El personatge: Karnov

Hi ha personatges de videojocs que són coneguts per tothom, encara que siguin secundaris i no els dugui ningú tatuats a la pell, i també n'hi ha que no tenen, ni de bon tros, la mateixa importància que un secundari d'un videojoc o una saga d'èxit, però que per alguna raó tenen un cert carisma i, com a tals, es mereixen una entrada en aquesta secció.

En el cas d'avui parlem d'un personatge que dubto que hagi tingut la transcendència que la seva companyia esperava en fer-lo aparèixer en diversos videojocs d'una manera o una altra, però Data East com a mínim se l'estimava fins al punt d'intentar que el veiéssim aquí i allà. 

És en Karnov, de nom sencer Jinborov Karnovski, un forçut d'aquells dels circs antics, amb el cap enfonsat en un coll curt i musculat com la resta del cos i un bigoti Fu Manchu, que representa que ve d'alguna república centreasiàtica pertanyent a la URSS -almenys a l'època de la seva primera aparició- i que va protagonitzar un videojoc, però va aparèixer en diverses formes, algunes jugables i altres no, en uns quants títols de l'esmentada mítica companyia desenvolupadora.

Al vídeo veiem la seva primera aparició en moviment, el títol arcade Karnov, de 1987. Es tracta d'un plataformes d'acció en què controlem el personatge que dona nom al joc en diversos escenaris en què ha de fer front a tota mena d'enemics gràcies als projectils de foc que dispara amb la boca, i que es poden anar millorant amb uns ítems que trobem, tot plegat amb l'objectiu de trobar un tresor.

A partir de finals d'any i durant el següent, el Karnov sortia per a la NES, però també el Commodore 64, l'Spectrum, l'Amstrad CPC, el PC i el Mac. Malgrat l'èxit del joc, sobretot a les recreatives, no va tenir una continuació, però, com deia al principi de l'entrada, el seu protagonista es va convertir en una mena de mascota de Data East, que el va fer servir en més videojocs.

Per exemple el mateix 1987, al Garyo Retsuden, un shooter vertical (però no de naus) en què el veiem aparèixer repetidament com a enemic comú, a partir del minut i escaig del vídeo. 

El 1988 apareixia com a enemic final de la primera pantalla del Bad Dudes vs. DragonNinja, un beat'em up del que vaig parlar aquí i en què després el veiem tornar en algun altre color:

Aquí és on l'he conegut jo, en jugar a aquest joc tant en versió arcade com en el seu port de NES, i ha refinat la tècnica del foc, que ara dispara en una flama ben llarga. 

El 1989 sortia un pòster seu a l'Sly Spy, un altre joc de Data East amb profusió de referències a la pròpia companyia.

Un any més tard, al Trio the Punch: Never Forget Me... el veiem també fer una aparició estel·lar. Bé, diverses. I no sé si estel·lars, però sí ben curioses:

El veiem com a enemic comú, però de diverses mides, també com a estàtua... L'havien de ficar com fos en aquest joc estranyíssim (i que quan escric això encara espero que es llanci en Switch, com es va anunciar fa tant de temps), i es van quedar a gust.

Un dels títols més populars de Data East, que ara veurem, també el té com a convidat: 

Sí, és el Tumblepop, el plataformes de 1991 de pantalla fixa que encara ara és recordat amb tant d'afecte, i que també conté cameos d'altres jocs de la companyia, com Atomic Runner Chelnov o Caveman Ninja (també conegut com a Joe & Mac). 

Un gènere que li faltava era el de la lluita 1 contra 1, i hi va debutar com a enemic final del Fighter's History, famós joc de 1993 (a la SNES el 1994) que es considera una còpia descarada de l'Street Fighter II però que no està gens malament. El joc originaria una trilogia, completada amb el Karnov's Revenge (Neo Geo, 1994; Saturn, 1997; Zeebo, 2010) i el Fighter's History: Mizoguchi Kiki Ippatsu!! (Super Famicom, 1995), però a la primera part només el podem controlar amb un truc.

El 1994 sortia el Joe & Mac Returns, que lluny de ser una seqüela de plataformes convencionals per a una nova aventura dels germans cavernícoles (això passaria al Joe & Mac 2 de la SNES), era un títol amb una jugabilitat estil Tumblepop, i aquí en Karnov s'hi tornaria a presentar, en escenes com la que veiem a la captura de dalt. 

També de 1994, veieu aquest senyor calb i amb bigoti de manillar (sembla que s'ha deixat créixer el pèl també sota el nas) amb una K a la samarreta? Doncs bé, això és un cameo d'en Karnov. Al capdavall, és l'Street Hoop, joc de bàsquet 3 contra 3 per a la Neo Geo i desenvolupat per... exacte, Data East.

Com hem pogut veure, en Karnov és un personatge estimat per Data East, però com que la companyia ja no existeix, per tornar-lo a veure haurem d'esperar que algú altre en ressusciti alguna IP o considerar que l'ombra del pare de la Shantae al Shantae and the Pirate's Curse és, com es diu, ell mateix. En tot cas, a mi m'ha caigut molt simpàtic, i per això li volia dedicar aquesta entrada.

Jocs estranys: Trio the Punch - Never forget me...

Ser un ignorant en el món dels videojocs té avantatges. És una ignorància que no podré solventar mai perquè el meu interès per aquest sector ha anat creixent amb els anys, però inicialment només hi jugava i no m'interessava pel que hi havia més enllà dels metres quadrats de casa meva, i com que la indústria no s'atura, és impossible posar-se al dia. 

Bé, el cas és que això em permet descobrir videojocs que no coneixia malgrat que porto dècades jugant a consoles, i gràcies a això també puc anar nodrint les seccions d'aquest blog, i avui en recupero una que feia temps que no tocava, la dels jocs estranys. 

Avui toca parlar del Trio the Punch: Never Forget Me..., una recreativa de 1990 creada per la mítica Data East que, juntament amb els videojocs Chelnov (1987) i Karnov (1988), forma part del que es coneix, sembla, com a "Deco-gee Trio". 

El flyer que veiem més amunt ja dona pistes sobre el fet que és una bogeria, però fixem-nos-hi bé, abans de parlar per parlar. El Trio the Punch és un beat'em up, gènere d'allò més normal i popular, en aquest cas sense profunditat, en què triem un personatge entre els tres disponibles -en Santos, un paio amb samarreta de tirants i gorra a l'inrevés; en Kamakura-kun, un ninja; i en Rose Sub, un bàrbar espadatxí- i avancem per pantalles tot lluitant contra enemics.

La cosa, però, comença a ser estranya per diversos motius: no totes les pantalles són amb desplaçament o scroll d'esquerra a dreta, algunes el presenten a l'inrevés i fins i tot de baix a dalt o de dalt a baix, però és que algunes directament són fixes. 

A més, els enemics que derrotem deixen anar uns cors que, en acumular-ne en prou quantitat, però sempre força baixa, fan aparèixer l'enemic final de la pantalla, i si no aquesta pantalla no s'acaba mai. O no, perquè de vegades apareix pel seu compte només començar. Ja veiem, doncs, que les normes són una mica laxes. A més, els escenaris que ens trobem són de tota mena, des de paisatges tropicals fins a ciutats, el Japó medieval o el futur, sense cap mena d'explicació argumental. 

Però tot això, o el fet que els enemics finals de vegades siguin molt més fàcils que els comuns, que és un capgirament de les convencions de la història dels videojocs, no és res comparat amb el disseny en si dels personatges i els escenaris, o amb situacions com poder saltar sobre les bales per fer-les servir de trampolins.

Això dels enemics de disseny esbojarrat és el que més destaca, amb coses com ara que aparegui en Karnov del videojoc del mateix nom esmentat al principi fent d'enemic -amb moltes variants-, i també d'enemic final en forma d'estàtua d'ell mateix portada per miniversions d'ell.

També hi apareix l'igualment esmentat Chelnov, i com a personatge no jugable el mestre del trio protagonista, un tal Mr. Chin, mestre d'arts marcials típic, que entre pantalles ens permet jugar a una ruleta -sembla que seria herència del fet que aquest joc s'havia començat a desenvolupar amb la idea que fos un joc de taula japonès sugoroku- en què podem obtenir millores o perjudicis per a les nostres armes, però que també apareix com a enemic en un parell de pantalles. Una bogeria.

Els enemics de final de pantalla també són per llogar-hi cadires: a més de l'estàtua que deia més amunt, tenim també un gat maneki neko, un puny gegant de pedra, el Coronel Sanders (mascota de KFC) o una ovella rosa que, malgrat que la vencem, ens transforma en ella durant la pantalla següent, entre moltes altres propostes absurdes.

Al marge d'això, sembla que Trio the Punch és un joc amb problemes de control i jugabilitat, i alguns glitches que obliguen a reiniciar el programa, però la bogeria absoluta que presenta és tan atractiva que és una llàstima que no arribés a Occident.

De fet, el 2007 i només al Japó va sortir per a PlayStation 2 un recopilatori d'arcades amb el títol de Oretachi gêsen zoku que contenia aquest títol, però en aquesta banda del món en gaudirem (o no) per primera vegada quan arribi a la línia Arcade Archives a la PS4 i la Switch, cosa que està prevista que passi en els propers mesos. Amb candeletes l'espero.