Consoles desconegudes: la TurboExpress de NEC

Avui recupero una secció llargament abandonada, la de les consoles desconegudes. En el cas del sistema protagonista d'avui, he d'admetre que jo no en coneixia l'existència ni de passada, fins fa uns dies, però aquesta situació m'ha donat l'oportunitat d'aprendre una cosa nova. Es tracta de la TurboExpress, la consola portàtil de NEC.

Aquesta videoconsola de butxaca, coneguda al Japó com a PC Engine GT, era en realitat la versió portàtil de la Turbografx o PC Engine. Literalment. Les HuCards, les targetes que eren el format dels jocs de la Turbografx (abans que la consola incorporés el CD), es posaven directament a la TurboExpress i au, a jugar. 

Era la portàtil més avançada de l'època (va sortir el 1990) i competia amb la Gameboy, la Game Gear i l'Atari Lynx. Tenia els millors gràfics entre les portàtils, doncs eren uns gràfics de 16 bits, com la seva versió original de sobretaula, però... no va triomfar.

Com que posar un vídeo d'un joc seria absurd, perquè seria el mateix que posar-ne un de la Turbografx, he pensat que estaria bé una mostra de com es veu la consola en acció. I bé, els motius pels que no va triomfar van ser diversos. Per una banda, que fos tècnicament millor que la competència no era raó suficient per guanyar la guerra, com s'ha demostrat en més d'una generació de consoles, i de fet ja s'havia demostrat amb el particular enfrontament Gameboy-Game Gear. La cosa estava clara: la Gameboy era la reina de les portàtils, i de lluny.

Un altre motiu pot ser que el seu catàleg era, al cap i a la fi, el mateix que el de la consola de sobretaula. La Mega Drive també va tenir una versió portàtil, la Nomad, però va fracassar comercialment parlant, encara que ara sigui un objecte buscadíssim. 

Aquí tenim un anunci d'alguna revista. En format vídeo no n'he trobat cap, però suposo que ja va bé aquest. Continuem amb els punts febles, que tenen a veure amb el hardware en sí. Com ja li passava a la Game Gear, i a l'Atari Lynx, el principal problema era que mostrar tants colors en pantalla, i a sobre en una pantalla LCD retroiluminada (que en aquell moment era avantguardista, però sovint tenia píxels morts), feia que les seves 6 piles mida AA duressin tres hores a tot estirar. També s'assemblava a la portàtil de Sega en un problema habitual, que era el de la pèrdua del so, amb el temps, per culpa de la mala qualitat dels condensadors.

Si a tot això li sumem uns elevats costos de producció, que repercutien en un exagerat preu final (300 dòlars, i malgrat que no van trigar gaire a reduir-lo dràsticament no era el seu únic problema i a més era massa tard), i que per molt que s'hi pogués jugar als jocs de la Turbografx no es podien desar les partides, no és gens estrany que fracassés. Però, com dic sempre, va existir, és una curiositat i per tant es mereixia una entrada al bloc.