El personatge: Waluigi

Fa poc, parlant amb els companys de Retroscroll sobre l'origen del nom d'en Waluigi, em vaig adonar que podia ser interessant dedicar-li una entrada d'aquesta secció en què homenatjo personatges de la història dels videojocs, però que apareix al blog de manera molt esporàdica.

M'agrada més quan es tracta de personatges no tan coneguts, o secundaris de franquícies populars, com va ser el cas d'en Sabreman, el pingüí de Konami o la Pauline. De fet, m'agradaria que la secció sortís més sovint i orientar-la d'aquesta manera, al capdavall els grans personatges ja han tingut la seva entrada. Doncs bé, avui trobo que és un d'aquells casos.

En Waluigi -no és cap secret- va néixer, és evident, inspirat per en Wario. Si la "versió malvada" d'en Mario tenia un nom que sortia de girar la inicial del nom del lampista italoamericà, tard o d'hora n'havia de sortir una d'en Luigi, però... què podien fer amb una ela? La van posar a l'inrevés a la gorra del personatge, sí, però això no es va reflectir en el nom.

Tirem una mica enrere, perquè cal explicar l'origen de tot això. I és ben senzill: en japonès "warui" és "dolent", i el que es va fer amb en Wario va ser agafar "Mario" i barrejar-ho amb "warui", de manera que va quedar "Wario", una mica agafat pels pèls. En el cas del personatge que avui ens ocupa funciona pitjor des del punt de vista occidental, però en japonès, tot i que una ela a l'inrevés no sembla una ve doble, el nom funciona millor que en el cas d'en Mario, i és que "warui" més "Luigi" connecta més bé i queda "Waluigi", atès que en japonès no es fa distinció entre les nostres erra i ela a l'hora de pronunciar-les, i queda una mena d'erra suau -i no l'odiosament tòpica ela atribuïda als asiàtics en general-. Per cert, canviant l'ordre de les síl·labes surt "ijiwaru", que significa "cruel".

En Waluigi no té una història tan llarga com altres personatges de l'univers Mario, però els seus orígens es remunten unes quantes consoles de Nintendo enrere: va debutar al Mario Tennis, de 2000 i per a la Nintendo 64. 

Durant el desenvolupament d'aquell joc es van trobar amb la necessitat de trobar una parella de dobles per al veterà Wario, i se'ls va acudir que podia ser el rival d'en Luigi, tal com en Wario ho era d'en Mario. I, de la mateixa manera que en Wario exagerava la qualitat de rodanxó d'en Mario, en Waluigi tenia una constitució més alta i prima que la d'en Luigi, i força angulosa. 

Com a curiositat, ens explica la Super Mario Wiki que es van plantejar fer una rival per a la Peach amb el mateix estil, però el mateix Shigeru Miyamoto, el pare d'en Mario, la va desaprovar.



El rival d'en Luigi continuaria sortint a la saga Mario Tennis, on va debutar, i el mateix 2000 en què el vam poder veure per primera vegada es va afegir a la plantilla del Mario Party 3, una altra saga on es va quedar i ha sortit sempre des de llavors, excepte en el Mario Party Advance.

A la Game Boy Advance també se'l va poder veure als jocs Boxing i Rain Shower del Game & Watch Gallery 4 (2002), i va començar a jugar a golf al Mario Golf: Toadstool Tour, de la Gamecube (2003), i va repetir al Mario Golf: Advance Tour (Game Boy Advance, 2004) i al Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS, 2014).



No podia faltar a la saga Mario Kart, on es va estrenar amb el Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003), i l'hem pogut veure en totes les entregues posteriors de la franquícia, excepte el Mario Kart 7 i el Mario Kart Arcade GP.

A la saga on sí que surt en totes les entregues, tot i que era fàcil havent-n'hi només dues, és a la dels jocs de beisbol d'en Mario, que són el Mario Superstar Baseball (Gamecube, 2005) i el Mario Super Sluggers (Wii, 2008, inèdit a Europa). 



Té més mèrit, potser, que hagi sortit a tota la saga dels Jocs Olímpics d'en Mario i en Sonic, formada per 5 jocs que han passat, segons l'entrega, per la Wii, la Nintendo DS, la Nintendo 3DS i la Wii U. Al vídeo, imatges de la prova de ping-pong del primer, Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2009).

Se l'ha vist també jugar a futbol al Super Mario Strikers (Gamecube, 2005) i el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), a bàsquet al Mario Slam Basketball (Nintendo DS, 2006) i a diversos esports al Mario Sports Mix (Wii, 2010) i al Mario Sports Superstars (Nintendo 3DS, 2017).

La Super Mario Wiki, d'acord amb diverses fonts com ara les explicacions donades en alguns videojocs, ens el descriu com un paio amargat, mal perdedor -i sortint en tants títols de caràcter competitiu és quelcom que es nota molt-, envejós, autocompassiu i amb una baixíssima autoestima, i el que més desitja és destacar, ser popular i tenir el seu moment de glòria, encara que sigui perquè són els altres els que fallen.

De tota manera és evident que no és un inútil, perquè si no no tindria sentit controlar-lo en aquesta mena de jocs. Salta, colpeja amb punys i peus i té característiques pròpies en sagues com Mario Kart o Mario Tennis, com les tenen també els altres personatges, que el fan més fort en alguns punts i més feble en d'altres. En general, la llargada de les seves cames fa que en alguns videojocs sigui un bon saltador, i també hi té força a l'hora de clavar cops de peu.

Pel que fa a la relació amb els altres personatges, sens dubte marcada per la seva personalitat, resulta que no té amics, llevat d'en Wario, amb qui en realitat el que té és una aliança, amb els seus estires i arronses, perquè no és que el rival d'en Mario el tracti gaire bé, de vegades.

Amb en Luigi, repetint l'esquema d'en Wario amb en Mario, hi té una gran rivalitat, desfogada -o no, segons els resultats- en tots aquests títols competitius, però té la batalla perduda pel que fa a l'àmbit sentimental: sembla que també està enamorat de la Daisy, però aquesta no li fa gens de cas i, de fet, el menysprea. Ja se sap que en Luigi i la Daisy són parella, o si més no tot hi apunta.

L'aparició d'en Waluigi als videojocs, malauradament, es limita a les sagues esmentades, perquè a diferència d'en Wario no té cap títol de plataformes on el puguem controlar, ni ha estat mai protagonista.

Tanmateix, tampoc no es pot dir que sigui un personatge amb poques presències, i se l'ha homenatjat a bastament en diversos títols on no surt com a tal. Per exemple, al Super Mario Odyssey (Switch, 2017) en forma de roba que pot dur en Mario, també amb la roba en un pack del Minecraft de la Wii U i la Switch o en un dels conills del Mario + Rabbids Kingdom Battle (Switch, 2017).

Personalment, repassant-ne la història, m'ha fet una mica de llàstima, i em proposo controlar-lo la propera vegada que jugui a un joc on se'l pot seleccionar. El vull reivindicar.

Especial: Els Jocs Olímpics als videojocs

Avui toca un nou especial, una d'aquelles entrades que no tenen cabuda en cap de les seccions habituals de 3 Botons i START però que tampoc no permetrien crear la seva pròpia secció, i ja que estem en plena febre pels Jocs Olímpics de Londres 2012 he pensat que seria un bon moment per al repàs dels videojocs on s'han plasmat les Olimpíades.

Potser no sabíeu que els primers Jocs Olímpics que van tenir un videojoc oficial van ser els de Barcelona 1992, encara que es deia Olympic Gold. Era un títol desenvolupat per Sega i només va sortir per a la Mega Drive (al vídeo), la Master System i la Game Gear.

Però els Jocs no tenen lloc només a l'estiu, sinó que també hi ha els d'hivern. En aquest sentit el 1994 va sortir el Winter Olympics: Lillehammer 94, el títol oficial d'aquells jocs d'hivern, aquest cop per a les consoles de Sega però també la Gameboy, la Super Nintendo i l'Amiga.

Els d'Atlanta 1996 estarien representats per l'Olympic Summer Games, aquesta vegada per a la Mega Drive, la Gameboy, la Super Nintendo, la 3DO de Panasonic i la Playstation. Seria, a més, el darrer videojoc d'Olimpíades que va sortir per a consoles de 16 bits (i 8 si tenim en compte la Gameboy). 

I és que el següent, el Nagano Winter Olympics'98, va sortir només per a la Playstation i la Nintendo 64, amb mala recepció en tots dos casos.

Un pèl millor va ser rebut el Sydney 2000, el primer títol d'uns Jocs Olímpics d'estiu amb el mateix nom que els propis Jocs, i el retorn de Sega amb la versió per a Dreamcast, que se sumava a la de Playstation i la de PC.



Dos anys després arribaven els Jocs Olímpics d'hivern de Salt Lake City, i es plasmarien al Salt Lake 2002, un altre títol tirant a mediocre i aquest cop per a PC, Playstation 2 i Gameboy Advance. 



El 2004 les Olimpíades tornaven a Grècia i concretament a Atenes. El videojoc oficial d'aquell esdeveniment va ser l'Athens 2004, disponible aquest cop només per a PC i Playstation 2, el moment més baix dels videojocs olímpics pel que fa al multiplataformisme, però en canvi les notes van ser millors que en les anteriors entregues i els països controlables dins el joc més que mai, concretament 64.



El Torino 2006 sumava la Xbox a la Playstation 2 i ordinadors, però les notes tornaven a ser baixes, molt baixes en realitat, perpetuant el mal dels videojocs oficials.



Els Jocs Olímpics de 2008 a Beijing marcarien un punt d'inflexió en els videojocs oficials de les Olimpíades, i és que a banda del títol oficial Beijing 2008 que podíem veure al vídeo i que va sortir per a Xbox 360, Playstation 3 i PC amb notes que depenien de la versió però que no eren cap meravella, també va sortir aquest:



El Mario & Sonic at the Olympic Games va sortir, de fet, abans que l'altre, però era oficial igualment. Està disponible per a la Wii des de 2007 i per a la Nintendo DS des de 2008, i naturalment el que ens ofereix és una visió fantàstica dels Jocs Olímpics que unia, per primera vegada, en Mario i en Sonic en un mateix videojoc, deixant enrere la vella rivalitat de companyies o, si més no, traslladant-la a l'àmbit esportiu.



Vancouver 2010 va sortir per a la Xbox 360, la Playstation 3 i PC, altre cop amb una nota mediocre de suficient alt en el millor dels casos, i també altre cop les consoles de Nintendo en tindrian la seva pròpia versió:



Tindria millors notes, igual que el de Beijing 2008, el Mario & Sonic at the Olympic Winter Games, que va sortir per a la Wii i la Nintendo DS el 2009 i que afegia elements de fantasia als events esportius, si és que al primer joc n'hi havia pocs.



I arribem a Londres 2012, amb el joc oficial, London 2012: The Official Video Game, altra vegada per a PS3, Xbox 360 i PC però aquest cop amb notes que rocen el notable. Ja era hora, però no podem deixar d'esmentar l'altra versió, que el 2011 va sortir per a la Wii i aquest 2012 per a la Nintendo 3DS:



El Mario & Sonic at the London 2012 Olympic Games afegeix nous esports (amb l'especial visió de la franquícia) com ara el futbol, que no és un dels que aparegui mai als jocs oficials seriosos, on de fet no apareixen mai totes les disciplines ni totes les categories que hi ha en realitat a les Olimpíades. Aquest cop les seves notes també estan per sobre de la versió "no fantàstica", però no massa.

Aquests són els videojocs que han comptat amb el suport o la llicència del Comitè Olímpic Internacional, amb títols més o menys explícits, però naturalment hi ha molts altres videojocs dedicats a esports olímpics, com els clàssics Track & Field o els Hyper Sports, tots ells de Konami.



A banda d'això que hem dit fins ara també tenim altres curiositats com l'Izzy's Quest for the Olympic Rings, per a la Mega Drive i la Super Nintendo, que es va llançar per tal de promoure la impopular mascota dels jocs d'Atlanta i que també protagonitzaria l'Izzy's Adventure per a PC.



Un altre seria l'Actua Ice Hockey, llançat per a la Playstation en ocasió del torneig d'hoquei sobre gel que tenia lloc dins els Jocs de Nagano 1998, i el mateix passava dos anys abans amb el futbol d'Atlanta 1996:



El veuríem a l'Olympic Soccer, que sortia el 1996 per a la Playstation, la 3DO i la Saturn, que de fet va ser una de les poquíssimes consoles sense cap videojoc oficial olímpic. Aquest, en realitat, ho era només des del punt de vista futbolístic.