Malalts dels videojocs: Tatuatges de Monkey Island

Les aventures gràfiques m'agraden. Un altre tema és que sigui prou espavilat per completar-les sense ajuda, o que hagi jugat a gaires més enllà de provar-les. Però de les poques que m'he acabat quan escric aquestes línies, n'hi ha una que és la primera entrega d'una saga molt estimada per la comunitat videojoquística, i que enguany ha fet els 30 anys. 

Doncs bé, avui volia homenatjar aquesta saga, Monkey Island -de la qual ja tinc totes les entregues, però sense jugar llevat de la primera-, amb un recull de fotos de tatuatges que he trobat i que demostren l'enorme popularitat que té l'obra de Ron Gilbert, Tim Schafer i Dave Grossman.

Comencem, òbviament, amb un exemple de la imatge pixelada d'en Guybrush Threepwood, nom emblemàtic com pocs, i protagonista de la saga, que apareix a l'avantbraç d'aquesta persona. 

També el veiem, amb un disseny més modern i extret del canvi a un estil més de dibuixos animats que no pas pixelat, que tindria lloc a partir del tercer joc de la saga, The Curse of Monkey Island, en aquesta imatge de bust acompanyat pels entranyables caníbals que es troba a l'illa que dona nom a la saga.

En tenim un altre protagonitzant un tatuatge en solitari, i en aquest cas és en Pineapple Head, que apareix també al tercer títol de la franquícia. 

Ara bé, fent una ullada a Google Imatges, tot i que la sensació ja la tenia abans, sense ser en absolut cap expert en la saga, queda clar que el personatge més popular, amb diferència, és el pirata LeChuck, el capità pirata zombi que és el principal enemic d'en Guybrush. 

Deu ser d'aquells casos en què el dolent és el personatge més estimat, cosa que sempre m'ha semblat curiosa, i posa en LeChuck a l'alçada d'en Darth Vader o en Voldemort. No hi ha dubte, sigui com sigui, que és carismàtic, i la quantitat de tatuatges en què surt, i el seu grau d'elaboració, en són la prova.

Aquest, per exemple, és espectacular, i no precisament discret. No sorprèn, perquè es tracta d'un dels dolents més estimats de la història dels videojocs, amb la flexibilitat que té a l'hora de mostrar-se des de la seva condició de no-mort i les situacions humorístiques que provoca.

Aquí en tenim un altre exemple, acompanyat a l'altra cama (?) pel famós mico de tres caps que forma part del lore de la saga. 

En Guybrush el veiem menys, però volia destacar-ne aquest tatuatge en forma de ninot de vudú, que podem veure també a la portada del segon joc, Monkey Island 2: LeChuck's Revenge.

Els tatuatges que més m'agraden, però, són els que mostren escenes més grans, en aquest cas una representació de l'illa, amb en LeChuck i en Guybrush en ple duel, que com veiem dona la volta al braç? O és una cama?

Acabo amb aquest, que és clarament un braç, que també crida molt l'atenció per la composició, els colors i la grandària que té, i que és una mostra més -però força espectacular- de la popularitat de Monkey Island, probablement la saga d'aventures gràfiques de PC més important de la història.

Compres: agost de 2019

Ho esperava, que fos un mes més aviat tranqui, i ja va bé. Al final, cap compra de videojoc físic -tot i que per la impossibilitat de fer una reserva, siguem sincers-, alguns de digitals i una altra coseta que veurem a baix de tot.

Comencem, doncs, el repàs de les adquisicions videojoquístiques d'aquest mes, i la primera en realitat em va sortir de franc, gràcies als punts acumulats del programa MyNintendo de la Switch.

Es tracta del Road Fighter en versió arcade de la línia Arcade Archives de Hamster. Un clàssic de Konami que és un dels meus jocs d'infantesa en versió MSX, però que ara he pogut provar en versió original de recreativa, amb prou diferències, i el cert és que hi estic força enganxat.

L'Observer és un títol que tenia al punt de mira des que va sortir, però tenia un preu força elevat per ser exclusivament digital, i ara que l'han rebaixat me l'he comprat.

Sembla que té una ambientació cyberpunk força bladerunnera, i precisament la cara visible del joc és el  recentment desaparegut Rutger Hauer, per sempre associat a Blade Runner. No en sé gaire cosa més, però té bona pinta.

També sembla que té una ambientació que recorda la mítica pel·lícula de 1982 d'en Ridley Scott aquest The Way Remastered, un joc estil Flashback o Another World pel que fa al seu aspecte gràfic, però en realitat llançat originalment el 2016 (a la Switch el 2018). 

Pràcticament regalat, per menys d'1 euro, valia la pena comprar-lo i formar-se una opinió pròpia del títol, i espero no trigar gaire temps a posar-m'hi i poder-ne parlar aquí.

I al final m'he decidit, ajudat pel baixíssim preu d'un codi que he trobat en una coneguda botiga online de venda de codis digitals, a comprar per a Steam un pack format pels jocs The Dig, Loom, Indiana Jones and the Last Crusade i Indiana Jones and the Fate of Atlantis, clàssics de les aventures gràfiques dels quals jo, en la meva ignorància, fins fa poc només coneixia el Fate of Atlantis, un mític que tothom deu conèixer com a mínim de nom. 

En aquest cas, al contrari del que va passar amb les meves últimes compres per a ordinador, del mes passat, el meu PC sí que reuneix els requisits per fer-los anar. I ja en tinc ganes!

I l'única cosa física, que no és un videojoc, sinó un accessori, que en el meu cas vull per simplement decorar: l'amiibo de la Planta Piranya dels Super Mario, tot i que es va llançar fa uns mesos arrel de la seva aparició com a lluitadora al Super Smash Bros. Ultimate. 

M'ha costat trobar-la, primer perquè em vaig confiar i pensava que la trobaria de sortida al Carrefour, on valen 2 euros menys que a la resta de botigues, però justament va ser el primer amiibo de la seva tongada que es va exhaurir allà, i ja no hi va tornar. I segon, perquè al seu preu normal també es va acabar exhaurint a tot arreu, fins que de tant en tant tornava i al final vaig ser prou ràpid després de rebre una alerta de noves existències.

I això ha estat tot per al mes d'agost. Al final ha estat un mes de poca despesa, però sí que m'he comprat un grapadet de jocs digitals, així que no ha estat un mes desert, està clar. Setembre, d'altra banda, es presenta boig, fins al punt que he hagut de deixar, com a mínim per a més endavant, algunes compres perquè la despesa es disparava massa, i em vull posar seriós en el projecte de comprar menys i gaudir més, tenint en compte l'escàs temps lliure de què disposo.

   

Petits clàssics: Zombies ate my neighbors

És possible que del catàleg de les principals consoles de 16 bits dels anys 90 us soni el títol Zombies ate my neighbors, com a mínim a mi sí que em sona, i com que és un petit clàssic avui li dedicarem una entrada per tal de veure com era i si val la pena jugar-hi actualment.

El joc, de LucasArts, va sortir als Estats Units el 1993 i a Europa el 1994, uns anys molt bons tant per a la Super Nintendo com per a la Mega Drive, que s'acostaven al final de la seva vida comercial (encara els quedaven un parell d'anys, però ja m'enteneu) amb videojocs de gran qualitat. 

El Zombies ate my neighbors, conegut simplement com a Zombies en territori europeu i australià (és a dir, PAL), ens proposa dos personatges amb què hem de rescatar els nostres veïns de l'atac sobtat d'enemics de tota mena, sorgits de l'imaginari popular de les pel·lícules de terror de sèrie B, com ara vampirs, licantrops (homes-llop), alienígenes, bebès gegants demoníacs, formigues i cucs gegants i, naturalment, zombis. Els haurem d'eliminar amb un ventall d'armes, cada cop més poderoses, que anirem adquirint.

Com hem dit abans, va sortir per a la Mega Drive (versió del primer vídeo) i per a la Super Nintendo (la d'aquest últim fragment), en tots dos casos amb molt bones puntuacions, de notable alt, encara que s'ha anat apreciant més amb els anys que no pas quan va sortir al mercat. A més, el 2009 va arribar tant als EUA com al Vell Continent a la Consola Virtual de la Wii.

El joc és aclamat pels seus gràfics detallats i plens de color, la seva música perfectament ambientada, els seus controls precisos, la diversitat d'armes disponibles, el seu humor i la seva divertida modalitat cooperativa per a dos jugadors. 

La censura va afectar aquest videojoc: als Estats Units la sang es va canviar per un líquid lila, mentre que a Europa la part "ate my neighbours" es va suprimir del títol, a més del canvi, entre altres coses, dels enemics portadors de serres mecàniques per llenyataires amb destrals, considerats més acceptables.

Com s'espera de qualsevol èxit, hi va haver una seqüela, anomenada Ghoul Patrol, que va sortir el 1994 per a la Super Nintendo. La versió de la Mega Drive va ser cancel·lada, mentre que el 2010 va sortir per a la Consola Virtual de la Wii, i curiosament la SNES japonesa el va rebre, el 1995, al contrari del que va passar amb la primera entrega. 

Es recuperaven en Zeke i la Julie, els dos protagonistes del Zombies, repetint papers principals i aquest cop lluitant contra fantasmes. Però no va tenir gaire èxit, i el cas és que inicialment no havia de ser un joc relacionat amb el Zombies, però es va adaptar perquè, com dèiem, si un videojoc té èxit és fàcil que se'n vulgui treure el màxim profit.

Sembla que sigui una altra cosa, però el Herc's Adventures, de 1997 i per a la Saturn (versió del vídeo, tot i que només va sortir als EUA) i la Playstation (versió llançada als 3 mercats principals), basa el seu sistema de joc en el Zombies i també és de LucasArts, però l'ambientació no té res a veure amb el títol original, ja que aquest cop es basa en la mitologia de l'Antiga Grècia i té uns protagonistes diferents.

Per acabar, sabíeu que aquest clàssic dels 90 podria donar el salt al cinema aquest mateix any? El 2011 es va anunciar que la pel·lícula d'imatge real estava en desenvolupament, i IMDB li posa 2013 com a data d'estrena. Ja veurem què passa.

 

Jocs de la meva infantesa: Day of the Tentacle (PC)

Per diverses circumstàncies no he fet pràcticament mai ús dels ordinadors per jugar a videojocs (no compto l'MSX), però sí que hi ha un joc de la meva infantesa que estava pensat per a PC, i és el llegendari Day of the Tentacle, considerat com una de les millors aventures gràfiques i fins i tot un dels millors títols en general que existeixen.

Aquesta era la portada del també conegut com a DOTT. Com sol passar amb els jocs d'ordinador, molt poca gent el tenia original, i circulaven fotocòpies del llibret d'instruccions amb els codis per superar un punt del principi on es demana una combinació d'elements que fa les funcions de codi de seguretat antipirateria.

No és cap novetat això que diré, però alguns dels jocs de la meva infantesa que he comentat no els he tingut personalment i els recordo d'haver-hi fet unes quantes partides a les consoles d'amics o familiars meus, com és el cas d'aquest títol que recupero avui. Hi jugava a casa d'un amic, i en recuperar-lo ara per fi al meu ordinador (ara explicaré aquest "per fi") he pogut avançar bastant gràcies a que recordava com solucionar algun dels obstacles. Però abans de continuar vegem una mica com es movia.

A la versió en castellà tot el text és en la llengua de Cervantes, però les veus es mantenen afortunadament en anglès, la versió original. Això sí, estem parlant del format CD. Els primers jocs venien en disquets i només tenien text. Doncs bé, aquest joc, que en realitat es diu Maniac Mansion 2: Day of the Tentacle, és una producció de 1993 de LucasArts, segell de videojocs de George Lucas, el creador de Star Wars, vaja.

Es tracta d'una aventura gràfica que fa ús del motor Scumm, inaugurat al Maniac Mansion, que consisteix en una sèrie de verbs i objectes que combinem amb clicks del ratolí, instrument que també ens serveix per apuntar allà on volem que vagin els personatges. Això que sembla tan obvi va néixer amb el Maniac Mansion (que, per cert, tenia versió en NES, Atari ST, Amiga i Commodore 64) i es va veure en molts jocs, posteriorment.

Com deia abans, per fi el tinc, i no és que me l'hagi comprat, sinó que me l'he descarregat com a abandonware que és, i hi jugo gràcies a l'emulador de Scumm que tinc instal·lat a l'ordinador. De fet, encara que compris el joc, si el vols fer anar en un PC actual has de tenir aquest emulador o el DOSBOX, perquè el sistema operatiu de l'època i el d'ara són tan diferents que la compatibilitat no és tan fàcil com posar un joc de la Playstation a la Playstation 3, per exemple. Així que no em sento tan "pirata"...

Aquí teníem la introducció d'aquest divertit joc ple d'humor, tenint com a un dels seus grans atractius el control de tres personatges situats al present, al passat i al futur, i que és un dels grans de la història dels videojocs. Hi ha fanàtics d'altres aventures gràfiques com els Monkey Island que en reneguen, però cal ser una mica obert de mires, jo mateix no he provat els Monkey però tinc pensat fer-ho. Ara, el que forma part de la meva infantesa és el DOTT.

I ara us ensenyaré algunes mostres de l'impacte que va tenir aquest títol al món dels videojocs:

Unes Converse decorades amb motius del joc! Una frikada de la mida d'un campanar, tot i que és un producte no oficial i ignoro si es va produir en sèrie o no.

Una paròdia on tot queda a casa, però no en conec l'origen.

Uns ninotets de llana dels tentacles!

Una mica de cosplay...