Fa poc que m'he comprat la Xbox One, però com sempre que em compro una nova consola tinc la ferma intenció de no abandonar les altres. La intenció no sempre s'acaba fent realitat, i de fet el més habitual en qüestió de videojocs és que hi hagi consoles que, efectivament, gairebé no torno a tocar mai quan n'arriben de noves.
Però la Xbox 360 és especial, és la consola per a la qual tinc més jocs i podria dir que la que més temps he fet servir en tota la meva vida, de manera que crec que en aquest cas hi ha esperança. Encara que sigui obligant-me a acabar aquells jocs que tinc començats, molts d'ells amb dues o tres partides fetes a tot estirar, alguns fins i tot amb una.
No m'allargo més: com que és una consola tan especial per a mi, avui el que faré és repassar quins són els meus preferits entre els videojocs que tinc del seu catàleg, en una secció que té molt poques entrades perquè, en realitat, tinc molt poques de les meves consoles ben explotades, i encara que sempre hi ha jocs que no he provat i que potser en el futur em deixaran meravellat, puc dir que em penso que els de la segona consola de Microsoft serien aquests 5, límit que ja em vaig imposar per a anteriors entrades de la secció i que en aquest cas, precisament perquè hi he jugat tant, em costa molt reduir a aquest nombre tan petit.
No els poso pas per ordre, però el primer que em passa pel cap és el Grand Theft Auto V (2013), que arribava uns anys després del IV, que ja m'havia agradat moltíssim, però aquest anava més enllà i oferia més i millor.
Per no posar dos jocs de la mateixa saga en aquest llistat tan curt he hagut de deixar fora dels 5, amb molta recança, el Grand Theft Auto IV, que també em va deixar bocabadat, però és que la cinquena entrega numerada era més gran en tot: mapa, gràfics i la innovadora proposta de controlar tres personatges en una història més cinematogràfica que mai.
Em passa una cosa molt similar amb el Batman: Arkham City (2011), la segona part de l'aclamada saga de Rocksteady, perquè l'Arkham: Asylum m'havia semblat -i coincidia amb l'opinió majoritària- el millor videojoc que s'havia fet mai sobre en Batman i potser fins i tot sobre els superherois en general. Però l'Arkham City encara em va agradar més.
I pels mateixos motius: agafava tot allò que havia funcionat a la primera part i ho millorava, ampliant pel camí el mapa, millorant els gràfics i permetent controlar altres personatges, aquí de manera més limitada i temporal. No he arribat a tenir (encara) el tercer joc, l'Arkham: Origins, però és preqüela i no va agradar tant (val a dir que el llistó estava massa alt). El final de la història, però, el veuré al Batman: Arkham Knight a la Xbox One.
Canviem totalment de gènere i estil per veure el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo-Kazooie (2010), un "clon" dels Mario Kart amb títol diferent per a la Xbox 360 perquè era l'única versió on sortien en Banjo i en Kazooie que, a diferència dels altres videojocs de velocitat humorística, s'acostava moltíssim a l'experiència de la proposta de Nintendo i, abans que sortís el Mario Kart 8 de la Wii U, era el millor que hi havia en aquest sentit en alta definició.
Autèntica sensació de velocitat, tensió a les curses, moments divertits, objectes genials, música canyera, gràfics d'alt nivell i un gran autohomenatge de Sega, amb personatges més o menys coneguts i convidats especials, a més de moltes picades d'ullet als fans de la companyia, feien que el joc fos rodó. La segona part, Sonic & All-Stars Racing Transformed, també és excel·lent, però no aporta gaires coses noves, i per tant en aquest cas em quedo amb el primer dels dos.
Notareu que jo també sóc fan de la companyia perquè un altre autohomenatge que es va fer va ser aquest Sonic Generations (2011), que proposava passar per noves versions de les pantalles més emblemàtiques de la història d'en Sonic amb l'encert de fer-ho un cop en forma d'scroll lateral en 2D i un altre amb mons més oberts en 3D, tant si la pantalla en qüestió pertanyia originalment a un joc d'un estil com de l'altre.
El tràiler ja fa venir salivera, però com que a aquesta saga no li'n perdonen ni una des que va entrar en decadència en el moment que Sega va deixar de fabricar consoles i va començar a fer el seus jocs per a les màquines de l'antiga competència i els resultats, amb algunes excepcions, reflectien deixadesa, encara hi va haver fans que el van rebre amb fredor.
Per a mi és un joc boníssim, una meravella d'homenatge a la mascota de la companyia amb un plantejament magníficament pensat i executat, i per això es mereix ser aquí. I no repeteix saga respecte l'últim joc que he destacat, perquè ni tan sols comparteixen gènere.
Dels meus preferits aquest és el més recent que he adquirit. El Tomb Raider de 2013, un reinici de la franquícia, ha fet tornar la Lara Croft al lloc que es mereix, dessexualitzant-la i presentant una aventura trepidant i que es beneficia d'aquell moment en què, quan els programadors ja coneixen bé una consola després de molts anys al mercat, li saben treure tot el suc.
La campanya té una durada adequada, tot i que lluny de les històries d'un mínim de 60 hores que sembla que siguin les úniques que aproven els jugadors actuals, i en acabar podem dedicar-nos a completar tasques opcionals que ens permeten tornar pels escenaris coneguts. Jo no ho he fet, volia dedicar-me a d'altres videojocs, però amb la primera passada completa ja n'he tingut prou per enamorar-em del joc i ja friso per tenir la segona part, Rise of the Tomb Raider, a la Xbox One. També està disponible per a la Xbox 360, diuen que, aquest cop sí, duent la consola als seus límits, però com que ja tinc la One faré el salt a la nova generació.
Aquests han estat, doncs, els meus 5 videojocs preferits de la Xbox 360. M'ha costat triar-los, o més ben dit m'ha costat deixar-ne alguns fora, però com que ho he hagut de fer aprofito per esmentar títols com el Red Dead Redemption, el Rayman Origins, l'Injustice: Gods Among Us, el Ninja Gaiden II, el Bayonetta o els dos Soul Calibur (IV i V).
No m'allargo més: com que és una consola tan especial per a mi, avui el que faré és repassar quins són els meus preferits entre els videojocs que tinc del seu catàleg, en una secció que té molt poques entrades perquè, en realitat, tinc molt poques de les meves consoles ben explotades, i encara que sempre hi ha jocs que no he provat i que potser en el futur em deixaran meravellat, puc dir que em penso que els de la segona consola de Microsoft serien aquests 5, límit que ja em vaig imposar per a anteriors entrades de la secció i que en aquest cas, precisament perquè hi he jugat tant, em costa molt reduir a aquest nombre tan petit.
No els poso pas per ordre, però el primer que em passa pel cap és el Grand Theft Auto V (2013), que arribava uns anys després del IV, que ja m'havia agradat moltíssim, però aquest anava més enllà i oferia més i millor.
Per no posar dos jocs de la mateixa saga en aquest llistat tan curt he hagut de deixar fora dels 5, amb molta recança, el Grand Theft Auto IV, que també em va deixar bocabadat, però és que la cinquena entrega numerada era més gran en tot: mapa, gràfics i la innovadora proposta de controlar tres personatges en una història més cinematogràfica que mai.
Em passa una cosa molt similar amb el Batman: Arkham City (2011), la segona part de l'aclamada saga de Rocksteady, perquè l'Arkham: Asylum m'havia semblat -i coincidia amb l'opinió majoritària- el millor videojoc que s'havia fet mai sobre en Batman i potser fins i tot sobre els superherois en general. Però l'Arkham City encara em va agradar més.
I pels mateixos motius: agafava tot allò que havia funcionat a la primera part i ho millorava, ampliant pel camí el mapa, millorant els gràfics i permetent controlar altres personatges, aquí de manera més limitada i temporal. No he arribat a tenir (encara) el tercer joc, l'Arkham: Origins, però és preqüela i no va agradar tant (val a dir que el llistó estava massa alt). El final de la història, però, el veuré al Batman: Arkham Knight a la Xbox One.
Canviem totalment de gènere i estil per veure el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjo-Kazooie (2010), un "clon" dels Mario Kart amb títol diferent per a la Xbox 360 perquè era l'única versió on sortien en Banjo i en Kazooie que, a diferència dels altres videojocs de velocitat humorística, s'acostava moltíssim a l'experiència de la proposta de Nintendo i, abans que sortís el Mario Kart 8 de la Wii U, era el millor que hi havia en aquest sentit en alta definició.
Autèntica sensació de velocitat, tensió a les curses, moments divertits, objectes genials, música canyera, gràfics d'alt nivell i un gran autohomenatge de Sega, amb personatges més o menys coneguts i convidats especials, a més de moltes picades d'ullet als fans de la companyia, feien que el joc fos rodó. La segona part, Sonic & All-Stars Racing Transformed, també és excel·lent, però no aporta gaires coses noves, i per tant en aquest cas em quedo amb el primer dels dos.
Notareu que jo també sóc fan de la companyia perquè un altre autohomenatge que es va fer va ser aquest Sonic Generations (2011), que proposava passar per noves versions de les pantalles més emblemàtiques de la història d'en Sonic amb l'encert de fer-ho un cop en forma d'scroll lateral en 2D i un altre amb mons més oberts en 3D, tant si la pantalla en qüestió pertanyia originalment a un joc d'un estil com de l'altre.
El tràiler ja fa venir salivera, però com que a aquesta saga no li'n perdonen ni una des que va entrar en decadència en el moment que Sega va deixar de fabricar consoles i va començar a fer el seus jocs per a les màquines de l'antiga competència i els resultats, amb algunes excepcions, reflectien deixadesa, encara hi va haver fans que el van rebre amb fredor.
Per a mi és un joc boníssim, una meravella d'homenatge a la mascota de la companyia amb un plantejament magníficament pensat i executat, i per això es mereix ser aquí. I no repeteix saga respecte l'últim joc que he destacat, perquè ni tan sols comparteixen gènere.
Dels meus preferits aquest és el més recent que he adquirit. El Tomb Raider de 2013, un reinici de la franquícia, ha fet tornar la Lara Croft al lloc que es mereix, dessexualitzant-la i presentant una aventura trepidant i que es beneficia d'aquell moment en què, quan els programadors ja coneixen bé una consola després de molts anys al mercat, li saben treure tot el suc.
La campanya té una durada adequada, tot i que lluny de les històries d'un mínim de 60 hores que sembla que siguin les úniques que aproven els jugadors actuals, i en acabar podem dedicar-nos a completar tasques opcionals que ens permeten tornar pels escenaris coneguts. Jo no ho he fet, volia dedicar-me a d'altres videojocs, però amb la primera passada completa ja n'he tingut prou per enamorar-em del joc i ja friso per tenir la segona part, Rise of the Tomb Raider, a la Xbox One. També està disponible per a la Xbox 360, diuen que, aquest cop sí, duent la consola als seus límits, però com que ja tinc la One faré el salt a la nova generació.
Aquests han estat, doncs, els meus 5 videojocs preferits de la Xbox 360. M'ha costat triar-los, o més ben dit m'ha costat deixar-ne alguns fora, però com que ho he hagut de fer aprofito per esmentar títols com el Red Dead Redemption, el Rayman Origins, l'Injustice: Gods Among Us, el Ninja Gaiden II, el Bayonetta o els dos Soul Calibur (IV i V).
