Història de les videoconsoles: Wii

Aquesta setmana -quan es publica l'entrada- ha fet 10 anys de la sortida al mercat europeu (va ser el 8 de desembre de 2006, el dia 2 al Japó i el 19 de novembre als Estats Units) d'una videoconsola que ens va deixar a tots parats, que va trencar una tendència negativa de la seva companyia i que va revolucionar el món dels videojocs, com ja anunciava el nom en clau pel qual se la coneixia abans de la seva presentació oficial, Revolution.

La Wii naixia com a projecte, diu la història, més o menys quan es llançava al mercat la seva predecessora, la Gamecube, una consola que evidenciava la caiguda de les vendes de Nintendo després de l'èxit de la Super Nintendo i la més tèbia acollida de la Nintendo 64, que no va convèncer el públic ni la crítica malgrat autèntiques obres mestres per culpa del seu format de cartutx en un moment en què la PlayStation triomfava amb el CD en la seva primera incursió al mercat dels videojocs, aixafant pel camí també la Saturn de Sega, amb qui compartia aquest suport. 

Doncs bé, la Gamecube va adoptar el format disc, i sortia el 2001 amb una potència superior a la de la PlayStation 2 (2000), però el "mal" ja estava fet i el poder de la marca PlayStation al sector dels videojocs transcendia els conceptes de potència o pedigrí, de manera que la consola cúbica de Nintendo no va arribar ni als 22 milions d'unitats venudes, tot i així superiors als menys de 14 de la successora de la consola que avui ens ocupa, la Wii U, el fracàs comercial més gran de la companyia sense comptar la Virtual Boy.  

Repassats els antecedents i el context en què apareixia, la proposta de la Wii, un dels màxims impulsors de la qual va ser el desaparegut Satoru Iwata, era des del principi no intentar competir en gràfics -es presentava el 2006 amb una potència equivalent a la de la generació anterior (Dreamcast-PlayStation 2-Gamecube-Xbox)-, sinó oferir una jugabilitat completament diferent, en aquest cas basada en la detecció del moviment d'uns comandaments especials, els Wii Remote o wiimote, similars al comandament a distància d'un televisor i acompanyats sovint per un complement anomenat Nunchuk on hi havia una palanca analògica per al moviment dels personatges, a més d'altres botons.

El resultat va ser un èxit espectacular, un cop de volant en la trajectòria negativa de Nintendo durant els anys anteriors, amb l'única excepció del mercat de les portàtils, on sempre ha dominat -i encara ho fa- amb diferència. La Wii va vendre, mentre es va fabricar, més de 101 milions d'unitats, tot superant la competència molt més potent formada per la Xbox 360 i la PlayStation 3 i situant-se cinquena al rànquing històric, aproximadament un sol milió per darrere de la primera PlayStation, exhaurint-se sovint durant els primers anys, en part també per la mala previsió d'estoc que caracteritza Nintendo quan es tracta de productes d'èxit, com s'ha pogut veure recentment amb la NES Mini. 

Sens dubte, bona part del seu èxit -no sé quin percentatge, però segurament alt- es deu a què va apel·lar al públic que ja fa uns anys que es diu casual, un públic poc acostumat als videojocs que es va sentir atret per aquesta màquina que permetia jugar movent-se, gaudint i rient en família, i que certament va agradar fins i tot a la gent de la tercera edat. 

Aquest va ser un dels factors més importants del seu èxit, però també va ser una arma de doble fil, perquè malgrat que va triomfar també entre una bona part de l'altra mena de públic, el hardcore, per als seus detractors va adquirir una imatge de consola plena de jocs poca-solta i orientada a les iaies. 

Sí que hi va haver famílies en què la consola va començar a acumular pols al cap de pocs mesos i en què la col·lecció de títols dels prestatges de casa, reduïda, estava formada per videojocs mediocres que van sortir per a la Wii només perquè s'havia venut tan bé la consola -fenomen que, recordem, també es va produir amb la PlayStation 2, tot i que als hardcore els costi admetre-ho-, però simplificar-la d'aquesta manera és una tremenda injustícia, perquè també van sortir videojocs molt bons, orientats a públics de tota mena i que val la pena recordar.



Aquí en podem veure una mostra, un llistat de 25 títols escollits pel portal especialitzat en notícies i anàlisis IGN, que podem discutir, tant per l'ordre (el Mario Kart Wii és massa avall!) com pel contingut, però és prou representatiu dels diversos gèneres disponibles, i a més el vídeo es va publicar el 2009, de manera que hi falten coses com el Super Mario Galaxy 2, per posar l'exemple d'un dels imprescindibles de la consola que no hi apareixen, on podríem afegir també el The Legend of Zelda: Skyward Sword.

El catàleg de la Wii, que encara ara no està tancat del tot -ha rebut una versió del Just Dance 2017-, té molts videojocs pensats per al gran públic, és cert, però això no vol dir que uns quants d'ells no siguin títols de gran qualitat intrínseca. Ara bé, potser sí que, com és habitual en la companyia des de l'època post-SNES, el suport de les third parties va ser inferior al de la resta de sistemes i van faltar alguns dels grans jocs multiplataforma, però va tenir igualment grans propostes d'estudis interns com els esmentats dos Super Mario Galaxy, el Mario Kart Wii, el New Super Mario Bros. Wii (amb la possibilitat de jugar-hi 4 persones alhora), els dos The Legend of Zelda, el Super Smash Bros. Brawl, el Metroid Prime 3: Corruption, el Donkey Kong Country Returns, el Kirby's Epic Yarn o el Punch-Out!!, a més de versions adaptades al nou control d'alguns grans èxits de la Gamecube.



I alguns third party molt bons, com la versió Wii del Resident Evil 4, el joc de lluita Tatsunoko vs. Capcom, l'aventura gràfica Zack and Wiki: Quest for Barbaros, el violent Madworld, el Bully: Scholarship Edition i l'Okami -que eren ports de la versió PlayStation 2-, els dos No More Heroes, els títols d'en Sonic que amb més o menys encert Sega va llançar, en exclusiva o no, per a la Wii... I no oblidem que també va tenir versions d'alguns multiplataformes, que encara que no arribessin sempre sí que en va rebre un grapat.

La Wii és una consola amb una col·lecció enorme de videojocs (els més venuts, aquí), i hi podem trobar molta morralla -repeteixo, també passa amb la "Play" 2-, però també 3 o 4 desenes de títols imprescindibles o que almenys valen molt la pena. N'he citat uns quants, però he hagut de parar per no allargar-me tant. Ara podria esmentar també alguns RPG com el Xenoblade Chronicles, el The Last Story o el Pandora's Tower, tots tres força cotitzats actualment.



No vull passar per alt, encara que no l'he fet servir mai -i ara ja és massa tard llevat que hi accedeixi mitjançant la modalitat Wii de la Wii U-, el Wii Shop Channel, l'aposta de Nintendo en el món dels videojocs digitals, que en el cas de la Wii servia sobretot per a descarregar-se, amb punts adquirits amb targetes de prepagament, títols llançats només en aquest format a la secció WiiWare i que permetia als desenvolupadors petits i no tan petits estalviar-se costos de distribució i arribar al món d'aquesta manera teòricament més còmoda però que a molts no ens acaba d'agradar perquè, de fet, sembla que ens donin gat per llebre amb el preu final.

Al llarg de la seva història Nintendo ha fet revisions més petites d'algunes de les seves consoles (la Game Boy Light, per exemple) i també de més grans (cas de la Nintendo 3DS), i si no vaig errat la Wii va ser l'únic sistema de sobretaula de la Gran N que va tenir aquestes revisions pensades per a oferir un preu millor a canvi de reduir prestacions.

Primer va sortir, el 2011, la Wii Family Edition, que és com l'original però s'ha de posar en horitzontal per força i elimina la retrocompatibilitat amb la Gamecube pel que fa a ports per als comandaments. Després, entre 2012 i 2013 i només al Canadà, els Estats Units i Europa, va aparèixer la Wii Mini, vermella i negra (a la foto de més amunt), amb càrrega superior i l'eliminació de diverses coses, com ara connexions per RGB, vídeo compost i S-Video, entrada de targetes SD i Wi-fi, a més del final de la compatibilitat amb jocs de la Gamecube, que a la pràctica ja no era possible amb la Family Edition.

Els Mii són una altra peça del llegat d'aquesta magnífica consola: uns avatars dissenyats pel mateix jugador a imatge tant d'ell mateix com de coneguts que es poden fer servir des del primer moment al Wii Sports, però que també tenen presència en d'altres titols més interessants, com el Mario Kart Wii. El concepte tornaria a la Nintendo 3DS i a la Wii U, i l'agafarien les consoles de la competència, amb els avatars d'Xbox Live i els de PlayStation Home.

Aquestes consoles també van adoptar diferents aproximacions al control per moviment, Xbox 360 amb el fallit Kinect, que permetia controlar personatges amb els moviments del cos sencer i una càmera que els detectava, i el PlayStation Move, més descaradament similar als wiimote de la Wii.

Són mostres, juntament amb l'èxit comercial de la consola, que la Wii devia fer bé unes quantes coses. I va ser en el moment adequat, perquè s'ha intentat repetir amb la Wii U i per un conjunt de circumstàncies Nintendo s'ha estavellat, mentre les noves Xbox One i PlayStation 4 han passat pàgina i han tornat a apostar per mètodes de joc més conservadors.

L'era de la Wii i les seves propostes ja ha passat, però si no se'ns ha espatllat o en podem aconseguir una de molt barata val la pena dedicar anys a un catàleg on tots els gèneres estan ben representats i on, alhora, la màgia de l'univers Nintendo brilla amb intensitat.

Els jocs més venuts de la Wii

Ben aviat serà el desè aniversari de la Wii, Déu n'hi do com passa el temps, i li dedicaré l'entrada que es mereix -dins les meves possibilitats, és clar-, però avui començo a preparar el terreny amb un repàs, ara que es pot dir que no hi haurà cap sorpresa, dels 5 videojocs més venuts de la seva particular història.

Té una mica de trampa perquè s'incloïa a gairebé tots els packs de la consola, i la Wii una altra cosa no, però es va vendre de meravella, amb més de 100 milions d'unitats, però amb uns espectaculars 82,69 milions de còpies venudes el Wii Sports és, amb moltíssima diferència, el més venut de la consola. 

Només el superen els més de 100 milions del Minecraft, disponible per a un fotimer de plataformes, i l'immortal Tetris, amb gairebé 500 milions entenc que sumant totes les seves versions, tot i que també cal puntualitzar que molts milions de còpies es deuen a que formava part del pack més emblemàtic de la Game Boy.

Un títol molt senzill, del mateix 2006, que servia per a acostumar-se a la revolucionària proposta de control de Nintendo, i que podia oferir -encara pot- diversió i rialles amb altres jugadors humans, però s'abandonava ràpidament i, per a molts casuals que van comprar la consola sense ser grans fans dels videojocs, esdevenia caríssim perquè acabava sent un dels pocs jocs, de vegades fins i tot l'únic, que tenien. 

També s'incloïa en packs, però més endavant, de manera que inicialment es venia per separat, el Mario Kart Wii, de 2008, que duia la llegendària saga més enllà, presentava una potent plantilla de personatges i, sobretot, destacava pel control per moviment -opcional, això sí-. 

De fet, venia dins una capsa que contenia també un volant oficial de plàstic on posar el wiimote per tal d'imitar l'efecte d'un volant. Realment no calia, n'hi havia prou posant el comandament en horitzontal, però feia més gràcia. Aquest va vendre 36,83 milions de còpies, que de fet el situen a la sisena posició històrica.

El 2009 arribava el Wii Sports Resort, que es va començar a incloure en packs però que va ser igualment possible comprar de manera individual per a aquells usuaris de la Wii que haguessin gaudit amb el seu predecessor i volguessin continuar l'experiència, que també servia per a presentar els nous accessoris Wii Motion Plus, que feien els wiimotes més precisos i que després s'acabarien integrant dins el cos dels nous comandaments. 

Aquest va vendre 32,99 milions de còpies, moltes d'elles atribuïbles, és clar, als packs, però segur que hi va haver molta gent que el va comprar perquè, malgrat la senzillesa del Wii Sports, és un joc que està bé, i aquest afegia noves disciplines esportives.

El mateix any, i a no gaire distància pel que fa a recompte final de vendes (29,90 milions), va arribar el New Super Mario Bros. Wii, disposat a repetir l'èxit del New Super Mario Bros. de la Nintendo DS (2006), que recuperava els plataformes 2D de la mascota de Nintendo i amb el títol anunciava un estil de joc com el dels videojocs de la NES i la Super Nintendo. 

A banda de ser una aventura nova, el més atractiu de la versió de sobretaula (amb els anys arribarien una segona entrega portàtil per a la Nintendo 3DS i una altra de sobretaula per a la Wii  U) era la possibilitat d'enfrontar-se al joc amb fins a 3 companys, sens dubte una idea excel·lent i garantia de diversió i rialles.

Ja per tancar aquesta llista, que normalment les faig de 5 títols, cal esmentar el Wii Play, títol de llançament de la consola, que també estava pensat per a treure el màxim suc possible dels comandaments wiimote. 

Aquest cop la proposta no era tan esportiva, sinó que es tractava de 9 minijocs dissenyats per a jugar en companyia. Ara bé, malgrat els 28,02 milions de còpies venudes, en aquest cas la crítica li va donar unes notes més mediocres que en els quatre que van quedar per sobre.

Hem vist, doncs, els 5 videojocs més venuts de la Wii, ara que fa 10 anys del seu llançament. Tot i que la consola ja està discontinuada (i la seva successora, la Wii U, també s'ha deixat de fabricar), el seu catàleg no està tancat, ara hi ha el Just Dance 2017, però no hi haurà cap canvi en aquesta llista. 

Se n'han quedat fora, per no gaire, el Wii Fit, el Wii Fit Plus o el Super Smash Bros. Brawl, a més del gran Super Mario Galaxy, tots ells amb xifres molt positives (el que menys, i no és pas cap vergonya, aquest últim, amb gairebé 13 milions), de manera que ens podem fer una idea, comparant, de com van arribar a vendre els que hem vist.

Accessoris: Wii Bowling Ball

Tant si teniu la Wii com si no, segur que almenys una vegada heu provat el Wii Sports i heu fet una ronda pels 5 esports que proposa abans de quedar-vos amb el de tennis, que sembla que és el més popular. Si heu provat el de beisbol, per exemple, us deveu haver adonat que amb qualsevol moviment del canell, mentre l'executem al moment adequat, toquem la pilota. 

Però potser sou com jo i us agrada el realisme i, per tant, us col·loqueu com ho faria un jugador de beisbol i traceu el moviment amb els braços com si el wiimote fos realment un bat. Doncs bé, per a aquest públic potser es va inventar un perifèric accessori no oficial que està pensat per al minijoc de bitlles i qualsevol videojoc de bitlles del catàleg de la consola.

La Wii Bowling Ball de CTA Digital va sortir a la venda com un més d'aquests complements no oficials per al comandament de la Wii per tal de fer-nos somiar que n'hi ha prou amb alguna cosa més que els moviments de canell que esmentava més amunt, i la idea d'una bola de bitlles per als videojocs del gènere és, a priori, atractiva.

Com podeu veure en aquest vídeo explicatiu, es tracta d'introduir el wiimote a la bola, que un cop tancada ens permet navegar pels menús que calgui amb els botons, i un cop ens toca tirar només cal que fiquem els dits als forats típics d'una bola de bitlles, que també hi són, i que fem el swing. 

Ara bé, malgrat que només pesa mig quilo —i això l'allunya de l'hiperrealisme amb què ens venen el producte, potser aplicable només a la sensació tàctil però no al pes—, cal tenir en compte més que mai la recomanació d'ajustar-nos la corretja de seguretat al canell si no volem perdre el nostre estimat televisor de pantalla plana o la tauleta de vidre per a postres que tenim davant del sofà.

Llançat el 2009, l'accessori devia tenir prou èxit com perquè CTA Digital en fes versions també per al Kinect de la Xbox 360 i el sistema de detecció de moviment de la Playstation 3, el Playstation Move. La gran pregunta és: val la pena preparar tot això si només volem jugar uns minuts al joc de bitlles del Wii Sports o de qualsevol altre recopilatori de minijocs? 

Tenint en compte que hi ha títols dedicats exclusivament a aquest esport, com el Brunswick Pro Bowling (també per a Xbox 360 i PS3), el Ten Pin Alley 2 o qualsevol dels que s'esmenten al vídeo, però que han tingut molt mala acollida i la referència dins el gènere continuen sent els minijocs del Wii Sports i el Wii Sports Resort, potser no cal perdre el temps.

 

Els primers jocs de la Wii (primera part)

Feia força temps que no escrivia una entrada sobre els videojocs de llançament d'una consola, i avui em ve de gust tornar-ho a fer. A més, com que aprenc dels errors, continuaré fent-ho en dues parts perquè hi haurà molts vídeos i això sempre peta el meu bloc (i suposo que qualsevol), de manera que avui veurem la primera part i el proper dia la segona.

Com heu pogut veure al títol, parlarem dels videojocs de llançament de la Wii, consola que va sortir al Japó i a la resta del món el 2006, però que en el seu país d'origen ho va fer concretament el 2 de desembre de 2006 (uns dies més tard que als Estats Units, curiosament), i deixarem per a la propera entrega els mercats Occidentals, on coincideixen més títols, mentre que al Japó els de sortida van ser uns altres:

El primer que ens surt a la llista de la Wikipedia és el Crayon Shin-chan: Saikyô Kazoku Kasukabe King Wii, que va sortir només el Japó i a l'estat espanyol, en aquest cas el 2008 i amb el títol de Shin-chan: Las nuevas aventuras para Wii, que em consta que es va intentar traduir al català però que no hi va haver finançament per part de la Generalitat.

El curiós Elebits també va ser un dels jocs que van acompanyar la Wii en el seu llançament japonès, i encara que sembli una ximpleria no va tenir pas mala acollida. 

Si l'altre acabaria arribant també als Estats Units i Europa, en el cas de l'Ennichi no Tatsujin, que és un spin-off dels Taiko no Tatsujin, va ser un llançament exclusivament japonès, del qual he posat un anunci també típicament nipó.

Un altre de ben curiós, el Kororinpa, que recorda els Super Monkey Ball i que, per tant, a mi em faria posar molt nerviós, igual que les pantalles del Super Mario Galaxy on hem de controlar en Mario damunt d'una bola. Ideal per al control amb el Wiimote, però. 

El marcat to infantil dels títols que hem vist fins ara no té res a veure amb aquest, el Necro-nesia, conegut a Occident com a Escape from Bug Island (igual, oi?). En general, però, va tenir mala acollida pels seus gràfics i el seu control.

Aquest segur que el coneixeu: és el Rayman Raving Rabbids, el primer d'una reeixida sèrie de títols formats per minijocs que, en realitat, és un spin-off dels Rayman.

El Red Steel també és força conegut, i el tràiler té molt bona pinta, però no va rebre les puntuacions necessàries per a considerar-lo un imprescindible o fins i tot un recomanable de la consola, que té desenes d'altres títols més interessants.

Com us podeu imaginar, aquest torna a ser un dels que es van quedar al País del Sol Naixent. Es tracta de l'SD Gundam: Scad Hammers, que recrea en Super Deformed (personatges caricaturescs i miniaturitzats) l'univers de la popularíssima franquícia Gundam. 

Aquest més o menys l'he esmentat abans: és el Super Monkey Ball: Banana Blitz, nova entrega de la coneguda sèrie creada per Sega i de la qual jo només tinc el primer Super Monkey Ball per a la Gamecube. És més complicat del que sembla a primera vista.

El Super Swing Golf és l'exemple que demostra que al llançament japonès de qualsevol consola hi ha d'haver sempre un videojoc de golf, amb poquíssimes excepcions si és que en trobem alguna.



Personalment crec que el Tamagotchi ja estava bé com a petit joc portàtil de pantalla LCD, però se n'han fet videojocs, i un d'ells és el Tamagotchi: Party On!, que també va arribar més tard a Occident.



El mític Trauma Center: Second Opinion, que allà es diu Caduceus Z: Two Super Surgical Operations, que no és res més que el remake de l'original Trauma Center: Under the Knife de la Nintendo DS, però lògicament adaptat als controls de la Wii.



Un altre de bastant popular, el WarioWare Smooth Moves, que és el típic de minijocs per a jugar en companyia o party game, però que en aquest cas està ben fet i ha estat aclamat per crítica i públic.



No tan considerat està el Wii Play (també de la pròpia Nintendo), que tot i així es va vendre molt millor i de fet és un dels més venuts de la Wii, però és clar, que el pack inclogui un comandament és quelcom que hem de tenir molt en compte a l'hora d'analitzar les vendes del títol.



Què podem dir del Wii Sports? Gairebé tothom el té, perquè als packs de la Wii sempre venia... fins que es va començar a comercialitzar amb altres opcions. No és cap meravella, però com a introducció a la consola i al seu sistema de control, que és el més destacat que té tenint en compte que gràficament està al nivell de la seva predecessora, la Gamecube, doncs no està pas malament. També és el típic joc que té tothom que es va afanyar a comprar la Wii i després no li va fer més cas, per tant una mala inversió.



El Wing Island va ser un autèntic desastre de crítica i de vendes, ja que segons la Wikipedia va vendre només 800 còpies en el seu llançament. Podem dir que va ser el joc que menys gent es va endur a casa amb la Wii el dia que va sortir.



No podíem deixar d'esmentar el The Legend of Zelda: Twilight Princess, la primera obra mestra que va tenir la Wii (i que també va sortir en Gamecube, ja a les acaballes de la seva vida comercial i en petites quantitats, per la qual cosa la versió de la consola anterior a la Wii està especialment cotitzada al mercat de segona mà). M'hi hauria de posar algun dia, perquè el vaig començar amb interès però el tinc abandonadíssim.

Acabarem citant el Machi-kuru Domino, un altre joc exclusivament japonès del qual no he trobat cap vídeo, però que tampoc no és imprescindible. A la propera entrega veurem els títols de llançament als Estats Units i Europa, que en molts casos coincideixen, i sense repetir els vídeos dels pocs jocs que hem vist avui que també sortissin a Occident el mateix dia que la pròpia Wii.

Curiositats de la història dels videojocs: els assoliments

A hores d'ara més o menys tothom sap què és un assoliment, el que en anglès es coneix com a achievement i en castellà logro. És un concepte introduït el 2005 per Microsoft de cara al catàleg de la Xbox 360, que sortia a la venda aquell any, i el que al principi semblava una ximpleria més ha esdevingut un dels atractius de la consola, imitat a més per la seva competència directa a partir de 2008.

Un dels primers jocs que va tenir assoliments va ser el King Kong (2005), el videojoc oficial de la versió d'en Peter Jackson del clàssic del cinema, que formava part dels títols de llançament de la consola. En aquella ocasió la proposta consistia senzillament en acabar-se el joc, però en general els assoliments demanen tota mena de coses.

Tenim des del simple fet d'acabar una pantalla o un món fins a acabar-nos el joc sencer, passant per fer-ho en diferents graus de dificultat, trobar certa quantitat d'objectes, descobrir secrets no estrictament necessaris per a avançar, aconseguir guanyar combats sense rebre cops, executar certs atacs o guanyar campionats esportius, tota mena de desafiaments que es tradueixen en punts per a la nostra Gamerscore, i que tradicionalment sumaven 1.000 un cop aconseguits tots els assoliments (200 en el cas dels jocs d'Xbox Live Arcade). Amb el temps s'ha incrementat aquesta quantitat i també la d'assoliments màxims que es podien introduir als videojocs (abans n'eren 50), i a banda de l'imparable augment dels que requereixen joc en línia també n'han sortit de tota mena de dificultats.



Aquest és segurament l'assoliment més fàcil de la història, que ens demana senzillament prémer el botó START, cosa que a més hem de fer obligatòriament si volem fer encara que sigui una primera i única partida al The Simpsons Game (2007).



Però també n'hi ha de molt difícils, com aquest del Grand Theft Auto IV (2008) que ens demana sobreviure durant 5 minuts a un nivell de cerca i captura màxim, de 6 estrelles. Al vídeo ens ensenyen una manera de fer-ho, però no n'hi ha gaires.

A més, segons la companyia que desenvolupi el joc trobarem assoliments més o menys sovint. Per exemple als jocs de Sega anirem veient com ens salten per coses no massa complicades, però en canvi a l'esmentat GTA IV ens llancen desafiaments que requereixen molta habilitat i també força temps.



L'any 2008 va ser quan Sony va decidir que això dels reptes també ho volia aplicar als seus jocs, i va crear els trofeus, que es van estrenar, entre altres, al famós Little Big Planet. També aquell any van arribar els achievements a Steam, per als usuaris de PC, i posteriorment se'n poden trobar a plataformes portàtils d'Apple com l'iPhone, l'iPod Touch o l'iPad.

De moment, Nintendo no n'ha introduït a les seves consoles, però a la Nintendo 3DS hi ha una cosa semblant amb els Miis, i no podem descartar que n'hi hagi a la Wii U, la consola de sobretaula que prendrà el relleu de la Wii a finals d'any. A més, el Metroid Prime 3: Corruption i el Wii Sports tenen el seu propi sistema de premis, si bé a diferència del que passa amb la Xbox 360 i la PS3 no és obligatori per a tots els jocs.



Ens informa la Wikipedia que la versió per a Amiga de l'E-motion (1990) va ser un dels primers jocs en incorporar assoliments, tot i que en deia "bonus secrets", un total de 5 reptes entre els quals acabar una pantalla sense girar cap a la dreta o fer un nivell horrorosament malament.  

Els assoliments (en qualsevol de les seves variants) tenen la funció d'allargar la vida dels jocs, fer que ens els prenguem més seriosament i hi aprofundim, i també, és clar, compartir amb els altres el nostre nivell de domini de determinats títols. Malauradament, és fàcil obsessionar-s'hi i acabar fent coses que no sortirien de nosaltres si no sabéssim que poden proporcionar-nos un d'aquests premis. 

Curiositats de la història dels videojocs: rècords

Fa molt que no toco aquesta secció, però avui se m'ha acudit fer-ho per parlar-vos de rècords (o primeres vegades) relacionats amb el món dels videojocs, animalades que tenen a veure amb aquest mitjà d'entreteniment tan estimat per nosaltres. 

No ens sorprèn saber, però sí que calia esmentar-ho en una entrada com aquesta, que els videojocs en què apareix en Mario, la mascota de Nintendo i el personatge més conegut de la història d'aquest àmbit, són els més venuts amb més de 450 milions de còpies, entre el seu debut al Donkey Kong (1981), la sèrie principal de plataformes i els spin-offs de velocitat humorística, esports i altres gèneres que ha explorat el lampista italoamericà.

En canvi, el videojoc més venut de la història és el Wii Sports, que ja és a 80 milions de llars. Evidentment això és així perquè fins fa poc venia en tots els packs d'una consola que han comprat més de 90 milions de persones, no pas pels seus propis mèrits, que van poc més enllà de ser una demostració del llavors innovador control per detecció de moviment de la consola. I ara un de paraulotes, tema que m'encanta:

És el The House of the Dead: Overkill, que va sortir el 2009 per a la Wii i el 2011 va tenir una versió estesa per a la Playstation 3, d'on surt aquest vídeo. Sembla que és el joc amb més usos de la paraula "fuck" en totes les seves formes, i ja era així a la versió de la Wii, consola acusada sovint de tenir només jocs per a nens petits. 

Del tema de la publicitat dins els videojocs ja n'havia parlat, però val la pena esmentar que el primer anunci d'una campanya política es va produir el 2008 al Burnout Paradise, on veiem anuncis del que uns mesos després esdevindria President dels Estats Units, en Barack Obama. 

Un altre curiós rècord: el personatge dels videojocs que ha tingut més versions de carn i ossos és la Lara Croft, amb un total de 10 models que l'han "interpretat". No és gens estrany, ja que és el personatge femení més popular dels videojocs i el que ha venut més títols, es veu que uns 28 milions.

El Gauntlet, recreativa de 1985 que després va passar per consoles domèstiques i va tenir seqüeles, va marcar una fita: va ser el primer títol amb joc cooperatiu de 4 jugadors. 

La gent que sap que tinc 20 o 21 consoles, segons si comptem el Mega-CD com a consola o no, diu que les tinc "totes", però no en tenen ni idea. Aquest paio, el senyor Richard Leece, dels Estats Units, té 483 sistemes entre consoles, microordinadors i maquinetes d'aquelles LCD. Impressionant. 

Als anuncis de videojocs ja fa temps que hi veiem famosos, que ajuden a vendre jocs i consoles perquè certament ens influeix la seva "opinió", però és una opinió pagada i la suma més alta pagada fins ara en aquest sentit va ser a la veterana actriu Helen Mirren, que va rebre l'octubre de 2010 el que llavors eren aproximadament 568.000 euros. 

Aquest senyor es diu Hank Chien, és novaiorquès d'origen taiwanès i és el millor jugador del món de l'esmentat Donkey Kong. Parlem de la recreativa original, on fa unes setmanes va superar el seu propi rècord i va arribar a 1.110.000 punts. 

D'aquest en vaig parlar no fa gaire perquè també s'ha produït fa poc. És el comandament de la NES més gran del món, funcional però terriblement incòmode.

A mi no m'agrada ballar ni jugaré mai a un Dance Dance Revolution, però al britànic Chris McGivern sí que li deu agradar aquesta saga de jocs de ritme i ball, perquè l'octubre de 2011 va aconseguir guanyar la marató d'aquest títol amb 20 hores, 24 minuts i 43 minuts de ball ininterromput, que trencava el seu propi rècord.

Diuen que la Wii és una consola que també agrada a la gent gran i que l'ajuda a moure's. Que l'hi diguin al senyor John Bates, de 85 anys, que a la seva casa dels Estats Units va aconseguir 2.800 partides perfectes del minijoc de bitlles del Wii Sports. Cada partida perfecta significa tot strikes, que consti. Diuen que ara va cap a les 3.200. 

I d'un extrem a l'altre, perquè aquest nano novaiorquès es fa dir Lil' Poison (en realitat es diu Víctor de León), va començar a jugar a l'NBA 2K de la Dreamcast als 2 anys, va participar en un torneig de Halo als 4 i quan en tenia 7 va esdevenir el jugador professional més jove de la història, quan va ser contractat per al Major League Gaming.

Acabem amb un altre de relacionat amb la Wii: el rècord de temps jugant en caiguda lliure, concretament 18 minuts i 52 segons. Suposo que no deu ser fàcil, encara que sigui una caiguda lliure simulada, jugar al Super Mario Galaxy en aquestes condicions, però ho va aconseguir en Jesse Moerkerk, de la revista [N] Gamer holandesa.