M'he acabat el Rival Turf!

Hi va haver un moment que vaig aprofitar per fer anàlisis força seguides de videojocs amb l'avantatge de tenir diverses seccions del blog que m'ho permetien, i ja m'anava bé perquè n'estava acabant de seguits i volia parlar-ne, però el cas és que aquest any hi ha hagut sequera de jocs completats per part meva durant uns mesos, i per fi puc parlar d'un altre títol.

En aquest cas, el poso en aquesta secció perquè m'ha costat força acabar-me'l, molts intents i fracassos durant el camí que, això sí, ha estat divertit i m'ha fet estimar un joc que no està considerat un referent dins del seu gènere, que té mancances i que tinc entès que les seves seqüeles van superar notablement, però a mi m'ha agradat molt i ara que, per fi, me l'he acabat, en vull parlar amb una mica de detall. 

Rival Turf és un beat'em up de Jaleco que va sortir per a la Super Nintendo el 1992 i que venia del Japó, on s'anomenava Rushing Beat, nom que potser ara és més conegut perquè n'acaba de sortir la quarta entrega, Rushing Beat X, per a consoles modernes. Va ser la primera entrega d'una saga que va arribar, sí, però desmembrada com passava de vegades amb algunes franquícies. D'aquest tema n'he parlat anteriorment al blog, i també del predecessor espiritual d'aquests jocs, l'arcade 64th Street: A Detective Story.

Però avui hem vingut a parlar del joc en si, i tal com vaig fer al pòdcast sobre beat'em ups que vam fer amb els companys de Retroscroll, el vull reivindicar una mica. 

Menyspreat sovint com un "Final Fight d'Hacendado" i epítets com aquest, és veritat que el Rival Turf no supera el beat'em up per excel·lència de Capcom en cap aspecte, però sí que li dona una lliçó en l'àmbit domèstic de l'època, ja que la versió per a la 16 bits del Final Fight no permetia a dos jugadors jugar-hi de manera simultània i aquest sí, com es remarca a la pròpia caràtula, suposo que no sense una certa voluntat de treure pit.

És una possibilitat que jo no he aprofitat, tot s'ha de dir, però que està bé que hi sigui, perquè el gènere és més divertit en companyia. En tot cas, els seus protagonistes són en Jack Flak i el policia Oozie Nelson -almenys en aquesta versió localitzada-, que surten a rescatar la xicota d'en Flak, segrestada per la banda d'en Big Al, una premissa suadíssima als beat'em ups però que és perfectament legítima, com també passa amb el tòpic de l'estil dels personatges: un és l'àgil i equilibrat, l'altre el fort i més lent.

El joc es desenvolupa al llarg de 6 pantalles, cadascuna de les quals té diferents fases, i que ens fan anar tant per la ciutat -amb escenaris que m'agraden especialment, com l'interior d'un bus en marxa, alternativa al típic vagó de metro, o un estadi d'atletisme amb el seu pàrquing- com per una jungla, i no podia faltar tampoc la zona portuària. També hi trobem una picada d'ullet al 64th Street amb un rètol que indica que ens trobem al carrer 61 -ui!- de San Francisco, escenari habitual als videojocs de Jaleco, per cert.

No és res d'espectacular, com tampoc ho és la seva banda sonora, que sona potser una mica apagada, però que té un parell de temes encomanadissos. Pel que fa als enemics, com sol passar en aquesta mena de jocs n'hi ha una petita varietat amb diferents paletes de colors i noms, però personalment trobo que és prou diversa: hi ha esbirros especialitzats en llançaments, d'altres aprofiten una gran força i volum corporal per treure'ns mitja barra de vida amb un sol atac, n'hi ha que llancen projectils, també tenim els típics grassos, i és clar, els que aparentment no fan res especial, però que de vegades ens enganxen per sorpresa i ens claven alguns cops. 

Anireu veient que, encara que m'agradi molt aquest joc, com he dit més amunt li veig les mancances, i les comento a mesura que el text hi convida: una de molt clara són les armes. Als beat'em ups, des del Double Dragon, són una ajuda molt benvinguda, però al Rival Turf n'hi ha molt poques i no són gaire efectives, amb l'excepció, potser, del bat de beisbol de la imatge. 

També hi ha elements ridículs com pedres o maons, i en un punt del joc arribem a trobar una rata que s'escapa i no ens serveix de res. Les caixes de fusta i els barrils destructibles que formen part dels tòpics del gènere aquí també hi són, i de vegades contenen ítems de recuperació de vida, però no gaires: el clàssic pollastre rostit, una llauna de cola i una (només una en tot el joc, que jo sàpiga) safata de sushi assortit. 

Més coses negatives: segurament m'agrada perquè, de tants intents de passar-me'l (donen 5 continues, però soc tan dolent que m'ha costat molt de temps acabar-me el joc tot i aquesta generositat), li he agafat afecte, però el combat no és exageradament satisfactori.

Els enemics són esponges de cops, o més ben dit no els fem gaire mal, ni tan sols amb els atacs en salt com el de la imatge. A sobre, quan un enemic surt de la pantalla triga en tornar, i la lluita dura massa per culpa d'això. Al final, la manera més ràpida i efectiva és arriscar-se a agafar-los i projectar-los, però és clar, acaba sent avorrit jugar així, com passa amb el cop de colze de l'esmentat Double Dragon. 

Val a dir, però, que el joc té un parell de mecàniques molt interessants. Una d'elles és que l'atac especial que tenim resta vida, com sol passar als videojocs d'aquesta mena, però tenim un comptador d'enemics derrotats i, si els acumulem, podem fer aquests atacs, que consumeixen 10 enemics cada cop, sense haver de pagar amb la barra de vida.

L'altra, l'anomenat angry mode, que fa que quan ens han tret una certa quantitat de vida, el nostre personatge s'il·lumina i fa pampallugues i és invencible durant uns segons. Això es pot desactivar a les opcions, on també podem triar si en cas de jugar-hi amb algú volem foc amic o no. Ah, me n'oblidava: amb el botó R premut podem córrer, que sempre s'agraeix. 

Els enemics de final de pantalla són un capítol a banda: solen tenir alguna particularitat que els fa injustos, però si tenim prou paciència i/o hi lluitem prou vegades veurem que no són excessivament difícils de derrotar. Simplement ens hem de concentrar en el que toca... si els esbirros que ens volen entorpir ens ho permeten, un altre tòpic del gènere.

Per posar un exemple, el Simbad de la imatge té una espasa que li cau, i la podem agafar i fer-li mal, però no funciona gaire bé, de manera que és més recomanable acostar-s'hi, agafar-lo i fer-li una clau. D'altres fan atacs aeris, tenen urpes metàl·liques o ens ataquen fent giragonses de patinatge artístic. Alguns d'ells, això sí, s'han de derrotar molt a poc a poc, amb atacs en salt que, com hem dit, treuen molt poca vida, i esperar el moment d'enganxar-los i llançar-los. En alguns casos, com el del patinador, es fa molt pesat i arriscat, perquè ens atrapen més sovint que nosaltres a ells.

Per anar acabant, Rival Turf és un joc que entenc que es pugui considerar un beat'em up de marca blanca: no hi ha res en què destaqui especialment, els seus elements ens sonen d'altres jocs del gènere i té algunes cosetes que es podrien haver treballat més -deixant de banda la localització, que a més va fer retallades bèsties, com ja vaig comentar en una altra entrada-, però penso que aporta prou diversitat d'enemics i escenaris, té mecàniques que li donen personalitat i, el més important, m'ho he passat molt bé jugant-hi.

Ara és l'hora, doncs, de continuar amb la saga, concretament amb la segona entrega, Brawl Brothers, que també tinc a l'Evercade, sistema on he jugat a aquesta primera part. Si diuen que la franquícia va millorant a cada entrega, segur que també m'ho passaré molt bé, també. Ja us ho explicaré.