Crònica de RetroBarcelona 2024: 9a Fira del videojoc clàssic

Un any més, com no podia ser d'una altra manera, just després de RetroBarcelona em teniu aquí donant la tabarra sobre la meva experiència personal amb aquest esdeveniment, el més esperat per part de tots els aficionats al videojoc clàssic del nostre país.

Per a mi, com sempre, era així, però no només pel contingut de la 9a Fira del videojoc clàssic, que repetia escenari de l'any passat, a la Farga de L'Hospitalet, sinó per la possibilitat de veure presencialment els meus estimats companys de Retroscroll, amb els quals teníem, un cop més, un estand amb videoconsoles de les nostres col·leccions particulars a disposició del públic que hi volgués fer alguna partideta, cosa que sempre és un plaer.

Després del retorn a l'activitat que va suposar l'edició de 2023, esperadíssima atesa la interrupció provocada per la pandèmia del covid-19, que va fer que precisament aquell any, 2019, se celebrés l'última edició de l'esdeveniment en més de tres anys, RetroBarcelona 2024 es presentava il·lusionant i tremendament exitosa, amb exhauriment d'entrades anticipades i tot.

Des del nostre estand vam notar l'augment del nombre de visitants, a simple vista i en el fet que ens va resultar difícil poder jugar a alguna coseta. Perquè nosaltres allà hi anem per veure'ns i fer una aportació a la part més lúdica de la festa, però si tenim un moment per gaudir dels videojocs nosaltres mateixos, que al capdavall som en aquest sector perquè ens agraden els videojocs, doncs ho fem. 

I com a mínim dissabte, que va ser l'únic dia que hi vaig poder anar jo perquè l'endemà era l'aniversari del meu fill, ens va ser pràcticament impossible jugar, llevat que ho féssim als sistemes que teníem posats al nostre propi estand. En aquest sentit vaig fer preses de contacte amb el Blazing Lazers de la Turbografx i el Super Aleste de la Super Nintendo, vaig jugar una mica més seriosament que altres cops al Toilet Kids de l'esmentada consola de NEC, i vaig fer un parell de pantalles al Paprium de la Mega Drive cooperant amb el company Molsupo, com fa un any. En definitiva, vaig jugar molt menys que en altres ocasions. I fora d'allà, només vaig poder acabar una partida començada d'un Neo Turf Masters que hi havia en una recreativa de les genèriques, que també tenen el seu encant per molt boniques que siguin les japoneses tipus Candy, que són les més abundants a l'esdeveniment.

Ep, no em queixo gaire, perquè això vol dir que hi havia moltíssima gent i que s'ho estava passant d'allò més bé. Segurament, si hi hagués pogut anar diumenge, hauria enganxat algun moble arcade lliure per fer una o dues partidetes del que sorgís, com l'any passat, però no va poder ser. Què hi farem...

Però, encara que no pogués gaudir directament dels videojocs, em va agradar, com sempre, fer alguna volteta per veure l'ambient que hi havia, fer una ullada als títols que hi havia exposats a les màquines recreatives i domèstiques, repassar les botigues per si enganxava alguna ganga -no va ser el cas-, mirar també les que tenien productes que a priori no eren del meu interès però que també m'agrada mirar, veure en viu algunes màquines que no tinc l'ocasió de veure mai, albirar la cara de personatges famosos del sector i, en el cas dels que conec en persona, poder-los saludar si ens trobem, com va ser el cas, primer de tot, d'en Carles Garcia, l'ànima de RetroBarcelona, però també vaig poder fer una encaixada amb gent com en Sikus i en Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Altaïr i desvirtualitzar, després de no veure'ns per poc l'any passat, la Simmer Valenciana, que a més em va fer una breu entrevista que sortirà aviat en algun dels seus canals habituals i que em va semblar el que ja transmet a les xarxes: una persona molt dolça i simpàtica. Malauradament, em va faltar conèixer en persona algun mutual del que jo encara anomeno Twitter, com ara en José María "Nahar" del podcast -molt recomanable, per cert- Defensores de la Galaxia.

Per descomptat, em vaig retrobar, tot i que de manera calculada i esperada, però no per això menys volguda, ans al contrari, amb els companys de Retroscroll Dani "Salore", Vicky "Rokuso", Javi i l'esmentat Jaume "Molsupo", amb els quals ens veiem molt menys del que voldria, en part perquè amb nens petits és difícil assistir a esdeveniments d'aquesta mena i m'estic saltant les Reunions d'Usuaris de l'MSX des de fa anys, però quan ens veiem és com si no hagués passat el temps, i això és gràcies al nostre animat grup de WhatsApp però també a com encaixem entre nosaltres malgrat diferències de gustos concrets sobre videojocs i fins i tot sobre la manera de consumir-los.

Però això és el que dona riquesa al grup, i amb ells, a banda de passar-m'ho bé parlant del que més ens agrada i posant-nos al dia de les nostres vides personals, una cosa que faig molt és aprendre, perquè cadascun d'ells en la seva especialitat en sap un munt, i m'ajuda a conèixer coses i canviar punts de vista sobre altres. De debò, amb ells soc un etern aprenent, i això sempre és positiu.

No vull acabar sense explicar que, per primera vegada i gràcies a que els mitjans ho van permetre, vam gravar un podcast presencialment, aprofitant l'avinentesa de RetroBarcelona, i és que teníem Retroscroll Channel molt aturat. L'experiència va ser diferent, però molt satisfactòria, i espero que puguem repetir, tant de la gravació d'un programa l'any vinent com de la companyia mútua i, en general, d'aquesta fira tan especial que tira endavant gràcies a persones humanes que per fer-la possible han de fer sacrificis personals, amb el desgast que això suposa. 

Si deixa de celebrar-se, haurem d'agrair-los la feina feta fins ara, però els que en gaudim d'una manera molt més relaxada no podem evitar desitjar, egoistament, que RetroBarcelona duri per sempre.

Crònica de RetroBarcelona 2017: 5a Fira del Videojoc Clàssic

No tenia clar si aquest cop podria anar a RetroBarcelona, fira a què l'any passat vaig assistir com a membre oficial de Retroscroll i darrere l'estand, perquè la paternitat recent i una sèries de compromisos durant el cap de setmana semblava que m'ho impedirien, però al final vaig poder-hi anar la tarda de divendres i, encara que tot plegat va ser molt ràpid, amb només 5 hores per intentar fer tot el que volia fer, m'alegro d'haver-hi anat.

Per segon any consecutiu emmarcada en la molt més coneguda, popular i professional Barcelona Games World, la nova entrega de la fira dedicada als videojocs de la nostra infantesa i adolescència, que encara ens fan gaudir i són un punt en comú amb altres aficionats de certa edat -i que sovint també conquisten els cors dels més joves-, tenia lloc al mateix espai que l'any passat, al pis de dalt del pavelló 2 de la Fira de Barcelona, a Montjuïc.

Allà, zona de recreatives amb partides gratuïtes -també és veritat que són emuladors, actualment-, estands amb consoles i videojocs perquè el públic hi jugués a cor què vols, botigues amb marxandatge i llibres especialitzats, botigues amb videojocs i consoles antics on, per desgràcia i com és habitual, els preus anaven d'una mica infladets a autèntiques barbaritats... 

Això és el que es pot trobar sempre a RetroBarcelona, a més d'una ambient de germanor, d'afició comuna, tot i que en certa manera diluït perquè, en formar part d'un esdeveniment molt més gran i estar la "subfira" concebuda com un racó més apartat que quan la fira era independent, el tipus de públic també és diferent. I, per desgràcia, s'han hagut de tornar a lamentar robatoris de material. 

Jo hi anava acreditat gràcies a Retroscroll, tot i que per les limitacions de temps que esmentava més amunt aquest cop no era expositor -i per tant no duia consoles ni jocs per posar a disposició dels visitants-, i veure els companys amb qui vaig coincidir -Roger, Dani, Vicky, Sikus, Murshus i Ayate, en una barreja de noms reals i nicks- era, com sempre, el més esperat.

Vam estar xerrant, vam fer alguna volta i ens vam emplaçar a tornar-nos a veure a la propera ocasió, segurament la Reunió d'Usuaris de l'MSX de desembre, però el cert és que la cosa va ser curteta. 

Tant és així, que no vaig jugar a absolutament cap consola. L'única cosa a la qual vaig jugar va ser al Metal Slug en una recreativa, i van ser no arriba a 10 minuts, més que res perquè divendres encara no hi havia tanta gent com per haver de fer cua, i la vaig trobar disponible i em va venir de gust. A més, no volia marxar de la fira sense haver jugat a almenys una cosa.

A la part de baix, als pavellons més a accessibles, més a l'abast del públic, és on tenen estands les grans empreses de videojocs, i on les companyies posen la carn a la graella per presentar les seves novetats, o els seus videojocs estrella, amb el màxim de recursos per atraure públic, com és el cas de Nintendo, amb el proper llançament Super Mario Odyssey -que no vaig voler provar, perquè igualment el compraré i surt en unes setmanes- o un racó preciós dedicat al The Legend of Zelda: Breath of the Wild.

Bandai Namco tenia, al seu estand, una exposició sobre la seva història, marcada pel punt d'inflexió que va suposar el llegendari Pac-man, però el 37è aniversari del joc i el personatge no eren el motiu d'aquest desplegament, sinó la visita del convidat estrella de la Barcelona Games World.

El mestre Tôru Iwatani (1955) va oferir una classe magistral sobre com crear un bon videojoc basant-se en l'experiència del seu títol més conegut, i va ser una classe molt interessant en què explicava que el secret de l'èxit del seu joc, i el que ell creia que era el millor per als videojocs, era la senzillesa del concepte, la facilitat amb què de seguida s'entén què s'ha de fer, i la naturalesa amable del protagonista i fins i tot els seus enemics.

Una mentalitat molt japonesa, com també la de voler crear productes pensant en què agradarà al públic i què li permetrà posar-se a jugar de seguida tot entenent-ne d'un cop d'ull la mecànica, en comptes d'embolicar-se en videojocs complexos i violents. 

En acabar repartien aquesta moneda commemorativa -segons Bandai Namco, limitada a 1000 unitats, que dubto que s'exhaureixin- de la Barcelona Games World 2017 amb en Pac-man en una cara i la nau del Galaga a l'altra, un obsequi que es va sumar a l'experiència de veure parlar en directe una llegenda viva dels videojocs...

...amb qui em vaig poder fer una foto després de la xerrada per un seguit de casualitats a les quals estic molt agraït. El cert és que, tot i que l'any passat em vaig endur una signatura i una fotografia d'en Charles Martinet, la veu d'en Mario i altres personatges del seu univers des de fa més de 20 anys, no les tenia totes pel que fa al mestre Iwatani, però vaig aconseguir l'objectiu.

I això va ser tot, un any més a RetroBarcelona, la part que més m'interessava, amb escapadeta a la part principal -però per als amants del retro, secundària-, tot plegat en versió reduïda perquè només hi podia ser aquella tarda, però també ben aprofitada. 

Crònica de Retrobarcelona 2015 - 3a Fira del Videojoc Clàssic

Si us interessen mínimament els videojocs -si no, no llegiríeu aquesta entrada- ja deveu saber que ha tingut lloc la tercera edició de Retrobarcelona, la fira dedicada als videojocs retro però amb un criteri ampli, de la qual l'any passat vaig fer una crònica carregada d'esperança per a la següent edició, que ja ha arribat. 

Han estat dos dies d'esdeveniment, però jo hi vaig anar només dissabte 14 de novembre, i és des d'aquest punt de vista que en faig la crònica, també, aquest any.

Amb aquest espectacular cartell que ens presenta el protagonista dels Castlevania clàssics -o un d'ells, però ha de ser un Belmont- a punt de conquerir una Sagrada Família sense grues, la fira s'ha traslladat enguany al Museu Marítim de Barcelona, un espai més bonic però no sé -no ho sabria calcular a ull- si més gran que el Disseny Hub, on se celebrava l'anterior edició.

El que sí que ha estat més gran, i de manera considerable, és l'assistència del públic, segur que motivada per la promoció que aquest cop se n'ha fet en mitjans de comunicació generalistes, molt més potent. Això és una alegria per als organitzadors, però té coses negatives.

Ja ho sospitava quan, arribant-hi uns minuts després de l'hora d'obertura, em vaig trobar una cua impensable per a un museu en un dia normal, i la vaig haver de fer durant mitja hora llarga. Però un cop dins... el panorama era com el que es dedueix de la fotografia, que captura només una part de l'ambient. 

Amb tantíssima gent ja des de primera hora era difícil caminar, moure's entre els estands, acostar-se a les recreatives i fins i tot preguntar coses als responsables dels mateixos estands. Només durant una breu estoneta, cap a les 4 de la tarda, vaig poder fer un tomb "ràpid" -en aquells moments ja ho tenia tot vist més de 3 vegades, però malament-, i després ja hi vam tornar a ser.

Centrem-nos per ara en les coses positives, que després tornarem a les negatives: a prop de l'entrada hi havia, un any més, l'exposició de sistemes de videojocs que en repassaven la història, des dels anys 70 fins a la primera generació dels 128 bits, la de la Playstation 2, la Xbox, la Dreamcast i la Gamecube -que sovint cal recordar que eren quatre, no només la de Sony!-. 

Ja les havia vist l'any passat, però com que moltes d'aquestes plataformes, la majoria, no les puc contemplar a casa ni ho podré fer mai, de tant en tant està bé fer-los una ullada en directe, sense haver de recórrer a fotos d'internet. 

Una de les coses que pensava fer segur, el que em va agradar més de l'edició anterior, era saludar els companys de Retroscroll. Aquest cop ja ens coneixíem les cares, i les que em faltaven perquè l'any passat no vam coincidir ja les vaig poder marcar com a vistes a la llista de coses pendents. 

Hi vaig saludar en Rafa, en Dani, en Molsupo -del qual no recordo el nom real, però tampoc no té Twitter!-, la Vicky, les novetats (per a mi) Suso i Xuxo, i a banda d'aquest blog vaig tornar a saludar en Carles, un dels artífexs de l'esdeveniment, i els dos membres de Game Museum, blog germà de Retroscroll amb el qual de fet compartia estand, que són en Murshus i en Sikus. Per descomptat, també hi havia el boss, en Roger, el creador de Retroscroll. 

Aquí el tenim, en el dia del seu 30è aniversari, controlant la meva participació al torneig de l'OutRun 2 SP de la Playstation 2, per al qual havia entrenat i que durant uns minuts vaig liderar fins que, al llarg del dia, vaig ser superat àmpliament diverses vegades. M'ho vaig passar molt bé, però, i era l'únic torneig al qual pensava participar.

Als altres, després de l'experiència de l'any passat, en què la cosa no va acabar de ser fluïda per la gran quantitat de gent que hi participava i sobretot la que no es presentava ni quan la cridaven amb reiteració, no m'hi vaig apuntar. I pel que vaig veure els problemes es van repetir. M'hauria agradat participar al del Mario Kart Double Dash, un dels títols que menys he tocat de la saga, però era diumenge i ja tenia pensat anar-hi només dissabte, cosa que potser va ser un error perquè m'han comentat que el segon dia s'hi estava molt millor. 

  

No pensava participar en més tornejos, però sí que volia tocar recreativa -malgrat que, altre cop i seguint la tendència dels darrers anys, eren en realitat mobles muntats a l'actualitat que contenien emuladors-, i imatges com aquesta són les que vaig veure i viure durant gairebé tota l'estona: cues, gent que no se'n desenganxava ni boja i, les poques vegades que hi vaig poder jugar, com que jo sóc d'una altra manera de seguida que detectava gent esperant al darrere jugava la vida -o la partida- que em quedava i me n'anava. 

Vaig jugar, però, al Super Street Fighter II Turbo, al Windjammers i al Donkey Kong. Vaig poder tastar, en sessions brevíssimes però en aquest cas per elecció personal, altres sistemes en els diversos estands que en tenien a disposició dels visitants, com ara la Jaguar d'Atari, l'Amstrad GX4000, diversos ordinadors també d'Amstrad, la versió de la Saturn del Castlevania: Symphony of the Night, un parell de jocs de l'MSX i, on em vaig estar més estona, a diverses de les moltes plataformes que exposava i deixava provar, precisament, Retroscroll. Allà vaig jugar a l'Amstrad GX4000 altre cop, al Ghosts'n Goblins de la NES i al Galaga 90 de la Turbografx-16. 

Tot i així, amb tanta gent com hi havia, sobretot en d'altres estands em va costar jugar i en alguns casos vaig desistir de fer-ho. Amb l'experiència de l'any passat, en què vaig anar a Retrobarcelona amb la idea de fer un tomb per un esdeveniment que esperava molt més senzill del que va ser, havia encarat aquesta edició de 2015 amb un entrepà a la motxilla i ganes de jugar i comprar alguna coseta. 

Malauradament no vaig poder jugar gaire, pels motius que ja he explicat, i de comprar... encara menys. No em vaig gastar més diners que els del preu de l'entrada, només 3 euros, perquè si el 2014 vaig pensar que els preus eren altets però encara hi havia alguna cosa raonable, enguany no n'he vist cap. 

Videojocs de segona mà caríssims, molta importació japonesa sense funcionament comprovat -vaig veure un noi tornar una Dreamcast que acabava de comprar tot assegurant que no funcionava i els responsables de l'estand acceptar el canvi sense discutir-ho, cosa que parla per si mateixa-, preus del nivell del Mercat de Sant Antoni (és a dir, infladíssims, roçant l'estafa), o en el millor i més minoritari dels casos productes a preu relativament raonable que no m'interessaven.

En aquest sentit m'ha quedat clar que Retrobarcelona no és una fira per a comprar, sinó per a passar-ho bé, si l'espai ho permet. I els que hi entenguin i hi estiguin interessats també poden anar a la sala d'actes i sentir conferències i podcasts en directe, és clar.

En fi, crec que la demanda ha superat àmpliament l'oferta, cosa que en aquest cas ha estat un problema però als organitzadors els ofereix l'oportunitat de fer créixer la fira en espai i expositors de cara a la propera edició. Potser aquest ha estat un dels problemes, empitjorat per l'augment de públic: el nombre d'estands no ha augmentat, fins i tot eren alguns menys. Convidant més expositors el 2016 segur que la fira no quedarà buida, ha quedat clar que no hi ha perill de pecar per excés, i sense deixar de reconèixer la gran tasca d'organització que s'ha fet, i el que s'ha aconseguit, espero que es plantegin aquests canvis per tal de no morir d'èxit.