Cinema: Super Mario Galaxy - La pel·lícula

L'espera s'ha fet llarga, però per fi tenim aquí la seqüela de l'adaptació cinematogràfica animada de les aventures dels germans Mario, i com va passar l'altra vegada, en català, així que no me la podia perdre. De pel·lícules que m'agradaria veure al cine me'n perdo moltes, coses de tenir nens, però això que ja podem anomenar "saga" és un producte per a la canalla i per als que som canalla mentalment, així que era una aposta segura per anar a veure en família aquest 2026.

Anunciada fa mesos, tot creant expectativa i necessitats de compra de videojocs refregits i marxandatge de tota mena, i amb una campanya de màrqueting i productes associats que supera àmpliament la inversió promocional de la primera pel·lícula, ara fa tot just 3 anys, ens ha arribat Super Mario Galaxy: La pel·lícula, novament dirigida per Aaron Horvath i Michael Jelenic, i en el primer cap de setmana, mentre escric aquestes línies i sense que hagi acabat el període esmentat, ja ha començat a generar beneficis.

Encara que el títol pogués suggerir una altra cosa, no és que es tracti de l'adaptació del llegendari videojoc de 2010 la Wii -el refregit que deia, en aquest cas per a la Switch, i dues vegades, moviment polèmic però que amb la febre de la pel·lícula estava més que calculat-, sinó que amb l'excusa argumental del trasllat de les aventures d'en Mario i en Luigi i companyia a l'espai, quin títol millor hi podia haver, fugint de l'habitual i gastat recurs de col·locar números al final del títol? Dit això, no m'estranyaria gens que la futura tercera part es digués Super Mario Odyssey. 

Sí que és veritat, però, que l'aventura 3D d'en Mario a la Switch està prou referenciada en aquesta pel·lícula, ja a la primera escena i amb algun petit però físicament gran detall avançada la trama. I sense voler entrar en spoilers, a diferència de tanta gent que no ha tingut cap problema amb compartir detalls del que s'anava descobrint del film i, en fer-ho, rebentar sorpreses que si les haguéssim vist directament a la sala del cinema ens haurien agradat encara més, el que vull transmetre és que Super Mario Galaxy és, com la primera pel·lícula animada d'en Mario, un festival de referències i picades d'ullet.

Tant és així que hi ha mitjans que no li han donat gaire bona nota, perquè potser sí que sembla que ens llancin tot el que puguin perquè anem somrient sense parar i deixem de banda si la història té sentit i els esdeveniments estan prou explicats, però és que això és un film per a seguidors d'aquests personatges i les seves aventures, s'ha d'entendre com un producte de fan service, i en aquest sentit jo trobo que és una meravella, com ja ho era la primera. Al capdavall, el públic que podria no agafar totes aquestes referències és el més jove, i per la seva naturalesa gaudeix igualment del tipus d'història que se li posa al davant.

Pel que fa l'argument, només diré el que ja se sabia amb el tràiler i el que es pot deduir del títol encara que, com he dit, no sigui una adaptació del joc com a tal: ens presenten l'Estela, la princesa que debutava al títol de 2010, i del conflicte en què es veu involucrada n'arriben notícies al Regne Xampinyó, de manera que la princesa Peach i els germans lampistes s'embarquen en una aventura que els durà a l'espai i a diversos planetes.

Amb aquesta excusa, Illumination ens presenta escenaris bells i farcits de personatges sorgits de múltiples videojocs de la saga principal d'en Mario, les relacionades i fins i tot de Nintendo en general, tot plegat acompanyat per referències musicals, efectes sonors coneguts i gags que fan l'ullet als espectadors de més edat i experiència amb l'Univers Nintendo. Com passava amb la primera, segur que aquesta pel·lícula es beneficiarà de posteriors revisionats per tal de copsar tot allò que en un primer passi se'ns escapa.

També sabem pel tràiler que aquest cop l'enemic principal de la trama és en Bowsy, el fill encara més malvat del derrotat Bowser, que aporta frescor en no reciclar l'enemic clàssic d'en Mario i també, de retop, en facilitar que se'ns mostri una faceta més "humana" de la tortuga monstruosa.

L'amenaça, aquest cop, és d'escala galàctica, però els germans italoamericans ja no són els passerells de la primera entrega i, tot i que de vegades es mostren maldestres i no tenen el nivell de pesquis ni l'agilitat de la princesa Peach, són uns aliats imprescindibles, ara que dominen les acrobàcies i l'ús dels potenciadors, per tal de fer front a l'enemic. 

No és cap sorpresa, tampoc, que en Yoshi és la gran estrella d'aquesta segona pel·lícula, i si no ho sabíeu vol dir que heu estat molt aïllats i aïllades de la campanya de màrqueting que deia, i que no us vau quedar fins després dels crèdits de la primera part, cosa que, en animació i en superherois, hauria de ser religió. També en aquesta segona part.

Com es podia esperar, és un personatge d'allò més simpàtic i bufó, ja ho sabíem de tots els productes en què ens l'hem trobat, i proporciona molts dels moments més divertits del film, amb la seva fam infinita i una llengua capaç d'estirar-se de manera extraordinària i enganxar-se a qualsevol cosa. Un afegit imprescindible tant als videojocs com en el que esperem que sigui una llarga i excel·lent saga cinematogràfica. 

És veritat que Super Mario Galaxy: La pel·lícula és un festival de fan service, ens farem un tip de reconèixer sons, personatges de la saga que passen a saludar, cameos, potenciadors dels videojocs, etc., però trobo que la història no és cap desastre, de cap manera, i fa un bon ús de l'immens imaginari de les aventures d'aquests personatges per construir una trama interessant, divertida i amb un creixement plausible dels seus protagonistes, partint del que ja havíem vist al film de 2023.

 

Ens pot agradar més o menys que la primera, ara per ara jo no em mullo i diré que m'agraden igual totes dues, però el que sí que tinc clar és que si ens va agradar aquella, hem de veure aquesta. I si per alguna raó algú ha començat per aquesta, ja pot córrer a veure l'altra. De moment, per a mi, s'ha tocat el banderí a dalt de tot del pal en tots dos casos.

Malalts dels videojocs: Tatuatges d'Animal Crossing

Animal Crossing és una franquícia d'aquelles que no he tocat perquè sé que no són el tipus de jocs que m'agraden, però això no vol dir que no senti el respecte més absolut pels seus seguidors, i fins i tot certa enveja quan els veig gaudir de les seves entregues.

En reconeixement per la seva importància en la indústria, al capdavall és una de les franquícies més venudes, volia, però, dedicar-li una entrada, encara que fos en aquesta secció centrada en mostrar precisament l'amor que la gent té per determinats productes del món dels videojocs. 

Ha sigut una idea que he tingut sense saber si en trobaria gaire material, però la quantitat de tatuatges d'Animal Crossing que he vist ha superat, amb escreix, les meves expectatives. En comparteixo alguns amb vosaltres:

Un clàssic, que fins i tot jo conec perquè és un personatge del Mario Kart 8. Es tracta de la Canela, i aquí la veiem acompanyada per objectes típics de la saga, com la fulla o el regal volador.

La veritat és que n'he trobat força d'acolorits. Suposo que si et fas un tatuatge d'aquests jocs no t'hi poses per poc. 

Aquí tenim un altre dels personatges, pensarem que és el preferit de la seva portadora, i en aquest cas és el mussol Estela.

Amb ella hi ha una constel·lació, ja que pel que llegeixo és una aficionada a l'astronomia, de manera que té tot el sentit del món, o de l'univers. 

Fa un temps vam veure, en una entrada d'aquesta mateixa secció, tatuatges de videojocs que eren discrets, que si no eres mínimament entès en videojocs podia ser que se t'escapés que eren frikis, i aquest que us ensenyo aquí dalt podria considerar-se d'aquesta categoria, encara que aquella entrada estava dedicada a logos i símbols.

El que tenim aquí és un regal volador d'aquells que esmentava al comentari del tatuatge de la Canela, però aïllat del seu context. 

En la mateixa línia tenim aquesta emblemàtica fulla, que si no sabem que és d'Animal Crossing fins i tot podríem veure com un tatuatge més els que sí que estem ficats en el món dels videojocs.

Un tatuatge discret, però que permet lluir amb orgull aquesta afició davant dels entesos. Però ara canviarem d'estil:

Aquí tenim la part superior d'un braç ben farcida de personatges de la saga, incloent-hi les ja esmentades Canela i Estela, però també l'ós rentador Tom Nook, el gos Totakeke i els gats Ágata (a dalt) i Narciso (a baix), si no m'ha fallat la identificació en creuar dades. 

És un salt important dels tatuatges relativament discrets a aquest de ben llampant, però encara no heu vist res:

Em sembla que això és un braç, i vull pensar que el tatuatge és real, perquè és absolutament espectacular.

Amb molts personatges, molt de color i molt de detall, aquesta persona hauria de rebre de regal cada nova entrega que surti de la saga.

I a vosaltres quin us agrada més? Sou més de lluir el frikisme amb discreció o de posar tota la carn a la graella?

M'he acabat el Super Mario Galaxy!

La meva proverbial dispersió no només en els videojocs, sinó en tot el meu entreteniment, fa que completar un joc sigui per a mi una tasca difícil i molt esporàdica, i és per això que les entrades que dedico a parlar de títols que finalitzo apareixen, també, d'una manera tan irregular. 

Avui, però, m'enorgulleixo de dedicar-li un article a un dels millors videojocs no només de la segona generació dels 128 bits, sinó de la història dels videojocs en general.

El Super Mario Galaxy va sortir per a la Wii el 2007, any en què jo encara no tenia la consola (no va ser fins el febrer de l'any següent que me la vaig comprar en un rampell), i encara vaig trigar força temps a adquirir el joc (o fer-me'l regalar).

Malauradament no he dedicat a la Wii tota l'atenció que es mereixia, però el Mario Kart Wii i el que avui ens ocupa han estat els títols que he espremut més, i ara que per fi m'he acabat la primera gran aventura d'en Mario en aquella consola és l'hora de repassar aquesta llarga odissea.



Amb una història que aquest cop el duu a l'espai exterior, però amb el clàssic objectiu de rescatar la princesa Peach —en Bowser se l'ha endut, juntament amb el castell, a l'espai—, en Mario treballa sota l'assessorament de l'Estela (nom de la Rosalina a la versió en castellà), un personatge que debuta en aquest videojoc (i passa també pel Mario Kart Wii) i que dirigeix un observatori des d'on el lampista italoamericà pot accedir a un munt de galàxies, repartides en seccions que tenen noms i aparences d'estances d'una casa, tot i que l'observatori és més aviat una curiosa nau espacial.

Per tal de poder viatjar al centre de l'univers i lluitar contra en Bowser, en Mario ha de reunir unes estrelles de poder, que són 120 (número habitual dels objectes especials que hem de trobar als jocs d'en Mario des del Super Mario 64), i ho ha de fer en planetes i planetoides de tota mena (muntanya, platja, sorra, gel, foc, mecànics, aquàtics, fantasmagòrics...), cadascun amb uns reptes diferents i, el que és més important i innovador, forces de gravetat diferents.



No només això, sinó que controlem en Mario sovint de cap per avall, cosa que ens obliga a canviar els càlculs pel que fa a salts i moviments. Al Super Mario Galaxy es posava a prova, més que mai, l'agilitat del jugador en un entorn on no només trobem la profunditat pròpia de les 3D, que ja s'havia vist en jocs anteriors, sinó també planetoides i planetes que són, en realitat, plataformes esfèriques, com deia més amunt cadascuna amb la seva gravetat.

El que fa del Super Mario Galaxy una obra mestra és la diversió que ofereixen els seus variadíssims escenaris, amb un munt d'enemics nous però també un munt d'altres videojocs de la saga —i de la franquícia—, entregues que són homenatjades en aquest joc de diverses maneres, des de melodies fins a elements dels paisatges, passant naturalment per reptes similars, entre altres coses. De la mateixa manera, trobem bolets que ens donen poders especials, alguns ja coneguts i d'altres completament nous i que ja vaig comentar en una entrada sobre aquesta qüestió.



La dificultat de les pantalles i les missions, així com la seva durada, és diversa, i per tal d'obtenir les 120 estrelles haurem de visitar els planetes moltes vegades, cosa que ens permetrà, alguns cops, explorar zones que en d'altres missions estaven fora del nostre abast.

Aquestes missions, desbloquejades a mesura que avancem i disponibles amb certa llibertat d'ordre, poden consistir en derrotar un enemic, guanyar una cursa, aconseguir diversos objectes, reunir 100 monedes liles (com al vídeo que he posat, que pertany a una de les missions que més m'han costat) i altres reptes, entre els quals repetir alguna d'aquestes missions amb una limitació de temps o d'energia.



Amb tot plegat és un joc molt llarg, que demana moltes hores d'inversió, i una experiència divertida i enriquidora. En acabar-lo, a més, i com ja s'ha vist en d'altres títols moderns de la saga, se'ns dóna l'opció de repetir amb en Luigi, que té unes habilitats físiques lleugerament diferents de les d'en Mario (fet establert ja fa dècades), i unes missions una mica més difícils.

En el meu cas, a diferència del que vaig fer amb el Super Mario 3D Land —que seria el més semblant al Super Mario Galaxy per a una portàtil—, on tornar a passar les pantalles amb el germà d'en Mario i acabar amb tots dos personatges les especials en desbloqueja una última sense invertir-hi gaires hores, m'estimo més dedicar els mesos i fins i tot anys que suposaria repetir amb en Luigi i aconseguir l'estrella número 121 a la seqüela, Super Mario Galaxy 2 (2010).

Ara bé, si no el tingués no dubtaria a repetir amb aquest títol d'altra banda magnífic, extraordinari, fidel a la saga i alhora d'allò més innovador, que esdevenia el cim de la franquícia i explotava al màxim les possibilitats de la Wii tant pel que fa a gràfics com per la jugabilitat, basada en uns controls que barregen tradició i control per moviment (sacseig moltes vegades) del Wiimote, dues filosofies que van lligades i que s'han aplicat amb intel·ligència en aquest joc.

El concepte de desar partides

Hi ha un element que qualsevol videojugador o qualsevol persona que tingui una mínima noció de com van els videojocs coneix: el concepte de desar partides. De fet en aquest bloc ja n'hem parlat en algunes vessants, com ara els passwords, els continues o les targetes de memòria, però avui volia parlar-ne des d'un punt de vista una mica més general.

Al principi no calia desar la partida, perquè els jocs no tenien un argument i simplement es tractava d'anar fent punts o no eren excessivament llargs (al Super Mario Bros., però, li hauria anat molt bé), però després la cosa es va complicar i van aparèixer diverses maneres de conservar el progrés en el joc. I a banda dels formats també hi ha els moments i les maneres concretes de fer-ho. 

Tenim per exemple els punts de desar (save points), que ens permeten conservar allò que hem fet però només en uns punts concrets, que si no assolim ens faran perdre tot el que s'ha esdevingut al joc des de la darrera vegada que vam desar la partida. Al primer Resident Evil tenien l'original forma de màquines d'escriure, però a més ens demanaven tenir una cinta de tinta per tal de poder-ho fer. 

A la llegendària saga Dragon Quest, i concretament des del Dragon Quest IV, cal anar a l'església per tal de desar les partides, a banda de ressuscitar personatges morts. Per tant, també ens obliga a ser en un punt determinat per tal d'assegurar que els resultats dels nostres esforços no es perden.

Curiosament, a les primeres entregues calia parlar amb un rei per tal de desar les partides i era allà on es reprenia qualsevol sessió de joc.

Als jocs de la saga Grand Theft Auto hi ha diverses maneres de desar partida: cada cop que acabem una missió succeeix automàticament, que és un dels sistemes que existeixen, però també podem fer-ho en qualsevol moment anant a un pis franc i ficant-nos al llit, on dormirem durant 6 hores. Anteriorment, però, teníem objectes adequats a l'època en què tenia lloc l'argument de cada joc, com la cinta de casset del GTA: Vice City o el disquet del GTA: San Andreas.

Sé que la imatge no és massa bona i que té una marca d'aigua, però és l'única que hi havia. La faig servir per a il·lustrar els punts de desar partida del Donkey Kong Country 2: Diddy's Kong Quest, que penalitza la repetició d'un punt en desar el progrés amb el cost de dos plàtans. 

En la mateixa línia, que busca posar les coses més difícils als jugadors i evitar l'abús d'aquests mètodes, tenim altres exemples com el que ataca el jugador en un moment concret del Chrono Trigger, el del Final Fantasy VII del parc d'atraccions que funciona a canvi de diners o el que és directament fals en un altre moment del joc, que fa que ens perdem un personatge nou si hi caiem. Un altre de curiós és el del Metal Gear Solid, on és bastant fàcil desar quan volem, però si ho fem sovint hi haurà personatges que ho comentaran. 

Però desar partida no serveix només per a poder apagar la consola i dedicar-nos a altres coses com ara menjar o dormir, sinó que en alguns casos també ens proporciona interessants extres. És el que passa al Mario Kart Wii amb el personatge de l'Estela (Rosalina fora d'Europa), que es pot controlar si quedem primers i obtenim una estrella a tots els circuits mirall (és a dir invertits), hem fet un mínim de 50 partides i tenim a la consola fitxers del Super Mario Galaxy, on debutava el personatge. O això, o córrer 4.950 vegades. Què us estimeu més?

Així doncs, per tal de desar partides tenim diversos sistemes, des dels punts concrets fins a la possibilitat de fer-ho on vulguem (amb més o menys restriccions), passant pel sistema automàtic que s'activarà en acabar amb èxit una missió o en arribar a una zona concreta del joc, com passa al Batman: Arkham Asylum i al Batman: Arkham City. N'hem vist alguns exemples, a més, que destacaven per alguna raó, i per avui ho deixarem aquí.