Videojocs animats: Sakura Wars

De totes les franquícies de Sega n'hi ha algunes que, en aparèixer més tard, en els anys de decadència de la companyia, i sobretot per ser pràcticament només productes per al mercat japonès, no han arribat a ser conegudes pel gran públic i, quan els aficionats als videojocs les han conegut, ha estat de nom i poca cosa més. 

És el cas de la saga Sakura Wars, o Sakura Taisen en japonès, que combinant elements d'RPG, novel·la visual i simulador de cites va fer fortuna al Japó i va generar una franquícia multimèdia que va començar a la Saturn el 1996 i, de moment, l'últim que se n'ha fet ha estat un reboot amb el mateix nom per a la PlayStation 4, ara sí de llançament internacional.

Creada per Oji Hiroi i ambientada en una era Taishô (1912-1926, i concretament 1923 com a punt de partida) amb elements ficticis i gènere steampunk, en què grups de dones amb poders màgics s'enfronten a dimonis tot controlant mechas que funcionen amb vapor, la saga va aparèixer en 6 videojocs de la sèrie principal i diversos spin-offs, però també còmics, novel·les lleugeres, CD de bandes sonores -i concerts!-, obres de teatre, marxandatge o, és clar -per això en parlo aquí- adaptacions animades. 

La primera, representada a la imatge de dalt, va ser l'OVA de 4 episodis entre 1997 i 1998 Sakura Wars: The Gorgeous Blooming Cherry Blossoms, que podem anomenar així perquè va arribar el mateix 1998 als Estats Units. Explicava històries preqüela respecte al primer videojoc.

Entre 1999 i 2000 se'n va fer una segona tongada d'OVA, aquest cop de 6 episodis, que es va anomenar, als Estats Units, Sakura Wars: Return of the Spirit Warriors, on es va publicar l'any 2002. Argumentalment se situava entre el primer joc, l'esmentada estrena de la franquícia a la Saturn, i el segon, també per a la 32 bits de Sega, almenys originalment.

L'any 2000 es va emetre al Japó la que seria la primera sèrie de televisió de la saga, amb direcció de Ryûtarô Nakamura, responsable de l'aclamada Serial Experiments Lain, amb un total de 25 episodis i publicada també als Estats Units en DVD el 2003. 

En aquest cas tornava a agafar com a base el primer videojoc, tot i que amb força elements nous, de collita pròpia. 

El 2001 arribaria el primer llargmetratge de Sakura Wars, conegut com a Sakura Wars: The Movie i responsabilitat de la prestigiosa Production I.G, que ja havia treballat a les escenes animades dels jocs des de la segona part. 

En principi serveix per lligar els esdeveniments de la tercera i la quarta entregues dels videojocs, però sembla que és una història de la qual es pot gaudir individualment. 

L'any 2002, a càrrec de Radix, es va fer una OVA d'una sola entrega, anomenada Sakura Taisen: Sumire, en què s'acomiadava per jubilació l'actriu de veu del personatge de la Sumire, cosa que va propiciar aquest bonic homenatge.  

Un any més tard apareixia una altra OVA, aquesta vegada de 3 episodis, anomenada Sakura Taisen: École de Paris, ambientada a la capital francesa i amb uns altres personatges, del tercer videojoc, el rerefons els quals s'explica en aquests episodis. 

Aquests nous personatges tornaven a sortir a l'OVA també de 3 episodis de 2004-2005, Sakura Taisen: Le Nouveau Paris, però si l'OVA anterior era una preqüela del tercer joc, aquesta n'era una seqüela, a més de l'última de les tres produccions de Radix.

Tot i que el quart videojoc estava ambientat novament al Japó, el cinquè -que sí que va sortir a Occident- va traslladar l'acció a Nova York, amb un nou grup de noies, i el 2007 es va llançar una OVA de 6 episodis que li feia de seqüela, amb el nom de Sakura Taisen New York NY. Aquest cop, l'estudi encarregat de fer-la realitat va ser la veterana AIC. 

Per acabar, he dit al principi que el 2019 havia sortit un reboot de la franquícia, i l'adaptació animada no es va fer esperar gaire: amb 12 episodis se'n va emetre fa uns mesos la sèrie televisiva, llicenciada als Estats Units com a Sakura Wars: The Animation, però en japonès anomenada Shin Sakura Taisen ("shin" significa "nou" o "nova"), que recupera alguns personatges coneguts en una nova versió i fa net respecte a les entregues anteriors, per tal d'arribar al gran públic després de tants anys sense adaptacions.

Ignoro fins a quin punt es pot seguir la història d'aquest univers veient-ne només els animes, però sembla que força, i amb una saga que principalment s'ha quedat al Japó és quelcom que podem agrair. 

Edicions especials de la Dreamcast

Fa gairebé un any vaig dedicar una entrada a les edicions especials de la Xbox, i tenia la intenció de fer més entrades com aquella, però ha anat passant el temps i és avui que veurem la segona, aquest cop dedicada a la Dreamcast, encara que no hagi protagonitzat (encara) un article sobre la seva història.

Aquesta és la imatge que tenim de l'última consola de Sega aquells que la posseïm o l'hem vist, i és el que es considera el model estàndard, el més fàcil de trobar actualment i també quan era al mercat, a partir de 1998 al Japó. L'espiral que n'era el logo era de color taronja al seu país d'origen i blava a Occident, però aquesta era l'única diferència pel que fa al disseny. Allò era la consola normal, la típica, la que té pràcticament tothom, però se'n van fer moltes edicions especials.

El que va motivar aquesta entrada en concret va ser el model que acabem de veure, llançat el 1999 i dedicat al videojoc Seaman, que s'incloïa al pack juntament amb accessoris relacionats, i que va tenir només 500 unitats.

Ja ho vaig dir quan vaig redactar l'entrada on en parlava, però és més aviat un joc de culte que no pas un supervendes. Tot i així va generar un segon model especial de la consola, cosa que veurem poques vegades si és que l'arribem a veure més d'una, aquest cop de cara a Nadal.

Aquest és el model que es va llançar com a acte promocional de la pintura que decora la consola i que al Japó es va comercialitzar amb el nom de Maziora. Diuen que hi ha un total aproximat de 500 unitats que es podien obtenir o bé comprant-les en línia o bé en un esdeveniment esportiu que va patrocinar aquesta companyia.

Un dels models especials més destacats és el de la Hello Kitty, aprofitant la immensa popularitat de la franquícia de la gateta blanca. Va sortir en rosa translúcid i també en blau translúcid, i l'acompanyaven accessoris com el comandament, la Unitat de Memòria Virtual (VMU) i el teclat, evidentment a joc. A la pàgina d'on trec aquesta informació no s'especifica la quantitat d'unitats que se'n van fer, però.

Entrem a l'any 2000 amb el model dedicat al Resident Evil: Code Veronica, que al seu torn es dividia en el model Claire Redfield, vermell i amb unes 1.800 unitats, i l'S.T.A.R.S, lila fosc i amb una enganxina, del qual només hi hauria 200 unitats.

Si les que heu vist ara no us han semblat prou fosques potser us hauria agradat tenir la Dreamcast Super Black, totalment negra, també coneguda com a Pure Black. Aquesta s'havia d'aconseguir a través de la botiga en línia Dreamcast Direct, ara Sega Direct, que també és el lloc on es va poder comprar per última vegada una Dreamcast nova, l'any 2006. A la mateixa botiga, ja el 2001, es van poder comprar també Dreamcasts de color argent metàl·lic, blau perla i rosa perla.

Però tornem al negre, perquè d'aquest color era també la Dreamcast R7, en referència a la Regulació número 7 del codi penal japonès, sobre negocis que afecten la moral pública, que el 2001 es va començar venent als salons de Pachinko per al joc en línia i després es va llançar per al públic general.

La imatge és de mala qualitat i a sobre té una marca d'aigua, però era l'única que hi havia i valia la pena mostrar la Dreamcast daurada, que es va poder aconseguir en un concurs i hi ha qui diu que només n'existeixen 5 unitats.

Podria ser que el segon color més habitual entre els models de la Dreamcast fos el rosa, i aquí ho tornem a veure amb la Dreamcast dedicada a la saga Sakura Wars, que va triomfar especialment a la consola de 128 bits de Sega. Un comandament i una VMU a joc acompanyaven el model.

La popularíssima saga Gundam va inspirar la Dreamcast RX Custom, de color blau i groc i els botons vermells, l'any 2002. Només es venia a través de Dreamcast Direct (o D-Direct) i se'n van fer únicament 78 unitats.

El que hem vist fins ara han estat models exclusius del Japó, però també n'hi va haver un dels Estats Units, que és aquest de l'anomenat Dreamcast Sports Pack, totalment negre amb el logo de Sega Sports i que incloïa els jocs NBA 2K i NFL 2K.

I per tal que no sigui dit, a Europa també vam tenir algun model exclusiu. El més conegut, el del 10è aniversari d'en Sonic, de 2000 tot i que l'aniversari es complia el 2001. L'acompanyen un comandament a joc, la signatura del senyor Yûji Naka, el creador del personatge, i només es va repartir entre treballadors de la companyia.

Curiosament al Japó hi ha un altre model dedicat a la mateixa efemèride, però és diferent i es considera, sense que serveixi de precedent, de menys qualitat. Entre altres coses perquè no té la signatura de Naka-sensei i la meitat inferior de la consola no és blava, sinó de color gris fosc.

A Europa també hi ha unes rareses que són les que Sega Alemanya va encarregar a l'aerografista T. Rachu. Hi ha models dedicats al Chu Chu Rocket! (a la imatge), el Ferrari F355 Challenge, el Jet Set Radio, el Walt Disney World Quest: Magical Racing Tour, el Resident Evil: Code Veronica, el Quake III Arena, el Shenmue i el Virtua Tennis, a més d'una de daurada amb lletres que diuen "Simply the best!". De cadascun dels models n'hi ha només unes quantes unitats i es van regalar en un concurs.

Abans d'acabar tornem al Japó, perquè he deixat per al final els dos models més curiosos que he trobat: comencem amb el Divers 2000 CX-1, una Dreamcast incorporada en un televisor i que va fabricar Fuji. A més del comandament per a jugar, el teclat i la unitat de memòria, també portava un comandament a distància per a les funcions de televisió.

Acabem amb un model no tan espectacular, però sí fascinant per les seves característiques: es tracta de la Dreamcast de lloguer, una excepció en un país, el Japó, on pel que sembla no es permet el lloguer de consoles ni videojocs.

Tot i així Sega va aconseguir que la Dreamcast es pogués llogar a la cadena d'establiments Tsutaya, tal com s'explica en aquest article, on també es diu que el lloguer, sistema que va durar molt poc temps (i que fa que aquests models també siguin extremament difícils de trobar actualment), costava 400 iens a la setmana i incloïa tant la consola com dos comandaments, els cables i una demo a escollir, tot plegat dins un maletí. Curiosament, també ho veureu a l'article enllaçat, els ports per al tercer i quart comandament estaven inutilitzats, així com un dels dos ports dels comandaments, ja veieu quina ximpleria. Pel que fa a la resta eren com Dreamcasts normals, però amb una inscripció a la tapa.

I això és tot pel que fa a les edicions especials de la Dreamcast, una consola que va viure molt menys del que hauria estat normal per circumstàncies del mercat, però que com hem vist va gaudir de força popularitat i més models dels que hom esperaria d'una màquina que es va fabricar només de 1998 a 2001.