Exclusius de recreativa: The Shanghai Kid

Quan era petit, un dels videojocs random que em van regalar per a la Game Boy -perquè a banda dels que jo demanava amb millor o pitjor criteri també n'hi havia d'aquests- és un del qual tinc molt bons records i que em va sorprendre molt positivament en el seu moment, i de fet li vaig dedicar una entrada durant el primer any d'aquest decrèpit blog.

Molts anys després vaig descobrir que pertanyia a una saga, Hiryû no ken, amb la qual espero posar-me al més aviat possible, i que ara està arribant en versió digital a Steam, tant de bo a consoles i en físic en un futur no gaire llunyà. Però bé, tot això ho dic perquè l'exclusiu de recreativa d'avui constitueix la primera entrega del que després seria aquesta saga. 

Com sol passar amb els jocs de recreativa, no tenim una portada d'una versió domèstica, sinó un flyer, i he decidit posar-ne la versió americana perquè almenys és més atractiva que la japonesa, per una vegada. Doncs bé, el joc en qüestió és el The Shanghai Kid, vist de vegades sense l'article, i que al Japó s'anomenava Hokuha Syourin Hiryū no Ken, un títol de Nihon Game sota el nom de Taiyo System (i després rebatejada com a  a Culture Brain) que Taito va distribuir el 1985 al seu país d'origen i Memetron als Estats Units.

Segur que no és un dels jocs més recordats ni tan sols pels fans del gènere, i certament avui dia pot semblar antiquat i probablement ho està, però va aportar coses molt importants als jocs de lluita, concretament els combos i els atacs especials.

Us deveu haver adonat, també, que no va aportar la possibilitat d'escollir personatge, però l'altra característica definitòria, no només del joc sinó de tota la saga, és que apareixen uns indicadors visuals, en aquest cas cercles, als cossos dels personatges.

Serveixen perquè, combinant les direccions del joystick i el botó de cop de puny o cop de peu, ataquem aquests punts febles temporals, i quan ens apareixen a nosaltres hem de prémer les direccions per esquivar-los. Això fa que, a la pràctica, el sistema de joc sigui un combat per torns. 

Com hem dit, The Shanghai Kid és la primera aparició dels atacs especials i dels combos, però de vegades ser pioner també implica fer una cosa d'una manera una mica primitiva, i en aquest cas també és així: els atacs especials es fan quan s'omple una barra de KO, i els combos són una successió d'atacs normals que hem de fer quan apareix la paraula "rush" en pantalla.

Pel que fa als rivals, ens enfrontem segons la versió a uns combats de pràctica en un temple Shaolin (versió japonesa) o en un terrat (versió americana), i després tenim una fase final, New York Arena, en què haurem de derrotar enemics de diferents disciplines marcials amb el nostre practicant de kungfu. 

En qualsevol cas, aquesta primera entrega ja té la versió primigènia de la melodia clàssica de la saga, que em té obsessionat perquè barreja èpica i malenconia d'una manera que em toca especialment el cor. Ja només per això val la pena.