El personatge: Waluigi

Fa poc, parlant amb els companys de Retroscroll sobre l'origen del nom d'en Waluigi, em vaig adonar que podia ser interessant dedicar-li una entrada d'aquesta secció en què homenatjo personatges de la història dels videojocs, però que apareix al blog de manera molt esporàdica.

M'agrada més quan es tracta de personatges no tan coneguts, o secundaris de franquícies populars, com va ser el cas d'en Sabreman, el pingüí de Konami o la Pauline. De fet, m'agradaria que la secció sortís més sovint i orientar-la d'aquesta manera, al capdavall els grans personatges ja han tingut la seva entrada. Doncs bé, avui trobo que és un d'aquells casos.

En Waluigi -no és cap secret- va néixer, és evident, inspirat per en Wario. Si la "versió malvada" d'en Mario tenia un nom que sortia de girar la inicial del nom del lampista italoamericà, tard o d'hora n'havia de sortir una d'en Luigi, però... què podien fer amb una ela? La van posar a l'inrevés a la gorra del personatge, sí, però això no es va reflectir en el nom.

Tirem una mica enrere, perquè cal explicar l'origen de tot això. I és ben senzill: en japonès "warui" és "dolent", i el que es va fer amb en Wario va ser agafar "Mario" i barrejar-ho amb "warui", de manera que va quedar "Wario", una mica agafat pels pèls. En el cas del personatge que avui ens ocupa funciona pitjor des del punt de vista occidental, però en japonès, tot i que una ela a l'inrevés no sembla una ve doble, el nom funciona millor que en el cas d'en Mario, i és que "warui" més "Luigi" connecta més bé i queda "Waluigi", atès que en japonès no es fa distinció entre les nostres erra i ela a l'hora de pronunciar-les, i queda una mena d'erra suau -i no l'odiosament tòpica ela atribuïda als asiàtics en general-. Per cert, canviant l'ordre de les síl·labes surt "ijiwaru", que significa "cruel".

En Waluigi no té una història tan llarga com altres personatges de l'univers Mario, però els seus orígens es remunten unes quantes consoles de Nintendo enrere: va debutar al Mario Tennis, de 2000 i per a la Nintendo 64. 

Durant el desenvolupament d'aquell joc es van trobar amb la necessitat de trobar una parella de dobles per al veterà Wario, i se'ls va acudir que podia ser el rival d'en Luigi, tal com en Wario ho era d'en Mario. I, de la mateixa manera que en Wario exagerava la qualitat de rodanxó d'en Mario, en Waluigi tenia una constitució més alta i prima que la d'en Luigi, i força angulosa. 

Com a curiositat, ens explica la Super Mario Wiki que es van plantejar fer una rival per a la Peach amb el mateix estil, però el mateix Shigeru Miyamoto, el pare d'en Mario, la va desaprovar.



El rival d'en Luigi continuaria sortint a la saga Mario Tennis, on va debutar, i el mateix 2000 en què el vam poder veure per primera vegada es va afegir a la plantilla del Mario Party 3, una altra saga on es va quedar i ha sortit sempre des de llavors, excepte en el Mario Party Advance.

A la Game Boy Advance també se'l va poder veure als jocs Boxing i Rain Shower del Game & Watch Gallery 4 (2002), i va començar a jugar a golf al Mario Golf: Toadstool Tour, de la Gamecube (2003), i va repetir al Mario Golf: Advance Tour (Game Boy Advance, 2004) i al Mario Golf: World Tour (Nintendo 3DS, 2014).



No podia faltar a la saga Mario Kart, on es va estrenar amb el Mario Kart: Double Dash!! (Gamecube, 2003), i l'hem pogut veure en totes les entregues posteriors de la franquícia, excepte el Mario Kart 7 i el Mario Kart Arcade GP.

A la saga on sí que surt en totes les entregues, tot i que era fàcil havent-n'hi només dues, és a la dels jocs de beisbol d'en Mario, que són el Mario Superstar Baseball (Gamecube, 2005) i el Mario Super Sluggers (Wii, 2008, inèdit a Europa). 



Té més mèrit, potser, que hagi sortit a tota la saga dels Jocs Olímpics d'en Mario i en Sonic, formada per 5 jocs que han passat, segons l'entrega, per la Wii, la Nintendo DS, la Nintendo 3DS i la Wii U. Al vídeo, imatges de la prova de ping-pong del primer, Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2009).

Se l'ha vist també jugar a futbol al Super Mario Strikers (Gamecube, 2005) i el Mario Strikers Charged Football (Wii, 2007), a bàsquet al Mario Slam Basketball (Nintendo DS, 2006) i a diversos esports al Mario Sports Mix (Wii, 2010) i al Mario Sports Superstars (Nintendo 3DS, 2017).

La Super Mario Wiki, d'acord amb diverses fonts com ara les explicacions donades en alguns videojocs, ens el descriu com un paio amargat, mal perdedor -i sortint en tants títols de caràcter competitiu és quelcom que es nota molt-, envejós, autocompassiu i amb una baixíssima autoestima, i el que més desitja és destacar, ser popular i tenir el seu moment de glòria, encara que sigui perquè són els altres els que fallen.

De tota manera és evident que no és un inútil, perquè si no no tindria sentit controlar-lo en aquesta mena de jocs. Salta, colpeja amb punys i peus i té característiques pròpies en sagues com Mario Kart o Mario Tennis, com les tenen també els altres personatges, que el fan més fort en alguns punts i més feble en d'altres. En general, la llargada de les seves cames fa que en alguns videojocs sigui un bon saltador, i també hi té força a l'hora de clavar cops de peu.

Pel que fa a la relació amb els altres personatges, sens dubte marcada per la seva personalitat, resulta que no té amics, llevat d'en Wario, amb qui en realitat el que té és una aliança, amb els seus estires i arronses, perquè no és que el rival d'en Mario el tracti gaire bé, de vegades.

Amb en Luigi, repetint l'esquema d'en Wario amb en Mario, hi té una gran rivalitat, desfogada -o no, segons els resultats- en tots aquests títols competitius, però té la batalla perduda pel que fa a l'àmbit sentimental: sembla que també està enamorat de la Daisy, però aquesta no li fa gens de cas i, de fet, el menysprea. Ja se sap que en Luigi i la Daisy són parella, o si més no tot hi apunta.

L'aparició d'en Waluigi als videojocs, malauradament, es limita a les sagues esmentades, perquè a diferència d'en Wario no té cap títol de plataformes on el puguem controlar, ni ha estat mai protagonista.

Tanmateix, tampoc no es pot dir que sigui un personatge amb poques presències, i se l'ha homenatjat a bastament en diversos títols on no surt com a tal. Per exemple, al Super Mario Odyssey (Switch, 2017) en forma de roba que pot dur en Mario, també amb la roba en un pack del Minecraft de la Wii U i la Switch o en un dels conills del Mario + Rabbids Kingdom Battle (Switch, 2017).

Personalment, repassant-ne la història, m'ha fet una mica de llàstima, i em proposo controlar-lo la propera vegada que jugui a un joc on se'l pot seleccionar. El vull reivindicar.

Curiositats de la història dels videojocs: crossovers

L'altre dia parlàvem dels videojocs de lluita i la seva història com a gènere, i hi apareixia un tema que es mereix la seva pròpia entrada, el dels crossovers. Un crossover és la barreja de dos o més universos de ficció diferents que s'ha posat en pràctica en pràcticament tots els mitjans d'entreteniment. 

No podem dir que les col·laboracions musicals siguin crossovers, però sí que ho és quan personatges de llibres, sèries, pel·lícules o còmics diferents (que poden ser de la mateixa família però s'arriba a la màxima expressió quan els seus creadors són companyies rivals, com el cas de Marvel i DC Comics) coincideixen en un producte pensat per a atraure el màxim de fans possible. Evidentment, això també va arribar als videojocs.

Establir-ne l'origen és difícil, però segons la Wikipedia la primera vegada que va passar als videojocs va ser el 1988, amb el Konami Wai Wai World, un plataformes que barrejava personatges de diversos jocs i franquícies de Konami, com en Goemon, naus com la Twin Bee i la Vic Viper, en Simon Belmont dels Castlevania o en Mikey de la pel·lícula The Goonies.

Per tant, tindríem dues menes de crossovers al mateix videojoc: entre personatges de diferents productes del sector però també la presència d'un que venia d'una pel·lícula. Ara bé, ateses les característiques del Wai Wai World no els veurem alhora, ja que els podrem controlar (o ho van poder fer només els japonesos amb les seves Famicom) segons la pantalla on ens trobem.



Un altre exemple primerenc el trobem en l'Alex Kidd in Shinobi World (Master System, 1990), on la llavors encara mascota de Sega entrava al món d'una de les sagues més estimades de la companyia, Shinobi, i hi trobava una paròdia dels enemics habituals.



Que dins d'una mateixa companyia es facin crossovers és el més habitual, com es pot veure per exemple (ja en vaig parlar l'altre dia) a la saga Smash Bros., la tercera part de la qual, de 2008 i per a la Wii, es diu Super Smash Bros. Brawl i inclou, ho heu vist a l'espectacular introducció, un parell de convidats de fora com són en Sonic i en Solid Snake, personatges que han aparegut en alguns jocs llançats per a consoles de Nintendo però que no són exclusius de la casa.

De fet, ja fa molts que en alguns títols de la Gran N és habitual la presència en forma de cameos de personatges d'una saga en algunes entregues d'altres sagues, per exemple les referències a l'Univers Mario que hi ha al The Legend of Zelda: Link's Awakening, i el mateix passa amb una pila de videojocs que tenen convidats especials. Els crossovers, però, són alguna cosa més. Es produeixen quan el protagonisme està repartit i el pes de les diverses sagues implicades és més o menys igual.



A Sega li agrada especialment, això de fer crossovers, com es pot veure en el seu concepte de Sega Superstars, el conjunt creixent de personatges que protagonitzen títols de diversos gèneres, com aquest Sega Superstars Tennis (2008) o el Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i la seva seqüela de 2012.

Tanmateix, el gènere on més vegades s'ha vist aquesta pràctica és, ja ho vaig comentar a l'entrada que li vaig dedicar, és el de la lluita 1 contra 1, i com que l'altre dia ja vam veure molts vídeos de les principals franquícies barrejades de Capcom, Namco, SNK i companyia, ara en poso un d'un títol que llavors només vaig esmentar i que enllaça amb el que he dit abans de Sega:



Sí, a la Saturn hi ha un títol ben curiós que és el Fighters Megamix (1996), que principalment enfronta els personatges que havien sortit fins llavors a la saga Virtua Fighter amb els de la més desapercebuda Fighting Vipers, però que també té personatges secrets que pertanyen a Sonic the Fighters i fins i tot jocs que no són de lluita, com la Janet dels Virtua Cop o el cotxe Hornet dels Daytona USA.



És interessant també esmentar una variant dins els crossovers que consisteix en el que va proposar la revista Shônen Jump el 2005: al Jump Super Stars de la Nintendo DS, seguit pel Jump Ultimate Stars (2006), s'enfronten personatges d'un fotimer de còmics de la mateixa revista (entre els quals Bola de Drac, One Piece, Naruto, Rurôni Kenshin, Bobobo, Musculman, etc.) a través d'un complex sistema, tot i que el seu hereu espiritual, el J-Stars Victory Vs d'aquest 2014 per a Playstation 3 i PS Vita, el deixa de banda i ofereix una jugabilitat més clàssica.

Ara bé, després de veure com una mateixa companyia barreja dues o més de les seves franquícies, siguin de videojocs o de còmics, el que representa un pas més enllà és el resultat de la unió d'empreses diferents, de vegades fins i tot rivals, molt habitual en els crossovers dels videojocs de lluita 1 contra 1 però no tant en d'altres gèneres.



En aquest sentit una de les propostes més originals, i sens dubte la més popular fora del gènere de la lluita, és la de la saga Kingdom Hearts, on es troben alguns personatges dels Final Fantasy amb els de la factoria Disney.

També tenim el Battletoads & Double Dragon (1993), un beat'em up que posa junts els personatges de dues de les sagues referència del gènere, el DreamMix TV World Fighters (2003), amb personatges de Hudson, Takara i Konami; la saga Itadaki Street, que des de fa unes quantes entregues barreja sagues independents com Dragon Quest, Final Fantasy o el mateix Univers Mario; l'RPG Namco x Capcom (2005), el nom del qual ja ho diu tot, o el seu hereu de 2012 Project X Zone, però una barreja que va impactar especialment va ser aquesta:



És cert que en el moment que Sega va deixar de fabricar videoconsoles la seva mascota i els seus amics i enemics podien aparèixer sense problemes en videojocs per a companyies que fins llavors havien estat la competència, però no va ser fins al Mario & Sonic at the Olympic Games, el 2007, que vam veure per primera vegada (uns mesos abans de l'arribada del Super Smash Bros. Brawl) en Mario i en Sonic compartint joc, cosa impensable almenys quan jo era petit.

A partir de llavors repetirien no només a l'esmentat títol de lluita, sinó en diverses seqüeles d'aquests Jocs Olímpics informals cada cop que, a l'estiu o a l'hivern, s'han celebrat també a la vida real les seves contrapartides serioses.

Ja ho veieu, he intentat fer un repàs del concepte crossover aplicat als videojocs i els títols més importants on en podem veure. Poden barrejar personatges d'una mateixa companyia però de diferents sagues, també poden fer treballar juntes companyies diferents i en alguns casos rivals, i fins i tot poden unir el món dels videojocs amb el dels còmics o els dibuixos animats, així com també fusionar franquícies de fora d'aquest sector en un format diferent de l'habitual. Pura màgia.

Especial: Els Jocs Olímpics als videojocs

Avui toca un nou especial, una d'aquelles entrades que no tenen cabuda en cap de les seccions habituals de 3 Botons i START però que tampoc no permetrien crear la seva pròpia secció, i ja que estem en plena febre pels Jocs Olímpics de Londres 2012 he pensat que seria un bon moment per al repàs dels videojocs on s'han plasmat les Olimpíades.

Potser no sabíeu que els primers Jocs Olímpics que van tenir un videojoc oficial van ser els de Barcelona 1992, encara que es deia Olympic Gold. Era un títol desenvolupat per Sega i només va sortir per a la Mega Drive (al vídeo), la Master System i la Game Gear.

Però els Jocs no tenen lloc només a l'estiu, sinó que també hi ha els d'hivern. En aquest sentit el 1994 va sortir el Winter Olympics: Lillehammer 94, el títol oficial d'aquells jocs d'hivern, aquest cop per a les consoles de Sega però també la Gameboy, la Super Nintendo i l'Amiga.

Els d'Atlanta 1996 estarien representats per l'Olympic Summer Games, aquesta vegada per a la Mega Drive, la Gameboy, la Super Nintendo, la 3DO de Panasonic i la Playstation. Seria, a més, el darrer videojoc d'Olimpíades que va sortir per a consoles de 16 bits (i 8 si tenim en compte la Gameboy). 

I és que el següent, el Nagano Winter Olympics'98, va sortir només per a la Playstation i la Nintendo 64, amb mala recepció en tots dos casos.

Un pèl millor va ser rebut el Sydney 2000, el primer títol d'uns Jocs Olímpics d'estiu amb el mateix nom que els propis Jocs, i el retorn de Sega amb la versió per a Dreamcast, que se sumava a la de Playstation i la de PC.



Dos anys després arribaven els Jocs Olímpics d'hivern de Salt Lake City, i es plasmarien al Salt Lake 2002, un altre títol tirant a mediocre i aquest cop per a PC, Playstation 2 i Gameboy Advance. 



El 2004 les Olimpíades tornaven a Grècia i concretament a Atenes. El videojoc oficial d'aquell esdeveniment va ser l'Athens 2004, disponible aquest cop només per a PC i Playstation 2, el moment més baix dels videojocs olímpics pel que fa al multiplataformisme, però en canvi les notes van ser millors que en les anteriors entregues i els països controlables dins el joc més que mai, concretament 64.



El Torino 2006 sumava la Xbox a la Playstation 2 i ordinadors, però les notes tornaven a ser baixes, molt baixes en realitat, perpetuant el mal dels videojocs oficials.



Els Jocs Olímpics de 2008 a Beijing marcarien un punt d'inflexió en els videojocs oficials de les Olimpíades, i és que a banda del títol oficial Beijing 2008 que podíem veure al vídeo i que va sortir per a Xbox 360, Playstation 3 i PC amb notes que depenien de la versió però que no eren cap meravella, també va sortir aquest:



El Mario & Sonic at the Olympic Games va sortir, de fet, abans que l'altre, però era oficial igualment. Està disponible per a la Wii des de 2007 i per a la Nintendo DS des de 2008, i naturalment el que ens ofereix és una visió fantàstica dels Jocs Olímpics que unia, per primera vegada, en Mario i en Sonic en un mateix videojoc, deixant enrere la vella rivalitat de companyies o, si més no, traslladant-la a l'àmbit esportiu.



Vancouver 2010 va sortir per a la Xbox 360, la Playstation 3 i PC, altre cop amb una nota mediocre de suficient alt en el millor dels casos, i també altre cop les consoles de Nintendo en tindrian la seva pròpia versió:



Tindria millors notes, igual que el de Beijing 2008, el Mario & Sonic at the Olympic Winter Games, que va sortir per a la Wii i la Nintendo DS el 2009 i que afegia elements de fantasia als events esportius, si és que al primer joc n'hi havia pocs.



I arribem a Londres 2012, amb el joc oficial, London 2012: The Official Video Game, altra vegada per a PS3, Xbox 360 i PC però aquest cop amb notes que rocen el notable. Ja era hora, però no podem deixar d'esmentar l'altra versió, que el 2011 va sortir per a la Wii i aquest 2012 per a la Nintendo 3DS:



El Mario & Sonic at the London 2012 Olympic Games afegeix nous esports (amb l'especial visió de la franquícia) com ara el futbol, que no és un dels que aparegui mai als jocs oficials seriosos, on de fet no apareixen mai totes les disciplines ni totes les categories que hi ha en realitat a les Olimpíades. Aquest cop les seves notes també estan per sobre de la versió "no fantàstica", però no massa.

Aquests són els videojocs que han comptat amb el suport o la llicència del Comitè Olímpic Internacional, amb títols més o menys explícits, però naturalment hi ha molts altres videojocs dedicats a esports olímpics, com els clàssics Track & Field o els Hyper Sports, tots ells de Konami.



A banda d'això que hem dit fins ara també tenim altres curiositats com l'Izzy's Quest for the Olympic Rings, per a la Mega Drive i la Super Nintendo, que es va llançar per tal de promoure la impopular mascota dels jocs d'Atlanta i que també protagonitzaria l'Izzy's Adventure per a PC.



Un altre seria l'Actua Ice Hockey, llançat per a la Playstation en ocasió del torneig d'hoquei sobre gel que tenia lloc dins els Jocs de Nagano 1998, i el mateix passava dos anys abans amb el futbol d'Atlanta 1996:



El veuríem a l'Olympic Soccer, que sortia el 1996 per a la Playstation, la 3DO i la Saturn, que de fet va ser una de les poquíssimes consoles sense cap videojoc oficial olímpic. Aquest, en realitat, ho era només des del punt de vista futbolístic.