Jocs espina: Popeye 2

Feia anys que no escrivia cap entrada d'aquesta secció que va néixer a la primera època del blog, que recordem que ja té més de 16 anys, de manera que com a ràpid recordatori -o per als nouvinguts- aclariré que hi parlo de videojocs que sempre havia volgut però no havia tingut en el seu moment per una raó o una altra.

La novetat, aquest cop, és que no només parlo del joc en si i de la meva història amb ell, sinó que hi he jugat de veritat, i gràcies a això també aprofito per fer-ne l'anàlisi. 

Popeye 2 és el nom d'aquest joc de la Game Boy que vaig aconseguir fa un parell d'anys, i que havia tornat a captar el meu interès en saber que era un joc molt car -tot i que no especialment rar- del catàleg de la consola, però que si renunciem a la capsa es torna moltíssim més assequible, i amb una mica de paciència i recerca el vaig aconseguir a un preu per sota d'aquesta mitjana que, com dic, ja era prou assequible.

Així que estic ben content de tenir aquest títol que de petit em va cridar l'atenció perquè en vaig veure imatges segurament en una Hobby Consolas, però que mai vaig arribar a buscar per comprar-me'l. A mi de petit les aventures d'en Popeye m'agradaven molt, en tinc ninots de goma i tot, i de gran em va agafar per la lectura, gràcies a la seva cuidada edició, dels còmics de la tira Thimble Theatre on va debutar i la lectura de les quals tinc aturada per manca de temps. 

En resum: en Popeye m'agrada molt. I no he jugat al clàssic de Nintendo, així com tampoc al primer Popeye de la Game Boy, del qual aquest és una falsa seqüela, perquè la jugabilitat no hi té res a veure. El primer, exclusiu del Japó, és un joc d'acció en un laberint amb vista des de dalt, mentre que el que us porto, la meva espina clavada fins fa poc, és un plataformes d'scroll lateral que va desenvolupar Copya System i va llançar Sigma Enterprises al seu país d'origen el 1991 i Activision a Occident, amb Europa el 1994, un retard brutal que no sé a què va obeir. 

Però entrem en matèria: el Popeye 2 és un joc de plataformes protagonitzat pel mariner borni més famós de la història de l'entreteniment, però en alguns moments de la primera pantalla pot recordar la primera aventura portàtil de cert lampista, sobretot pels sprites de les monedes i dels blocs. 

En Popeye empaita en Brutus, que a més de robar-li un mapa del tresor ha segrestat en Pesolet, en Wimpy i l'Olivia, i ho fa per diversos escenaris com ara una platja, coves, zones subterrànies, vaixells pirata i les seves bodegues o fins i tot sota l'aigua. 

No són escenaris exageradament inspirats ni memorables, però sí que alguns se'ns compliquen perquè poden arribar a ser una mica laberíntics i hi ha un límit de temps estricte. Tanmateix, és recomanable explorar-los i no limitar-se a buscar la sortida al més ràpid possible, perquè hi trobarem monedes (amb 100 obtindrem una vida extra) i llaunes d'espinacs, que tenen una curiosa doble funció: són el nostre mesurador de vida -comencem amb tres-, si n'acumulem cinc el nostre avantbraç es fa més gran i fem més mal als per altra banda fàcils enemics -i trenquem els blocs amb més facilitat-, i si en tenim set, cadascun dels nostres cops de puny també llançarà un projectil amb forma de... llauna d'espinacs. Si se'ns acaba l'energia, representada per aquestes llaunes, perdrem una vida. 

Les pantalles tenen diversos perills en forma d'enemics, és clar, però també punxes, forats i el propi compte enrere, que en alguna pantalla més extensa pot ser una mica massa sever. Tot i així, alguna vegada trobem un ítem de rellotge que ens dona una petita pròrroga.

Moure's per les pantalles no és excessivament problemàtic, tot i que de vegades haurem de calcular bé els salts i repetir intents, però es pot dir que el repte puja de manera notable amb els enemics del final de cadascun dels quatre mons que formen el joc, cadascun amb quatre pantalles, un boss i una pantalla de bonificació.

Aquests enemics de final de zona o món són ben estranys i temàticament de vegades no tenen res a veure ni amb Popeye ni amb l'escenari després del qual arriben, com per exemple aquest dinosaure de la imatge de dalt, però tenen en comú que són punyeterets i val més que hi arribem amb prou vida (idealment, amb les set llaunes per llançar projectils des de lluny), perquè almenys jo no he aconseguit superar cap combat sense rebre cap cop. Tenen uns patrons molt senzills, sí, però esquivar els seus atacs em sembla difícil.

En qualsevol cas, són setze pantalles (sense comptar les dels enemics finals ni les de bonificació) que fan del joc una experiència curta i fàcil, malgrat moments puntuals, i he de dir que en la meva primera partida de prova, tot i que vaig fer servir continues -n'hi ha, però compte, que no gaires-, me'l vaig passar, encara que va ser amb l'última vida de l'última continuació i perquè en el combat final em va passar una cosa ben curiosa: em vaig quedar encallat en un punt de la pantalla del que no sabia sortir, però per sort el puny d'en Popeye tocava l'enemic cada cop que se li acostava. 

Malgrat les coses dolentes que n'he dit -bàsicament, la seva baixa dificultat i una durada escassa-, estic content d'haver aconseguit aquest joc que feia temps que volia, i trobo que és un plataformes simpàtic per gaudir d'una estona de videojocs sense complicacions. Si el trobeu a bon preu, us el recomano.

 

 

Noms: Carol Shaw

Al món dels videojocs hi ha gent emblemàtica, llegendària, d'altres obtenen un reconeixement moderat i n'hi ha que piquen pedra tota la vida sense que gaire gent -i parlo d'aficionats al mitjà- en conegui el nom.

I després hi ha gent que té un pas breu per un sector, però li surt prou bé perquè un dia, un no ningú amb un blog decrèpit i amb un nombre de visites de dos dígits -el primer dels quals força baix- pidolades a les xarxes li dediqui una entrada.

Carol Shaw (1955) era una estudiant amb talent per a les matemàtiques, però quan va entrar a la universitat de Berkeley, Califòrnia, no tenia gaire clar quina estudis seguir, com li passa a tanta gent als Estats Units, amb un sistema educatiu que fa que el primer any de college facin una mica l'animal i vagin veient què els agrada per especialitzar-s'hi a partir de segon.

Allà va acabar llicenciant-se en Enginyeria elèctrica i ciències de la computació, l'any 1977. Després va fer un màster en informàtica, i abans d'acabar-lo, gràcies al fet que sabia programar en BASIC i dominava el llenguatge ensamblador, va trobar feina a Atari, on es va presentar perquè mentre estudiava li va cridar l'atenció el Computer Space, un joc de què vam parlar fa temps perquè va ser el primer videojoc de recreativa. 

Considerada la primera dona dissenyadora de videojocs, Shaw va desenvolupar un videojoc de polo per promocionar la marca Ralph Lauren que es va quedar a la fase de prototip, però el seu primer títol comercial va ser el 3D Tic-Tac-Toe, un tres en ratlla tridimensional de 1978 per a l'Atari 2600.

El 1980 signaria el Video Checkers, un videojoc de dames, i col·laboraria en els ports de les recreatives del Super Breakout i l'Othello. Avorrida d'Atari tot i estar molt ben considerada dins de l'empresa, va deixar la companyia el 1980 i se'n va anar temporalment del món dels videojocs per treballar en un processador a l'empresa Tandem.

El seu passat videojoquístic, però, la va perseguir i el 1982 la va fitxar Activision, que havien creat precisament exmembres d'Atari.

De fet, havia fet una entrevista a Imagic, on la van descartar perquè l'experiència que tenia amb els videojocs no incloïa el gènere d'acció. A Activision, on sí que la van voler, va crear el River Raid, un dels jocs de la meva infantesa, per a l'Atari 2600, que era un títol d'acció amb un avió que sobrevolava un riu tot combatent enemics. 

El joc va ser un èxit espectacular, amb més d'un milió de còpies venudes en diversos sistemes -com el meu MSX-, i a més de ser molt divertit era innovador des del punt de vista de la programació per motius que no cal descriure aquí perquè no soc capaç d'entendre'ls no us vull avorrir més.

El 1983 va fer el Happy Trails per a la Intellivision de Mattel i es va encarregar d'algun port del River Raid per a Atari 5200 i els ordinadors Atari 8-bit, però el 1984 va tornar a plegar dels videojocs i va tornar a l'empresa Tandem.

En aquesta segona etapa va ajudar a millorar els sistemes de reserves de vols d'avió i la gestió de la borsa de Nova York, però de tot això també se'n va cansar.

El 1990, a l'edat de 35 anys, i gràcies als ingressos aconseguits pel seu gran èxit i a la solvència del seu marit, també matemàtic i informàtic, Ralph Merkle, un dels impulsors de la criptografia de clau pública, va decidir retirar-se. Es va jubilar als 35, vaja. Ben fet.

El 2017 va ser guardonada amb el premi Icona de la Indústria dels The Game Awards, cerimònia en què va aprofitar per fer donació del seu material de videojocs, des de jocs en si fins a capses i codis font, al Museu Strong dedicat al joc en general i situat a Rochester, Nova York.

Com podem veure, una carrera efímera, però fructífera (sobretot per a ella), al món dels videojocs, on va entrar mig per casualitat després de pensar, a la universitat, que aquell sector naixent era un club de nois, i llavors no anava desencaminada. Per sort, la cosa ha anat millorant a poc a poc, gràcies a pioneres com ella.

Fonts: Wikipedia, Mujeres con ciencia

asd

https://en.wikipedia.org/wiki/Carol_Shaw

Cinema i videojocs: Minority Report

Una de les meves pel·lícules preferides, Minority Report, de 2002 i protagonitzada per en Tom Cruise amb direcció d'un tal Steven Spielberg, que a més es basa en un relat curt d'en Philip K. Dick, és notícia darrerament perquè s'ha aprovat una sèrie de televisió (bé, de moment un pilot) que se situarà deu anys després del que se'ns narra al film. 

Però per què parlo de tot això? Doncs, evidentment, perquè se'n va fer un videojoc, i confesso que no en tenia constància (tampoc no ho havia buscat) fins que no vaig veure'l als modestos prestatges d'una coneguda cadena de compravenda d'articles de segona mà els treballadors de la qual duen polos de color rosa.

Amb el títol de Minority Report: Everybody Runs, si el volem sencer, i distribuït per Activision el mateix any de l'estrena de la pel·lícula, va sortir per a la Gameboy Advance, la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox, i ens proposava controlar el protagonista del film, en John Anderton, mentre fugia de la persecució de les forces a les quals havia pertangut fins que va tenir lloc la fatal predicció del futur assassinat que se li atribuïa.

Veiem aquí el videojoc en moviment en la seva versió per a la Playstation 2. Es tracta d'un beat'em up, ben adequat a l'argument de la pel·lícula i la premissa del propi joc, tot i que si bé al film el protagonista fugia amb la intenció de demostrar la seva innocència, aquí podem fins i tot matar els nostres perseguidors. A més, per una qüestió de drets el personatge no s'assembla físicament a en Tom Cruise, sinó al també actor Clancy Brown, que és qui posa la veu al John Anderton del videojoc.

Que s'allunyi de la pel·lícula no és dolent en si mateix, de fet pot ser fins i tot bo, però llegeixo que no se'ns donen gaires explicacions sobre els precogs, els éssers que prediuen els futurs crims, de manera que s'assumeix que coneixem la història. A més, té altres problemes, més greus: podem matar els nostres perseguidors, sí, però normalment també els podem evitar corrent i saltant i acabar les pantalles en molt poc temps. El joc, doncs, és curt, i l'acaben de convertir en mediocre la pràctica absència d'història, una intel·ligència artificial que de vegades fa coses absurdes, i uns gràfics que no són a l'altura de les circumstàncies, amb ralentiments i físiques estranyes que no compensen els lloats efectes especials.

Volia posar també la versió de la Gameboy Advance, que havia de ser, per força, diferent en la seva presentació. Va tenir més bona acollida que les versions de sobretaula, no gaire però, i va agradar especialment el seu apartat sonor, però patia en la jugabilitat i s'allunyava encara més de la pel·lícula. 

Una vegada més, ens trobem davant d'una mala adaptació a videojoc d'un producte cinematogràfic d'èxit. No és una adaptació terrible, però sí mediocre, d'aprovat just o 6 pelat com a màxim, i malauradament de videojocs basats en pel·lícules amb aquest resultat n'hi ha desenes i desenes.

Literatura i videojocs: Els tres mosqueters

La novel·la d'Alexandre Dumas que es va serialitzar el 1844 amb el nom d'Els tres mosqueters resulta que és un dels meus llibres preferits, i vaig voler mirar si a banda de múltiples adaptacions com els entranyables dibuixos animats clàssics d'en d'Artacan se n'havia fet cap videojoc. 

Naturalment si esteu llegint això aquí és perquè la resposta és positiva, o sigui que tenim nova entrada de la secció dedicada a videojocs basats en productes que originalment eren novel·les.

El primer que trobem és de 1987 i va sortir per a Commodore 64, Amiga i DOS. Es deia senzillament The Three Musketeers i era una aventura gràfica, és a dir d'aquelles on cal llegir i llegir i anar prenent decision que afecten el desenvolupament de la història, però res de moure ninotets ni interactuar més enllà d'això. Per desgràcia no n'he pogut trobar cap vídeo que no fos clarament d'emulador.

No en tornaria a sortir cap altre fins el 2005, amb aquest The Three Musketeers de Legendo per a PC (i anys després per a Mac) que, ara sí, era de plataformes, però pel seu disseny òbviament orientat al públic més jove. I, pel que fa a la música, inequívocament inspirat en la saga Pirates del Carib. Per cert, el 2009 va anar a parar a la plataforma virtual WiiWare de la Wii amb el nom de The Three Musketeers: One for all!, per si us interessa, tot i que va tenir una acollida molt regular.

No sé què va tenir aquell any, però va ser l'any dels videojocs basats en la llegendària obra d'Alexandre Dumas. I de les adaptacions, de fet, perquè el 2009 també va sortir la pel·lícula d'animació per ordinador Barbie and the Three Musketeers, que va tenir la seva adaptació a videojoc gràcies a Activision per a PC, Wii i Nintendo DS, el tràiler de la qual acabem de veure. De notes no n'he trobat cap, per això.

Ara bé, el títol que, pel que sembla, és més fidel a la novel·la original és aquest, el The Three Musketeers de Dingo Games, també de 2009 i només per a ordinadors, que com podeu veure és un RPG amb perspectiva des de dalt. 

Les puntuacions que n'he trobat el consideren, tot i els seus defectes i les seves limitacions (per exemple, es veu que és força curt), prou bo com per tenir-lo en compte, segurament, com el millor videojoc basat en aquesta història d'aventures i intrigues polítiques del segle XVII.

 

Cinema i videojocs: X-Men

No, no m'he equivocat pas de secció. Avui no parlaré dels videojocs basats en els còmics dels X-Men, que n'hi ha molts, sinó en els que es basen en les pel·lícules de la franquícia, que és diferent i pertany, hi estareu d'acord, a la secció Cinema i videojocs.

El primer va sortir el 2003 coincidint amb la segona pel·lícula, que es deia X2: X-Men United. Es deia X2: Wolverine's Revenge i malgrat la coincidència comercial, argumentalment parlant anava per una altra banda. 

Sembla que no va desagradar, ans al contrari, amb notes d'entre un 60 i un 67 sobre 100 en el cas de les versions (per ordre ascendent de notes) de PC, Playstation 2, Xbox i Gamecube, i un més que respectable 76,67 (segons GameRankings) en el cas de la Gameboy Advance.

El segon d'aquests títols, X-Men: The Official Game (2006), va sortir per a Playstation 2, Gamecube, Xbox, Gameboy Advance, Nintendo DS, Xbox 360 i PC, i la idea era d'allò més bona: normalment els videojocs que adapten pel·lícules tenen el punt feble en la linealitat i un excés de fidelitat amb el film, de manera que no sorprenen en absolut.

Però aquest títol era allò que en diuen un tie-in, i argumentalment se situava entre la segona i la tercera pel·lícules de la saga cinematogràfica, tot explicant per exemple alguns dels canvis de la plantilla de personatges que es produeixen entre un film i l'altre.

Poso també un vídeo de la versió per a la Nintendo DS, que com era d'esperar té un aspecte completament diferent. Parlant de versions, en algunes hi havia personatges exclusius, cosa que tampoc no està malament en termes comercials, però que sempre cau malament a qui no vol tenir més d'una versió del mateix videojoc.

Sigui com sigui totes les versions van tenir mala acollida, perquè tot i la implicació de guionistes dels còmics i alguns dels actors de les pel·licules posant veus a les versions que en tenien, en general cap d'aquestes versions no va agradar gaire, i les anàlisis en citen com a causes un desenvolupament repetitiu, una intel·ligència artificial dels enemics pobra, gràfics mediocres (cosa que és especialment greu a la versió de la Xbox 360, la consola més avançada que va rebre el joc) i, en el cas de les portàtils, problemes de control.

És evident que en Wolverine ha tingut un pes especial als videojocs dels X-Men, com també als seus còmics, i com que també s'ha notat a les pel·lícules al final ha acabat tenint un spin-off que, de moment, porta dues entregues. La primera, X-Men Origins: Wolverine, de 2009, també va tenir videojocs.

Especialment ben rebudes van ser les versions per a Xbox 360, Playstation 3 i PC, en el que es va conèixer com la Uncaged Edition. Són les que van rebre puntuacions entre el 75 i el 78 sobre 100 i veient-ne el vídeo es nota que aquest cop Activision va oferir un producte més treballat.

No van tenir la mateixa sort les versions de la Wii (al vídeo) i la Playstation 2, que de nota mitjana no arriben a l'aprovat, per culpa de problemes amb els gràfics i els controls i per un desenvolupament també repetitiu. La versió per a la Nintendo DS va quedar lleugerament per sobre de l'aprovat i la de la PSP, amb una mica més de sort, va superar el 62 sobre 100.

I de moment aquest ha estat el pas dels X-Men cinematogràfics pel món dels videojocs. Veurem si amb la propera arribada de dues noves pel·lícules de la franquícia sorgeixen més títols.

Jocs de la meva infantesa: H.E.R.O. (MSX)

No sé com és que he trigat tant a parlar d'aquest joc, però és un dels que més m'agradaven de l'MSX quan era petit, i encara l'he d'explotar molt. És el H.E.R.O., un títol de plataformes d'allò més angoixant per la seva dificultat. 

Jo, encara que la caràtula digui una altra cosa, el tinc en disquet, i de fet no tinc caràtula de cap dels meus jocs de l'MSX perquè, com ja he dit més d'una vegada, el que em passaven eren còpies, mai originals. Però bé, el H.E.R.O. és un joc desenvolupat per Activision i llançat el 1984, i ens permet controlar un paio equipat amb una motxilla-còpter, com acabo de batejar-la ara mateix, mentre ens endinsem en les profunditats de la terra tot matant els enemics disparant-los, i desfent els murs amb les nostres bombes, limitades, això sí. El vídeo és llarg, no cal veure'l tot, però és que és el millor que he trobat.

Vist el vídeo sembla que sigui fàcil, però no ho és. Es tracta d'anar rescatant aquests homenets verds, que pel que estic llegint són miners que han quedat atrapats per culpa de l'activitat volcànica. Per cert, també veig que el nom, en forma d'inicials, no és gratuït. Tot i que el protagonista es diu, casualment, Roderick Hero, el títol fa referència a Helicopter Emergency Rescue Operation.

També acabo de descobrir que també està disponible per a l'Atari 2600, i tot i que veig que és un dels millors del seu catàleg gràficament parlant, queda òbviament lluny de la versió de l'MSX:

Tampoc no arribava al nivell de l'MSX la versió per a l'Atari 800 XL:

Però també hi ha la del Commodore 64:

En aquest cas he de dir que el so m'agrada potser més, i és que aquest és un aspecte en què el C64 guanyava totes les altres màquines, però gràficament em decanto lleugerament cap a la "meva" versió. En fi, el recomano a qualsevol que pugui fer-se amb ell per la via que sigui, és molt entretingut.

Jocs de la meva infantesa: Beamrider (MSX)

Quan faig aquesta secció he de reconèixer que sovint no se m'acut cap joc, però repassant llistes de títols existents per als diversos sistemes que tinc em van venint a la memòria videojocs que havia oblidat però que em van fer passar molt bons moments. Aquest és el cas del Beamrider, creat per Activision el 1983 i que jo vaig jugar en la versió de l'MSX.

Aquesta imatge és tan petita que potser no valia la pena, però bé, sempre intento posar les caràtules dels jocs de la meva infantesa que comento, tot i que en el cas de l'MSX no en tinc cap d'original i és la primera vegada que la veig.

La primera versió d'aquest joc va sortir per a Intellvision, una consola que Mattel (sí, els de la Barbie i els Masters de l'Univers) va treure el 1979. El títol també es va versionar per a l'Atari 2600, que tècnicament era pitjor, l'Atari 5200, l'Atari 8-bit, la Colecovision, el Commodore 64 i el ZX Spectrum.



El vídeo és de la versió del Colecovision, però puc confirmar que la de l'MSX, la meva, és exactament igual en gràfics i en so.

Pot semblar que el Beamrider és senzill, i ho és, però només en l'aspecte gràfic. La dificultat va creixent, és un repte continu i enganxa de mala manera. A més, és un dels jocs als que no em faria res jugar de tant en tant, si no fos tan mandrós a l'hora de treure l'MSX de sota del llit. Qui tingui l'oportunitat de provar-lo no es penedirà de dedicar-li una estoneta.