Reflexions: 1992, l'any que em vaig enamorar dels videojocs

No pretenc que aquest títol sigui clickbait en fer-lo tan abstracte com espero que atractiu, o potser sí, i que el nombre de visites s'acosti, per una vegada i sense que siguin bots estrangers, a les tres xifres. Però la veritat és que l'altre dia reflexionava sobre la meva història amb els videojocs i em vaig adonar que, tot i que hi ha hagut moments de la meva vida que han marcat un abans i un després en matèria de videojocs, hi va haver un punt d'inflexió molt important l'any que esmento al títol.

Perquè va ser llavors que vaig tenir per primer cop experiències amb jocs i consoles que em van fer passar de l'afició que tenia a casa amb l'ordinador durant la meva infantesa més tendra a la clara preferència pels videojocs com a mitjà d'oci, fregant l'obsessió, que es va gestar una mica abans de la meva adolescència i que, malgrat una malaurada i malbaratada pausa en arribar a la majoria d'edat i la primera parella, va revifar a la vintena ben entrada i encara ara, dues dècades després, amb els 44 anys fets, m'ocupa bona part dels pensaments.

Per ser precisos, en realitat estaríem parlant de quan jo feia quart d'EGB, així que segons en quin trimestre passés el primer que relataré potser va ser tècnicament encara l'any 1991, però com que no tenim manera de comprovar-ho perquè no està registrat enlloc, suposarem que va succeir passat el Nadal, quan ja feia més bon temps. 

I va passar que vaig anar a casa d'un amic per primer cop a la vida. Sí, em consta que amb nou o deu anys anava una mica tard, però coses de pares... El cas és que vaig anar a casa del meu amic Frederic, que com que ho havíem planificat amb antelació m'havia estat parlant de la seva consola i del Super Mario Bros., a mi, que venia de gaudir -i sempre ho agrairé- d'un MSX i un catàleg meravellós, però que no tenia experiència amb cap altra màquina que permetés jugar a videojocs ni sabia de la seva existència. Altres persones us diran que coneixien diversos microordinadors o que tenien la Master System des dels sis anys, però és la seva història, no la meva. I el que em vaig trobar va ser el que veieu a la imatge amb què comença l'article.   

És una anècdota que he explicat diverses vegades quan l'ocasió ha estat adequada, però el cas és que va ser llavors que vaig veure per primer cop, en moviment, aquells dibuixos que m'havia estat fent en Frederic per fer-me salivar, tot i que també em van fer salivar els Conguitos que vaig provar per primer cop en aquell moment i que encara ara, 34 anys després, em transporten a aquella tarda en el que es coneix com a record proustià. Recordo també que estàvem asseguts al peu del llit dels seus pares, on la clònica de la NES de la foto -que jo llavors no sabia que fos clònica de res- estava connectada a un televisor en una tauleta, em penso, i on vam jugar també al Mario Bros.

Aquell és un record molt especial per a mi, i va suposar el meu primer contacte amb les consoles de 8 bits, que després aniria coneixent més a través de les Hobby Consolas que em vaig anar comprant i que em mostraven títols, personatges i consoles que existien en una indústria que fins feia poc em pensava que es reduïa al que jo tenia a casa. Per tant, aquell 1992 estava sent ja cabdal en la meva història com a videojugador, de moment amb l'entrada a l'univers Nintendo, al qual encara no posava nom, i amb el descobriment d'un munt de possibilitats a través de les pàgines de les revistes. 

A partir d'aquell moment, per molt que m'estimés el meu MSX i encara hi jugués quan els meus pares em deixaven, que solia ser una estoneta els caps de setmana i si havia estat bon minyó, vaig començar a voler més, a voler entrar en aquella part dels videojocs que eren les consoles, i com que m'havia enamorat del que havia vist en aquella NASA, el primer objectiu va ser tenir-ne una. En algun moment vaig saber, gràcies a les revistes, que la màquina autèntica era el que llavors anomenàvem "la Nintendo", i vaig començar a demanar-la, però era cara i després de tantejar els avis per saber si en aniversaris i sants col·laborarien en l'ampliació de la meva videoteca, vaig veure que era difícil convèncer-los quan ens movíem entre 8.000 i 9.000 pessetes per cartutx. 

I el petit Moroboshi era pragmàtic, i un altre company m'havia començar a parlar i també fer dibuixets d'una cosa meravellosa que es deia Game Boy, i que anava molt més enllà del més semblant que havia vist jo fins llavors, que era la Game & Watch del Donkey Kong II. Ironies de la vida, actualment són més cares les Game & Watch que les Game Boy. El que no era tan car eren els jocs, que vorejaven les 5.000 pessetes, i ja veia que així tindria la possibilitat de tenir-ne molts.
 

I els meus pares, com ara entenc millor que llavors, eren reticents a comprar-me qualsevol màquina de videojocs, si ja tenia l'MSX. En realitat, hi tenia (i hi tinc) molts jocs i encara ara són perfectament jugables, però la canalla vol la novetat, vol més, i allò que veu que els altres tenen ho desitja. Així que vaig estar donant-los la tabarra i finalment se'm van plantejar dues opcions: una NASA amb molts jocs en memòria, però que pel preu que tenia em van dir que no rebria més jocs -recordem que llegeix els oficials de la NES, també-, o una Game Boy, que suposo que els va fer més gràcia amb el meu argument que era "com l'ordinador però portàtil". I va caure una Game Boy per 14.990 pessetes, amb el Tetris. 

Aquella meravella tecnològica va ser, doncs, la meva primera consola, encara que no podré evitar associar-la per sempre a un fet tràgic, i és que la vam comprar junts amb la idea de guardar-la fins que arribés el meu sant -a casa fèiem els sants com si fossin aniversaris, en qüestions de regals-, però me la van avançar uns dies per distreure'm de la sobtada mort de la meva àvia paterna, la primera defunció propera que vam patir a la família. Així doncs, també en temes personals 1992 va ser un punt d'inflexió, en aquest cas negatiu.

Una mica abans que això passés, precisament al bar de sota de casa dels meus avis, i des del carrer, vaig veure una cosa que em va deixar bocabadat, com també he explicat moltes vegades. Un joc de lluita amb uns gràfics i uns personatges al·lucinants (un d'ells portava la roba d'en Goku i feia el kame hame ha i tot!), i uns escenaris bells i amb elements destructibles, que es deia Street Fighter II. 

No vaig ser un nen d'anar a les recreatives, tampoc era un món que tingués gaire present, i de tota manera m'estimava més guardar-me les monedes de cent pessetes que em donaven per comprar-me coses que no pas "perdre-les" en experiències massa curtes per culpa de la meva manca d'habilitats, però alguna rara vegada sí que vaig fer-hi alguna partida en càmpings i llocs així. Jugar-hi seriosament, però, és quelcom que trigaria en fer, a la Super Nintendo d'un amic, encara que això ja pertany a 1993 ben entrat i queda fora del tema d'aquesta entrada. 

En qualsevol cas, 1992 va ser l'any que vaig conèixer aquest joc llegendari i em va impactar enormement, tot ensenyant-me el que els videojocs eren capaços de fer, a mi, que venia del Yie Ar Kung-fu com a cosa més semblant que havia vist. 

Es dona la circumstància que, si no ho recordo malament, el dia que vam anar a comprar la Game Boy en una d'aquelles llegendàries botigues del port de Barcelona, on s'aconseguien preus que no es veien enlloc més -també perquè de vegades els jocs eren d'importació en comptes de PAL, i per alguna raó llavors encara no eren més cars pel fet de venir de fora-, vaig descobrir, exposada, una nova consola, la Super Nintendo, amb un Super Mario World que cíclicament s'anava posant en attract mode o mode demostració.

Vaig al·lucinar, era la primera vegada que veia una consola de 16 bits, però també vaig al·lucinar amb el preu: era una primera remesa, suposo, i valia prop de 45.000 pessetes, i el meu instint em deia que si ja m'havia costat convèncer els pares perquè em compressin una màquina de 15.000, valia més que no mostrés cap dubte o em quedaria sense res.

Explico això perquè aquell any també va ser l'any en què vaig descobrir la 16 bits de Nintendo, però tot i que va ser la consola que va tenir en exclusiva temporal el meu adorat Street Fighter II, i així hi vaig jugar més endavant, com he dit abans, quan havia passat un temps prudencial des de l'arribada a casa meva de la Game Boy, a la qual vaig dedicar i encara dedicaria moltíssimes hores per la versatilitat que m'aportava, la consola que vaig demanar a continuació, sense que la Super Nintendo deixés d'agradar-me, va ser una Mega Drive. 

El culpable va ser aquest Sonic the Hedgehog que, si bé el 1992 ja feia temps que era a les botigues, jo només coneixia de fotos a les revistes, com tants altres jocs de la Mega Drive i la pròpia 16 bits de Sega. La relació que té això amb 1992 és més tangencial: uns tiets meus es van comprar una segona residència al desembre de 1992, i quan vam començar a anar-hi un cosí meu més gran hi portava la seva Mega Drive, que jo no li havia vist a casa, i va ser llavors quan vaig veure la mascota de la companyia movent-se de debò i a partir de llavors el meu objectiu va ser, com a consola de sobretaula, aquella elegant màquina negra. Però això no va passar fins al 1994.

Diguem, doncs, que de la mateixa manera que podria ser que hagués descobert el Super Mario Bros. a finals de 1991 -encara que estic força convençut que va ser el 1992-, podem fer una mica els ulls grossos i ficar amb calçador l'impacte de la Mega Drive en mi dins l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, si bé en aquest cas estic seguríssim que va ser ja el 1993. Un any, per cert, en què vaig començar a relacionar-me més amb el que encara ara és el meu millor amic, en Christian, que em va ensenyar finalment una NES autèntica, a més d'una Master System II i una Atari 2600 del seu pare, sistemes tots tres que molts anys després em va acabar regalant quan ja no els feia servir. I va ser l'any, també, en què va entrar a la classe un company nou, en Jordi, que tenia a casa seva un temple del videojoc envejat per tots les nanos que jugàvem amb maquinetes, amb moltes consoles i moltíssims jocs, cosa inusual als onze anys, i on vaig provar, ara sí, com deia abans, l'Street Fighter II de la SNES i molts altres jocs del Cervell de la Bèstia.

Sigui com sigui, tornant a 1992, aquell any del meu desè aniversari van tenir lloc com a mínim els esdeveniments que he relatat als paràgrafs d'abans de parlar de la Mega Drive, i em van orientar d'una determinada manera pel que fa a aficions en general, i videojocs en particular, perquè va ser com obrir una porta a un món immens i tremendament atractiu del qual jo només coneixia, fins a aquell moment, una petitíssima part. I aquí em teniu, parlant de videojocs setmanalment des de fa 17 anys, en part per culpa de les coses que van passar en fa 34.