Què estàs buscant?

dilluns, 21 d’abril de 2014

L'ovella negra: Mario is missing!

Sembla mentida, però fins i tot una franquícia tan popular com la protagonitzada per en Mario té una ovella negra, al capdavall el concepte d'ovella negra en si mateix no tindria sentit si no existís una família de renom amb què comparar aquesta desgraciada excepció. 

En el cas del lampista italoamericà més famós de la història, el videojoc que taca el seu d'altra banda impecable currículum és un que pertany a un gènere on és difícil excel·lir, tot sigui dit, però el cas és que si hi ha un joc d'en Mario dolent n'hem de parlar en aquesta secció.


El Mario is missing! va sortir per el 1993 per a la Super Nintendo, la NES i ordinadors, i en aquest cas els germans Mario, acompanyats per en Yoshi, tenen la missió d'aturar en Bowser, que s'ha establert a l'Antàrtida i vol fer servir un munt d'assecadors de cabells per tal de desfer el gel del Pol Sud.

Com que en Luigi és tan poruc decideix no fer l'últim pas i es queda fora del castell mentre en Mario hi entra, i quan aquest és capturat per l'enemic el seu germà no té altre remei que entrar-hi, aquest cop sol, i rescatar-lo, en el que seria el primer videojoc protagonitzat per en Luigi, circumstància que no es repetiria fins el 2001 amb el primer Luigi's Mansion.


Al vídeo vèiem una mica de la versió de la SNES, amb uns gràfics i una presentació que recorden inequívocament el cèlebre Super Mario World, però un cop dins és evident que no hi té res a veure, i no només per l'argument, sinó també pel que fa al desenvolupament del joc.

Aquí no hi ha plataformes, que són l'essència de la franquícia, sinó que és més aviat un RPG que ens obliga a parlar amb gent i explorar diverses zones del planeta (accessibles des del castell) per tal de reunir parts de monuments històrics i trobar en Mario, una excusa per a aquest títol educatiu i, per tant, orientat al públic més jove, amb la intenció d'ensenyar-li una geografia molt bàsica.


La versió de la Nintendo de 8 bits recorda potser més el Super Mario Bros. 3 pel que fa als sprites, però tampoc no fa gaire bona impressió.

Que es canviï el gènere no és dolent en si mateix, al capdavall els Mario & Luigi, també RPG, són força populars —sense arribar al nivell dels plataformes, és clar—, i no cal dir que els Mario Kart encara més, però la proposta de Radical Entertainment (NES) i The Software Tools (la resta de versions), perquè no va ser un títol desenvolupat per la pròpia Nintendo, no va agradar gens.

Entre altres problemes, pel que he pogut llegir en diverses ressenyes (no professionals, perquè d'aquestes no n'he trobat), destaquen el baix grau de diversió que hi podem trobar, agreujat pel nul repte que suposa aquest videojoc on no es pot morir i on el rellotge només determinarà la puntuació del final de la pantalla, uns gràfics mediocres més enllà del títol, l'obligació de respondre preguntes d'història de nivell superior al de l'edat del públic objectiu —i que tot plegat parteixi d'un argument absurd i forçat—, l'extrema facilitat a l'hora de vèncer els enemics de final de pantalla o la sensació que la intenció educativa era bona, però està mal implementada i dóna com a resultat un producte que embruta la imatge de la icona més important de la història dels videojocs. Sort que difícilment el tindreu al vostre catàleg, però si el teníeu a la llista de desitjos ja el podeu esborrar.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...