Cinema: Ready Player One

Per a les entrades sobre pel·lícules acostumo a fer servir el meu altre blog principal, Cementiri de Pneumàtics, però suposo que estareu d'acord amb mi que, en aquest cas, atès el tema que tracta, és més lògic que publiqui la crítica aquí, tal com vaig fer amb En Ralph, el destructor i Pixels.

És veritat que Ready Player One fa un homenatge a la cultura popular en general, amb referències al cinema i als còmics, però els videojocs són la part més important del seu univers que, al capdavall, té lloc en un videojoc.

Dirigida per l'Steven Spielberg, gran amant dels jocs i de la cultura popular i especialista en narrar aventures com aquesta als 80 i als 90, la pel·lícula adapta el llibre del mateix nom escrit per l'Ernest Cline i publicat originalment el 2011, que encara no he llegit però que vull fer en anglès, quan el trobi a un preu acceptable per a mi.

Volia fer-ho abans que se n'estrenés el film, però al final no he tingut temps i he fet l'excepció, també empès perquè parlaven molt bé de la pel·lícula com a espectacle visual i ple de referències, i deien -ho diuen tots els que han consumit les dues versions- que hi ha força diferències amb el llibre en aquest sentit, de manera que tot plegat fa que siguin productes força diferents i se'n pugui gaudir en un interval de temps curt entre un i l'altre. A més, suposava el retorn al cine en parella després de més de 8 mesos, que són gairebé els que té la nostra filla.

En fi, Ready Player One té com a protagonista en Wade Watts (Tye Sheridan), un noi que viu en un barri de barraques en forma de torres de caravanes a Columbus, Ohio, l'any 2045. Hi viu amb la seva tieta, i es passa el dia -com sembla que fa tothom, una de les coses no gaire explicades del film- connectat al món virtual d'OASIS, que representa que permet jugar i també treballar.

És un MMOSG, o un joc de simulació online multijugador massiu, dividit en múltiples espais temàtics a què hom pot accedir per tal de passar-s'ho bé i prou, però també hi ha la possibilitat de trobar l'Ou de Pasqua que el seu creador, en James Halliday (Mark Rylance), hi va amagar i que requereix la superació de tres proves, la primera de les quals al principi de la pel·lícula ningú ha superat.

L'empresa que proporciona l'equipament que fa possible accedir-hi, Innovative Online Industries (IOI), té també un exèrcit de gairebé esclaus, jugadors endeutats, que treballen per trobar aquest Ou de Pasqua que garantirà a qui el trobi la propietat d'OASIS i, per tant, una riquesa inimaginable.

Arribat aquest punt ja hem vist algunes referències recognoscibles -algunes directament en forma de logos-, però la cursa que representa el primer gran moment d'acció de Ready Player One ens n'ensenya unes quantes més, i ara no necessàriament de videojocs, sinó de coses com Back to the Future, King Kong o Akira, i sí, tal com diuen del llibre, de vegades s'expliquen innecessàriament.

A partir d'aquí anem coneixent els altres personatges principals de la història, primer a través dels seus avatars i després en les seves identitats reals, però els més propers al protagonista, que a OASIS es diu Parzival, són l'Art3mis (Olivia Cooke), una rebel que lluita contra l'IOI, i l'Aech (Lena Waithe), el millor amic d'en Wade a la realitat virtual.

Argumentalment no té gaire cosa més per explicar que l'aventura de trobar les claus que donaran accés a l'Ou de Pasqua, després d'unes proves que serveixen per regalar-nos referències i més referències i uns efectes especials excel·lents, i en què les coses no seran gens fàcils per culpa dels dolents, que no podien faltar en una història d'aquestes característiques i que en aquests cas són en Nolan Sorrento (Ben Mendelsohn), president de l'IOI, i el seu exèrcit de Sixers, que els ataquen a la realitat virtual i a la vida real.

Al clímax de la pel·lícula gaudirem de batalles campals en què haurem d'estar atents -però tampoc gaire- si no ens volem perdre els cameos de diversos personatges que reconeixerem de seguida amb un mínim de cultura general.

Llegia en alguna banda que una de les coses que s'han perdut en els anys que han passat des que es va publicar la novel·la i se n'ha fet el film és el caràcter d'història per a un públic reduït, uns "frikis" que se sentien reconeguts en aquell llibre que parlava de coses que gairebé només els agradaven a ells, però que ara han esdevingut tan conegudes pel públic general que el que podria haver estat una pel·lícula de culte és un blockbuster més de Hollywood.

La part positiva d'això -a banda dels calés que ha generat- és que veient-la s'ho pot passar bé qualsevol mena de públic amb interès pel cinema d'aventures, sense necessitat de tenir uns grans coneixements sobre les obres que hi surten referenciades -pel que fa a videojocs, coses com Street Fighter, Halo, Donkey Kong o la mateixa Atari 2600- perquè, al capdavall, no són coses precisament desconegudes. En el fons passa com amb la paraula "friki", que ha perdut el sentit de tants usos que se li estan donant des de fa temps.

Com no podia ser d'una altra manera, també tenim la història d'amor, que no té cap conflicte i que és extremament previsible, però que no és res més que un premi per al públic que sap quin és el nivell de profunditat d'allò que ha anat a veure.

Potser fa l'efecte que no parlo gaire bé de Ready Player One. No voldria deixar una impressió equivocada: m'ha agradat força. Però cal avisar que el seu argument té forats, que deixa preguntes sense resposta (com ara "què fa la gent quan no és a OASIS?", "com pot ser que fins ara ningú hagués superat la primera prova?" o "què fa la gent que no participa en la cerca de l'Ou de Pasqua?") i que no té sorpreses ni girs inesperats.

Ara bé, és un festival d'efectes especials, moments trepidants i picades d'ullet als frikis i no tan frikis que ens arrenquen més d'un somriure en tocar-nos la fibra.

Unes picades d'ullet que, com deia més amunt, comenten que són diferents de les del llibre, i és que, senyores i senyors, escrivint es pot parlar de qualsevol cosa, però si s'ha de mostrar en pantalla ja entrem en conflictes de drets, i és normal i comprensible -qui ho critiqui parla sense saber de què parla- que coses com DC Comics tinguin un pes especial en una pel·lícula de la Warner Bros., propietària també de l'editorial rival de Marvel.

Això no evita, però, alguna petita referència a la franquícia Star Wars, des de fa temps germanastra de Marvel per l'adquisició de totes dues per part de Disney, i és que parlant la gent s'entén.

Cinema i videojocs: Raiders of the Lost Ark

Podria dedicar una entrada als videojocs de l'Indiana Jones, i és molt possible que en el futur ho faci, però permeteu-me que escrigui un text sobre el primer dels jocs on controlem el personatge, perquè hi ha motius per destacar-ne la singularitat.

Raiders of the Lost Ark és el nom de la primera pel·lícula de la trilogia original, i des de fa uns anys ja tetralogia, dirigida per l'Steven Spielberg, protagonitzada per en Harrison Ford i estrenada el 1981, amb el títol català, per cert, de A la recerca de l'arca perduda. 

Doncs bé, la pel·lícula va ser tot un èxit, és un innegable clàssic del cinema dels anys 80, i Atari en va fer aquest videojoc. En els anys posteriors seria una cosa normal, encara ara es fa, i per desgràcia -i cada cop més- no acostumen a ser bons videojocs, però és evident que el cinema ha estat i encara és una inspiració per a desenes de videojocs. El cas és que el Raiders of the Lost Ark va ser el primer videojoc que adaptava una pel·lícula.



Actualment es fan molt difícils de mirar, els gràfics de l'Atari 2600, jo sempre dic que m'encanta el retro, però que l'Atari 2600 -que tinc, per una donació- supera els meus límits de tolerància. Suposo que és una qüestió d'haver envellit malament, perquè quan no hi havia res més la gent al·lucinava, i quan es feien ports de recreativa consideraven que els jocs havien estat traslladats fidelment i que era com tenir la màquina a casa.

En fi, sembla que fins i tot en aquella època els gràfics del Raiders of the Lost Ark no van agradar gaire, però pel que fa a la jugabilitat, tot i que no hi havia unanimitat al respecte, molts van trobar que tenia una interessant complexitat i que hom s'havia d'escalfar el cap per jugar-hi.

Es tracta d'un títol programat per en Howard Scott Warshaw, empleat d'Atari que es va fer famós per haver dissenyat poc després l'E.T.: the Extra-Terrestrial, basant-se altre cop en una pel·lícula d'èxit de l'Spielberg. L'home, ja ho vaig explicar aquí, havia rebut l'encàrrec de fer aquella nova adaptació per l'èxit aconseguit pel joc Yar's Revenge i el que avui ens ocupa, el de l'Indiana Jones. La diferència, però, és que amb el Raiders of the Lost Ark va tenir més de cinc setmanes per fer-lo, ja que el film és de juny de 1981 i el joc, de novembre de 1982.

De tota manera, si el Yar's Revenge encara ara té l'aplaudiment del públic, el Raiders of the Lost Ark va ser un èxit de vendes -i va originar el projecte maleït que contribuiria a acabar amb Atari- per la pel·lícula en què es basava, perquè no era especialment bo.

Amb un joystick controlem el protagonista i amb l'altre ens movem per l'inventari, on hi ha els objectes que hem d'anar acumulant per tal d'arribar a la famosa Arca, però no se'ns explica quan fer servir cadascun d'aquests objectes, i a més en podem perdre algun si premem el botó del joystick equivocat, que segons quin sigui serveix per a emprar l'objecte o per descartar-lo, de manera que si ens equivoquem no podríem acabar el joc. Tampoc no sabem on hem d'anar, llevat que consultem el manual.

En qualsevol cas, va ser el primer videojoc basat en una pel·lícula, i tal com va sortir potser va ser premonitori del que passaria durant dècades amb els jocs inspirats per films, malgrat honorables excepcions.

Cinema i videojocs: Minority Report

Una de les meves pel·lícules preferides, Minority Report, de 2002 i protagonitzada per en Tom Cruise amb direcció d'un tal Steven Spielberg, que a més es basa en un relat curt d'en Philip K. Dick, és notícia darrerament perquè s'ha aprovat una sèrie de televisió (bé, de moment un pilot) que se situarà deu anys després del que se'ns narra al film. 

Però per què parlo de tot això? Doncs, evidentment, perquè se'n va fer un videojoc, i confesso que no en tenia constància (tampoc no ho havia buscat) fins que no vaig veure'l als modestos prestatges d'una coneguda cadena de compravenda d'articles de segona mà els treballadors de la qual duen polos de color rosa.

Amb el títol de Minority Report: Everybody Runs, si el volem sencer, i distribuït per Activision el mateix any de l'estrena de la pel·lícula, va sortir per a la Gameboy Advance, la Playstation 2, la Gamecube i la Xbox, i ens proposava controlar el protagonista del film, en John Anderton, mentre fugia de la persecució de les forces a les quals havia pertangut fins que va tenir lloc la fatal predicció del futur assassinat que se li atribuïa.

Veiem aquí el videojoc en moviment en la seva versió per a la Playstation 2. Es tracta d'un beat'em up, ben adequat a l'argument de la pel·lícula i la premissa del propi joc, tot i que si bé al film el protagonista fugia amb la intenció de demostrar la seva innocència, aquí podem fins i tot matar els nostres perseguidors. A més, per una qüestió de drets el personatge no s'assembla físicament a en Tom Cruise, sinó al també actor Clancy Brown, que és qui posa la veu al John Anderton del videojoc.

Que s'allunyi de la pel·lícula no és dolent en si mateix, de fet pot ser fins i tot bo, però llegeixo que no se'ns donen gaires explicacions sobre els precogs, els éssers que prediuen els futurs crims, de manera que s'assumeix que coneixem la història. A més, té altres problemes, més greus: podem matar els nostres perseguidors, sí, però normalment també els podem evitar corrent i saltant i acabar les pantalles en molt poc temps. El joc, doncs, és curt, i l'acaben de convertir en mediocre la pràctica absència d'història, una intel·ligència artificial que de vegades fa coses absurdes, i uns gràfics que no són a l'altura de les circumstàncies, amb ralentiments i físiques estranyes que no compensen els lloats efectes especials.

Volia posar també la versió de la Gameboy Advance, que havia de ser, per força, diferent en la seva presentació. Va tenir més bona acollida que les versions de sobretaula, no gaire però, i va agradar especialment el seu apartat sonor, però patia en la jugabilitat i s'allunyava encara més de la pel·lícula. 

Una vegada més, ens trobem davant d'una mala adaptació a videojoc d'un producte cinematogràfic d'èxit. No és una adaptació terrible, però sí mediocre, d'aprovat just o 6 pelat com a màxim, i malauradament de videojocs basats en pel·lícules amb aquest resultat n'hi ha desenes i desenes.

Videojocs i animació: Animaniacs

Últimament hem estat parlant, a la secció de Videojocs i animació, de jocs sobre personatges de la Warner Bros. com en Bugs Bunny o la colla dels Looney Tunes, i també havíem parlat de Tiny Toon, però tot i que m'arrisco a fer-me pesat amb WB... què passa amb els Animaniacs?

Animaniacs va ser una sèrie de dibuixos emesa en 99 episodis entre 1993 i 1998, per tant és un producte "tardà" o "recent" de la Warner, no pas un clàssic entre els clàssics.

Tenia el senyor Steven Spielberg com a productor executiu, igual que Tiny Toon Adventures, el referent més proper (1990-1995, 98 episodis i 2 especials), i com a protagonistes hi havia els germans Yakko, Wakko i Dot Warner. I se'n van fer videojocs, però ni de bon tros tants com en el cas dels Tiny Toon.



El primer videojoc que se'n va fer va ser l'Animaniacs, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive (al vídeo) i la Super Nintendo, i el 1995 per a la Gameboy, on feia així:



Però no només posaré aquestes dues versions, sinó que aquest cop també hi haurà la de la Super Nintendo, que en teoria s'ha d'assemblar molt a la de la Mega Drive, però no:



Només cal observar els vídeos una estona, però en tot cas diferia en aspectes tan importants com ara l'absència de marcador de vida a la versió de la SNES (perdíem quan els tres germans eren capturats) i també de les habilitats especials que sí que hi ha a la Mega Drive, versió que va agradar més que les altres dues. Per què eren diferents, si les dues eren de Konami? I per què de la versió de la Gameboy se'n va encarregar Factor 5 i era una conversió de la versió de la Mega Drive? Misteris.



Després ja ens n'hem d'anar al 1997, any en què va aparèixer l'Animaniacs Game Pack, només per a PC i només per al mercat dels Estats Units, i és un seguit de minijocs.



El 1998 sortia per a la Playstation l'Animaniacs in Ten Pin Alley, un joc evidentment de bitlles que adaptava la saga Ten Pin Alley a aquests personatges de la Warner Bros.



L'any següent i també per a ordinadors arribava l'Animaniacs: Splat Ball, del qual hem vist la introducció perquè no hi ha cap altre vídeo decent, però que era un títol d'acció amb càmera gairebé zenital.



Sembla que els Animaniacs tenien predilecció pel PC i per l'any 1999, perquè repetirien amb l'Animaniacs: A Gigantic Adventure, del qual tampoc no he trobat cap més vídeo, però sí que he llegit a la Wikipedia que és un títol de plataformes lateral.



El salt de la saga a les 3D es produiria amb l'Animaniacs: The Great Edgar Hunt, que va sortir uns anys després, concretament el 2005, per a Xbox (al vídeo), Gamecube i Playstation 2. No va tenir una acollida espectacular, però no va desagradar del tot, tampoc.



Aquestes imatges d'emulador són la prova de l'existència d'un altre joc, en aquest cas per a la Nintendo DS (també va sortir per a la Gameboy Advance) anomenat Animaniacs: Lights, Camera, Action! i llançat el mateix 2005.

I la llista no ha quedat del tot curta, tampoc, però l'allargarem una mica més amb dos títols protagonitzats pel duet Pinky and the Brain, dos ratolins secundaris de la sèrie. Són els següents:



El Pinky and the Brain: World Conquest, que va sortir el 1998 per a... ho endevineu? Sí, PC. L'altre va ser per a la Gameboy Advance:



Es deia Pinky and the Brain: The Master Plan i va aparèixer només a Europa el 2002. Amb ell acabem aquest repàs als videojocs relacionats amb els Animaniacs, una de les franquícies potser menys conegudes de la Warner.

Cinema i videojocs: Jurassic Park

Torna, gairebé un mes després, la secció que repassa la presència de franquícies cinematogràfiques al món dels videojocs. Avui la protagonista és una saga que el 1993 va revolucionar el planeta i va posar de moda, fins al punt que arribaven a cansar i tot, els dinosaures. Estem parlant de la pel·lícula del senyor Steven Spielberg Jurassic Park.

Dirigida, com he dit, per l'Steven Spielberg, i basada en la novel·la homònima del desaparegut Michael Crichton, que també es va encarregar del guió de les dues primeres pel·lícules, va ser un gran èxit de públic, un referent del cinema dels noranta, i va donar lloc a les seqüeles The Lost World (1997), Jurassic Park III (2001) i una altra que de moment no s'ha fet, però el projecte de la qual es coneix com a Jurassic Park IV. La qualitat i l'interès de la saga, com sol passar, decreix amb cada nova entrega, però pel que a nosaltres ens interessa en aquest bloc va donar lloc a una sèrie d'adaptacions en forma de videojoc que tot seguit repassaré.



El de la Gameboy. El sistema de joc era semblant al de les versions per a la NES i la Super Nintendo, però tenia menys nivells.




El de la Super Nintendo, com es pot veure, era similar, però tècnicament estava molt per sobre, cosa natural per altra banda. Diuen que fins i tot era dels pocs jocs del Cervell de la Bèstia que tenia Dolby Surround de 4 canals, caga-t'hi...




I aquí tenim el de l'Amiga.

Per altra banda, els jocs de les consoles de Sega eren diferents, i això certament podria haver donat lloc a un article per a la secció "Comparativa", però em venia més de gust fer un repàs des del punt de vista cinematogràfic.



El de la Mega Drive, amb una perspectiva lateral i els característics efectes sonors de la 16 bits de Sega. Però no era aquesta l'única diferència amb les versions que he descrit més amunt. Aquí podíem controlar també un Velocirràptor, cosa enormement interessant.




Però també tenim aquest Jurassic Park: Rampage Edition, una mena de versió millorada, o senzillament una mica diferent, que va sortir temps després, amb la segona pel·lícula a punt d'arribar als cinemes. Una mica absurd, certament.

És fascinant també el fet que les versions per a Master System i Game Gear eren diferents de la de la Mega Drive. Vegem-ho:



El de la Game Gear, molt semblant al de la Master System. La diferència respecte a la versió de la Mega Drive, malgrat que també era un plataformes, radicava bàsicament en les fases de conducció i la impossibilitat de controlar el dinosaure. Però encara hi havia una altra "consola" de Sega, en aquell moment: el Mega-CD.




Una història completament diferent que, per altra banda, va tenir molt d'èxit i s'acostuma a recomanar dins el catàleg d'aquella consola-accessori de la Mega Drive. Però la cosa no s'acabava aquí. Estem parlant de Sega, i Sega era la reina de les recreatives.




La versió arcade, molt diferent de les altres. Un shooter en primera persona.

Un temps després, el 1994, es va fer un videojoc que continuava argumentalment la història, sense que es tractés de la contrapartida de cap pel·lícula. El joc va sortir per a la Super Nintendo i la Gameboy i es va anomenar Jurassic Park 2: The Chaos Continues.



Presentació gràficament... dolenta? Però a nivell de so excel·lent. És la versió de Super Nintendo, evidentment. Encara n'hi ha més: Jurassic Park Interactive va ser un dels típics jocs-vídeo (i no videojocs) del catàleg de la 3DO.



Això és la introducció, però és que tot el joc estava ple de vídeos. Tot i així hi ha gent a qui li agrada i fins i tot va rebre bones crítiques.

De The Lost World també se'n van fer videojocs, esclar, i novament ens trobem amb força diferències. Per una banda tenim el títol en 3D per a la Saturn i la Playstation:



El de la Saturn, que era igual que el de la Psx. La gent es va queixar de problemes amb el control i després va sortir una edició especial parcialment corregida només per a la Playstation. A banda d'això, el joc també es va versionar per a la Gameboy Color, treient-li naturalment les 3 dimensions. El que sí que va tenir èxit i és l'últim joc de la consola llançat a Europa és el de la Mega Drive, del qual no posaré vídeos perquè senzillament no n'he trobat cap. Sembla ser que tècnicament representa el cant del cigne de la Mega Drive, i també té un apartat jugable excel·lent.




Aquest és el de la Game Gear, també de 1997 i, segons la informació que he trobat (una llista de tots els jocs que van sortir per a la consola), l'últim, i de fet l'únic d'aquell any. A banda d'aquests que ja he esmentat, per a PC va aparèixer un títol exclusiu del gènere de l'estratègia i anomenat The Lost World: Jurassic Park. Chaos Island. Però probablement el més conegut és el de les recreatives, novament de Sega, que encara ara es pot veure en alguns dels pocs salons recreatius que queden.



Sens dubte és un dels shooters més recordats de la història.

El 1998 va arribar un altre joc exclusiu de PC, el Jurassic Park: Trespasser, que era un FPS, com no és gens estrany tractant-se d'un ordinador.



L'any següent, el 1999 i per a la Playstation, veia la llum un altre títol de la franquícia, del gènere... de lluita!



Increïble. No va triomfar massa. Els lluitadors, fins i tot amb les seves agilitats irreals, eren lents i feien el títol poc jugable.

Durant els anys que van seguir a la sortida de la tercera pel·lícula també es van fer molts jocs basats en la producció. Per a PC, Jurassic Park III: Dino Defender i Jurassic Park III: Danger Zone!, per una banda, però també el Jurassic Park III: Scan Command. I també farien tornar als arcades la franquícia, aquest cop de la mà de Konami:



L'il·lustro amb un vídeo fet per un aficionat, un muntatge de "millors moments", perquè no n'hi ha cap altre vídeo penjat al Youtube.

Després tenim els diversos títols de la Gameboy Advance, sempre amb el nom de Jurassic Park III però amb diferents subtítols: Island Attack, The DNA Factor i Park Builder, tots de 2001. Els dos primers eren plataformes, tot i que diferents, i el tercer era una mena de Theme Park, o sigui, un joc de l'estil Sim City, però tots van ser programats per Konami.



Aquí tenim la introducció del The DNA Factor. Un cop més no he pogut trobar vídeos millors.

I en aquella època també s'havia de fer un joc per a la Playstation 2, el Jurassic Park: Survival, però va ser finalment cancel·lat per problemes de pagaments entre els programadors i la productora Vivendi Universal.



Aquest és el tràiler d'aquell joc que havia de sortir a la tardor de 2001.

I l'últim joc dels dinosaures que va veure la llum va ser Jurassic Park: Operation Genesis, el 2003. Molt semblant al Park Builder de la Gameboy Advance es pot comprar per a Xbox, Playstation 2 i PC.



Aquí tenim el tràiler d'aquell últim títol. En sortiran més? Bé, per una banda hi ha rumors que apunten a un possible Lego Jurassic Park, seguint l'estela del que es va fer amb les franquícies Star Wars, Indiana Jones i Batman. I per l'altra tenim la futura Jurassic Park IV, que vés a saber si acabarà sortint o no, però si ho fa tindrà videojocs, de ben segur.