Reflexions: Arqueologia dels videojocs

M'agrada considerar-me un arqueòleg dels videojocs, en una accepció molt generosa de la paraula i tenint en compte que, en qualsevol cas, ho seria en un grau d'aspirant a aficionat, i això sent benèvol. Sí, he dit "aspirant a aficionat".

M'encanta descobrir coses d'aquest petit gran món que no coneixia, intentar memoritzar-les en la mesura del possible, parlar-ne aquí, al blog, amb l'esperança que si algun dels meus pocs lectors casualment no coneixia aquestes "troballes", aquell dia se'n vagi a dormir sabent alguna cosa més i, amb sort, li sembli interessant i la recordi durant un temps. Jo mateix vaig aprenent sobre la marxa -no us penséssiu pas que ni la meitat del que explico en aquest blog són coses que sabia d'abans- i, tot i així, les oblido amb facilitat.

Gaudeixo assabentant-me de curiositats de la història dels videojocs, històries dins de la història, coneixent grans obres que em van passar per alt en el seu moment, però també de no tan grans, i no tan bones, que trobo que es mereixen igualment l'atenció d'algú perquè sempre se'ls pot trobar alguna cosa positiva. M'emociono quan es rescata de l'oblit algun videojoc que es considerava perdut, o que directament ni tan sols se'n coneixia l'existència fins que n'apareix alguna pista... Tot això són coses que m'animen el dia a dia. 

Però potser aquest afany investigador de vegades se m'escapa de les mans, i m'adono que dedico molt més temps a això que a jugar als propis videojocs. No és només una qüestió de tenir-ne massa i no poder-los dedicar el temps que es mereixen, que això li passa a tothom. Estem parlant de paradoxes com, per exemple, haver descobert l'existència d'un arcade cancel·lat en el seu dia perquè 29 anys després es decideix acabar-lo i llançar-lo en consoles modernes, pagar-lo, esperar-lo no 29 anys més, però sí més d'un any, que m'arribi a casa i que encara no hi hagi jugat.

O que m'ompli la boca dient que els recopilatoris de clàssics són els llançaments que més m'atrauen, esperar-los amb candeletes i, a l'hora de la veritat, tocar els jocs inclosos molt per sobre i mantenir-los, idealitzats, a la prestatgeria.

També hi ha la vessant de les troballes de "tresors", títols que, quan s'ha pogut, s'han comprat a un preu ridícul perquè eren retro i fa uns quants anys això no interessava gaire, i ara que han pujat més de preu, una part de la diversió consisteix a comprar-los, amb tota la paciència del món, al preu que cadascú consideri raonable. Total, per no jugar-hi.

Potser és això, i ara em posaré autocompassiu, com sempre faig amb aquestes entrades de reflexions: atès que ja no tinc, per circumstàncies familiars, pràcticament temps per jugar a videojocs, la segona cosa més divertida que hi puc fer és parlar-ne, sentir-ne parlar, investigar coses, i comprar, comprar a bons preus, sí, però comprar massa igualment. És un plaer immediat i relativament senzill.

Tot plegat es podria interpretar de manera positiva. Podríem pensar que, malgrat els obstacles o els impediments, trobo maneres de gaudir dels videojocs  indirectament. Però d'un temps ençà he pensat que, a més d'això, aquesta afició "arqueològica" meva, aquesta obsessió amb el retro, també respon a mancances que tinc com a videojugador.

M'he lamentat moltes vegades de les oportunitats que he perdut en l'àmbit dels videojocs, per exemple pel meu desinterès, a l'època, pels salons recreatius. O per decisions de compra d'altra banda comprensibles en un usuari infantil i juvenil, i que podien ser correctes, però que implicaven no apostar per títols que, amb els anys, s'ha vist que eren els "imprescindibles" d'una màquina o una altra. 

També del fet que m'hauria agradat conèixer "quan tocava", i no des de la perspectiva del futur, molts més videojocs que no pas vaig conèixer aleshores. I potser -o segurament- és per això que intento inútilment "posar-me al dia", però no aconsegueixo enganyar-me ni a mi mateix quan parlo de videojocs que he conegut ara, mentre que altres persones afins a mi en aquest mitjà d'entreteniment en parlen amb coneixement de causa, amb una experiència i una nostàlgia reals. 

Molts cops, com que no he jugat a gaires "imprescindibles" i, si ho he fet, ha estat ara, m'he sentit com un impostor, un farsant, en això dels videojocs. De fet, no soc gaire bo jugant-hi i si m'acabo un joc sol voler dir que és fàcil, que té vides infinites (un GTA mateix) o que he buscat ajuda quan m'he encallat. 

Són sentiments que no puc evitar. Per sort, igual que hi ha persones a qui ens cau bé en Dan Hibiki i fins i tot l'agafem de tant en tant, jo tinc bona gent al voltant que em diu que no m'he d'amoïnar per totes aquestes coses i gaudir dels videojocs sense donar-hi més voltes, que tant li fa a què hem jugat i a què no, o a què ens ve de gust jugar en cada moment.

Intento fer-los cas i pensar de manera més positiva, però el que espero que no canviï mai és la meva fam de coneixements, tot i que espero posar-me algun dia amb el pràcticum. 

 

Reflexions: La importància del "lore"

Una conya recurrent que es pot fer de mi -i, si hi participo de vegades, amb mi-, i ja us dic que es fa, és la meva obsessió amb no perdre'm referències, picades d'ullet, etc. que en molts videojocs hi ha a entregues anteriors de la mateixa saga, altres jocs de la mateixa desenvolupadora o, fins i tot, títols que no compleixen ni una condició ni l'altra, però que en són font d'inspiració, homenatge o, senzillament, els creadors del joc en qüestió han volgut referenciar breument. 

Són coses que, generalment, no incideixen en el gaudi del joc en si, però que trobo que enriqueixen l'experiència si s'hi arriba amb els deures fets, perquè el lore, o el rerefons d'una història, sempre ajuda a entomar un producte d'entreteniment -sigui un videojoc, un llibre, un còmic, una pel·lícula o una sèrie- d'una manera més conscient.

És per això que dono importància a jugar als videojocs d'una saga per ordre d'aparició (no cronològic, però això donaria per a un altre debat), i generalment intento no jugar a una segona o tercera part sense saber d'on ve tot plegat. Hi ha excepcions, és clar. El meu primer GTA va ser el San Andreas, el meu primer Street Fighter, el II -com suposo que va ser el cas de la immensa majoria de la gent, atès el brutal salt en tots els sentits que va suposar aquesta seqüela-, i el meu primer Super Mario Land també va ser la segona part de la saga.

En molts casos, com els que he exposat, és cert que no té cap rellevància, perquè la connexió entre les parts, des del punt de vista argumental, és petitíssima o directament inexistent, com per exemple entre el Quackshot i el Castle of Illusion, que hi ha qui considera de la mateixa saga, però que només tenen a veure el gènere i que els seus protagonistes són de la mateixa família de franquícies, i que estan desenvolupats per Sega. Tanmateix, m'agrada, si puc i en soc conscient, entrar a les sagues amb el xip d'arqueòleg -aficionat, no ho oblidem- dels videojocs i gaudir de l'evolució gràfica, jugable i, si n'hi ha, argumental tal com estava previst que la gent en gaudís originalment.

No em fa res tirar enrere i veure un món i uns personatges que conec en un estat més primitiu del que estic acostumat a veure. No és aquest, el problema. I ho fem i no passa res, tot i que, per posar un exemple, si es juga al primer Kirby es pot trobar a faltar la popular i utilíssima mecànica de copiar característiques d'alguns enemics quan ens els fiquem a la boca -no va ser el meu cas, ja que vaig entrar a la saga amb la primera entrega de totes, el Kirby's Dream Land (Game Boy)-. Però si jugo a un videojoc i hi té un cameo un personatge que en una entrega anterior era protagonista o secundari, per posar un exemple de cosa que pot passar, m'agrada ser conscient que ho és, que m'arrenqui un somriure o em transporti mentalment a aquella experiència anterior, o prevista per ser anterior. Vull entendre la picada d'ullet, saber que va adreçada a mi.

També m'agrada quan, per exemple, un personatge que era NPC en una saga de sobte es pugui controlar, o tingui un pes més gran dins de la història, i ser-ne testimoni coneixent-lo d'abans. Parlo de coses com poder controlar en Toad al Super Mario Bros. 2 occidental després d'haver-lo vist al final dels castells del Super Mario Bros., o xalar amb la possibilitat de portar personatges de Final Fight als Street Fighter Alpha, que en el meu cas, encara que més d'un es pugui endur les mans al cap, no va tenir cap impacte perquè no havia jugat mai al mític beat'em up quan vaig estrenar el meu estimat Street Fighter Alpha 2 a la Saturn. Parlo d'això, de no poder treure el 100% del suc a una referència, a un convidat especial, a un cameo, per manca de bagatge.

De vegades són coses més importants i que van més enllà del lore pròpiament dit, com ara una mecànica assolida en un joc anterior que en un de posterior es dona per coneguda, i que és millor haver après de manera orgànica quan tocava, o també pot passar que coneixem la mecànica d'un títol on estava més polida i, en anar cap enrere, ens frustra que ja hi sigui, però que no sigui tan completa o no funcioni tan bé. Al capdavall, és una involució, tot i que de la mateixa manera que m'agrada veure l'evolució d'una saga, també trobo "arqueològicament" interessant fer el camí invers si és així com hi he entrat jo.

Per una altra banda, des del punt de vista argumental és important, per a mi, viure un esdeveniment històric dins l'univers d'una saga en el moment en què es produeix, no en forma de referència en una entrega més avançada de la sèrie. En altres paraules, m'estimo més no spoilejar-me en jugar a un videojoc abans que a un altre que hauria d'haver tocat primer.

No és una qüestió de no poder jugar als videojocs en l'ordre que ens doni la gana, perquè en teoria estan dissenyats de manera que no passi res per fer-ho així, però sobretot en el cas dels que tenen una història que es desenvolupa en diverses parts està bé gaudir-ne en l'ordre de sortida, que és com la van pensar els seus creadors.

I vosaltres què en penseu? Li doneu importància, al lore o rerefons d'un videojoc?