Visionats: Tetris

Fa uns quants mesos vaig saber que els usuaris de la Playstation 5 teníem una promoció disponible que ens permetia gaudir d'una subscripció gratuïta de prova de la plataforma d'streaming Apple TV durant 6 mesos, i la vaig activar poc després que s'hi estrenés una pel·lícula que tenia moltes ganes de veure.

La vida m'acostuma a atacar amb mil distraccions i van passar els 6 mesos sense que mirés el film, i ha hagut de ser en un altre període de prova d'una altra promoció que, per fi, l'he vist, i en vull fer aquí la crítica perquè és una pel·lícula sobre un videojoc, i no un qualsevol, precisament.

 

Tetris és un film que es va anunciar fa uns anys i que personalment no em cridava gaire l'atenció, com a concepte, perquè em pensava que aniria sobre fitxes caient del cel, com a Pixels, però la cosa no va anar així o, com a mínim, no ha estat aquest, el resultat final que es pot veure des de març d'aquest 2023.

 

Es tracta d'un biopic dirigit per Jon S. Baird i protagonitzat per Taron Egerton (Canta!, Rocketman, la saga Kingsman...) sobre la rocambolesca batalla pels drets d'un dels videojocs més coneguts, populars i revolucionaris de tots els temps, un tema sobre el qual ja havia llegit al còmic Tetris: The Games People Play, però que també ha estat la base per a aquest aplaudit film.

El seu protagonista és en Henk Rogers, un dissenyador i editor de videojocs que viu al Japó, on ha format una família, i que un bon dia descobreix un meravellós i addictiu joc a la llegendària fira Consumer Electronics Show (CES) de Las Vegas, que veu com una gran oportunitat de negoci i desitja fer-se amb els seus drets... però descobreix que la cosa no serà tan fàcil.

Resulta que el seu creador és el programador soviètic Aleksei Pàjitnov (Nikita Yefremov), que el va dissenyar en el seu temps lliure però que en el sistema comunista en què viu no pot percebre'n rèdits econòmics, ni li passa pel cap. Els drets del joc, el Tetris, però, són un autèntic merder perquè els té un tal Robert Stein (Toby Jones), que al seu torn els ha cedit a canvi de royalties a la companyia Mirrorsoft. 

No ens entretindrem ara a parlar de tecnicismes, però el cas és que la pel·lícula narra la lluita del protagonista per obtenir els drets del joc de manera neta, legal, sense equívocs, especialment quan veu una oportunitat d'or amb l'imminent llançament de la nova portàtil de Nintendo, la Game Boy, que obre un buit legal interessantíssim, i com ha de batallar amb les autoritats moscovites perquè es produeixi un acord complicat atesos els tripijocs dels candidats, les vaguetats dels contractes i el "petit detall" de la naturalesa complexa d'una negociació comercial entre capitalistes i comunistes.

Un tema apassionant si ens interessen els videojocs, com és el nostre cas, el meu i el de qui llegeixi això, i trobo que funciona molt bé al còmic esmentat més amunt, molt didàctic, i també encaixaria perfectament en forma de documental, però això és una pel·lícula dramàtica i calia posar-hi collita pròpia per apel·lar a una audiència més àmplia, que també gaudirà amb la història del naixement de l'amistat entre dos homes que van col·laborar per fer arribar el joc al món i anar-lo millorant.

És per això que a Tetris hi ha fets reals, però dramatitzats per resultar més atractius per al format, frases lapidàries, situacions d'últim minut i fins i tot moments que ja podem suposar que són cops d'efecte o directament falsos, com ara cops de puny, espionatge, corrupció i fins i tot una sonada persecució motoritzada que tenen la seva raó de ser en no permetre que el film resulti avorrit per al públic general. 

No passa res, fins i tot els protagonistes reals d'aquelles difícils negociacions van entendre que havia arribat un moment en què la pel·lícula adquiria vida pròpia, i no els va semblar malament. La cinta, a més, és una producció de la pròpia Apple TV però té uns estàndards cinematogràfics notables, bones interpretacions i un ús més aviat realista dels diferents idiomes que hi apareixen. Com a detall que particularment no m'agrada gaire, però, tenim algun efecte "pixelat" que sembla forçat per recordar-nos que és una història sobre un videojoc.

Sigui com sigui, es tracta d'un relat d'allò més interessant i, si som amants dels videojocs no ens l'hem de perdre. 

 

L'ovella negra: Tetris Worlds

Que el Tetris és un dels videojocs més importants i revolucionaris de la història no és cap secret, no ho descobreixo jo ara ni és el primer cop que ho dic. Ja n'havia parlat en una entrada de fa uns quants anys, i suposo que tenim clar que és un joc com a mínim conegut -no necessàriament jugat- per gairebé tothom, sigui aficionat als videojocs o no. 

De fet, no és un videojoc, sinó una saga amb múltiples entregues, variants i també còpies descarades o clons -i té tantes coses d'aquestes que fins i tot ho reconeixen els Rècords Guinness-, i que tot i ser conscients d'això parlem de "el Tetris", de la mateixa manera que sovint diem "el Mario", és una mostra de la importància i la influència cultural de la proposta del senyor Pazhitnov. Ara bé, aquesta secció és sobre les ovelles negres de les famílies videojoquístiques, i la del Tetris també en té.

Per tal de trobar-la he fet el que acostumo a fer en aquesta secció: buscar quines eren els entregues més mal puntuades de tota la franquícia. I en fer-ho així -per sort o per desgràcia no puc parlar per experiència personal i ho he de fer d'aquesta manera- he estat a punt de cometre un error i parlar del Tetris Ultimate, un joc de 2014 que va rebre puntuacions força dolentes en Xbox One i PlayStation 4, però que resulta que sí que va agradar en Nintendo 3DS i sobretot PS Vita.

No, l'ovella negra de la família Tetris sembla que és el Tetris Worlds, un videojoc que va sortir el 2001 per a Gameboy Advance i ordinador.



Aquí el vèiem en Gameboy Advance, que no és precisament la versió que posarem com a exemple d'un Tetris fallit, però que tampoc no va obtenir notes espectaculars. On sí que va fallar més clarament, amb diferències d'opinió però majoritàriament essent considerat un títol dolent, va ser en les versions que van venir un any després, el 2002:



Aquest era el de la Gamecube, el de pitjor puntuació segons GameRankings, però tampoc no se'n van sortir gaire millor el de la PlayStation 2 ni el de la Xbox, que per cert el 2003 tindria una versió millorada amb la possibilitat de jugar en línia. En d'altres portals especialitzats el pitjor és el de la PS2, o el de la Xbox, depèn.

Quin va ser, doncs, el problema? Qualsevol joc nou de la saga ha de competir amb l'allargadíssima ombra del clàssic, i amb algunes versions domèstiques que van agradar especialment -pensem sobretot en el Tetris de la Gameboy, probablement el millor-, per tant tot és qüestió d'innovar en les poques coses en què es pot innovar partint d'aquesta fórmula, i fer-ho bé.

Els gràfics i la música són elements purament decoratius, en aquest cas, i al Tetris Worlds sembla que no es van fer malament del tot. També van ser un encert les noves modalitats, afegides a la clàssica. La principal queixa a les poques anàlisis que se'n troben és, però, que no aporta gran cosa, que no ens encoratja a fer que la partida duri hores -sembla que totes les modalitats tenen un màxim de 15 nivells- i, sobretot, que la possibilitat de moure les fitxes ("tetriminos", en diuen també) indefinidament quan han tocat el terra (efecte conegut com a "Easy Spin" o "Infinity") contraresta la gràcia de la dificultat creixent, allò que des de sempre havia obligat els jugadors del Tetris a posar a prova la seva agilitat mental.



Certament és un canvi majúscul i rebaixa moltíssim la dificultat del joc, i va enfurismar diversos analistes, però curiosament també s'ha vist en d'altres entregues de la franquícia, per exemple al Tetris DS, que es considera una de les millors versions que s'han fet. Ara bé, és cert que allà no passava d'una manera tan exagerada: no es podia fer servir, per exemple, contra altres jugadors. En altres títols aquest efecte s'ha mantingut, però recompensant de diverses maneres l'opció de no dur-ho a terme. Per cert, dues de les versions més criticades, la de la Xbox i la de la Gamecube, irònicament són les que permeten desactivar-ho.

De vegades les ovelles negres dels videojocs són títols terribles que taquen el nom d'una franquícia, mentre que en d'altres es tracta de jocs senzillament mediocres, d'aprovat pelat o bé baix, i en una saga tan estimada i important com la dels Tetris no es perdonen els errors, però tampoc la mediocritat. El Tetris Worlds, pel que sembla, no és dolent del tot, però no es mereix ser considerat -ni de bon tros- un dels millors, i en aquesta saga el pòdium és bastant petit.