Còmics i videojocs: Zenki

No soc cap superexpert en manga, però podríem dir que conec unes quantes coses del sector, i tot i que hi ha molts còmics japonesos populars, mítics i llegendaris que encara no he llegit i en alguns casos potser no ho faré mai, sí que conec almenys el nom d'una quantitat considerable d'obres de les dècades dels 80 i 90.

Doncs bé, per alguna raó no tenia ni idea de l'existència del manga que avui protagonitza la nova entrada d'aquesta antiga i últimament poc prolífica secció, i això que és un shōnen dels 90 i de la revista més famosa d'aquesta demografia, la Shōnen Jump. Però per què en parlo? Doncs, evidentment, perquè va tenir videojocs. De fet, 5 i tot.

Es tracta de Zenki, un manga escrit per Kikuhide Tani i dibuixat per Yoshihirō Kuroiwa que es va publicar al Japó de 1992 a 1996 i es va recopilar en 12 volums.

A més, va tenir una sèrie animada de 51 episodis el 1995 i una OVA el 1997, que adaptaven a l'animació aquesta història sobre un dimoni que ha estat alliberat del segell que el mantenia captiu segles després per una descendent seva. 

El primer joc es va anomenar Kishin dôji Zenki: Rettō raiden, el va desenvolupar CAProduction i va sortir el 4 d'agost de 1995, si ens hem de refiar de la Wikipedia.

Com podem veure, és un plataformes d'acció que té força bona pinta, fins i tot si no coneixem el material original. Com hem dit abans, el 1995 el manga va ser adaptat a anime i va ser aquest el motiu pel qual es van començar a fer videojocs de Zenki, perquè el segon arribaria menys d'un mes després, l'1 de setembre, el Kishin dôji Zenki de la Game Gear.

És un altre plataformes d'acció que té també molt bona pinta, i aquest cop és un desenvolupament intern de Sega, concretament de la divisió CS5, que havia signat anteriorment títols com el Legend of Illusion, el Royal Stone o el Sonic Drift 2. Poca broma.

Aquell mateix any el joc tornaria a la Super Nintendo japonesa amb el Kishin dôji Zenki: Den'ei raibu, de Now Production, i per no posar només vídeos aquest cop la mostra és en forma d'imatge estàtica:

 

 

Sense deixar el gènere de les plataformes d'acció, podem veure que en aquest segon joc de la franquícia per a la 16 bits de Nintendo els dissenys dels personatges són més bufons, encara que no al nivell de la Game Gear, al seu torn segurament motivat per la resolució i les dimensions de la pantalla.

 

Aquí controlem la Chiaki, la descendent d'en Zenki, però a l'hora de combatre s'invoca el dimoniet. També s'hi fan combats amb la mecànica de prémer els botons adequats en el moment correcte, que es presenten amb un format diferent, amb les imatges dels personatges en gran i unes barres que s'omplen. Malgrat alguns diàlegs escrits, en termes generals aquest joc també sembla perfectament jugable sense saber japonès.

 

Us torno a posar vídeo perquè aquest joc de desembre de 1995 -per tant, el quart de l'any, i queda clar que l'efecte anime va ser important- va sortir el Kishin dôji Zenki FX: Vajra Fight per a la PC-FX de NEC, aquest cop desenvolupat per Hudson Soft, que havia fet de distribuïdora de tots els altres -excepte el de la Game Gear, que va distribuir la pròpia Sega-, per a la companyia a la qual estava tan estretament lligada.

 

Es tracta d'un joc que barreja elements de beat'em up amb combats 1 contra 1, i té múltiples escenes animades i doblatge, per la qual cosa he trobat que valia la pena veure'l en moviment. Sembla interessant i feia ús de la potència de la malaurada màquina.

 

L'últim videojoc que adaptava aquest manga fins ara desconegut per a mi va sortir al febrer de 1996, va significar el retorn a la Super Famicom i aquest cop no gosaria dir que és perfectament jugable sense coneixements de l'idioma original.

 

Amb un mapa que és bàsicament el tauler d'un joc de taula on avancem després de tirar el dau, força text i uns combats que es duen a terme amb cartes, el Kishin dôji Zenki: Tenchi meidô s'allunya de l'estil que havíem vist als jocs anteriors. Tanmateix, trobo que per ser un manga més aviat desconegut, que tingués cinc videojocs i, a sobre, en menys d'un any, és quelcom remarcable.

 

I vosaltres? Coneixíeu aquest còmic? O almenys els seu videojocs? 

Jocs que no van veure la llum: Missile Fighter

Malgrat que el títol fa pensar en un d'avions de combat, i espero -amb tot el respecte per les implicacions del que diré- que això no hagi fet disminuir el possible interès de la gent a l'hora d'entrar al blog per llegir-se l'entrada, el videojoc mai publicat que veurem avui no té res a veure amb això.

De fet, hauria estat una cosa força més divertida, i amb una fórmula d'èxit contrastat, perquè ràpidament veurem a què s'hauria assemblat.

El joc s'havia de dir Missile Fighter -per això el meu advertiment a la introducció-, però lluny de fer-nos pilotar avions amb l'objectiu d'abatre naus enemigues ens proposava un enfrontament més de l'estil de la saga Bomberman, en espais tancats, amb obstacles i personatges bufons.

Igual que aquella mítica franquícia va triomfar especialment a la PC Engine, el joc havia de sortir per a la PC Engine CD, i se n'encarregaven la mateixa NEC, fabricant de la consola, i Media Works, avui part d'ASCII Media Works, i llavors editora tant d'alguns videojocs (sobretot visual i sound novels) com de diversos productes multimèdia, incloent-hi revistes com la Dengeki PC Engine, on es va publicar al número de juny de 1993 el poc que se sap d'aquest videojoc perdut.

Pensat per als enfrontaments multijugador, el Missile Fighter ens proposava controlar 6 personatges que tenien característiques pròpies, no només pel que fa a l'aspecte, sinó també quant a armes i habilitats, que eren un artista marcial, una mena de guerrera, un ninja, una nena amb poders màgics, un petit monstre i un boxador ciclop, amb dissenys que podem veure a la imatge de sobre d'aquest paràgraf. 

Hi haurien pogut jugar fins a 4 persones alhora, i cada personatge havia de tenir una arma principal i una de secundària, cosa que hauria donat molta vida i rejugabilitat al títol, a més de la diversió inherent al gènere.

Malauradament, per causes que no he pogut trobar, aquell joc no va veure la llum, tot i que MediaWorks va continuar existint, expandint-se i diversificant-se, i publicant, ara sí, videojocs a partir de 1994, però cap de tan atractiu com semblava aquest.

Jocs que no van sortir del Japó: Policenauts

El d'en Hideo Kojima és un dels noms més coneguts de la indústria dels videojocs. Una estrella reverenciada pels jocs d'estàndards cinematogràfics que ha fet, però també polèmica per les seves ínfules divines, diuen. Jo no el segueixo pas, però queda per a la història la creació, signada per ell, de títols i sagues com ara Metal Gear o Snatcher. 

De fet, al seu currículum no hi veiem gaires obres més, però tot i que aviat arriba la seva nova creació, Death Stranding, que sens dubte farà parlar molt i, com diu el tòpic, córrer rius de tinta, avui el que volia era parlar d'un títol seu que no va sortir del Japó.

Concebut mentre el senyor Kojima treballava en el cèlebre Snatcher -del qual és un clar successor espiritual- i aprofitant un moment de moda del tema espacial, atès que el 1990 el Japó va enviar el seu primer astronauta a l'espai, el Policenauts va sortir el 1994 per a l'ordinador PC-9821 de NEC i es presentava com una aventura gràfica protagonitzada per en Jonathan Ingram, un policia amb formació d'astronauta que va ser donat per mort després d'un incident però el van retrobar 24 anys després. Ara és detectiu privat a Old Los Angeles i la seva exdona li fa l'encàrrec de trobar el seu marit actual. 

Amb influències de la ciència-ficció, la comèdia o les pel·lícules i sèries de camarades (buddy), segons la Wikipedia, és una aventura gràfica d'apuntar i clicar, en què es mou el cursor i es trien opcions durant els diàlegs, però també se l'ha qualificat de pel·lícula interactiva i de novel·la visual.

Kojima, que el va escriure i dirigir, hi va introduir també temes que li interessaven durant la seva creació, a més dels viatges espacials, com ara el tràfic d'òrgans o el sentiment antijaponès, per tal que els jugadors hi reflexionessin.

El joc va ser un èxit, fins al punt que se'n van fer versions posteriors per a diversos sistemes, que van substituir el pixel art per les animacions, produïdes per l'Anime International Company, responsable d'una gran quantitat de sèries, OVA i pel·lícules d'animació japoneses.

És el cas del primer port per a consola que es va fer, el de la 3DO de Panasonic, el 1995. A banda de les animacions, el senyor Kojima hi va introduir subtítols per a persones sordes, sembla que després de rebre una queixa per part d'un jugador sord de la versió PC-9821, les converses de la qual eren gravades al CD.

Abans se n'havia llançat una demo anomenada Pilot Disk, amb documentació extra com un glossari de termes o il·lustracions, uns continguts addicionals que van ser ampliats afegint-hi storyboards i el guió del joc al disc bonus que va acompanyar la versió per a PlayStation de gener de 1996, per altra banda amb algunes elements eliminats i amb unes animacions més lentes, a 16 frames per segon en comptes dels 24 de la 3DO. Va ser el primer joc de Kojima per a la consola de Sony, tot i que es veu que en conèixer la seva existència va afirmar que voldria fer-hi un joc de la saga Metal Gear, que acabaria sent, és clar, el Metal Gear Solid. 

Al setembre del mateix 1996 va sortir la versió per a Saturn, considerada la millor -a molta gent li sorprendria, però al Japó la consola va tenir un èxit molt més gran que a Occident, i més d'un videojoc és considerat millor a la 32 bits de Sega que a la de Sony.

Es recuperaven els 24 frames per segon de la versió 3DO i s'afegia la possibilitat de jugar a les seqüències de disparar en primera persona amb la pistola Virtua Gun. A més, s'acompanyava amb un cofre en què hi havia també un llibre d'il·lustracions de tapa dura i es recuperaven algunes coses eliminades a la versió de la PlayStation, a més d'afegir-s'hi noves escenes (i noves possibilitats de grapejar pits de noies, que sorgeixen del criticat sexisme d'aquest joc). 

Malgrat tot, cap de les versions va tenir traducció a l'anglès, ni va sortir del Japó més enllà de la  via de la importació, així que si en volem gaudir en aquest idioma cal recórrer a les traduccions fetes per aficionats (la de la Saturn no va arribar fins al 2016) i, per tant, a jugar-hi d'una manera no oficial, passant abans per un ordinador i gravant el joc en disc després de seguir els passos pertinents per afegir-li el pedaç -que també n'elimina la censura-. En tot cas, ni el senyor Kojima ni Konami sembla que tinguin cap interès a rellançar-lo en sistemes moderns. Una llàstima.

Jocs que no van veure la llum: FX Fighter

Segons dades que podem trobar a la Wikipedia, la PC Engine de NEC, Turbografx a Occident, va ser discontinuada al Japó el 16 de desembre de 1994. Dic això perquè exactament una setmana després es llançava allà la seva successora, la PC-FX, una consola amb forma de torre d'ordinador que volia competir amb la Saturn i la PlayStation, que feia molt poc que havien sortir al mercat.

No ho va aconseguir, i la PC-FX es va quedar al País del Sol Naixent, i una de les raons del fracàs va ser que li mancava quelcom que estava molt de moda en aquell moment, i que qualsevol sistema havia de tenir si volia tenir una mínima oportunitat: la capacitat de mostrar gràfics poligonals, el que abans en dèiem, per simplificar i entendre'ns, 3D.

En una època en què ja al·lucinàvem amb el Virtua Fighter (de 1993, i amb versió Saturn de llançament amb la consola el 1994) i el primer Tekken acabat d'estrenar a les recreatives, els jocs de lluita en 2D passaven a un segon pla.

Tot i que després van continuar tenint protagonisme, i fins i tot es pot dir que els títols de lluita amb aspecte tradicional es juguen millor, a l'actualitat, que els seus cosins poligonals de l'època, el cert és que per tal de competir llavors calia presentar productes amb un aspecte gràfic espectacular. 

La solució que se li va acudir a la gent que feia -no he pogut trobar qui se n'encarregava- l'FX Fighter -res a veure amb el videojoc de PC del mateix títol- per tal de fer un joc de lluita 3D va ser que les escenes fossin pre-renderitzades, és a dir que no fos el motor del joc el que les mogués, sinó que estiguessin gravades. 

I el sistema de joc consistia en esperar que s'omplís una barra i prémer els botons en qüestió, de manera que en el fons era del gènere FMV (Full motion video), com el dels jocs que farcien part del catàleg del Mega-CD i altres sistemes en els primers anys de l'ús de discs per a l'emmagatzematge de videojocs, però que havien nascut a les recreatives a principis dels anys 80 en suport LaserDisc.

Amb una mica de trampa, doncs, la PC-FX tenia un videojoc de lluita 3D en desenvolupament, però cap a la meitat del seu recorregut (segons Unseen64) es va cancel·lar perquè... aquests vídeos ocupaven massa i ho van veure quan ja havien fet 3 o 4 personatges.

Aquesta és, doncs, la història d'un videojoc de la successora de la PC Engine que malgrat que es va poder provar en forma de demo al Tokyo Toy Show de 1994 no va arribar a sortir al mercat, ni tan sols el japonès. Una llàstima? Potser no.

 

Jocs que no van veure la llum: Bonk - Brink of Extinction

L'altre dia us parlava d'en Bonk, o PC-Genjin, el que es podria considerar la mascota de NEC i concretament de la seva consola més popular, si bé gairebé inèdita a Europa, la PC Engine o Turbografx-16. 

Com vaig explicar, aquest petit cavernícola calb i simpàtic que anava fument cops de cap a tort i a dret, va sobreviure la consola en què va debutar i el vam poder veure en videojocs per a d'altres sistemes, cosa que de fet ja passava durant la vida comercial de la PC Engine, però el cas és que va experimentar una revifada amb jocs per a mòbils entre 2006 i 2008 i no se n'ha tornat a saber res més. Sobretot perquè hi va haver diversos videojocs cancel·lats, l'últim dels quals el que porto avui. 

Es tracta del Bonk: Brink of Extinction, que s'havia de dir en japonès PC-Genjin: Kyodai suisei dai sekkin! i havia de sortir, en principi en format digital, per a Wii, Xbox 360 i PlayStation 3 a través de les seves plataformes virtuals dedicades a aquest suport. 

Doncs bé, resulta que fa unes setmanes es va fer públic aquest vídeo, en què faig una excepció i l'accepto tot i tenir la veu d'un narrador, perquè hi ha més detalls i més metratge que en ocasions anteriors. Conèixer aquesta notícia és el que em va motivar a publicar l'entrada sobre el personatge, per cert. 

Com podem veure, tot i que va ser cancel·lat, i de fet la gent que l'estava desenvolupant, Pi Studios, va haver de plegar per això, el producte estava molt avançat i polit. Al vídeo (en anglès) ens n'expliquen moltes coses, entre les quals que s'anava a fer una versió, també, per a la Nintendo DS.

Curiosament el títol és ben descriptiu del que li ha passat al personatge, que ja era al caire de l'extinció el 2010 i, amb la cancel·lació d'aquest videojoc, podem considerar extingit. Una llàstima, perquè havia de ser una seqüela, no pas un remake.

Amb una nova història, noves transformacions i naturalment gràfics adaptats als nous temps, a més de joc en línia i la possibilitat de repetir nivells per tal d'accedir a objectes abans fora del nostre abast.

Com s'explica a Unseen64, fins i tot hi havia plans per a continguts descarregables i, de fet, el Bonk: Brink of Extinction estava finalitzat. Què va passar, doncs? Un seguit de desgràcies: Konami, a principis de 2011, va comprar Hudson Soft, que tenia els drets del personatge, i va decidir descartar projectes per tal d'estalviar diners. Com acostuma a passar en les adquisicions d'empreses per part d'entitats més grans, la pitjor part se la va endur l'empresa petita. I un dels afectats va ser aquest esperat títol.

Però, a més, al març hi va haver el terrible terratrèmol del nord-est del Japó i, com que en aquest joc la trama tenia a veure amb l'amenaça d'un meteorit i, per tant, una gran catàstrofe, per tal de no ferir sensibilitats era un dels principals candidats a ser cancel·lat, i així va ser. Els anys han anat passant i les circumstàncies han canviat, però el seu estat no ha canviat. Qui sap si l'arribarem a veure alliberat d'alguna manera, però m'estranyaria que es recuperés per a les consoles actuals.

No va ser l'únic títol cancel·lat del petit cavernícola, però: segons al Wikipedia havien de sortir títols com RPG Genjin, Ultra Genjin i Bonk 3D, però no se'n troba gaire informació. Es pot dir que el personatge va caure en desgràcia fa uns quants anys i que no ha aconseguit recuperar-se. 

 

El personatge: PC-Genjin / Bonk

En Mario i en Sonic no són les úniques mascotes de companyies de videojocs que existeixen. De fet, el terme "mascota" es fa servir amb força llibertat i si busquem mascotes del sector en trobem algunes que no són exactament el que vull dir. 

Quan jo dic "mascota" em refereixo a un personatge representatiu d'una companyia, un ambaixador d'aquella empresa, i a banda d'en Sonic i en Mario n'hi ha algun que no ho és ben bé, però el públic l'hi ha convertit, com en Crash Bandicoot i la primera PlayStation. En aquest segon grup cau també el personatge a què dedico l'entrada d'avui, perquè va ser la mascota oficiosa d'una companyia, associada bàsicament a una consola, però va tenir algun joc per a sistemes de la competència i va viure més enllà de la defunció de la màquina en què va debutar.

Es tracta del petit cavernícola calb, capgròs i similar a en Krilín que al Japó es coneix com a PC-Genjin ("PC" de Pithecanthropus Computerurus, en teoria), però sens dubte "PC-Genjin" sona d'una manera molt similar a "PC Engine", el nom de la consola en què va aparèixer el seu primer videojoc, i en què va esdevenir la mascota de NEC. 

I dic "va aparèixer el seu primer videojoc", perquè la primera aparició del personatge es va produir a la revista oficial de la PC Engine, i va ser a causa de la seva enorme popularitat que es va començar a desenvolupar el seu primer joc.

Va ser el 1989 (als Estats Units el 1990) quan es va llançar el PC-Genjin per a la consola de 8-16 bits de NEC, i ens presentava el simpàtic personatge que als Estats Units es coneixeria com a Bonk -popularment també PC Kid-, amb la missió de rescatar una princesa rèptil de les urpes d'una mena de tiranosaure, tot plegat en una aventura de plataformes ambientada en una prehistòria d'aspecte bufó i infantil.

Aquell primer joc, creat per Red Company i Atlus, i distribuït per Hudson, va tenir en els següents anys una sèrie de conversions a d'altres sistemes, per això deia que no era ben bé una mascota de primer ordre per a NEC, i les veurem al vídeo que ve a continuació. Tot i que a Occident -recordem que la PC Engine va arribar als Estats Units com a Turbografx-16, i a Europa només a França- el videojoc es coneix com a Bonk's Adventure, al Japó el nom depenia de la consola. Per exemple, a la Game Boy -on per cert no és una conversió, sinó un joc original- es va dir GB-Genjin, a la Famicom FC-Genjin i a l'Amiga B.C.-Genjin. 

Com podem veure, al final surt el remake d'aquella primera entrega, que va ser llançat el 2003 per a la PlayStation 2 i la Gamecube, però només al Japó. 

No es tracta, tampoc, de veure totes les versions que hi ha d'aquest videojoc, o almenys no era aquesta la idea, però vull destacar finalment la versió per a recreativa:

En aquesta versió, que a Europa es va conèixer com a B.C. Kid Arcade Version, podem comptar amb un segon jugador per a ajudar-nos a superar l'aventura, i serà una versió femenina del protagonista. Com a curiositat, als videojocs originals de la PC Engine, concretament al segon i el tercer, de què encara no he parlat, hi havia un objecte que transformava en Bonk en una noia, però a Occident es va eliminar aquesta transformació i es va canviar per la d'un cavernícola masculí.

Ara sí: el 1991 sortia el PC-Genjin 2, Bonk's Revenge als Estats Units, amb uns gràfics més colorits i detallats, una nova aventura i també noves habilitats i transformacions. Al minut 3.17 del vídeo podeu veure la famosa transformació evitada a Occident. A la Game Boy, i amb el nom de GB Genjin 2 (també Bonk's Revenge fora del país del Sol Naixent), sortia un joc similar però no pas una conversió de l'original. 

Finalment, el 1993 sortia el PC-Genjin 3, fora del Japó Bonk 3: Bonk's Big Adventure, que aquest cop l'única conversió que va tenir es va quedar a casa, perquè va ser per al format CD que NEC ja havia estrenat. Era bàsicament el mateix, però amb una banda sonora naturalment molt millor.

Però que el tercer títol fos l'últim d'en PC-Genjin/Bonk a la consola original no significa que la seva història s'acabés. L'únic que es va acabar, ja a finals de 1994, va ser la vida comercial de la màquina que l'havia acollit. Ell va poder continuar saltant i fument cops de cap:

El mateix 1994, quan la PC Engine agonitzava a l'hospital, en Bonk va fer el salt a la Super Nintendo amb el Chô Genjin, anomenat Super Bonk als EUA i Super B.C. Kid a Europa (sí). Com podem veure és més del mateix, però amb els gràfics i el so característics de la 16 bits de Nintendo. 

La cinquena entrega de la saga, de 1995, no s'anomenaria Super Bonk 2, sinó únicament Chô Genjin 2, perquè es quedaria a la Super Famicom, o Super Nintendo japonesa.

Del que sí que poso vídeo és del GB-Genjin Land: Viva! Chikkun Kingdom, de 1994, que canviava totalment el registre per a oferir un recull de minijocs protagonitzats pel nen de les cavernes i exclusius de la portàtil de Nintendo. Formaria part també, més endavant, del Genjin Collection, un recopilatori dels 3 títols del personatge a la Game Boy. 

Després d'això passarien molts anys fins que no tornaria a aparèixer en un videojoc, i de fet sortiria en uns quants, aquest cop ja per a mòbils. 

Posaré només el primer, de 2006 i amb el nom de Bonk's Return, no especialment original però ben trobat i adequat a la situació. El 2008, i només als dispositius amb iOS japonesos, sortirien el Mekuttepon!, el Same Game (no vol dir "el mateix joc", sinó "tauró" i "tortuga" en japonès), el Meijin wo sagase!! i el Dokka Kawatta?, però la cosa s'acabaria aquí. Tots ells portaven el "cognom" de PC-Genjin Version, suposo que perquè eren títols genèrics que s'havien adaptat al personatge.



És interessant també destacar que el 1996 va sortir com a convidat al magnífic Saturn Bomberman, també de Hudson (tot quedava a casa), i era un dels personatges que podíem triar. No ha aparegut en cap altre títol de la saga, però.

A banda d'això, entre 1992 i 1994 se'n va publicar un manga, anomenat PC Genjin-kun, signat per Hirokazu Hikawa, del qual no he trobat més informació, i tampoc s'ha dedicat ningú a escanejar-lo i traduir-lo, però volia que en quedés constància.

Acabo així el repàs a un personatge emblemàtic, potser no la mascota més coneguda de la història dels videojocs, i segurament molt per sota d'altres personatges en popularitat, però que a mi em recorda aquells anys en què de tant en tant en veia alguna imatge a les revistes de videojocs, i em fascinava perquè sabia que pertanyia a una consola que no es trobava a les botigues del nostre país... i tanmateix alguns dels seus títols eren analitzats als mitjans. 

Els videojocs d'en Mario fora de Nintendo

Sabem que hi ha videojocs de recreatives de Sega que van tenir versions domèstiques per a sistemes de la competència (aquí uns quants exemples de jocs de Sega a la NES), i també que el Donkey Kong i el Mario Bros. van sortir per a múltiples plataformes que no eren de Nintendo, però quan totes dues companyies es van consolidar com a fabricants de consoles això va deixar de passar.

Tanmateix hi ha algunes curiositats, com alguns videojocs d'en Mario que van sortir per a consoles de la competència quan Nintendo ja tenia la NES!

És el cas del Super Mario Bros. Special, una versió diferent de l'original que el 1986 va arribar als ordinadors NEC PC-8801 i els Sharp X1 i un any després a l'SPC-1000 de Samsung, respectivament les dues primeres versions només al Japó i l'última a Corea del Sud.



El cert és que, si us passa com a mi i no l'havíeu vist mai, impressiona. No positivament, sinó pel fet de veure aquest clàssic amb un aspecte tan diferent.

A banda de la lentitud de la música, el parpelleig dels sprites i una paleta de colors inferior, que són els canvis més evidents causats per la inferioritat de les plataformes en comparació amb la NES, altres diferències amb la versió original de Nintendo, la de 1985, que ara ha fet 30 anys, són la fosa a negre cada cop que arribem al final de la imatge -això també era evident al vídeo-, cosa que trenca totalment el ritme; l'absència d'en Luigi, l'increment de la velocitat del compte enrere i uns controls diferents i menys fluïds, fet que converteix aquesta versió en un repte més gran; i el més interessant de tot, objectes diferents del Super Mario Bros. (aneu al minut 17:25 del vídeo i us vindrà un somriure), així com l'aparició d'enemics de jocs arcade d'en Mario.

Si hi busqueu les famoses Warp Zones, les no tan secretes dreceres a pantalles molt més avançades, aquí no hi són. Podem anar-hi igualment, però no trobarem canyeries, sinó la nostra mort per avorriment o final del compte enrere. Per cert, si us interessa hi ha algú que ha reproduït aquesta interessant versió amb el Super Mario Maker de la Wii U. 

 

El que hem vist era el cas més espectacular, però n'hi ha més, i es van produir abans, el 1984: acabem de veure el vídeo del Punch Ball Mario Bros., també produït per Hudson Soft per al PC-8801 i que era una variant del clàssic de recreatives Mario Bros., res a veure amb el concepte del Super Mario Bros.

Amb el mateix problema de parpelleig i fluïdesa, una física de cops lamentable i un disseny de nivells diferent de l'original, aquí hem d'estabornir els enemics o bé amb el mític bloc POW o amb aquesta bola de cops que es llança, atordeix l'enemic i ens permet esclafar-lo. La bola s'ha de recuperar un cop llançada, i el cop per sota del bloc de pedra, al contrari que al Mario Bros., no serveix de res. 

Uns mesos després, però aquell mateix any, sortiria encara un altre joc basat en el Mario Bros., aquesta vegada amb el nom de Mario Bros. Special, per a PC-8801, PC-6601, PC-6601mkII, Sharp X1 i l'FM-7 de Fujitsu, que en realitat no s'assemblava gens a l'original de recreativa: en aquest cas se'ns demana que arribem a dalt de tot de nivells formats per plataformes mòbils, un concepte que fa pensar en una mena de Donkey Kong sense el goril·la més famós de la història dels videojocs.

No ens pensem pas que NEC, Sharp, Samsung i Fujitsu van ser les úniques beneficiades d'aquestes curioses llicències: el 1991 arribava Hotel Mario, per al a CD-i de Philips, que al seu catàleg també tenia dos infames títols de la saga Zelda.

En aquest títol en Mario havia de trobar la princesa Peach, desapareguda, a través de 7 hotels que en Bowser tenia repartits pel Regne Xampinyó. Cal destacar unes escenes de vídeo possibilitades pel suport CD però llastimosament animades, que contribuïen a la mala crítica que va tenir aquest joc també per coses com uns controls molt dolents o un mal disseny dels trencaclosques. Una ovella negra de la família Mario, vaja.

I aquests han estat, bàsicament, els videojocs del lampista italoamericà per a sistemes que no eren de Nintendo, una companyia que des d'aquell últim experiment no ha vist la necessitat de permetre que ningú més toqués el personatge més popular de la història dels videojocs i, efectivament, no ho ha tornat a fer.

Els primers jocs de la Turbografx-16 (PC Engine)

La Turbografx-16, o PC Engine, de NEC, és una consola de la generació dels 16 bits que no ens va arribar (oficialment, però sí via importació i modificació i de manera molt limitada, i en el cas de França amb el permís de NEC) però que no estava gens malament, sobretot quan se li van començar a incorporar primer la unitat de CD i després els models més avançats que incloïen lector de CD i altres millores, amb la Turbo Duo RX com a versió definitiva. És una de les consoles que m'agradaria tenir algun dia, i em feia gràcia saber quins van ser els seus títols de llançament i compartir-los amb vosaltres, o sigui que som-hi:

El vídeo del Shanghai, innecessàriament llarg pel tipus de joc que és, ens mostra un dels tres jocs de llançament que van sortir per a la versió japonesa de la Turbografx, la PC Engine, el 30 d'octubre de 1987. Un dels altres dos va ser el Bikkuriman World, que veiem aquí:

Us sona? Si sou lectors del bloc us hauria de sonar, perquè és una versió del Wonder Boy in Monster Land, que pertany a una saga de la que ja vaig parlar i que és un autèntic embolic de noms i versions. I el tercer i últim dels jocs que segons la Wikipedia van sortir amb la consola en el seu llançament japonès va ser aquest:

És un simpàtic plataformes amb una música que s'enganxa i que es deia Kato-chan & Ken-chan (a la versió americana de 1990 J.J. & Jeff). Pel que sembla, els americans van censurar força l'humor escatològic del joc, una autèntica vergonya (la censura, no l'humor escatològic). Als Estats Units la Turbografx-16 va aparèixer el 29 d'agost de 1989, però pel que fa als jocs tenim un problema: en surten 22 el 1989 i pocs tenen data exacta, de manera que em veig obligat a esmentar-los tots però seleccionaré només alguns dels vídeos, aquells dels títols que he pogut confirmar en d'altres llocs que van sortir el mateix dia que la Turbografx-16.

Pel que he llegit en un article, el Keith Courage in Alpha Zones s'incloïa amb la consola, i com a tal és considerat un clàssic, però no matava. Un altre dels confirmats de llançament és aquest:

Es tracta del The Legendary Axe, que va tenir una acollida moderadament bona i que, segons diuen, volia mostrar la respectable paleta de colors de la consola. Canviem de gènere, perquè el següent és un RPG:

El Dungeon Explorer, que era l'única opció pel que fa a rol a la sortida de la consola als Estats Units. I ara l'últim que sembla que sí que va sortir el 29 d'agost d'aquell any:

És l'Alien Crush, un joc que com es pot veure és de pinball. La resta de jocs que podria ser que també fossin de llançament els enumeraré perquè no n'he trobat pas confirmació, i són els següents: Blazing Lazers, China Warrior, Deep Blue, Dragon Spirit, Fantasy Zone, Galaga'90, Military Madness, Moto Roader, Ordyne, Power Golf, R-Type (que incloïa l'I i el II, al Japó separats, i que és una de les versions més aclamades del matamarcians llegendari), Side Arms Hyper Dyne, Space Harrier, Takin' it to the Hoop, Victory Run, Vigilante, World Class Baseball i World Court Tennis. 

 

Aquest és el Fighting Street, el nom de la versió per a la Turbografx-CD del primer Street Fighter (en vaig parlar l'altre dia), i si el poso aquí també és perquè quan la TG16 va sortir als Estats Units també hi havia disponible al unitat de CD, encara que a un preu elevadíssim. El cas és que això fa que tècnicament també es puguin considerar jocs de llançament americans aquest i el següent:

El Monster Lair, que és novament de la saga Wonder Boy. Es pot apreciar la gran qualitat sonora aportada pel format de disc compacte, una delícia. Doncs bé, ho deixaríem aquí, i em sap greu no haver pogut concretar més pel que fa a títols de llançament, però segurament no vaig encaminat si dic que el més probable és que els títols dels quals he posat exemples són els que van acompanyar la consola, i que els altres van sortir en els mesos posteriors.

Consoles desconegudes: PC-FX

Feia molt temps que no parlava de cap videoconsola desconeguda, i recuperar una secció tant temps abandonada sempre em provoca goig, per tant avui estic encantat de poder parlar de la PC-FX, una consola fallida de NEC, creadora de la Turbografx (PC-Engine), companyia de la qual ja havia parlat en aquesta secció en repassar la història de la TurboExpress. 

La PC-FX va sortir al Japó el 23 de desembre de 1994 i era una consola de 32 bits que pretenia succeir la Turbografx-16 (o PC-Engine), d'una generació anterior i que havia obtingut un èxit moderat tirant a gran. Una de les últimes versions de l'anterior consola ja incorporava el CD com a suport, però en el cas de la PC-FX venia de sèrie.

El que destacava d'aquesta consola era el seu aspecte, similar al d'una torre d'ordinador i a la posició vertical (i habitual) de la Xbox 360, per exemple. També es considera la primera consola que incorporava la possibilitat d'emprar un ratolí per a determinats jocs. Vegem-ne un anunci:

 

El millor que tenia la PC-FX era la superioritat sobre les altres consoles de la generació (incloses la Saturn i la Playstation) pel que fa a vídeos FMV, però va ser un fracàs. El problema del nou sistema, segons la Wikipedia, va ser el següent: NEC ja hi estava treballant el 1992, però les third parties no s'hi van interessar gaire perquè la PC-Engine encara era ben viva al mercat japonès. NEC, llavors, va aparcar el projecte i va esperar, però llavors van aparèixer les primeres consoles de 32 bits de la competència. Primer la 3DO de Panasonic el 1993, i després les esmentades Saturn i Playstation, de Sega i Sony respectivament, el 1994. 

NEC es va trobar, de sobte, amb la necessitat de llançar una nova consola, però desenvolupar-ne una de nova, millorant la competència, hauria requerit massa temps, de manera que va optar per treure la que ja havia preparat el 1992, i com a conseqüència va fracassar, perquè a banda de la qüestió del vídeo, en la resta d'aspectes era tecnològicament inferior a les altres, sobretot per l'absència de gràfics en 3D, que la companyia volia implementar amb una expansió que al final no va veure la llum. El 1998, després de no arribar a vendre ni 100.000 unitats i no sortir del Japó, va ser descontinuada i NEC va deixar de fabricar consoles. 

Entre els 62 videojocs que van arribar a sortir al mercat japonès, el que veiem al vídeo és el First Kiss Story, que és el darrer que va aparèixer, el 24 d'abril de 1998. Encara que sembli mentida, representa que és del gènere de les novel·les visuals, típicament japonès, però el que surt al vídeo és un minijoc de lluita, molt més interessant per als occidentals. També va sortir per a Playstation i Playstation 2, en aquest últim cas juntament amb una seqüela. 

Aquest era el Tengai Makyo Karakuri Kakutoden, de 1995, com podem veure un joc de lluita una mica estrany. La lluita era un gènere habitual en el catàleg de la consola, així com els títols basats en manga i anime, i els simuladors de cites, que al Japó agraden molt i que de vegades inclouen escenes una mica pujades de to, amb les quals les companyies fabricants de consoles no acostumen a simpatitzar, llevat de NEC, que hi va veure una oportunitat de remuntar vendes i va permetre l'aparició de diversos jocs amb continguts una mica picants, com ara entregues de les sagues Pia Carrot, Can Can Bunny o Dragon Knight.

El Kishin Dôji Zenki: Vajura Fight, de 1995, sembla que és un dels jocs més populars de la PC-FX, i s'ha de dir que té bon aspecte. El seu origen el veiem en un manga de 12 volums publicats entre 1992 i 1996 i una sèrie d'anime de 51 episodis de 1995. A més, tindria un OVA el 1997, i diversos videojocs: 3 per a la Super Nintendo, 1 per a la Game Gear, 1 per a la PC-Engine i, naturalment, aquest.

També tenim aquest Super God Trooper Zeroigar, un shoot'em up vertical de 1997 que realment fa venir salivera. O el Chip Chan Kick!, d'un gènere completament diferent, aparegut el 1996 i amb aspecte de ser força addictiu:

Tornem a la lluita, amb un títol ben curiós que demostra que el tema del vídeo efectivament estava ben resolt en aquesta consola: Zen-Nihon Joshi Pro Wrestling: Queen of Queens, de 1995, un joc sobre la lluita lliure femenina professional japonesa. 

Com podem veure amb aquestes mostres, tenia títols interessants, i malgrat la seva trista existència i la seva inevitable desaparició prematura, encara se'n pot gaudir mitjançant els emuladors. Personalment, m'ha semblat interessant i alhora trist saber per què NEC va abandonar el mercat dels videojocs, però la història s'ha de conèixer i jo continuaré investigant. 

 

Entrada publicada originalment ahir, dia 12 de maig de 2011, però desapareguda per problemes tècnics de Blogger. Afortunadament l'he pogut recuperar i republicar.