Jocs que no van sortir del Japó: BS Super Mario USA

Mentre investigava per a l'entrada dedicada al personatge d'en Toad em vaig fixar en l'existència d'un videojoc que entenc que, per al públic general i també per a molts dels que ens pensem que en sabem una mica, va passar desapercebut, i el cas és que n'hi ha motius.

Resulta que el Super Mario Bros. 2 que nosaltres coneixem, el de 1988, que era un clon del Yume kôjô doki doki panic i no tenia res a veure amb el Super Mario Bros. 2 japonès, també va sortir al Japó, però 4 anys més tard i rebatejat com a Super Mario USA. Doncs bé, el 1996 i en exclusiva per al mercat nipó va veure la llum la pseudoseqüela d'aquest títol, amb el nom de BS Super Mario USA. 

A primera vista és molt semblant a la versió remasteritzada del "nostre" SMB 2, el que es troba al Super Mario All-Stars de la Super Nintendo, però no és exactament el mateix joc. Per començar, no podem controlar fins a 4 personatges diferents, el gran atractiu d'aquell videojoc, sinó que al principi duem en Mario i no és fins després i en moments concrets que podrem dur altres personatges.

També s'introdueixen les estàtues daurades del lampista italoamericà, que són el que proporciona les vides extres, i un sistema de punts que permeten valorar si ho hem fet millor o pitjor.

Es veu que argumentalment també era diferent, i que estava concebut com a seqüela del que nosaltres coneixem com a Super Mario Bros. 2, però en el fons implicava tornar al mateix videojoc, amb els mateixos nivells (amb l'ordre que volguéssim, això sí) i algunes diferències que li donaven una mica més de vida.

Paradoxalment, tot i que el Super Mario Bros. 2 occidental era un producte adreçat al públic no japonès, el BS Super Mario USA es va quedar al Japó, i això va ser així perquè era un títol del Satellaview de la Super Nintendo, que com ja vaig explicar era un perifèric també conegut com a BS-X (d'aquí el nom del joc) i creat per Nintendo i St.Giga, els responsables del videojoc que avui ens ocupa. 

Mentre el servei estava disponible (fins el 2000), el Satellaview permetia als seus usuaris descarregar versions diferents dels seus videojocs preferits i gaudir (o no) de les veus de narradors que els arribaven via satèl·lit, com heu pogut sentir al vídeo. També heu pogut sentir els arranjaments musicals basats en cançons clàssiques de la franquícia (i cançons noves), amb una qualitat d'àudio superior que feia ús de la transmissió radiofònica via satèl·lit, en comptes del xip de so de la pròpia Super Nintendo.

Al BS Super Mario USA els "programes" radiofònics consistien en personatges (que eren representats apareixent en pantalla en petits quadrats) que parlaven del desenvolupament de la història, a més d'instar els jugadors a dur a terme el que se'ls demanava, ja que hi havia esdeveniments programats per a unes hores concretes. Per cert, el joc es va poder descarregar en 4 episodis de llançament setmanal que estaven disponibles durant un temps limitat, però que van ser reemesos diverses vegades.

Curiosa història, la de la seqüela d'aquest videojoc que es va fer per al mercat occidental per tal d'allunyar-se d'un Super Mario Bros. 2 autèntic que es va considerar massa semblant a la primera part, però que al final vam rebre igualment remasteritzat al Super Mario All-Stars, cosa que no podem dir del BS Super Mario USA. 

Els més difícils: Super Mario Bros. 2 (l'autèntic)

Avui volia parlar d'un altre joc dels considerats com a més difícils de la història dels videojocs i m'he vist obligat a fer una especificació al títol. Parlaré del Super Mario Bros. 2, no el que coneixem aquí, en què podíem controlar tant els germans Mario com la princesa Peach i en Toad, sinó la seqüela original japonesa, que aquí ens arribaria per primera vegada dins el recopilatori Super Mario All-Stars de la Super Nintendo amb el títol de Super Mario Bros. The Lost Levels.

Aquest és el joc, que pel seu aspecte recorda moltíssim el primer Super Mario Bros. Però no l'és. És el segon, de 1986, que de fet va sortir al Japó per al Famicom Disk System (i va ser el seu títol més venut). No té res a veure amb el clon de 1988 del Yume Kôjô: Doki Doki Panic, que és el que vam rebre nosaltres com a Super Mario Bros. 2:

Ja es veu que el sistema de joc és completament diferent. Però suposo que en aquell moment, els que se'l van comprar llavors, no sospitaven res. Aquí l'original, de 1987, que també estava produït per en Shigeru Miyamoto, el creador d'en Mario: 

Sí, estava bé poder controlar per primer cop la Peach i en Toad, i alguns dels enemics que hi apareixen van passar a formar part de l'imaginari de l'Univers Super Mario, concretament els anomenats Pokey (el cuc format per boles de punxes que tornaria a sortir al Super Mario World i a les pantalles del desert del Mario Kart DS, per exemple, però també en alguns Zelda; la Birdo, aquell ésser de color rosa amb un llaç vermell al cap, que també surt en molts jocs d'en Mario; i en Shy Guy, el petit encaputxat amb una màscara blanca que trobem, per exemple, en alguns Mario Kart. Doncs bé, tots aquests tenen el seu origen en un títol que no és d'en Mario, en aquest Doki Doki Panic. Però per què no ens van dur l'autèntic Super Mario Bros. 2?

Sembla que la branca americana de Nintendo va considerar que el joc s'assemblava massa al primer (és cert, i fins i tot la música és igual) i que la seva dificultat era massa elevada, de manera que va fer aquest moviment i a Europa les coses ens arriben, sobretot llavors, passant primer pels Estats Units, de manera que no cal dir res més. Pel que fa als motius que duen tanta gent a dir que és el Mario més complicat, hi ha el bolet verinós (que al vídeo que he posat és evitat pel jugador), plataformes dissenyades amb més mala llet que al primer títol i en general una sensació de frustració que em temo que a la versió remasteritzada de la Super Nintendo no es deu notar tant, perquè per exemple hi ha la possibilitat de desar la partida i continuar des de l'últim nivell on hem estat, cosa que facilita molt la tasca.

Personalment, trobo exagerat queixar-se de la dificultat del joc original. De fet, ho trobo lògic: cal posar el llistó més alt per tal de crear nous reptes, i aquesta era la intenció de Nintendo. Que els gràfics no milloressin d'un joc a l'altre tampoc no és estrany, tenint en compte que havia passat només un any des de l'aparició del títol que inaugurava la saga. A més, s'estableixen lleugeres diferències entre les habilitats d'en Mario i en Luigi (el segon pot saltar més amunt, per exemple, però rellisca més) i per primera vegada els bolets tenien ulls, cosa que esdevindria la norma. Però l'hauré de provar per tal de veure si és tan refotudament difícil com diu tothom.