Exclusius de recreativa: The Shanghai Kid

Quan era petit, un dels videojocs random que em van regalar per a la Game Boy -perquè a banda dels que jo demanava amb millor o pitjor criteri també n'hi havia d'aquests- és un del qual tinc molt bons records i que em va sorprendre molt positivament en el seu moment, i de fet li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest decrèpit blog.

Molts anys després vaig descobrir que pertanyia a una saga, Hiryû no ken, amb la qual espero posar-me al més aviat possible, i que ara està arribant en versió digital a Steam, tant de bo a consoles i en físic en un futur no gaire llunyà. Però bé, tot això ho dic perquè l'exclusiu de recreativa d'avui constitueix la primera entrega del que després seria aquesta saga. 

Com sol passar amb els jocs de recreativa, no tenim una portada d'una versió domèstica, sinó un flyer, i he decidit posar-ne la versió americana perquè almenys és més atractiva que la japonesa, per una vegada. Doncs bé, el joc en qüestió és el The Shanghai Kid, vist de vegades sense l'article, i que al Japó s'anomenava Hokuha Syourin Hiryū no Ken, un títol de Nihon Game sota el nom de Taiyo System (i després rebatejada com a  a Culture Brain) que Taito va distribuir el 1985 al seu país d'origen i Memetron als Estats Units.

Segur que no és un dels jocs més recordats ni tan sols pels fans del gènere, i certament avui dia pot semblar antiquat i probablement ho està, però va aportar coses molt importants als jocs de lluita, concretament els combos i els atacs especials.

Us deveu haver adonat, també, que no va aportar la possibilitat d'escollir personatge, però l'altra característica definitòria, no només del joc sinó de tota la saga, és que apareixen uns indicadors visuals, en aquest cas cercles, als cossos dels personatges.

Serveixen perquè, combinant les direccions del joystick i el botó de cop de puny o cop de peu, ataquem aquests punts febles temporals, i quan ens apareixen a nosaltres hem de prémer les direccions per esquivar-los. Això fa que, a la pràctica, el sistema de joc sigui un combat per torns. 

Com hem dit, The Shanghai Kid és la primera aparició dels atacs especials i dels combos, però de vegades ser pioner també implica fer una cosa d'una manera una mica primitiva, i en aquest cas també és així: els atacs especials es fan quan s'omple una barra de KO, i els combos són una successió d'atacs normals que hem de fer quan apareix la paraula "rush" en pantalla.

Pel que fa als rivals, ens enfrontem segons la versió a uns combats de pràctica en un temple Shaolin (versió japonesa) o en un terrat (versió americana), i després tenim una fase final, New York Arena, en què haurem de derrotar enemics de diferents disciplines marcials amb el nostre practicant de kungfu. 

En qualsevol cas, aquesta primera entrega ja té la versió primigènia de la melodia clàssica de la saga, que em té obsessionat perquè barreja èpica i malenconia d'una manera que em toca especialment el cor. Ja només per això val la pena.

 

 

Cinema i videojocs: Phantom Fighter

En aquesta secció, al llarg dels ja gairebé 16 anys de vida del blog, hem vist passar adaptacions a videojoc de pel·lícules més o menys famoses, però el títol que us porto avui està basat, almenys a la seva versió original japonesa, en un film força més desconegut.

Això no em converteix en un especialista en cinema asiàtic de nínxol, en absolut, sinó que vaig descobrir la connexió per casualitat després de veure algun vídeo del joc en alguna xarxa social, i en informar-me sobre ell vaig veure que podia parlar-vos-en aquí.

Aquesta imatge potser no us diu res, però el joc es diu Reigen dôshi i va sortir el 1988 per a la Famicom, amb desenvolupament de Marionette i SRS, que si no les coneixeu no cal que us hi amoïneu, o almenys jo no ho faig, i encara més, a partir d'ara ja em sonaran més.

Es tracta d'un beat'em up sense profunditat on controlem un lluitador de kungfu que es va enfrontant als típics fantasmes xinesos jiang shi (nom que si retorcem ens contextualitza l'origen d'un personatge de Bola de Drac que també n'agafa la inspiració gràfica), que són una mena de barreja de vampirs i zombis saltironants, i fa així:

Us deveu haver adonat que a la pantalla surt un altre títol, Phantom Fighter -no confondre amb l'avió del shmup de Jaleco P-47- i és que així es va conèixer quan va fer el salt als Estats Units, l'any 1990, però a Europa no hi va arribar pas.

A diferència d'altres casos, no hi va haver més localització que el títol i la traducció dels textos, que és com hauria de ser, perquè l'ambientació continua basant-se en el folklore xinès.  

Pel que fa al joc, que com podem veure no té la paleta de colors més espectacular del catàleg de la consola, ens fa avançar derrotant aquests éssers, que han ocupat diverses cases, i cada cop que alliberem els seus habitants ens donen un rotlle amb alguna tècnica nova que haurem de presentar a un altre mestre d'arts marcials perquè ens l'ensenyi, i que naturalment ens ajudarà a continuar endavant amb la nostra missió. Malgrat que hi ha objectes i informació per aconseguir, fa l'efecte que és un afer força repetitiu, tot sigui dit, però el motiu pel qual apareix en aquesta secció és aquest:

Es basa en una pel·lícula hongkonguesa de 1985 anomenada Mr. Vampire i que pertany al gènere de la comèdia de terror, però pel que sembla, argumentalment no gaire, i les semblances acaben en l'ambientació i alguna escena.

La pel·lícula va ser un gran èxit de taquilla i va donar lloc a una saga amb quatre seqüeles de 1986 a 1992, només l'última seqüela de debò en termes argumentals, i altres films del subgènere, a més d'una febre pel marxandatge de vampirs al sud-est asiàtic, i evidentment el videojoc de què hem parlat avui.

La primera dona en un videojoc de lluita

Encara falta molt de camí per recórrer per tenir una representació adequada de les dones als videojocs, tant en quantitat -que sí que ja fa anys que s'ha equilibrat força- com en qualitat -evitant la innecessària sexualització de molts personatges-, però al gènere dels videojocs de lluita, siguin 1 contra 1 o beat'em up, fa molt de temps que hi són, començant per la llegendària Chun-li, que era l'única representant femenina a la plantilla de l'Street Fighter II (1991). O no?

Doncs no, perquè resulta que la primera aparició d'una dona en un videojoc de lluita és quelcom més complex: ja existia un títol amb una dona present i protagonista.

Aital honor pertany a la protagonista del videojoc Onna sanshirô, conegut a Occident com a Typhoon Gal i llançat per a les recreatives per Taito l'any 1985. 

Amb el seu uniforme rosa i mestria en l'art del judo barrejat amb alguna disciplina que, a diferència de la que practicava la Ginger de Cinturó Negre!, inclou cops, la noia, que a l'attract mode té el nom de Yuki, s'enfronta a diversos artistes marcials, tots homes -i amb molt poca varietat pobrament compensada per colors diferents dels uniformes-, en un total de vuit pantalles que alternen combats en dojos, amb el respectiu mestre que s'ho mira fins que decideix lluitar personalment, fent d'enemic de final de pantalla, i en espais oberts. 

Després d'això, el cicle torna a començar fins que se'ns acaben les vides o arribem a la temuda pantalla 256, que ja se sap que en alguns videojocs de l'època provocava el mal funcionament del joc i s'acabava el bròquil.

Si ens hi fixem, el Typhoon Gal és un títol de lluita 1 contra 1 a les pantalles de dojo i un beat'em up a les d'exteriors, però en qualsevol cas és un videojoc de lluita, i en aquest gènere que admet els dos corrents la primera dona que hi va aparèixer i va ser controlable, doncs, va ser la seva protagonista. 

No fa gaire vaig parlar del Flashgal, un exclusiu de recreativa del qual vaig arribar a dir que tenia la primera dona protagonista d'un beat'em up. El cas és, però, que aquell joc va sortir al novembre de 1985, mentre que el Typhoon Gal és del mes d'octubre. A més -i això sí que ho havia dit-, no està clar que aquell videojoc fos un beat'em up. El d'avui, en canvi, ho és en part, com he dit. Així doncs, procediré a fer el petit canvi a l'entrada de manera retroactiva. 

Si anem a l'altre corrent, el dels videojocs de lluita 1 contra 1, tot i que es van popularitzar més tard sobretot amb l'Street Fighter II, ja tenien un precedent força estimat:

Sí, era el Yie-Ar Kung Fu, de Konami, que va arribar a les recreatives el 1984 i posteriorment va ser convertit a múltiples sistemes. Allà hi apareixia la Star (a l'esquerra de la imatge), una rival del protagonista, l'Oolong. Per tant, aquesta seria la primera dona en aparèixer en un videojoc de lluita en general, i 1 contra 1 en particular, tot i que no es podia seleccionar. N'apareixia una altra, la Fan, però amb el joc més avançat. 

En canvi, a la seqüela, exclusiva dels microordinadors i anomenada Yie-Ar Kung Fu II, existeix una opció per a dos jugadors en què el segon participant pot triar entre quatre personatges -que no són tots els enemics que apareixen al joc-, i un d'ells és la Lan Fang, una dona. Això passava al desembre de 1985, així que queda per darrere del Typhoon Gal pel que fa a primera aparició d'una dona seleccionable en un joc de lluita, si bé tindria l'honor de ser la primera que es podia triar en un títol 1 contra 1, molt abans que la Chun-li. 

Tenim, doncs, i després de fer una mica d'arqueologia de la que a mi m'agrada, dues o tres pioneres de la lluita, segons com ens ho mirem.