virtuts tècniques i argumentals. Actualment a GameRankings només està per darrere del Super Mario Galaxy, el The Legend of Zelda: Ocarina of Time i el Super Mario Galaxy 2. Només per això ja ens hauria de cridar l'atenció, però si a sobre som fans dels GTA hi hem de jugar, i l'hem de tenir, peti qui peti. 

El mateix passa amb el Grand Theft Auto V, que ha establert un nou rècord mundial de vendes amb més d'11 milions de còpies i 800 milions de dòlars d'ingressos en les primeres 24 hores. De fet, ja és el producte d'entreteniment més ràpidament venut de la història. 

Aquest cop toca tornar al fictici estat de San Andreas (en realitat Califòrnia) i la ciutat de Los Santos (Los Angeles), amb 3 protagonistes simultanis, i encara que no l'he provat em refio tant de la franquícia com del fet que en qüestió de notes només ha quedat per sota del videojoc que avui protagonitza aquesta entrada del bloc. Potser, amb l'arribada de noves anàlisis, l'acabarà superant. Ja us ho explicaré, perquè sens dubte me'l compraré (o me'l faré regalar) espero que aviat.

Jocs revolucionaris: Grand Theft Auto III (2001)

Aprofitant que abans-d'ahir vaig parlar de la pitjor versió del Grand Theft Auto 2, alhora un dels pitjors títols de la Gameboy Color, trobo que és un moment molt adequat per parlat d'un dels videojocs més revolucionaris de la darrera dècada (de fet se celebra ara el seu 10è aniversari), un títol després àmpliament superat però que va suposar un canvi enorme en el gènere i en la manera de fer molts dels jocs que més triomfen ara. I és, precisament, el Grand Theft Auto III:

Aquí teníem el tràiler de la versió Playstation 2, que va ser la primera que va sortir, a l'octubre de 2001. Uns mesos després en va sortir la versió PC i també estava prevista la de la Xbox, però va ser retinguda durant un any perquè Sony havia aconseguit l'exclusivitat dels GTA amb la distribuïdora Take-Two, sòcia de Rockstar, i fins que no es va aixecar no va poder aparèixer per a la consola de Microsoft. 

Això passava el 2003, al Grand Theft Auto: Double Pack, que contenia aquest títol i el següent, Grand Theft Auto: Vice City. Ara que hem fet una mica d'història comencem a veure per què va ser tan revolucionari:

Això és el GTA 2, que ja implicava robar cotxes i anar a fer missions de certa violència però, tal com va reflectir la seva acollida per part de la crítica i el públic, no tenia res a veure amb el que passaria a l'entrega següent:

El salt a tots els nivells és brutal, començant pel gràfic, que és el més evident, però també en els aspectes de la complexitat argumental, la millora de la jugabilitat i la diversió que proporcionava la immensa llibertat del gènere conegut com a sandbox, que és el joc no lineal on hi ha una sèrie de missions que hem de dur a terme, però no necessàriament en un ordre estricte ni amb l'obligació d'estar constantment pendents de fer-les. Això sense esmentar la capacitat d'exploració de pràcticament tot el mapa o les accions arbitràries que podem executar, amb conseqüències diverses, i el molt superior nivell de realisme del joc respecte a l'entrega anterior. 

Tot això seria superat després amb el Vice City, el San Andreas i el GTA IV, naturalment, i d'una manera espectacular, però aquest va ser el primer. Aquest va ser el que va posar les bases, que mirades ara semblen primitives, brusques i amb molts errors però que no fan que el joc sigui menys divertit i recomanable. Va ser com un nou naixement de la franquícia de Rockstar, que a partir de llavors, amb els seus estàndards de qualitat i un creixent pressupost, proporcionaria a la companyia ingressos econòmics de rècord, a més d'acumular premis i excel·lents crítiques (i també crítiques de les negatives per la violència, el sexe i els actes criminals que hi apareixen) ja des d'aquest GTA III, que fa deu anys va ser considerat per molts com una obra mestra i, per molts anys que passin, continua sent un imprescindible.

Videojocs que m'han regalat pel sant

Ahir va ser el meu sant, i com és habitual em van regalar còmics i videojocs. De fet, me'ls demano jo d'Anglaterra per tal que surtin més barats. Per l'aniversari, avui fa 3 mesos, no em vaig demanar cap videojoc (per Nadal i Reis sí), però aquest cop sí. I potser us preguntareu "a mi què m'importa els jocs que et compris o et regalin?". Potser teniu raó, però estic tancat a casa estudiant i tot i que fa dos dies que els tinc serà avui que els podré provar per primer cop, perquè he complert els objectius del dia. Són els següents:

El Red Dead Redemption, un dels jocs de 2010, que és un joc literalment de l'estil GTA (al cap i a la fi també és de Rockstar) però ambientat a l'Oest americà de principis del segle XX. No sóc pas cap gran aficionat als westerns (només als més moderns, anomenats també "crepusculars", que és precisament on correspondria aquest joc), però no vol dir que no m'interessin, i si hi sumem el fet de poder-hi participar activament en un joc tan ben rebut i amb la garantia de Rockstar... només era qüestió de temps que me'l comprés. 

L'altre és aquest Bayonetta, de Sega, un altre dels jocs que van impressionar el sector, en aquest cas aparegut el gener de 2010 (octubre de 2009 al Japó). No és un títol que doni llibertat gairebé absoluta com l'altre, però a canvi ofereix acció sense descans i hordes d'enemics que t'ataquen sense parar. Mola. Vaja, com a mínim és espectacular. Aquest l'havia provat en baixar-me la demo i ja em va convèncer, i també va ser molt ben rebut (més el de la Xbox 360 que el de la Playstation 3, cosa poc freqüent).

Tots dos són, evidentment, per a la Xbox 360 i fan que continuï com la segona consola per a la qual tinc més jocs (ara 40), però només a un d'empatar amb la Mega Drive. No compro per comprar, però al ritme que vaig, encara que sigui de 5-6 jocs a l'any, és evident que la superarà. I ara vaig plegant, que si no no em quedarà temps per jugar-hi! 

Curiositats de la història dels videojocs: Anuncis (17a part) - Tràilers dels Grand Theft Auto

I la subsecció dels anuncis es resisteix a dir adéu definitivament, perquè avui se m'ha acudit parlar, aprofitant que van sortint informacions sobre la posada en marxa del futur Grand Theft Auto V, dels anuncis que han acompanyat les diferents entregues de la reeixida franquícia des que va fer el salt a les 3D. 

Qualsevol que conegui aquests jocs i hi hagi jugat encara que sigui una estona sap que tenen un desenvolupament molt cinematogràfic, i per tant els anuncis que us porto són, de fet, tràilers, com si fossin anuncis de pel·lícules de ple dret. Comencem amb el Grand Theft Auto III, el primer en tres dimensions:

Ara els gràfics fan una mica de vergonya, però hem de pensar que va sortir el 2001. Tot i així, és espectacular, i l'ambientació musical operística s'adiu molt a la italianitat d'en Tony Cipriani, el protagonista d'aquesta entrega per a Xbox, Playstation 2 i PC. 

També era italoamericà en Tommy Vercetti, el personatge que controlàvem al Grand Theft Auto: Vice City (2002), però aquí l'ambientació era plenament vuitantera i la música, la que corresponia a aquella inoblidable i irrepetible dècada. Malgrat el que diu l'anunci, el joc també està disponible per a la Xbox, com és natural amb millors gràfics que en el cas de la Ps2. El següent seria el Grand Theft Auto: San Andreas, de 2004 i disponible per a les mateixes plataformes:

Aquest és el joc a partir del qual vaig entrar jo a la saga, i no sé si és el millor, però sí el més llarg, amb tres ciutats enormes per explorar i també zones no urbanitzades pel mig. Un joc impressionant, com el tràiler oficial que us ensenyava. El 2005 sortia el Grand Theft Auto: Liberty City Stories per a la PSP (posteriorment seria convertit a la Ps2), i dels diversos tràilers que hi ha disponibles (igual que amb els jocs anteriors) m'ha fet gràcia el japonès, que és el que poso aquí:

 

No és que sigui d'aquells que fan gràcia en el sentit de fer-nos riure, però sempre és curiós veure'l subtitulat en japonès. El 2006 sortiria un altre Stories, en aquest cas el Vice City Stories, també per a la PSP i posteriorment la Ps2:

I com que tornava a Vice City i als anys 80, no és gens estrany que tingui la música que més posa els pèls de punta. El 2008 va sortir el Grand Theft Auto IV, el primer en molt de temps que recuperava la numeració romana de sempre:

Era el primer de la nova generació, per a la Xbox 360, la Playstation 3 i, naturalment, ordinadors. Espectaculars tots tres tràilers. I el 2009 en van sortir dos capítols extra, primer descarregables i després comprables físicament, dels quals també se'n van fer interessants tràilers. Comencem amb The Lost & Damned:

Aquest episodi estava protagonitzat per en Johnny Keblitz, un personatge que apareixia al joc principal com a secundari, i no cal que digui que tenia una ambientació motera d'allò més americana. Al final del tràiler parla d'una exclusiva per a Xbox 360, però al final va ser només temporal, perquè va acabar apareixent també per a la Playstation 3 i PC el 2010. El mateix va passar, tot i que amb menys mesos de diferència, amb el següent, The Ballad of Gay Tony:

També pell de gallina, aquest, i és que l'ambientació discotequera, encara que personalment sóc antidiscoteques i antiballar, si la miro des de la distància m'agrada molt. El seu protagonista és, en aquest cas, en Luis Fernando López, un dels hostatges del famós atracament del banc del GTA IV. I aprofito per posar també el tràiler que presentava el disc físic amb tots dos episodis, que permetien que fins i tot els no posseïdors del GTA IV hi juguessin (amb la versió descarregable no es podia fer):

Ho he fet sobretot per la cançó, The Look (Roxette), ho he de reconèixer. També el 2009 sortia el Grand Theft Auto: Chinatown Wars, per a la Nintendo DS i mesos després per a la PSP. A causa de les limitacions tècniques de la portàtil de Nintendo, el plantejament gràfic recordava el dels primers dos GTA, en què vèiem els personatges i els cotxes des d'una càmera zenital, però és igualment interessant veure'n el tràiler, i el joc és tan bo que quan va sortir per a la PSP es va mantenir el seu concepte:

Acabem d'aquesta manera amb el repàs a alguns dels tràilers (ja he dit que sovint n'hi havia diverses versions) que han acompanyat una de les sagues més importants de la història moderna dels videojocs, uns anuncis tan treballats com els títols que presenten.

Recomanació personal: Grand Theft Auto Chinatown Wars (Nintendo DS)

A la recomanació d'avui no parlaré d'un joc qualsevol de la saga Grand Theft Auto, que mereix el protagonisme dins la secció "Grans sagues de la història dels videojocs", sinó que defensaré un títol concret que malgrat la seva grandesa està envoltat per prejudicis fins i tot per part dels incondicionals de la franquícia: el Grand Theft Auto: Chinatown Wars de la Nintendo DS. No s'està venent com s'esperava i no és que Rockstar em pagui ni res d'això, però pels comentaris que he sentit de gent que és aficionada a la saga crec que és necessària la defensa d'un títol excel·lent però amb el llast dels prejudicis que associen la portàtil de Nintendo als jocs infantils, dolents i descafeïnats, una fama que s'ha de dir que Nintendo s'ha guanyat sola.

Ja he dit que no repassaria la franquícia, no és aquest el lloc per fer-ho, però sí que esmentaré que els seus jocs van suposar una revolució dins els videojocs i un gènere en sí mateixos molt imitat, amb títols per a diverses consoles. El primer Grand Theft Auto va sortir per a la Playstation, la Dreamcast, PC i posteriorment la Gameboy Color. Després va rebre una ampliació anomenada GTA: London 1969 per a Playstation i PC (en PC havia sortit també London 1961), i el mateix any, el 1999, apareixia la seva seqüela, Grand Theft Auto 2, per als mateixos sistemes que havien vist la primera part de la saga. El Grand Theft Auto III, el primer en 3D, faria el salt a Playstation 2, també sortiria en PC i posteriorment es convertiria a Xbox.



Però després no va arribar el IV, sinó el Grand Theft Auto: Vice City (Ps2, PC i Xbox), i la saga va tornar a una consola portàtil, la Gameboy Advance, amb l'exclusiu Grand Theft Auto Advance. El mateix any que passava això, el 2004, veia la llum el títol més complet de la franquícia, el Grand Theft Auto: San Andreas (Ps2, PC i Xbox). Resistint-se a fer servir el IV (cosa que també passaria amb els Street Fighter, que els va costar molt passar del II al III), els dos jocs següents, per a la PSP tots dos, serien Grand Theft Auto: Liberty City Stories i Grand Theft Auto: Vice City Stories. Però finalment el 2008 va sortir l'esperat Grand Theft Auto IV, el primer de la generació actual de consoles, per a la Xbox 360, la Playstation 3 i PC.



Exclusivament per a la Xbox 360 hi ha (amb 50 milions de dòlars pel mig), a través de la descàrrega, el Grand Theft Auto: The Lost & Damned, una ampliació del IV però amb una història i un personatge nous, i amb una durada prou respectable com per poder-se considerar un joc per sí mateix.

I finalment va arribar el títol que recomano a tothom que hagi gaudit de qualsevol dels jocs de la saga, el Grand Theft Auto: Chinatown Wars de la Nintendo DS, aquest 2009.



A causa de les limitacions tècniques de la consola, a l'hora de programar el joc es va haver de tornar a la vista aèria de les dues primeres entregues (i la de la Gameboy Advance), però els escenaris són en 3D i això dóna un aspecte modern al joc. D'altra banda s'ha fet un mapa de la ciutat de Nova Y... Liberty City, vull dir, que és exactament igual que el del GTA IV, però amb una illa menys, i com que temporalment se situa a la mateixa època hi reconeixerem espais que veiem contínuament al germà gran del joc. Aquesta gran extensió requeria un aprofitament del cartutx de la portàtil de Nintendo molt gran, de manera que tant els vídeos característics de la saga com les emissores de ràdio amb música real que defineixen els GTA han estat reconvertits en imatges fixes amb textos i música instrumental sintetitzada, respectivament. Tot i així riurem més d'una vegada amb segons quins diàlegs, encara que no siguin en moviment ni puguem gaudir dels excel·lents doblatges habituals de la saga.

Aquestes limitacions no fan perdre, però, ni una mica de valor a aquest gran joc de la Nintendo DS que representa el primer títol adult del catàleg de la consola, que ja era hora. Aquí, com en qualsevol altre GTA, robarem cotxes, matarem per encàrrec (o perquè sí), traïrem, fugirem de la policia, comprarem armes i les farem servir, ens saltarem els semàfors en vermell i tota una sèrie d'actes delictius que seran imprescindibles per tal d'avançar en l'aventura.


Una de les novetats d'aquesta versió és la necessitat de traficar amb drogues (res a veure amb els Nintendogs ni els Imagina ser mamá i companyia) per tal de poder guanyar diners ràpidament. També podem treballar honradament de taxistes o tatuadors, per exemple, però el sou és més baix.

Les transaccions amb els camells es fan amb el llapis tàctil, i això ens serveix per començar a veure que la Nintendo DS també ofereix avantatges sobre les altres consoles. A GTA: Chinatown Wars el stylus és molt important, i està implementat sempre d'una manera molt intel·ligent i justificada. Des de l'exemple que hem vist fins a fabricar còctels molotov en una benzinera, o robar un cotxe (de diferents maneres, segons el tipus de vehicle).


En definitiva, un joc molt recomanable perquè manté l'essència d'aquesta gran saga, però alhora aprofita la Nintendo DS com pocs jocs, malauradament, ho han fet. És llarg (però ni molt menys com el GTA IV o el San Andreas), divertit, es pren seriosament la consola com a màquina també per a adults i compensa el canvi d'aspecte visual amb una jugabilitat perfecta i, com és marca de la casa, una història que atrapa, en aquest cas la d'un xinès, en Huang Lee, que se submergeix al món de les Tríades, la màfia xinesa, per protegir l'honor del seu difunt pare.