Els pitjors: Ninjabread Man

Després de força temps sense tocar aquesta secció, estic content de poder portar-hi un altre joc, que té le dubtós honor de ser considerat un títol dolent, que en un món com el dels videojocs, amb desenes de milers de propostes, té un cert mèrit i tot. 

En les consoles més venudes de la història es dona la paradoxa -o potser n'és una conseqüència- que, en ser tan populars, reben moltíssims videojocs i totes les companyies, grans i petites, hi volen ser a qualsevol preu, i això fa que també siguin consoles amb una gran quantitat de jocs dolents. Dues de les consoles més venudes són, com ja sabem, la PlayStation 2 i la Wii -aquesta últimament ha perdut posicions perquè l'han avançat la PS4 i la Switch-, i precisament per a aquests sistemes, i també Windows -un sistema operatiu que potser us sona-, va sortir el joc d'avui.

Ninjabread Man és un joc de plataformes desenvolupat per Data Design Interactive i llançat per a ordinadors i PlayStation 2 l'any 2005, només per al mercat europeu. Curiosament, la idea era que fos la tercera part de la saga Zool, emblemàtic plataformes per a l'Amiga amb una segona part i nombrosos ports a d'altres sistemes, però sense poder-ne citar fonts, la Wikipedia diu que probablement Zoo Digital Publishing, propietària de la franquícia del simpàtic ninja de l'enèsima dimensió, s'hi va oposar en no agradar-li gens la demo que se li va presentar. Visionaris. 

Sembla que es va arribar a filtrar un vídeo d'una introducció d'aquest videojoc que confirmaria, com a mínim, els plans inicials:

Però bé, ara toca veure com va quedar el joc en si, que és el que avui ens ha de preocupar i el que fa que hi hagi una nova entrada d'aquesta secció de servei públic.

Com es pot veure al vídeo, el joc és una aventura de plataformes i acció en què controlem un homenet de gingebre que a més es pensa que és un ninja, i de fet va amb dues katana per escenaris fets de galetes i dolços. 

L'objectiu és aconseguir unes barres que no sé si són d'algun material nuclear, però de les quals se n'han d'aplegar 8 per tal de passar-se la pantalla, tot derrotant enemics a cop d'espasa i llançant-los suposadament shuriken, però que semblen boletes d'energia.

 

Com a idea no és pas dolenta, seria un joc marcadament infantil i prou. El problema és que quan se supera una pantalla es desbloquegen noves modalitats, que en completar-les en desbloquegen de noves, que són Score Pickups, Time Attack i Hidden Pickups. Això, a les 3 pantalles que té el joc. Sí, 3. Tres.

 

A banda d'això, i sense que siguin detalls menors, es parlava de bugs, massa dificultat per al públic infantil -sí, semblava que havia de ser fàcil, però no- segurament per uns mals controls, un disseny massa genèric... tot plegat massa problemes sumats al de la durada, però això no va aturar la companyia a l'hora de llançar un port per a la Wii l'any 2007 (aquest cop també als Estats Units), que va sortir encara pitjor amb una mala implementació del control per moviment del wiimote, i l'optimisme encara continuava quan se'n va anunciar, el 2008, una seqüela anomenada Ninjabread Man - Blades of Fury, que no va arribar a veure la llum. Per alguna raó, la companyia va desaparèixer l'any 2012. 

Quan parlo de videojocs que no conec en aquestes seccions que no són d'anàlisi m'acostumen a venir ganes de provar-los, encara que no siguin grans títols. Avui no és el cas.

 

 

Petits clàssics: Zool

No és la primera vegada que parlo del petit clàssic d'avui. Però sí que aquest cop li dedico una entrada, perquè l'altre cop el vaig esmentar en parlar de videojocs amb publicitat integrada o product placement.

Si us fixeu en una curiositat, el darrer títol que va protagonitzar una entrega d'aquesta secció es deia gairebé igual, però no tenia res a veure amb aquest, ni tan sols pel que fa al gènere.

El Zool va sortir el 1992 primer per a l'Amiga 1200 de Commodore, i segons el que podem llegir a la Wikipedia la intenció era crear un videojoc i un protagonista que rivalitzessin amb el Sonic the Hedgehog de la Mega Drive i el seu, ara ja ho sabem, molt més important i popular personatge.

Desenvolupat i distribuït per Gremlin Graphics, acompanyava el llançament de la màquina, que pertanyia a la tercera generació d'ordinadors de Commodore, i hi havia moltes esperances posades en aquest videojoc.

Amb el títol complet de Zool: Ninja of the Nth Dimension, el seu protagonista és un extraterrestre (no pas una formiga, com es deia a les anàlisis d'aquella època) que arriba a la Terra amb l'objectiu de progressar com a ninja. 

Ho fa avançant per pantalles del gènere de les plataformes, dividides en 7 mons i sovint decorades amb motius de l'empresa catalana Chupa Chups, fet que no costa gaire de veure. A banda d'això tenim una jugabilitat ràpida, colors d'allò més vius i un apartat sonor respectable. Va rebre, de fet, unes notes altíssimes en la versió original per a Amiga. El joc va ser versionat, entre 1992 i 1993, per a l'Amiga CD32, l'Acorn Archimedes, l'Atari ST i MS-DOS, però també per a recreatives i consoles.

Ara vèiem la versió de la Mega Drive, una de les moltes conversions que es van fer d'aquest videojoc. Per cert, si aneu al minut 19.15, aproximadament, veureu un dels atractius del títol, que és el canvi de gènere d'algunes pantalles, en aquest cas pertanyent al dels shooters horitzontals. 

Tanmateix la crítica no va reaccionar tan bé amb aquestes versions per a consola, que van ser, a banda de la Mega Drive, la Game Gear, la Master System, la Gameboy i la Super Nintendo. El problema que tenien, pel que sembla, és que en tenir una memòria RAM més limitada es van fer canvis en les pantalles, que a més eren curtes, i els enemics. La de la Mega Drive, a més, per exemple, presentava problemes a l'hora de controlar un personatge tan ràpid. 

Les notes que podem trobar en agregadors com Moby Games, en canvi, indiquen que els analistes tampoc no van destrossar aquestes versions, i de fet no es van posar gaire d'acord entre el bé pelat i el notable, amb molt pocs casos en què no s'arribés a l'aprovat. Ara bé, la versió de la Super Nintendo es veu que va agradar especialment poc, entre altres coses pels seus bugs i una banda sonora clarament inferior. Vegem la versió de la Game Gear:

Aprofundint una mica més en el joc, el seu protagonista, que és el que dóna nom al videojoc, és capaç de dur a terme diverses accions, a més de tenir una arma i poder executar encanteris per tal de ser temporalment invencible, tenir un doble que l'ajuda, saltar més amunt o fer desaparèixer tots els enemics visibles de la pantalla.

Sigui com sigui, es considera un plataformes molt difícil, cosa que potser ens espanta si n'aconseguim alguna versió esperonats per la dèria retro. En qualsevol cas és un clàssic dels ordinadors Amiga i un petit clàssic per a d'altres màquines.

I va ser prou popular, durant un temps, com perquè l'any següent n'arribés la seqüela, el Zool 2. Així com el primer em sonava, del segon no n'havia sentit a parlar, i potser és normal, perquè aquest cop després d'estrenar-se a l'Amiga 1200 es va convertir només a Amiga CD32, DOS i Jaguar.

Ben rebut en totes les versions, el Zool 2 presentava novetats en forma de millora dels gràfics i la presència de la Zooz, la companya d'aventures d'en Zool, que tenia un fuet d'energia i podia anar per camins diferents dels d'en Zool, cosa que convidava a passar-se el joc cada cop amb un personatge. A més, es presentava el gos Zoon. Pel que fa a la resta, tot era força semblant al primer Zool, minijocs inclosos.