Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hammer bros. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hammer bros. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de maig del 2020

M'he acabat el Super Mario Bros.!

En aquesta secció, que al capdavall acaba sent una mica com la d'anàlisis o la de recomanacions, parlo de videojocs que m'alegro d'haver acabat en el sentit que m'han resultat difícils, o són llargs o, com en el cas d'avui, feia temps que considero que me'ls hauria d'haver acabat, però per alguna raó no ho havia fet.

Avui el protagonista és un dels clàssics més grans de tots els temps, un videojoc conegut per tots, revolucionari i autèntic iniciador d'una saga amb una popularitat gairebé incalculable. Un títol al que tothom, com a mínim, ha fet una partida, però que jo, tot i haver arribat a la pantalla final en algunes ocasions, mai no havia pogut completar. Ara, per fi, ho he fet, i és hora de parlar d'aquesta experiència.


Com que és aquest el motiu pel qual parlo del Super Mario Bros. en aquesta secció, el que faré és comentar algunes coses concretes que vull destacar pel que fa a la dificultat del joc.

Del títol més emblemàtic de la NES i de Nintendo en general podem dir que, amb un disseny de nivells poc variat des del punt de vista temàtic (cosa que evolucionaria en entregues posteriors), se li treu força profit per ser de 1985 gràcies als canvis en la disposició d'elements, l'alternança entre els tipus d'escenari i l'augment de la dificultat en incrementar-se la dels enemics, a més dels paranys del paisatge en forma de caigudes mortals. Tenim pantalles de superfície, subterrànies, aèries, un parell d'aquàtiques i les dels castells. Ho anirem veient.


Després de la primera pantalla, que tothom coneix i que hem jugat tants cops que ens la sabem de memòria, ve la primera variació, una de sota terra, amb la segona melodia més representativa del joc i probablement de la franquícia, que també és fàcil acabar taral·lejant o xiulant.


En aquesta pantalla apareixen per primer cop les grans ajudes secretes, les warp zones, que ens permeten saltar-nos mons sencers, amb la pantalla 4-1 com a punt més llunyà que podem triar. En aquest cas, però, he volgut jugar al joc sencer, superant totes les pantalles, i no n'he fet ús.

A la 1-3 ens traslladem a un escenari ple de plataformes que fa la sensació que siguin ben amunt al cel, que és el que al principi anomenava "pantalla aèria".


Aquí es posa a prova la nostra capacitat de saltar calculant les distàncies i comença a ser imprescindible que ho fem amb el botó de córrer sempre premut.


Superat el primer castell, on per primer cop en Toad ens deixa anar aquella mítica frase de "Thank you, Mario! But our princess is in another castle!" en derrotar un fals Bowser, passem al món 2, d'on cal destacar la primera pantalla d'aigua, la 2-2.

No és gaire difícil, però hi coneixem els Blooper, els calamars, que tenen un patró de moviments força incòmode per a en Mario, que va nedant a cop de botó de saltar.


El món 3 s'assembla al 2, però aquest cop és de nit, i destaca perquè a la pantalla 3-1 hi coneixem els germans Martell, els Hammer Bros., probablement els enemics més difícils del joc, fins i tot més que en Bowser, perquè igual que passa amb l'enemic final podem saltar-los per sobre (la meva estratègia habitual), però en aquest cas se'ls pot derrotar colpejant-los o llançant-los boles de foc.

Si decidim lluitar-hi, però, ens arriscarem moltíssim a perdre la vida o, en el millor dels casos, el power up que tinguem, atès que tenen un patró de moviments molt traïdor.


A la primera pantalla del quart món hi coneixem en Lakitu i els seus Spiny, una dificultat afegida que fa que no puguem anar fent salts a la babalà.

No és excessivament difícil, però, ja que tenim l'ocasió d'acabar amb en Lakitu i que s'acabin els seus regalets.


Saltem a la 5-1, on la cosa es complica amb l'aparició d'uns canons que disparen Bills Bala, un enemic emblemàtic i gairebé entranyable de la saga, però que aquí ens complica força el pas.

Dels mons 6 i 7 no en destacaria gran cosa, i no ho faré, al capdavall això no pretenia ser un repàs exhaustiu de les pantalles, però com a curiositat tenim que la 7-2 és la segona i última pantalla aquàtica del joc (excepte un segment força fumut al final de l'última pantalla, la 8-4).

En general els pantalles d'aigua del Super Mario Bros. no agraden, suposo que és un problema de control del personatge, que canvia força i es complica amb el canvi de gravetat, i això passa amb altres videojocs de plataformes, però malgrat el que recordava erròniament només n'hi ha dues, així que cap drama.


Passem al món 8, que presenta unes pantalles més llargues, en les quals no podem badar perquè és fàcil que el compte enrere baixi dels 100 i ens posem més nerviosos del que ja estem.

Més enemics, situats amb més mala llet, alguns salts complicats i pocs objectes que ens ajudin és el que trobarem, però on jo m'encallava sempre era a la 8-3, una pantalla amb Bills Bala i Hammer Bros. combinats. Gent més valenta que jo ho deu fer d'una altra manera, però jo apostava, en cada intent, per córrer i saltar per sobre dels llançamartells, i així és com me la vaig passar, amb el Mario petit i amb només 3 o 4 vides, perquè no aconseguia acumular-ne més.


Finalment, l'últim castell, la 8-4, té un disseny d'estil laberint, amb els segments repetint-se sense parar si no anem per on hem d'anar (i se n'aprèn a base d'assaig i error), algun tros força difícil i un combat final contra l'autèntic Bowser, ara sí, que salta i llança martells a més del foc habitual.

I he pogut viure l'experiència de derrotar-lo (després de diversos intents) i veure com l'autèntica princesa Peach em convidava a tornar-me a passar el joc en una dificultat més elevada, el que ara es coneix com a Nou Joc Plus. No vaig acceptar l'oferta. Ja me l'havia passat i em consta que no té un final diferent.


Així m'he tret una gran espina com a videojugador. No em sé el joc de memòria,  no sé on són totes les coses, no me'l passo amb els ulls tancats ni d'una tirada (aquí he d'apuntar que en no haver-hi continues d'entrada vaig fer servir el truc de mantenir premut el botó A en iniciar una nova partida després de veure la pantalla de game over per poder continuar des de la primera pantalla de l'últim món on havia estat, per a mi menys trampós que fer servir les warp zones), però ja puc dir que m'he passat el Super Mario Bros.




dimarts, 16 d’octubre del 2012

Els personatges més odiats dels videojocs

No inauguraré una nova secció amb aquest tema, perquè certament no n'hi ha per a tant, però sí que he pensat que estaria bé fer un recull d'alguns dels personatges més odiats de la història dels videojocs, tant si són enemics difícils de vèncer (per la seva fortalesa o les seves males arts) com si es tracta d'altres que senzillament no cauen bé. 



Faig la llista en part basant-me en diversos rànquings que he trobat a internet, i veig que uns quants coincideixen en considerar insuportable el Mario Bebè (o Baby Mario), que va debutar al Super Mario World 2: Yoshi's Island de la Super Nintendo l'any 1995, joc considerat imprescindible per altra banda. La versió ultrajove d'en Mario, com es pot veure al minut 2:25 del vídeo aproximadament, es posa a plorar cada cop que en Yoshi el perd, i els que hi han jugat afirmen que és realment empipador. 


Una altra de bastant cèlebre és la Natalya del Goldeneye 64, de 1997 i per a la Nintendo 64, una noia que hem de salvar però que és lenta, es perd, es queda enrere i té per costum ficar-se en plena trajectòria de les bales, tant les enemigues com les amigues. De fet, si n'he posat una imatge és perquè de vídeos no paròdics no n'he trobat, així que us podeu fer una idea de la valoració que el públic en fa. 


El món dels jocs de lluita també està farcit de personatges odiosos, però un d'ells, i això ja és collita meva, és en Seth, de l'Street Fighter IV (2008, diverses plataformes). El problema d'aquest paio és que és un trampós, i no sé com vaig ser capaç de guanyar-lo fàcilment en el meu primer enfrontament contra ell, ja que no ho he pogut tornar a aconseguir en un sol intent mai més.

El cas és que guanyar-li el primer round és fàcil, però després multiplica diverses vegades les seves habilitats i no et deixa respirar. Mal ajustament de poders per part de Capcom, és evident, ja que no hi ha dubte que el que fa en Seth és donar-te peixet al principi i mostrar-se tal com és al final.


També treta de la meva experiència personal tenim l'Alpha 152, del Dead or Alive 4 (2005, Xbox 360), una enemiga final injustament superior que et pot vèncer en 3 cops i que té combos que et prenen més de mitja vida. Fúmer-li cops a ella és molt difícil i cal recórrer a trobar-ne un d'imparable per tal de vèncer-la a base de repetir-lo, cosa antiesportiva però en aquest cas necessària.


Aquí en tenim un altre, ja d'un altre gènere, que trobem al Super Mario Bros. (1985, NES) i que he patit personalment. Es tracta ni més ni menys que dels Germans Martell, o Hammer Bros., als quals per cert ja vaig dedicar una entrada. Tant pot ser que els passem sense problemes com que ens matin cada vegada que ens els trobem, a causa del seu comportament no especialment perdictible. És més difícil que els enemics finals de cada món, i a sobre no paren de sortir a la penúltima pantalla del joc, la 8-3.


Una altra que surt esmentada sovint és la Navi, una mena de fada que és una esfera de llum i que acompanya en Link a The Legend of Zelda: Ocarina of Time (1998, Nintendo 64), un joc que molts consideren el millor de la franquícia i de la història dels videojocs en general, però que tenia aquest petit defecte.

I és que la fadeta dels nassos apareixia cada dos per tres per tal de donar consells al protagonista i al principi per ensenyar-li a fer anar el comandament de la consola, però sembla que no sempre ajudava gaire i a més ho feia amb un "hey, listen!" molt molest que a Youtube parodien en diversos vídeos:



No cal que escolteu els 10 minuts del vídeo, tot i que confio que no ho haureu fet. En fi, la Navi no va tornar a sortir a cap joc de la saga, i només va tornar a ser esmentada a l'inici del The Legend of Zelda: Majora's Mask, de l'any 2000.


Un altre que aporto jo: si heu jugat mai al Sonic the Hedgehog (1991, Mega Drive), que espero que sí, o a alguna de les altres entregues de la saga, segurament ja coneixeu aquesta bola amb ulls que llança unes boles de punxes més petites. Es diu Orbinaut i és una de les moltes creacions del Dr. Robotnik (actualment Dr. Eggman), que és particularment difícil de vèncer i que val més evitar si no és que tenim la invencibilitat momentània.



D'aquest joc també n'havia parlat: és el Comic Bakery (1984, MSX) i és un dels jocs que van marcar la meva infantesa i a què encara jugo quan, de tant en tant, trec l'MSX de sota la taula, però tot i que els óssos rentadors són els únics enemics i es limiten a fer la seva feina, els odio igualment.

Em penso que avui ho deixaré aquí, i qui sap si amb el temps se me n'acudeixen uns quants més i faig una segona entrada dedicada a personatges detestables dels videojocs. Quins són els vostres?






dilluns, 2 de maig del 2011

El personatge: els Hammer Brothers

Feia moltíssim que no tocava aquesta secció, però l'entrada d'avui me l'han inspirat els recents intents de passar-me el Super Mario Bros. I és que no tenen per què protagonitzar-la els protagonistes dels jocs, sinó que també ho poden fer alguns personatges concrets i inoblidables. Els d'avui no els oblidaré, però no precisament per un bon motiu, sinó perquè em tenen fins als nassos. Són els Germans Martell o Hammer Brothers.


Aquests petits fills de sa mare, que són no sé quants germans, van fer la seva primera aparició el 1985 a l'esmentat joc d'en Mario, i tenen el seu moment de glòria a la pantalla 8-3, la penúltima i la que es considera la més difícil, d'aquest llegendari videojoc. Per tal d'il·lustrar el que estic dient poso un vídeo que inclou efectes especials que afegeixen dramatisme al tema:



No és la primera pantalla on surten, però trobar-se'n un o dos en pantalles anteriors no és excessivament problemàtic. Aquí n'hi ha un fotimer, i a més passa el següent: com que aquest joc no té continues, el meu intent de passar-me'l fent totes les pantalles el vaig donar per satisfet després d'esforçar-m'hi molt i fracassar, perquè no és una tasca gens fàcil. Per molt bé que coneguis el SMB els últims dos mons són complicadets. I, com deia, no hi ha continues. Per tant, des de llavors hi jugo fent servir les warp zones per tal de plantar-me al món 8 el més aviat possible.

Però durant el procés passa que arribes sí o sí amb el Mario petit a la pantalla 8-1 (la warp zone de la pantalla 4-2 que duu al món 8 només es pot trobar amb el Mario petit), i com que tampoc no és gens fàcil el més normal és arribar a la 8-3 en el mateix estat. Està bé, hi ha un bolet per allà, però la dificultat de la pantalla va més enllà del tema dels Germans Martell, i a més és freqüent perdre el poder que proporciona abans de trobar-te amb el primer d'ells. En resum: fer aquesta pantalla amb el poder de llançar boles de foc marca moltíssim la diferència. I arribar-hi a través de les warp zones fa impossible aquesta fita.



Que bufó... hi és en versió peluix i tot... Doncs no! De bufó, res. És un malparit. Ell i tots els seus germans. Perquè els enemics del Super Mario Bros. i en general de tots els Super Mario són relativament fàcils de vèncer. Sovint és facilíssim el senzill fet d'ignorar-los i continuar endavant. Però aquests, no. Són indiscutiblement els més complicats de vèncer de tot el SMB, comptant-hi també els enemics finals, que a sobre també es poden guanyar saltant-los per sobre i tocant la destral que fa caure el pont.

A partir del Super Mario Bros. 3 (i en aquest ens els trobem al mapa) van tornar a aparèixer en diversos jocs de la franquícia, però se'ls sumarien versions encara més difícils: hi havia els Boomerang Bros. (SMB 3, New Super Mario Bros. per a la DS i la Wii i Super Mario Galaxy 2), els Amazing Flyin' Hammer Bros. (Super Mario World), els Ice Bros. (al New Super Mario Bros. Wii), els Fire Bros. (al SMB 3 i al New Super Mario Bros., tant per a la DS com per a la Wii) o els Sledge Bros. (als mateixos jocs que els Fire Bros.). Curiosament, als New Super Mario Bros. es diuen Sumo Bros., però ja existien uns Sumo Bros. al Super Mario World, que eren diferents i llançaven llamps. De fet, els Hammer Bros. normals no sortien al joc de la Super Nintendo.



Aquí vèiem un dels Amazing Flyin' Hammer Bros. Calia complicar uns enemics prou difícils per si mateixos? Es veu que sí. I espereu, perquè l'altre dia vaig parlar de l'autèntic Super Mario Bros. 2, el que aquí ens va arribar com a Super Mario Bros.: The Lost Levels, i vaig dir que era un dels jocs més difícils que hi ha. La intenció de Nintendo era fer un Super Mario Bros. més difícil per a aquells que ja no el consideraven un repte, i sí, els Hammer Bros. hi tornen a aparèixer, i aquesta vegada amb més freqüència. Només per això ja em crec que és un joc tan complicat com diuen.



Aquí els tenim al Mario Strikers Charged Football, de la Wii, com a mostra de les moltes altres aparicions en què els podem veure, ja fora dels jocs de plataformes, i és que malparits o no formen part de l'Univers Mario i els anem veient en tota mena de títols protagonitzats per en Mario i companyia, i també a les sèries d'animació que hi ha sobre aquest univers. De vegades ens ajuden o són simples espectadors o assistents, i els veiem per exemple al Super Smash Bros. Brawl (on són assistents, mentre que als dos primers Smash Bros. només hi sortien de fons), o al Mario Kart Wii, i en general als Mario Party, als Paper Mario, en els d'esports o en els RPG. Es mereix una menció especial la seva important presència al plataformes de la Nintendo DS Super Princess Peach, on són molt freqüents i presenten noves variants: els Calm Hammer Bros. i els Calm Amazing Flyin' Bros., que són com els que no tenen el "calm" al nom però que dormen i si no els fas res et deixen en pau. Igual que els Hammer Bros. normals, tenen com a líder l'Army Hammer Bro, que seria la tercera nova espècie que presenta aquest joc.

El problema d'aquests personatges, almenys en el cas que conec millor, que és el dels Hammer Bros. en la seva versió més pura, la protagonista d'avui, és que són difícils de preveure. No tenen un comportament totalment automàtic, i els martells que llancen poden arribar a omplir la pantalla. Evidentment, si et toquen et maten, i si els saltes al damunt i estan preparant un martell també has begut oli. En fi, un autèntic maldecap. Precisament el fet que no siguin considerats enemics de final de pantalla o de joc és el que els fa tan perillosos, perquè es repeteixen i et poden fer consumir un munt de vides, cosa especialment greu al primer Super Mario Bros., on com he dit abans no hi ha continues.

 




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...