Feia anys que no escrivia cap entrada d'aquesta secció que va néixer a la primera època del blog, que recordem que ja té més de 16 anys, de manera que com a ràpid recordatori -o per als nouvinguts- aclariré que hi parlo de videojocs que sempre havia volgut però no havia tingut en el seu moment per una raó o una altra.
La novetat, aquest cop, és que no només parlo del joc en si i de la meva història amb ell, sinó que hi he jugat de veritat, i gràcies a això també aprofito per fer-ne l'anàlisi.
Popeye 2 és el nom d'aquest joc de la Game Boy que vaig aconseguir fa un parell d'anys, i que havia tornat a captar el meu interès en saber que era un joc molt car -tot i que no especialment rar- del catàleg de la consola, però que si renunciem a la capsa es torna moltíssim més assequible, i amb una mica de paciència i recerca el vaig aconseguir a un preu per sota d'aquesta mitjana que, com dic, ja era prou assequible.
Així que estic ben content de tenir aquest títol que de petit em va cridar l'atenció perquè en vaig veure imatges segurament en una Hobby Consolas, però que mai vaig arribar a buscar per comprar-me'l. A mi de petit les aventures d'en Popeye m'agradaven molt, en tinc ninots de goma i tot, i de gran em va agafar per la lectura, gràcies a la seva cuidada edició, dels còmics de la tira Thimble Theatre on va debutar i la lectura de les quals tinc aturada per manca de temps.
En resum: en Popeye m'agrada molt. I no he jugat al clàssic de Nintendo, així com tampoc al primer Popeye de la Game Boy, del qual aquest és una falsa seqüela, perquè la jugabilitat no hi té res a veure. El primer, exclusiu del Japó, és un joc d'acció en un laberint amb vista des de dalt, mentre que el que us porto, la meva espina clavada fins fa poc, és un plataformes d'scroll lateral que va desenvolupar Copya System i va llançar Sigma Enterprises al seu país d'origen el 1991 i Activision a Occident, amb Europa el 1994, un retard brutal que no sé a què va obeir.
Però entrem en matèria: el Popeye 2 és un joc de plataformes protagonitzat pel mariner borni més famós de la història de l'entreteniment, però en alguns moments de la primera pantalla pot recordar la primera aventura portàtil de cert lampista, sobretot pels sprites de les monedes i dels blocs.
En Popeye empaita en Brutus, que a més de robar-li un mapa del tresor ha segrestat en Pesolet, en Wimpy i l'Olivia, i ho fa per diversos escenaris com ara una platja, coves, zones subterrànies, vaixells pirata i les seves bodegues o fins i tot sota l'aigua.
No són escenaris exageradament inspirats ni memorables, però sí que alguns se'ns compliquen perquè poden arribar a ser una mica laberíntics i hi ha un límit de temps estricte. Tanmateix, és recomanable explorar-los i no limitar-se a buscar la sortida al més ràpid possible, perquè hi trobarem monedes (amb 100 obtindrem una vida extra) i llaunes d'espinacs, que tenen una curiosa doble funció: són el nostre mesurador de vida -comencem amb tres-, si n'acumulem cinc el nostre avantbraç es fa més gran i fem més mal als per altra banda fàcils enemics -i trenquem els blocs amb més facilitat-, i si en tenim set, cadascun dels nostres cops de puny també llançarà un projectil amb forma de... llauna d'espinacs. Si se'ns acaba l'energia, representada per aquestes llaunes, perdrem una vida.
Les pantalles tenen diversos perills en forma d'enemics, és clar, però també punxes, forats i el propi compte enrere, que en alguna pantalla més extensa pot ser una mica massa sever. Tot i així, alguna vegada trobem un ítem de rellotge que ens dona una petita pròrroga.
Moure's per les pantalles no és excessivament problemàtic, tot i que de vegades haurem de calcular bé els salts i repetir intents, però es pot dir que el repte puja de manera notable amb els enemics del final de cadascun dels quatre mons que formen el joc, cadascun amb quatre pantalles, un boss i una pantalla de bonificació.
Aquests enemics de final de zona o món són ben estranys i temàticament de vegades no tenen res a veure ni amb Popeye ni amb l'escenari després del qual arriben, com per exemple aquest dinosaure de la imatge de dalt, però tenen en comú que són punyeterets i val més que hi arribem amb prou vida (idealment, amb les set llaunes per llançar projectils des de lluny), perquè almenys jo no he aconseguit superar cap combat sense rebre cap cop. Tenen uns patrons molt senzills, sí, però esquivar els seus atacs em sembla difícil.
En qualsevol cas, són setze pantalles (sense comptar les dels enemics finals ni les de bonificació) que fan del joc una experiència curta i fàcil, malgrat moments puntuals, i he de dir que en la meva primera partida de prova, tot i que vaig fer servir continues -n'hi ha, però compte, que no gaires-, me'l vaig passar, encara que va ser amb l'última vida de l'última continuació i perquè en el combat final em va passar una cosa ben curiosa: em vaig quedar encallat en un punt de la pantalla del que no sabia sortir, però per sort el puny d'en Popeye tocava l'enemic cada cop que se li acostava.
Malgrat les coses dolentes que n'he dit -bàsicament, la seva baixa dificultat i una durada escassa-, estic content d'haver aconseguit aquest joc que feia temps que volia, i trobo que és un plataformes simpàtic per gaudir d'una estona de videojocs sense complicacions. Si el trobeu a bon preu, us el recomano.
