Jocs revolucionaris: Frogger

Hi ha una sèrie de videojocs considerats els grans degans de la història d'aquest mitjà d'entreteniment, nascuts en molts casos al món de les recreatives i tremendament influents, fos generant sagues reverenciades, creant gèneres o subgèneres, contribuint al boom de la indústria o tot alhora.

 

Parlo de títols com Pong, Space Invaders, Pac-man, Donkey Kong, Super Mario Bros., Virtua Fighter o, potser en menor mesura, el joc protagonista d'avui, que si bé no podríem considerar del Top 3 en cap llista, sí que va ser molt important i, de ben segur, és el preferit de moltes persones. Vaja, per força.

 

El Frogger va sortir el 1981, desenvolupat per Konami i fabricat per Sega, i va ser tot un èxit amb la seva senzilla però addictiva proposta d'ajudar granotes a creuar una carretera amb trànsit d'intensitat variable, sense cap pas de vianants ni cap mena d'ajuda. 

De la meitat de la pantalla en amunt el que s'ha de creuar és un riu, tot fent servir troncs que es mouen en una direcció o l'altra -curiós corrent, per cert-, esquivant enemics i emprant les closques de les tortugues que també hi ha, tot i que algunes s'enfonsen. Al final, hem de col·locar cadascuna de les cinc granotes de cada pantalla en una de les caselles de dalt de tot.

Els càlculs dels salts i esquivar els enemics afegeixen el component estratègic a aquest clàssic que, d'altra banda, i poca broma, també ajuda a creuar carrers fora del pas de vianants a la vida real. És una qüestió de timing, però no val a badar: tenim 30 segons per dur cada granota a "casa". Vegem-lo en acció:

És evident que es tracta d'un videojoc típic de l'època pel que fa al seu objectiu: aconseguir punts per ser com més amunt de la llista de puntuació, millor. Potser no calia que totes les pantalles fossin pràcticament iguals -tot i que també ho són al Pac-man, per exemple-, amb l'única variant de la dificultat creixent en el comportament dels obstacles i els enemics, però el cas és que va tenir molt d'èxit i és un dels grans títols arcade de l'època.

A l'hora d'arribar als Estats Units, Sega i Gremlin (aquesta última distribuïdora del joc en aquell país, i prèviament adquirida per Sega el 1978) no ho veien clar, perquè un joc anterior de granotes de Gremlin, el Frogs -del qual parlaré un altre dia- no havia tingut èxit, i perquè veien el Frogger com un joc massa orientat a dones i canalla, com si això fos una cosa dolenta. Diu la llegenda que la investigadora de mercat Elizabeth Falconer va convèncer els executius de Gremlin dient que també s'havia dit això del Pac-man i que la predicció havia estat errònia, de manera que se li va donar un període de gràcia per fer-ne un estudi posant-ne una màquina en un bar de San Diego, i la resta és història.

 

Com és natural, amb aquell èxit estaven garantides les versions domèstiques, i n'hi va haver un fotimer, amb diversos llicenciataris i formats -també diversos formats dins d'una mateixa plataforma-, per a sistemes com el TRS-80 (al vídeo), l'Atari 2600 -segurament la més popular a l'època-, la Intellivision, el VIC-20 o el Commodore 64, a més de consoles, més endavant, com la Game Boy, la Super Nintendo o la Mega Drive, consola on va tenir l'honor de ser l'últim videojoc llançat durant la seva vida comercial, l'any 1998.  

Si va triomfar va ser perquè la seva fórmula era senzilla d'entendre, qualsevol podia jugar-hi i intentar arribar tan lluny com pogués (bé, en la puntuació, perquè no hi havia un final com a tal), i a banda de les conversions domèstiques no és estrany que se'n fessin un fotimer de versions no llicenciades, a més de clons i, evidentment, seqüeles.

Aquí teníem el Frogger II: Threeedeep -no, no he escrit una e de més, és així-, de 1984 i desenvolupat per Parker Brothers, que es va llançar directament per al mercat domèstic, amb versions per a Atari 2600 (al vídeo), Atari 5200, Atari 400 i 800, Apple II, Commodore 64, ColecoVision i IBM PC.

No repassaré ara tots els jocs que se'n van fer, però n'hi va haver un munt, tant de preteses seqüeles com de remakes i rellançaments digitals en èpoques més modernes. Per esmentar-ne alguns triarem els que van tenir més bona acollida, on trobem el remake anomenat Frogger de 1997 per a PlayStation i PC, la seqüela d'aquest amb el nom de Frogger 2: Swampy's Revenge, de 2000 i per a PlayStation, Dreamcast, Game Boy Color i PC, el Frogger's Adventures: Temple of the Frog (Game Boy Advance, 2001), el Frogger: Helmet Chaos (Nintendo DS i PSP, 2005) o el My Frogger Toy Trials (Nintendo DS, 2006).

 

A banda d'això hi ha hagut força fracassos (per exemple, el Frogger 2 de la Xbox 360, de 2008; el Frogger Returns de WiiWare i PlayStation Network, de 2009; o el Frogger 3D, de la Nintendo 3DS, de 2011), i caldrà veure l'èxit que té la proposta modernitzada de l'esperada nova consola Intellivision Amico, encara sense data. La versió original del joc, la de recreativa, es pot comprar actualment a les botigues digitals de la Nintendo Switch i la PlayStation 4, dins la línia Arcade Archives. 

Un videojoc tan popular havia de transcendir, per força, el seu mitjà original, i efectivament va estar representat en d'altres mitjans, com ara els dibuixos animats, amb el segment que va protagonitzar al contenidor Saturday Supercade als Estats Units, en aquest cas en 13 episodis emesos el 1983. 

Va ser protagonista, també, d'un episodi de Seinfeld l'any 1998 en què es parlava d'un rècord en realitat fictici que la gent va trigar anys a superar de debò, concretament el 2009, i la granota protagonista va aparèixer als films En Ralph el destructor (2012), Pixels (2015) i En Ralph destrueix internet (2018). 

De cara al futur, sembla que Konami en prepara un concurs televisiu, cosa ben curiosa perquè malgrat que sigui un títol llegendari tampoc no és que estigui precisament de moda, però em puc imaginar l'èxit que pot tenir un programa de gent saltant per esquivar obstacles, una fórmula de funcionament contrastat. 

Cinema: En Ralph destrueix internet

Fa gairebé 6 anys vaig publicar la meva crítica sobre En Ralph el destructor, pel·lícula de Disney que tant ens va agradar als amants dels videojocs retro i que no ha estat fins ara que ha tingut una seqüela, que evidentment havia de veure i de la qual havia de parlar aquí, en comptes de Cementiri de Pneumàtics. Aviso: hi ha una mica d'spoilers, aquest cop.

En Ralph destrueix internet, ho he de reconèixer, em feia una mica de por quan n'anava veient el tràiler. Això que les recreatives vuitanteres cedissin el lloc a internet en general com a escenari em semblava arriscat, trobava que seria difícil de fer visuals unes coses que a la nostra ment són tan abstractes i que a la realitat són tan complicades que els mortals ens costen d'entendre, i argumentalment també em feia una mica de por que no arribés a estar a l'alçada.

Però m'equivocava, perquè si bé és cert que els moments d'intentar caçar tots els cameos de personatges i videojocs dels 80 i 90 són molt menys presents i molt més breus -i altre cop no hi surt en Mario, tot i que es va prometre que a la seqüela sortiria, però per qüestions de drets no s'ha pogut aconseguir-, la resta de la pel·lícula apel·la igualment als coneixements i la complicitat del públic, ja no com a nostàlgic d'aquella època, sinó com a usuari d'internet i dels videojocs actuals.

L'arribada a internet del duet protagonista comporta l'aparició d'un munt de marques conegudíssimes, en unes escenes que recorden la pel·lícula Ready Player One, però és evident que es tracta d'una pel·lícula de Disney i que les seves marques, ara que cada cop és propietària de més franquícies i un dia acabarà sent propietària també dels nostres cossos, hi tenen un pes particular, com es pot veure en aquest captura.

Però també hi veurem coses com Movistar+ (sí...), Twitter, Instagram, Pinterest... i YouTube (amb un altre nom), amb el món dels mems com a protagonista, o eBay, que té un paper especial dins la trama.

Perquè aquest cop en Ralph i la Vanellope, grans amics des dels fets de la primera pel·lícula, i que viuen un plàcid dia a dia al saló recreatiu on hi ha les seves respectives màquines i estan junts sempre que no "treballen", han d'anar-se'n a internet per tal de trobar un volent de recanvi per al moble del Sugar Rush, el joc de la menuda "defectuosa", i només n'hi ha un, evidentment a eBay.

Les coses es compliquen i es trobaran que han d'aconseguir els diners per pagar-lo, i com que són novells en això de la xarxa de xarxes acaben vivint una aventura que forma el nucli del film.

Un dels llocs on van a parar és el joc multijugador online anomenat Slaughter Race (nom força ben adaptat a la versió catalana de la pel·lícula, per cert, imitant d'una manera més que acceptable la pronunciació americana), un títol de curses i violència que enamora la Vanellope, secretament desitjosa de trobar nous reptes a la vida.

Allà hi coneixen la Shank (Gal Gadot, la Wonder Woman dels films de DC), una noia cool que és personatge del joc i que la Vanellope admira de seguida, i en vol seguir els passos. Aquest és el conflicte principal de En Ralph destrueix internet, deixant de banda la qüestió del volant. Més ben dit, són dues trames paral·leles.

En el fons el problema és que l'amistat entre la nena i el destraler protagonista, que amb la millor intenció però males decisions complica les coses de manera incalculable, es troba en un punt d'inflexió en què perilla, i veurem si desapareix o evoluciona. Sigui com sigui, com la primera part, la història ens parla d'acceptació de nosaltres mateixos i dels altres, i dels canvis que es puguin produir en les persones. L'embolcall és diferent, però el missatge més o menys es manté.

No vull entrar en més detalls, que ja hi he entrat prou, així que acabo dient que les referències i els cameos, encara que siguin publicitat desacomplexada i desvergonyida, ens fan somriure un i altre cop, i en especial les escenes de les princeses Disney -no és cap spoiler que hi surtin, ja que al tràiler les veiem- són d'allò més divertides.

Per tot plegat, En Ralph destrueix internet és un film divertidíssim, un encert com a seqüela, una evolució lògica, i no hauria de decebre ningú, així que si teniu por de les mateixes coses que tenia por jo... podeu estar tranquils. Ah, i com sempre... mireu els crèdits sencers.

Cinema: En Ralph el destructor

Si sou aficionats als videojocs segurament ja sabeu que s'acaba d'estrenar, concretament va ser el dia de Nadal, una pel·lícula animada pensada especialment per a nosaltres. És una pel·lícula de Disney feta amb ordinador, però encara que sembli mentida no és de Disney Pixar. Al principi, de fet, hi ha un curt com els que fa Pixar, però no: és Disney a seques.

La pel·lícula es pot veure en català, bastant habitual quan el públic objectiu és el "familiar", però com sempre cada dia que passa es pot veure en menys sales i en menys sessions, de manera que si la voleu veure en la nostra (vostra) llengua val més que us afanyeu. Una mostra en forma d'espot televisiu:

En Ralph el destructor ja fa mesos que es promociona i els videojugadors més veterans hem estat tot aquest temps amb salivera perquè només cal fer una ullada al pòster: la franquícia d'en Sonic i la d'Street Fighter, el mític Pac-man, un dels enemics de l'Altered Beast i el clàssic Q-Bert són algunes de les referències que hi trobem, però tot plegat té, a més, el regust dels videojocs de l'era dels 8 bits. 

La premissa del film és la següent: en Ralph el destructor, el dolent d'un videojoc dels 80 que acaba de fer 30 anys, vol deixar de viure com un dolent i canviar de vida, però per tal d'aconseguir-ho haurà de guanyar una medalla. 

I ho fa, però en un altre videojoc, el Hero's Duty, un FPS on l'acaba fent tan grossa que les circumstàncies el superen i va a parar al món de llaminadures del Sugar Rush, un títol aquest cop del gènere dels karts. 

Allà coneixerà la Vanellope, una nena, personatge defectuós del joc, que vol participar a la cursa que li permetrà formar part dels personatges seleccionables l'endemà, quan les sales recreatives es tornin a obrir. Per altra banda, el joc original d'en Ralph està en perill per la desaparició del seu dolent, de manera que el canvi de vida del protagonista del film està provocant tants embolics que caldrà que ajudi a posar-ho tot en ordre altre cop... o bé a crear un nou statu quo. 

Així, el missatge de la pel·lícula és el del respecte a tots els personatges, més enllà de les aparences, que en el cas d'en Ralph no són gaire bones, de la funció que se'ns ha assignat a la vida o dels defectes que puguem tenir. Tothom té dret a canviar de vida, però també a acceptar-se i ésser acceptat tal com és, sense que li pengin etiquetes. El dret a decidir, a determinar el propi futur, en altres paraules, és quelcom individual.

Fins aquí el que tenim és el típic argument de les pel·lícules per al públic familiar o infantil, però En Ralph el destructor té un enorme valor afegit, especialment per als més frikis, i és el de les múltiples referències a la història dels videojocs (si no, n'estaria parlant a Cementiri de Pneumàtics, no pas aquí), tant per l'aparició de personatges reals, encara que sigui en forma de cameos o aparicions curtes —i en aquest sentit el pòster és una mica enganyós—, com en alguns sons, frases escrites que només els més observadors trobaran ("Shen Long was here", diu una d'elles) o objectes reconeguts per tothom com ara un bolet de l'univers Mario.

Malgrat que els videojocs amb més pes a la pel·lícula són ficticis, és evident que s'inspiren en algunes llegendes d'aquest mitjà d'entreteniment. Sense anar més lluny, en Ralph i el seu videojoc fan pensar en el Donkey Kong, i el món del Sugar Rush recorda inevitablement els Mario Kart, però també una de les seves millors "còpies", que és la saga Sonic & Sega All-Stars Racing.

Tot i així hi ha una pila de referències reals, que són alguns personatges dels Street Fighter, en Sonic i el Dr. Robotnik (també conegut com a Dr. Eggman des de fa uns anys), en Bowser de l'Univers Mario, en Kano dels Mortal Kombat, el rinoceront de l'Altered Beast, en Q-Bert i alguns personatges del seu propi videojoc, els fantasmes de colors dels Pac-man i el mateix Pac-man "en persona", el protagonista dels Paperboy, les pales del Pong, el bàrman del Tapper, en Dig Dug i dos personatges més del seu joc, en Qix del títol al que dóna nom o la granota del Frogger.    

Són només algunes de les referències que podreu trobar, però per internet se'n van recopilant més, ja he dit que n'hi havia un munt i que no totes eren fàcilment detectables. Cal tenir, a més, cert bagatge en el món dels videojocs per a entendre-ho tot. 

Cosa que no vol dir que sigui imprescindible per a gaudir del film, ja que com també he dit abans la major part del pes se l'enduen els videojocs ficticis, uns personatges originals i carismàtics i un guió que sap barrejar una història bona per si mateixa amb un munt de referències reals, sempre de manera natural i amb gags molt divertits. 

Una pel·lícula de Disney totalment recomanable per a públics de totes les edats, amb o sense coneixements de videojocs, feta amb animació per ordinador i que, en algunes escenes, reprodueix els gràfics pixelats de l'era de les 2D i els 8 bits, amb una banda sonora que podria passar per melodia d'aquella època daurada.

No us perdeu els crèdits, mireu-los fins al final perquè hi ha una referència al Pac-man que els més veterans sabreu apreciar. I si heu sentit els rumors que diuen que en Mario no hi apareix perquè Nintendo demanava massa diners per a cedir-lo, pel que sembla no són certs: el lampista italoamericà, que sí que és esmentat en una frase i és referenciat indirectament a través d'un objecte i la presència del seu gran enemic, no hi surt senzillament perquè els creadors d'En Ralph el destructor no van trobar la manera d'incloure'l fent-li justícia, però sí que apareixerà a la seqüela del film, que ja s'està preparant i que se centrarà més en les consoles, mentre que aquesta primera part és més aviat un homenatge a les recreatives.

Com no podia ser d'una altra manera, ja que s'ha fet una pel·lícula basada en els videojocs i que destil·la ambient de videojoc del principi al final, s'han fet també videojocs basats al seu torn en aquest film. Malauradament només n'ha estat un i per a la Wii, la Nintendo DS i la Nintendo 3DS, que no han estat gaire ben rebuts per la crítica, com és per desgràcia habitual. També teniu, però, minijocs flash a la pàgina web oficial de la pel·lícula.

I la seqüela d'un videojoc esmentat abans, que es diu Sonic & All-Stars Racing Transformed, apareguda aquest any per a Xbox 360, Playstation 3, PS Vita, Wii U, Nintendo 3DS, Windows i iOS, inclou en Ralph com a un dels personatges convidats de la graella, encara que no sigui, realment, un personatge de videojoc. Ho és de manera honorària, però en tenir els seus propis videojocs o aparèixer en un altre com a convidat, n'esdevé un de ple dret.