Què estàs buscant?

divendres, 21 de març de 2014

Els meus videojocs preferits: Mega Drive

Aquesta és una secció que, per força, tindrà poques entregues, i més quan algunes de les consoles que tinc no les he espremut prou com per poder parlar de videojocs preferits. 

No és aquest, per sort, el cas de la Mega Drive, un dels meus sistemes més estimats, i encara que em queden força títols per aconseguir i gaudir, després de tots aquests anys trobo que puc fer la llista dels 5 que més m'han agradat.


Evidentment un d'aquests 5 havia de ser el Sonic The Hedgehog (1991), la primera aparició de la des de llavors mascota de Sega, un clàssic entre els clàssics que representava el naixement d'un dels personatges més populars de la història dels videojocs.


De fet ja li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest bloc, que treu el nom precisament del truc de triar pantalla del Sonic the Hedgehog (a la pantalla del títol prémer amunt, avall, esquerra, dreta, els 3 botons —del comandament clàssic de la consola— i START). 

Un plataformes que presentava un personatge enormement carismàtic i el seu univers, que tornarien en desenes de videojocs per a moltíssimes consoles al llarg dels anys, encara ara. Però aquell primer Sonic és un clàssic per mèrits propis i de tant en tant ve de gust tornar-lo a acabar. 

A més, a diferència del que passa ara amb segons quines consoles, tot i venir al pack amb la Mega Drive, sense poder triar, no és un d'aquells títols que et distreuen fins que et compres o et compren el que vols realment, sinó que directament era dels bons i desitjats.


El Dragon Ball Z: L'appel du destin (originalment Dragon Ball Z: Buyû Retsuden) va sortir el 1994 i ens va arribar primer en edició japonesa, amb l'adaptador corresponent, a un preu que al canvi actual serien uns 100 euros. Una exageració que em va fer esperar la versió europea, concretament francesa com era habitual amb els videojocs basats en manga i anime en aquella època.


Ja havia jugat al primer Dragon Ball Z Super Butôden de la Super Nintendo i aquell em va semblar millor tant per gràfics com per jugabilitat, però poder-ne tenir un del mateix estil a la Mega Drive (la gran oblidada per moltes companyies que llançaven grans jocs per a la competència), i amb la presència de personatges exclusius com en Krilín i dos dels membres de les Forces Especials d'en Ginew... era senzillament meravellós.


Aquest el vaig tenir de més gran, però no en l'època de recuperació dels videojocs retro que vaig viure des de 2006, sinó a l'última època de la meva compra regular de títols per a la 16 bits de Sega. El Gunstar Heroes (1993) formava part d'un recopilatori de clàssics que reunia 4 jocs en un cartutx, per tant no el tenia amb aquesta portada, però era el més destacat i el que més m'agradava.



És un dels videojocs més ben valorats del catàleg de la consola i certament és quelcom merescut. Divertidíssim i trepidant run and gun (de l'estil dels Metal Slug, franquícia llegendària que no he tocat mai però que és el referent del gènere) amb escenaris molt diferents entre si, gran jugabilitat i per si no n'hi havia prou esdevé encara millor quan s'uneix a nosaltres el bessó del protagonista controlat per un altre jugador humà. Inoblidable.


També d'anar corrent, però en aquest cas en un entorn i amb unes armes i uns enemics completament diferents hi ha el Ghouls'n Ghosts, la continuació del Ghosts'n Goblins que es va llançar per a la Mega Drive el 1989 i que jo coneixia des que era petit, abans de tenir la consola, gràcies al meu cosí, que és precisament qui em va fer conèixer aquella màquina.



Essent tan important per a mi és lògic que li dediqués una entrada fa temps, precisament a la secció dels Jocs espina, perquè si bé el coneixia des de petit mai no l'havia tingut a la meva col·lecció personal i el vaig adquirir el 2009, 20 anys després del seu llançament.

Un altre plataformes d'acció divertit, sí, i amb un disseny d'escenaris i enemics espectacular, però alhora famós per la seva elevada dificultat. Quan perdem l'armadura estàndard i ens quedem en calçotets la sensació de desprotecció que sentim és la mateixa que sentiríem si duguéssim només aquesta peça de roba i ens haguéssim d'enfrontar a monstres i altres perills.


Acabo amb el Super Street Fighter II (1993), que va ser el meu Street Fighter, on vaig aprendre els moviments de tots els personatges, mentre que era el segon i últim de la franquícia en aparèixer a la Mega Drive, que ja havia vist el llançament de l'Street Fighter II Champion Edition, l'agradable sorpresa per als fans de Sega que ja desesperàvem en veure que la Super Nintendo s'estava enduent també en exclusiva els títols de la saga.



Va ser una llàstima que no s'esperessin una mica més i portessin a la Mega Drive l'actualització de 1994, el Super Street Fighter II Turbo, que presentava l'Akuma, però jo això no ho sabia en aquella època i m'encantava dedicar hores i provocar-me durícies al polze esquerre amb aquests 16 personatges, 4 més que a l'Street Fighter II "de tota la vida", i amb nous atacs especials en alguns dels casos.

No sóc cap superexpert en la franquícia, i menys amb tots els personatges nous que pràcticament no he tocat dels Street Fighter III i els de les versions més recents del IV, però el que sé fer ho vaig aprendre amb la immersió que vaig fer en aquest cartutx concret.

Queden repassats, doncs, els meus videojocs preferits de la Mega Drive, i n'he deixat fora alguns que podrien haver-hi entrat perfectament, com el Dynamite Headdy, però el millor de tot és que en els darrers anys me n'he comprat alguns que encara no he espremut gaire i, per tant, encara em queden hores de diversió amb la meva estimada 16 bits de Sega.


2 comentaris:

  1. Bones Moroboshi, quant de temps sense escriure’t!

    Boníssima selecció (i millor consola xD). Tots 5 són grans jocs, però d’aquest llistat el meu preferit és el Gunstar Heroes, que a part de genial també és una espina que tinc clavada (me’l van deixar moltíssims cops, però no el vaig comprar mai i encara no el tinc).

    I no sé com faria un top 5 per no deixar moltes meravelles fora, però probablement al meu hi entrarien Streets of Rage 2 i Golden Axe i després hauria de tirar una moneda a l’aire molts cops per anar seleccionant xD …

    M’ha encantat la cloenda del text, sens dubte, megadrive encara et donarà moltíssimes hores de diversió a tú i a qualsevol que es deixi de perjudicis pels jocs antics i se li acosti…

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment, fàcil no és. Que em falti provar títols conegudíssims de la consola també hi ha ajudat, no et pensis. Però triar-ne tan pocs sempre és complicat. Només volia reflectir el que més m'ha agradat d'entre el que tinc. I segur que molta gent trobarà a faltar videojocs que considera millors que aquests, és natural.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...