Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Cinema: Super Mario Bros. - La pel·lícula

En circumstàncies normals, fa uns dies que hauria publicat aquesta entrada. Vaig pensar, però, que potser hi hauria gent que encara no hauria vist la pel·lícula i que això afectaria al nombre de visites de la publicació, que mai és gaire elevat, però valia més no jugar-se-la.

Així doncs, passat un temps prudencial, ha arribat el moment de parlar de l'estrena cinematogràfica de l'any per als amants dels videojocs, i ja avanço que reduiré a la mínima expressió els spoilers, de manera que no hauria de passar res si la llegiu sense haver vist el film.

Super Mario Bros.: La pel·lícula és una producció d'Illumination (saga Gru) en col·laboració amb Nintendo que feia molt de temps que estava anunciada, de manera que les expectatives per part dels fans de la companyia i els seguidors senzillament dels seus videojocs eren prou altes, cosa que el temps que ha trigat en fer-se realitat ha magnificat.

Però ja l'hem pogut veure, a sobre en català, i he de dir que tots i els meus esforços per silenciar paraules i hashtags a Twitter -que de gent encantada de fer saber que ha estat la primera en veure un film esperat sempre n'hi ha-, una cosa sí que m'havia arribat: la pel·lícula estava encantant a tothom.

No entraré en detalls de la trama, que no és el més important d'aquesta cinta per molt que la crítica professional l'hagi valorat (i destrossat) segons els criteris del cinema convencional i unes poc dissimulades ganes de no trobar-la bona, però sí que penso que és prou adequada per satisfer els públics de totes les edats i permet fer una bona repassada de l'univers Mario i, per què no, també una mica de Nintendo en general.

Ho fa amb l'aparició de personatges i elements prou establerts de la saga principal del protagonista, però també amb referències a spin-offs -amb una de molt evident i prou llarga que, encara que m'agradi, trobo que és una mica forçada des del punt de vista argumental, però m'agrada molt menys un número musical que hi ha- i un munt d'ous de pasqua que remeten a títols que s'han volgut homenatjar sense que tinguessin més pes en la història, tant dels orígens més urbans dels germans Mario com d'altres videojocs de la Gran N.

Una sorpresa positiva -i és una llàstima que encara sorprengui una cosa així i se n'hagi de parlar- és que un dels personatges, la princesa Peach, té a la pel·lícula una personalitat independent i segura de si mateixa que no és la que associem habitualment a ella, encara que ja faci uns anys que la podem controlar en alguns videojocs -sense oblidar el mític Super Mario Bros. 2 occidental-. No es tracta només que no sigui una princesa segrestada que cal rescatar, és que mola i li passa la mà per la cara a en Mario.

Tot això tampoc trenca la fidelitat amb l'univers dels videojocs, perquè al capdavall mai s'havia aprofundit gaire en la construcció d'aquest personatge, de manera que la pel·lícula, en aquest sentit, fa una interessant aportació al lore de la saga. 

A banda d'això, ens trobem davant d'una producció amb uns estàndards visuals excel·lents i un bon ritme que fins i tot es fa curta, però que sens dubte ens manté amb un somriure durant els seus 98 minuts i ben atents a caçar les referències, tant les evidents com les que estan pensades per als més experts en els productes originals -i repassant llistes que circulen per internet ens adonem que se'ns en van escapar algunes-, amb el convenciment que, amb els més menuts, valdrà la pena veure-la més vegades a mesura que vagin coneixent i estimant aquests videojocs.

Parlant del futur, segur que se'n faran més entregues, l'escena postcrèdits és una promesa en aquest sentit, fins i tot es parla d'un spin-off d'en Donkey Kong, però sigui quin sigui el material del qual es parteixi, i n'hi ha per triar i remenar, en aquesta primera aproximació hi han tret com a mínim el nas tots els jocs que ho havien de fer.