Descobriments: City Connection

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de la secció en què parlo de videojocs que jugo per primer cop, tot i que sovint ja els coneixia de nom, i que m'agraden més que no em pensava. En el cas del títol que us porto avui no és que no hi hagués jugat mai, de fet l'havia provat fa un temps gràcies al cartutx Jaleco Collection 1 de l'Evercade, però fa poc se'n va fer una competició de puntuació al canal de Telegram de l'Everpodcast SP i m'hi vaig posar de debò.

Avui estem davant d'un clàssic que és emblemàtic de la companyia que el va desenvolupar, no en va ha donat nom a l'empresa que actualment està explotant les IP de Jaleco.

Tot i que és un joc de recreativa, el City Connection, de 1985, va tenir un port per a la NES -que no va arribar a Europa- el mateix any, i és aquesta la versió a la que he jugat i de la qual he gaudit tant que vaig estar a punt d'entrar al pòdium de l'esmentada competició, però al final no vaig superar la quarta posició.

Altres conversions les trobem el 1986 per a l'MSX i el 1989 per a l'Spectrum, i després va arribar a mòbils i a PC al Japó, el 2002 i el 2004 respectivament. Però bé, no hem vingut a repassar la història del joc, de manera que, situat en el seu context, toca parlar de com és i com s'hi juga. 

En aquest joc controlem un cotxe en un context de plataformes, cosa ben curiosa. Se suposa que la protagonista és la Clarice, un personatge del lore de Jaleco, però la versió occidental la va substituir injustament per un paio ros, que és el que m'he trobat a la versió que he jugat, tot i que només apareix a les escenes estàtiques entre pantalles.

El cas és que el joc ens planteja el repte de passar per la superfície de totes les plataformes de cada pantalla de manera que la pintem amb pintura blanca, i quan hem passat per tot l'espai disponible hem acabat la pantalla i passem a la següent. Segons la versió que mirem, se suposa que som uns lladres que fugim de la policia, o aquesta ens empaita perquè conduïm amb excés de velocitat.

Els escenaris corresponen a llocs del món ben coneguts, concretament Nova York, Londres, París, el castell de Neuschwanstein d'Alemanya, el Taj Mahal de l'Índia i el Mont Fuji del Japó. Pintar el terra és relativament fàcil, tot i que els controls són durs i hi ha un retard entre que donem l'ordre de saltar i s'executa, però aprendrem a calcular-ho al cap de poc.

El problema és que a les pantalles hi ha perills, que són cotxes de policia que ens busquen i també uns gats que apareixen de sobte, sobretot quan estem molta estona al mateix nivell d'alçada, i que si atropellem ens resten una vida. 

Els gats només els podem evitar fent un canvi sobtat de direcció o saltant per sobre d'ells, i el mateix passa amb unes punxes metàl·liques que apareixen quan el joc considera que portem massa estona a la mateixa pantalla, però els cotxes de policia els podem eliminar disparant-los bidons d'oli que trobem per l'escenari, i és aquesta la mecànica que dona la gràcia al joc, si el que busquem la màxima puntuació, o com a mínim aconseguir vides extra gràcies als punts, que tampoc va gens malament.

Quan acabem la pantalla, si ens han sobrat bidons ens donen punts extra, però trobo que no són gaires comparats amb el que traiem d'eliminar cotxes, cosa que si fem en cadena dona cada cop més punts. I un cop arribats a l'última pantalla, tornem a la primera i fins que se'ns acabin les vides. El clàssic loop dels videojocs d'esperit arcade.

A mesura que avancem pantalles l'actitud dels cotxes de policia es fa més agressiva, fet que és evident quan giren de cop i ens els trobem de cara, però ja us dic que el gran perill és topar amb els gats o les punxes. Amb una mica de reflexos no hem de tenir gaires problemes amb els cotxes.

A banda de tot això, també trobem de tant en tant uns globus que, si n'acumulem tres, ens transporten màgicament a una altra pantalla, com passar al Bubble Bobble, i ens donen una bonificació de 1.000 punts per bidó no utilitzat, que ja és més interessant que els 100 que ens donen al final de cada pantalla.

En qualsevol cas, el City Connection és un joc que m'ha resultat summament addictiu i simpàtic, amb una música animada i encomanadissa de reminiscències de surf rock i que, malgrat les diferències, fa servir unes mecàniques que recorden clàssics com el Pac-man o el meu estimadíssim Ninja Jajamaru-kun, que precisament és de Jaleco. No crec que sigui casualitat. 
 

 

Logos: Jaleco

Hi ha companyies que vaig descobrint amb els anys, ja que m'interessa tant el retro i em permet descobrir coses que en el seu moment em van passar per alt, i una d'elles fa temps que es va guanyar un lloc al meu cor perquè té jocs que m'agraden, però també fama de no haver presentat mai cap gran títol, cap revolució, si bé en té que són força estimats.

Fundada el 1974 com a Japan Leisure Company, Ltd. i liderada per Yoshiaki Kanazawa, a principis dels 80 va agafar les dues primeres lletres de les tres paraules del seu nom i es va rebatejar com a Jaleco, que és com la coneixem encara ara.

Va començar la seva activitat com a fabricant de components per a parcs d'atraccions i salons recreatius, i el 1978 va fer la seva primera distribució de videojocs, amb el Pile Breaker, i durant els primers anys no va llançar capítol propi, sinó que en va distribuir per a d'altres companyies, com el Cosmos (1981), el Blueprint, el Check Man, el Choplifter! o el Q*bert, tots ells de 1982. 

Aquest flyer del Cosmos és la prova documental que l'any 1981 feia servir el logo amb què hem començat, i el podem trobar també als flyers dels videojocs de 1982. Com podem veure, al logo hi deia "Jaleco", però encara feia servir "Japan Leisure" com a nom de la companyia.

El 1982 va ser un any especial perquè també és l'any en què vaig néixer jo. A banda d'això, Jaleco es va estrenar com a desenvolupadora de videojocs i va llançar el Naughty Boy, que a la pantalla de títol mostrava per primer cop el nom de l'empresa: 

Novament, ho feia de les dues maneres: amb el nom sencer, i amb la contracció per la qual s'acabaria coneixent durant el seu pas pel món dels videojocs. 

Però quan vam poder veure per primer cop el logo en si a la pantalla d'un videojoc? Doncs, pel que he pogut trobar, seria aquí:

Es tracta del Pop Flamer, l'altre joc de la companyia que va sortir aquell prolífic 1982. I sí, anava acompanyat pel seu nom comercial i el nom oficial de l'empresa.

Aquell logo es veuria durant uns anys més en videojocs tant de recreativa com de consola i microordinadors com l'MSX, l'Spectrum i el Commodore 64, títols com el shoot'em up Exerion (1983), el City Connection (1985), el meu estimat Ninja Jajamaru-kun (1985) el Momoko 120% (1986) o un dels petits grans èxit de la companyia, el Bases Loaded, de 1987, fos en pantalla o a les capses en el cas dels jocs per a consola.

Però si estem més acostumats als jocs més moderns de Jaleco segurament el logo amb què l'associem és aquest, en què, segons ens explica en una entrevista el senyor Y, el cercle simbolitza el fet de jugar, i aquesta mena d'ones representen els conceptes "entreteniment", "tecnologia" i "creativitat".

El podem veure en jocs des de 1988, com ara el Takeda Shingen o el Ninja Kazan, on el veiem sobreimpressionat ja des de l'attract mode, una declaració d'intencions per presentar al públic el nou logotip:

A partir d'aquí s'ha pogut veure també en petits clàssics com The Astyanax, Rod-Land, Battle Unit Zeoth, 64th Street: A Detective Story, Avenging Spirit, la saga Rushing Beat, Operation Logic Bomb o Game Tengoku, entre molts altres tant per a arcade com a per a sistemes domèstics dels anys 80 i 90.

Tampoc és el lloc per parlar de la història de la companyia, tot i que una mica sí que ho hem fet, però cal dir que a principis dels 2000 el seu destí pintava malament, atès que feia temps que no aconseguia cap èxit, i va començar a diluir-se en ser adquirida i rebatejada per altres companyies, i també per culpa d'alguna escissió. 

En un dels moviments mercantils que va patir, Jaleco va continuar existint com a PCCW Japan i, fusionada el 2002 amb Jaleco USA, es va convertir en Jaleco Entertainment, que és el que podem veure a la cantonada inferior dreta del joc Goblin Commander: Unleash The Horde, un dels pocs que va desenvolupar i no només distribuir en aquest període de decadència en què sobretot treballava per a mòbils, però en què també va distribuir jocs d'altres companyies i va llançar recopilatoris de clàssics propis i sí, alguna coseta desenvolupada per ells mateixos, però de poc impacte.

En un altre moviment del mercat, Jaleco, que havia recuperat el seu nom tot i ser subsidiària de PCCW, i que fins i tot s'havia independitzat i havia passat a formar part d'una nova companyia anomenada Jaleco Holding, va ser adquirida per Game Yarô, una companyia japonesa de mòbils, que el 2014 es va declarar en fallida, i va ser allà on Jaleco va morir definitivament. 

Tot i així, el seu llegat roman parcialment disponible en sistemes moderns, incloent-hi l'ecosistema Evercade, que li ha dedicat per ara dos cartutxos, i les seves IP són actualment propietat de City Connection, una petita companyia japonesa que amb el seu nom l'homenatja, i que va gestionant aquest material de diverses maneres. És la part bona que queda de tot això.

Fonts: Logopedia, Shmuplations, Wikipedia,