Petits clàssics: Rocky Rodent

Hi ha companyies amb un pedigrí que fa que qualsevol cosa que desenvolupin o, fins i tot, només distribueixin, desperti el nostre interès. De vegades de manera encertada, però no hi ha ningú que sigui perfecte, i de videojocs mediocres o directament dolents de companyies llegendàries n'hi ha moltíssims.

El d'avui és un que he de dir que no coneixia fins fa poc, però quan sabem que el va fer la mítica Irem, casa de títols com R-Type, Kung-Fu Master, Hammerin' Harry o In the Hunt, com a mínim hi hem de fer una ullada.

Rocky Rodent, al Japó Nitropunks: Mightheads -sí, sembla que hagi de ser a l'inrevés i que el nom simpàtic i familiar sigui el japonès, però no-, és un títol que la companyia va desenvolupar i publicar en exclusiva per a la Super Nintendo l'any 1993, i que va sortir només al Japó i als Estats Units.

En plena època de les mascotes antropomòrfiques, que pretenien imitar sobretot en Sonic, moltes han sobreviscut i formen part de la memòria del públic, encara que ara se sàpiga que no van arribar ni a la vermella sola de la sabata de l'eriçó, però n'hi havia tantes que és relativament fàcil que encara ara qualsevol de nosaltres en descobreixi alguna, com va ser el meu cas amb el protagonista d'avui.

En un primer cop d'ull, estem davant d'un plataformes típic de la 16 bits de Nintendo, amb sprites plens de color, un scroll suau i àgil, i una música i uns efectes sonors impossibles de confondre amb els de cap altra màquina.

Però tirem una mica enrere: de què va, aquest joc? Doncs hi controlem un rosegador antropomòrfic amb un estómac sense fons que rep l'encàrrec de rescatar de la Màfia la filla del propietari del seu restaurant preferit, que no ha fet un pagament que li "corresponia", a canvi d'un bufet lliure al qual convidarà la casa si tot va bé. Per cert, aquest propietari es diu Balboa. Hm... Rocky i Balboa... De què em sona?

En Rocky es passejarà per sis zones dividides en diverses pantalles, amb escenes de diàleg pel mig, tot enfrontant-se a enemics amb el clàssic mètode de saltar-los a sobre, però sobretot, i aquí rau l'originalitat de la proposta, atacant-los amb diferents armes representades pels pentinats que porta, i que s'aconsegueixen amb ítems que es troba. Per exemple, la cresta fa de bumerang, i la trena, de fuet. Si el toquen, perd el pentinat especial, i si estant així el tornen a tocar, mor.

Com deia més amunt, hi havia massa plataformes i, específicament, protagonitzats per animals, i aquest joc no va passar el tall per esdevenir històric, però amb tanta abundància això no significa que sigui dolent, si bé se li han criticat coses com una dificultat irregular. Com a mínim, tècnicament té un molt bon nivell, amb uns dissenys preciosos ambientats als anys 30 -més o menys- i diverses capes de scroll parallax, i sembla que les seves pantalles són molt grans i amb camins alternatius, que sempre va bé, encara que hi ha qui les troba massa llargues.

La veritat és que, malgrat les opinions diverses que en trobem, em crida molt l'atenció i no descarto afegir-lo a la biblioteca de la meva SNES Mini "ampliada", perquè trobo que és la mena de joc que m'acostuma a venir de gust, però mentrestant volia dedicar-li aquesta entrada per donar-li un pelet més de notorietat des de les meves modestes possibilitats. Vosaltres el coneixíeu? L'heu provat?

 

 

El personatge: Flicky

Fa molts i molts anys, arribava a la meva col·lecció de la llavors encara comercialment viva Mega Drive un cartutx que contenia el meu estimat Altered Beast, el gran Gunstar Heroes, el curiós Alex Kidd in the Enchanted Castle i un joc "extra", menor, desconegut per a mi, que era el Flicky i que completava aquell cartutx anomenat Classics Collection. 

Una selecció d'allò més diversa, no pas formada per grans èxits del catàleg de la 16-bits de Sega, podríem dir que en tot cas n'hi havia dos, de grans èxits. Certament, el títol protagonitzat per l'ocelleta blava no ho era. 

Llançat el 1984 per a recreatives amb la intenció d'emular l'èxit del Mappy de Namco, Sega volia que esdevingués un referent del gènere, una evolució del concepte de recollir/menjar elements d'una pantalla mentre s'esquiven els enemics vista originalment al Pac-man, i també que la seva protagonista, una ocella que ha de rescatar els seus fills, els pollets Piopio (cosa que no té sentit perquè representa que ella és una pardala i els pollets són els fills de les gallines), fos la mascota de la companyia. 

El joc, dissenyat per Yôji Ishii i Yoshiki Kawasaki, va tenir un èxit moderat, i es va portar a múltiples sistemes de l'època, entre els quals la SG-1000, la primera consola de Sega, i la Mega Drive, que és la que tinc jo i la que apareix en molts dels recopilatoris de clàssics de Sega. 

Quan va sortir aquesta versió, el 1991, el joc ja tenia 7 anys i se li notava, perquè clarament no aprofitava la tecnologia d'una màquina que duia 3 anys al mercat, però és tremendament simpàtic i addictiu. 

L'any després del seu debut, el 1985, sortia el Teddy Boy Blues, un títol arcade similar, protagonitzat per un noi que dispara contra uns monstres, i amb versió per a Master System i Mega Drive (a través del servei japonès MegaNet).

El cas és que a la recreativa hi havia unes pantalles de bonificació que eren en forma de galeria de tir i, entre els objectius, incloïen la cara de la Flicky. Un cameo certament petit, com també ho és el del joc de naus SDI - Strategic Defense Initiative, de 1987, portat a microordinadors de l'època i a la Master System com a Global Defense a Occident, on apareixia a les pantalles de puntuació i també, amb un truc, podia substituir el satèl·lit protagonista, però malauradament no he trobat cap prova gràfica d'això.

Avancem un any per veure aquest Flash Point, un clon del Tetris de la mateixa Sega on la simpàtica ocelleta apareixia animant-nos al principi de cada ronda. 

El 1989, al Super Monaco G.P. de recreativa (a diferència de les conversions domèstiques posteriors) la trobàvem referenciada a les banderes que anàvem trobant durant la pista.

I si el 1988 Sega havia fet un clon del Tetris, el 1990 en va llançar un altre, el Bloxeed, on la Flicky sortia de tant en tant per ajudar-nos, però també apareixia a la marquesina, al costat del logo.  

En aquella època ja havia quedat clar que com a mascota no havia funcionat, ni tan sols l'Alex Kidd, que s'havia estrenat el 1986, havia tingut èxit en aquesta missió. Probablement, tot i que el cas del príncep de Radaxian va demostrar que no n'hi havia prou amb això, a la Flicky li van faltar jocs com a protagonista i li van sobrar cameos. 

Paradoxalment, el moment de l'arribada de l'autèntica i definitiva mascota de Sega, l'estrena del Sonic the Hedgehog, el 1991, per a la Mega Drive, la Master System i la Game Gear, va significar també l'aparició prominent de la nostra homenatjada, i és que va passar a formar part de l'espècie dels flickies, uns ocellets blaus (i d'altres colors) que són només una de les espècies que rescata en Sonic quan derrota els seus enemics robòtics.

D'aquesta manera, va esdevenir un dels elements secundaris, sí, però habituals, d'una de les sagues més importants de la companyia i de la història dels videojocs en general. 

Fins i tot es va acabar presentant la seva terra natal, Flickie's Island, que era el subtítol del criticat Sonic 3D (1996) a Europa, mentre que al Japó i els Estats Units era Sonic 3D Blast, i que va sortir per a la Mega Drive i la Saturn. 

El joc, encara ara, es considera mediocre, però almenys la Flicky (volem pensar que és una de les que apareixen, però no s'especifica) agafa rellevància perquè en Sonic ha de rescatar els flickies en cada nivell.

No m'entretindré a llistar tots els videojocs de la saga Sonic on apareix, però és pràcticament en tots i fins als nostres dies, incloent-hi -perquè la podem veure bé i amb aspecte tridimensional- el Sonic Lost World, de 2013, per a la Wii U, la Nintendo 3DS i Windows.

També la podem veure entre el públic a la saga de jocs olímpics Mario & Sonic, i fins i tot se li fa una referència al Shenmue, de la Dreamcast, en un pòster del saló recreatiu on va en Ryô, aquí marcada i ampliada.

En definitiva, és evident que no es va convertir en la mascota que Sega volia, però almenys el color sí que va coincidir amb el del personatge que sí que ho seria, i al llarg de la història de la companyia i de l'eriçó més famós de la història dels videojocs se li han fet homenatges en forma de cameos, àmbit en què està especialitzada, i amb aparicions en còmics i dibuixos animats d'en Sonic, des de fa més de 30 anys.

Amb aquesta entrada volia, doncs, retre-li un petit homenatge, i és que la Flicky és un personatge que ens ha acompanyat tota la vida, però sempre en segon pla, gairebé com a part del paisatge, i se li havia de fer una mica de justícia.