Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

El personatge: Yoshi

Ja feia temps que tenia pensat dedicar una entrada a aquest personatge tan estimat de la història dels videojocs, però volia fer-ho amb calma, i ara que ha sortit el primer i esperadíssim títol que protagonitza a la Wii U, és un bon moment per a redactar-la i publicar-la.

L'entranyable Yoshi, que enguany fa 25 anys, és el dinosaure bufó que acompanya en Mario (i companyia) a la majoria de les seves aventures, tant les de plataformes -o la sèrie principal- com en d'altres títols que s'allunyen del gènere com ara els d'esports, els de lluita o la saga Mario Kart, en què ha estat sempre present, sense fallar ni una vegada.

És un personatge que va néixer com un suport per als protagonistes, que hi pujaven i amb això es reforçaven davant dels enemics, però amb el temps en Yoshi també va acabar protagonitzant alguns videojocs de plataformes en què el podíem controlar.



Aproximadament al minut 0:45 d'aquest vídeo podíem veure la primera aparició del petit dinosaure, que es produïa al Super Mario World, llegendari títol que va sortir al Japó el 1990 -d'aquí el 25è aniversari del personatge, que tindrà lloc el 21 de novembre-, però a Europa no el vam tenir fins el 1992.

Amb ell, a més de tenir protecció extra -perquè si els enemics ens tocaven només ens separàvem d'en Yoshi i a sobre el podíem recuperar-, ens podíem menjar enemics, que de vegades proporcionaven algun poder extra a en Yoshi, i teníem per primera vegada en Mario (o en Luigi) cavalcant un animal, que ja era una interessant novetat.

Es veu que el senyor Shigeru Miyamoto ja volia introduir aquest concepte al primeríssim Super Mario Bros. (1985), però les limitacions tècniques de la NES ho van impedir i fins i tot al Super Mario Bros. 3 (1988) va ser impossible. 

Però que no pogués aparèixer a la NES com a muntura no vol dir que els usuaris de la 8 bits de sobretaula de Nintendo sense accés al Cervell de la Bèstia es quedessin sense Yoshi. En jocs de plataformes no, però sí que el van veure en altres menes de títols, com el Yoshi (a Europa Mario & Yoshi), un trencaclosques que va sortir entre 1991 i 1992 tant per a aquella consola com per a la Gameboy.

Al Yoshi's Cookie, disponible per a les 3 consoles de Nintendo que hi havia en aquella època, encara tenia un paper més petit, però no es pot dir que en Yoshi fos exclusiu de la Super Nintendo. Ara bé, el segon gran joc del personatge va ser per a la més potent de les plataformes de la Gran N, sí.

El 1995, i aquest cop per als tres grans territoris alhora, va sortir el Super Mario World 2: Yoshi's Island, que feia servir d'una manera comercialment astuta la força del nom de la saga principal de la companyia per tal de presentar el que seria el primer títol d'una saga protagonitzada per en Yoshi. Cal destacar que aquest videojoc va ser portat a la Gameboy Advance el 2003 amb el títol Yoshi's Island: Super Mario Advance 3. I també que el 1996 tant la Super Nintendo com la Gameboy van rebre el Tetris Attack, la versió occidental del joc de trencaclosques Panel de pon, amb personatges del Yoshi's Island. 

Aquest cop el concepte canviava completament: controlàvem el dinosaure i havíem de conduir els bebès Mario i Luigi a la sortida, tot superant obstacles típics del gènere de les plataformes. D'allà van sortir, doncs, els plataformes protagonitzats per en Yoshi i els personatges bebè dels germans lampistes, que reapareixerien en d'altres títols en el futur, entre els quals alguns Mario Kart. 

Abans de continuar endavant cal esmentar un títol de 1993 que no es pot dir que sigui un dels grans, per això me l'he saltat: el Yoshi's Safari ens tornava a col·locar a cavall del dinosaure i amb el perifèric Super Scope per tal d'enfrontar-nos a enemics en una proposta totalment diferent i amb visió en primera persona. 

La saga d'en Yoshi en solitari va continuar amb el Yoshi's Story de la Nintendo 64, que es va llançar el 1997 però va ser un pas enrere, perquè es va considerar massa fàcil i curt, i massa per sota del llistó que havia posat el Yoshi's Island dos anys abans.

No és dels més citats quan es parla dels plataformes protagonitzats pel personatge, però el 2004 en Yoshi tornaria amb el Yoshi's Universal Gravitation, de la Gameboy Advance, que detectava els moviments de la consola per tal de fer lliscar objectes i enemics en un sentit o un altre, tot i que no va rebre crítiques gaire més bones que l'anterior. 

El 2005 el dinosaure debutava en solitari a la Nintendo DS amb el Yoshi Touch & Go, en què tornava a anar amb els bebès però en comptes de proposar una història presentava reptes curts, molt arcade i amb gran pes de les possibilitats tàctils de la consola.

El 2007 arribava el Yoshi's Island DS, una seqüela del títol de la Super Nintendo que semblava un remake d'aquell títol, però que en realitat tenia un disseny de pantalles diferent. No innovava, però recuperava l'esperit del clàssic. 

He dit més amunt que en Yoshi debutava en solitari a la DS amb el Yoshi Touch & Go, però en companyia ja havia sortit en un altre joc de la portàtil de doble pantalla uns mesos abans, un dels títols de llançament als tres grans territoris: era el remake Super Mario 64 DS, en què podíem controlar en Yoshi a més d'en Luigi, en Wario i, evidentment, en Mario, que era l'únic personatge jugable al clàssic de la Nintendo 64. Un exemple, doncs, de remake que val la pena.

Continuem amb les aventures en solitari d'en Yoshi i ens n'anem al 2014, any de llançament del Yoshi's New Island, per a la Nintendo 3DS, considerat molt normalet, tirant a mediocre. Però la saga havia de rebre una nova entrega molt més ben valorada i treballada:

Aquest 2015 ha sortit el Yoshi's Woolly World, el debut a la Wii U, que s'ha fet esperar perquè ja fa mesos que se'n coneixia el desenvolupament i se n'havien pogut provar versions incompletes en diversos esdeveniments. 

Ha tingut molt bona acollida, tant per la jugabilitat com per un aspecte visual impressionant que fa bon ús de l'alta definició i les textures que imiten diversos teixits, i a més ha vingut acompanyat per tres amiibo de llana (verd, rosa i blau) que han fet venir salivera als especuladors, que ja hi estan guanyant calés, atès que tant el pack del joc amb ninot com els ninots individuals estan exhaurits des de molt abans de sortir a la venda. 

Fem un salt de 12 anys enrere en el temps, perquè hem repassat els videojocs de plataformes que ha protagonitzat en Yoshi, alguns millors que altres, però el seu èxit en solitari no ha impedit que contingués fent tasques de suport d'en Mario i companyia, com es va poder veure al Super Mario Sunshine (Gamecube, 2002), el New Super Mario Bros. Wii (2009), el Super Mario Galaxy 2 (Wii, 2010), el New Super Mario Bros. U (2012) i el New Super Luigi U (2013).

 

I com he dit al principi, en Yoshi també ha sortit en un munt de jocs de la franquícia que no eren de la sèrie principal, un dels més destacats els Mario Kart, ja des del Super Mario Kart (Super Nintendo, 1992) fins al Mario Kart 8 (Wii U, 2014), sense cap interrupció. 

El mateix ha passat a la saga de lluita humorística Smash Bros., des de la primera entrega, de 1999 i per a la Nintendo 64, fins a la quarta, de 2014, per a Wii U i Nintendo 3DS, i el mateix passa amb la saga Mario Party, amb 13 entregues dedicades a minijocs. També és un habitual de les sagues d'esports com Mario Tennis, Mario Golf, Mario Strikers o els dels Jocs Olímpics, en què els personatges més emblemàtics de Nintendo i Sega s'uneixen des de ja fa uns quants anys.

Per una altra banda fa papers de suport, més aviat cameos en alguns casos, en els RPG protagonitzats per en Mario i en Luigi, als estranys Mario is Missing! i Mario's Time Machine, en forma de ninot o imatge en títols de sagues com The Legend of Zelda, Metal Gear o, un dels homenatges més recents -sense que el puguem controlar-, el Sonic Lost World de la Wii U, en què un DLC gratuït permet a l'eriçó blau explorar una pantalla del que seria un Yoshi's Island, amb la jugabilitat clàssica de la saga i escenaris basats en teixits, com alguns del Yoshi's Story i tots els deYoshi's Woolly World.

Pel que fa a la vida sentimental d'en Yoshi, Nintendo ha donat a entendre en més d'una ocasió que la seva parella és el/la Birdo, personatge el sexe del qual s'ha posat en dubte des de sempre i que teòricament es diu Catherine, però la Gran N ha estat incapaç de gestionar bé l'embolic en què es va ficar ella mateixa en crear aquests dubtes sobre si va néixer, o no, com a femella, qüestió que ja vaig tocar en una entrada sobre personatges LGBT als videojocs.

També és interessant saber d'on surt l'adorable veu d'en Yoshi, i en aquest cas no és l'omnipresent Charles Martinet qui la fa, sinó en Kazumi Totaka, un músic que treballa a Nintendo i que, en realitat, deforma la seva veu per mitjans electrònics per tal d'aconseguir aquest resultat tan reconeixible des del primer cop que va tenir veu, al Yoshi's Story (1997).

No ens ho han amagat mai, de fet ens ho han dit des del Super Mario World: en Yoshi en realitat no és un personatge individual, sinó una espècie que es presenta en diversos colors i amb diverses habilitats. El més conegut i habitual és el verd, sí, i així surt representat gairebé sempre, però n'hi ha de molts colors, i de vegades és el mateix Yoshi verd el que canvia de color segons el que menja. 

Els primers van ser, a banda del verd, els de color blau, groc i vermell, al Super Mario World, però en van sortir més: el Super Mario World 2: Yoshi's Island va introduir el rosa, el blau clar, el lila i el marró, el Yoshi's Story presentava el blanc i el negre, el Super Mario Sunshine el taronja i el New Super Mario Bros. U el magenta. De vegades apareixen, també, en forma de bebès. 

No hi ha cap dubte que en Yoshi és un dels personatges més populars de la història dels videojocs, i un dels més importants de Nintendo, de manera que no ens ha de sorprendre veure'l no només en tota mena de marxandatge, sinó també en mitjans fora dels videojocs com ara la sèrie animada Super Mario World (1991) o els còmics sota la capçalera de Super Mario Adventures.



Havia de mostrar, també, la versió que surt a la infame pel·lícula de 1993 Super Mario Bros., en què es tracta simplement d'un petit dinosaure, mascota maltractada d'en Koopa, no pas de color verd -no sé per què, ja que no es tracta precisament d'un film amb pretensions realistes ni de cap mena-, però inequívocament el Yoshi que coneixem.

Li he volgut fer un humil homenatge tot repassant el més destacat de la seva història ara que, com he dit, aviat farà 25 anys, un quart de segle que celebra amb un aclamat títol que fa justícia al personatge i a una saga que ha tingut alts i baixos. Sigui com sigui, en Yoshi és un personatge molt estimat i és extremament difícil que res li taqui la imatge.