Els pitjors: Bebe's Kids

No sé si coneixíeu un monologuista humorístic dels Estats Units que es deia Robin Harris. Jo no. Però es veu que una història que explicava era la d'una xicota que tenia i que un cop el va fer anar a un parc d'atraccions amb uns nens que, en realitat, eren d'una amiga, la Bébé del títol, i que eren uns petits dimonis que el feien parar boig. 

L'home va morir el 1990, als 36 anys, d'un atac de cor mentre dormia després d'una funció d'èxit, però el 1992 es va estrenar una pel·lícula d'animació basada en aquestes històries dels fills de la Bebe, que sembla que va destacar per ser la primera amb un repartiment totalment afroamericà, i tot i que no va tenir bones crítiques, per alguna raó dos anys després, el 1994 -a sobre ni tan sols estava d'actualitat-, en va sortir un videojoc per a la Super Nintendo.

Bebe's Kids, desenvolupat per Radical Entertainment i publicat per Paramount i Motown -sí, la discogràfica negra-, que només va sortir als Estats Units i va perdre els accents en convertir-se en videojoc, es basa en aquell film animat de dos anys abans, i es presentava en forma de beat'em up on controlàvem els dos nens que caminen (l'altre és un bebè que surt com a personatge no jugable) mentre van pel parc d'atraccions enfrontant-se a homes amb trajo negre, dòbermans i persones disfressades de mascotes per tal de rescatar el parc en si mateix, que algú malvat està controlant.

Els nens, anomenats Kahlil ell i LaShawn ella, sembla ser que tenen els mateixos atacs i moviments (llevat dels especials), però com és habitual al gènere es tracta d'atonyinar els enemics amb això i també amb objectes que es puguin llançar.

El parc temàtic serveix d'excusa per als diferents escenaris de l'aventura (casa encantada laberíntica, vaixell pirata, botiga de porcellana...), i hi veiem també el ja malaguanyat Robin Harris com a personatge no jugable. Però el cas, i ja ho anunciava la secció en què he decidit parlar d'aquest joc -que vaig descobrir precisament buscant títols que hi poguessin entrar-, és que va ser un fracàs, i s'acostuma a considerar un dels pitjors videojocs de la Super Nintendo.

Gràfics que alguna crítica va arribar a titllar de similars als que es podrien fer amb el Paint, lentitud de moviments, mal control (i complicat), enemics massa difícils (requerien massa cops per vèncer-los i feien massa mal), mecàniques no explicades, cap clemència a l'hora d'enviar-nos molt enrere quan moríem i avorriment general van ser les principals queixes sobre aquest Bebe's Kids que ja ho tenia tot en contra en ser l'adaptació tardana a videojoc d'una pel·lícula que havia estat un fracàs de crítica i públic. 

Era l'únic producte de marxandatge que es va fer, i a sobre dos anys més tard, sobre un film no gaire bo, sense repercussió, i estava tan mal dissenyat que no podia apel·lar al públic infantil al que se suposava que volia arribar. Una llàstima.

L'ovella negra: Mario is missing!

Sembla mentida, però fins i tot una franquícia tan popular com la protagonitzada per en Mario té una ovella negra, al capdavall el concepte d'ovella negra en si mateix no tindria sentit si no existís una família de renom amb què comparar aquesta desgraciada excepció. 

En el cas del lampista italoamericà més famós de la història, el videojoc que taca el seu d'altra banda impecable currículum és un que pertany a un gènere on és difícil excel·lir, tot sigui dit, però el cas és que si hi ha un joc d'en Mario dolent n'hem de parlar en aquesta secció.

El Mario is missing! va sortir per el 1993 per a la Super Nintendo, la NES i ordinadors, i en aquest cas els germans Mario, acompanyats per en Yoshi, tenen la missió d'aturar en Bowser, que s'ha establert a l'Antàrtida i vol fer servir un munt d'assecadors de cabells per tal de desfer el gel del Pol Sud.

Com que en Luigi és tan poruc decideix no fer l'últim pas i es queda fora del castell mentre en Mario hi entra, i quan aquest és capturat per l'enemic el seu germà no té altre remei que entrar-hi, aquest cop sol, i rescatar-lo, en el que seria el primer videojoc protagonitzat per en Luigi, circumstància que no es repetiria fins el 2001 amb el primer Luigi's Mansion.

Al vídeo vèiem una mica de la versió de la SNES, amb uns gràfics i una presentació que recorden inequívocament el cèlebre Super Mario World, però un cop dins és evident que no hi té res a veure, i no només per l'argument, sinó també pel que fa al desenvolupament del joc.

Aquí no hi ha plataformes, que són l'essència de la franquícia, sinó que és més aviat un RPG que ens obliga a parlar amb gent i explorar diverses zones del planeta (accessibles des del castell) per tal de reunir parts de monuments històrics i trobar en Mario, una excusa per a aquest títol educatiu i, per tant, orientat al públic més jove, amb la intenció d'ensenyar-li una geografia molt bàsica.

La versió de la Nintendo de 8 bits recorda potser més el Super Mario Bros. 3 pel que fa als sprites, però tampoc no fa gaire bona impressió.

Que es canviï el gènere no és dolent en si mateix, al capdavall els Mario & Luigi, també RPG, són força populars —sense arribar al nivell dels plataformes, és clar—, i no cal dir que els Mario Kart encara més, però la proposta de Radical Entertainment (NES) i The Software Tools (la resta de versions), perquè no va ser un títol desenvolupat per la pròpia Nintendo, no va agradar gens.

Entre altres problemes, pel que he pogut llegir en diverses ressenyes (no professionals, perquè d'aquestes no n'he trobat), destaquen el baix grau de diversió que hi podem trobar, agreujat pel nul repte que suposa aquest videojoc on no es pot morir i on el rellotge només determinarà la puntuació del final de la pantalla, uns gràfics mediocres més enllà del títol, l'obligació de respondre preguntes d'història de nivell superior al de l'edat del públic objectiu —i que tot plegat parteixi d'un argument absurd i forçat—, l'extrema facilitat a l'hora de vèncer els enemics de final de pantalla o la sensació que la intenció educativa era bona, però està mal implementada i dóna com a resultat un producte que embruta la imatge de la icona més important de la història dels videojocs. Sort que difícilment el tindreu al vostre catàleg, però si el teníeu a la llista de desitjos ja el podeu esborrar.