Recomanació personal: Life is Strange - Before the Storm

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció dedicada a presentar anàlisis fora del dia que en "tocaria" una, amb l'excusa que es tracta de jocs que m'han agradat especialment i que trobo que, sense que siguin necessàriament desconeguts, potser no estan arribant a tanta gent com caldria i els vull recomanar. 

M'adono que fa gairebé quatre anys que aquesta mateixa secció rebia una entrada sobre el primer joc de la saga, el Life is Strange, i ja llavors deia que tenia ganes de jugar a la preqüela, el títol que avui ens ocupa, però he trigat molt més que no em pensava. 

Això, combinat amb la meva mala memòria per retenir, de manera aleatòria, detalls, fins i tot importants, dels arguments de les obres de ficció, ha fet que entomés Life is Strange: Before the Storm d'una altra manera, sense recordar el funest destí de la parella protagonista d'aquest títol, formada per uns personatges que ja coneixia del primer Life is Strange.

Si en aquell videojoc, que em va agradar tant, portàvem la Max Caulfield, una addicta a les polaroids que tornava a Arcadia Bay (Oregon) després d'uns anys vivint a Seattle i recuperava certa amistat amb la seva millor amiga d'abans de la mudança i, com a gran atractiu del joc, podia tirar enrere el temps per desfer esdeveniments inconvenients, aquesta vegada som l'amiga, la Chloe Price, un temps abans del retorn de la Max.

Ja n'havíem sabut força coses en les escenes de l'anterior joc en què la Max visitava casa seva, i sabíem que el seu pare havia mort en un accident de trànsit i que la seva mare ara vivia amb un home fet a l'antiga amb qui la Chloe no tenia bona relació.

Doncs bé, Before the Storm aprofundeix encara més en el personatge, una rebel amb causa que té una estètica punk, s'escapa per anar a concerts malgrat que no té el permís de la seva mare, fuma porros -fins i tot té tractes habituals amb un camell adult- i fa pintades amb el seu retolador, sobretot a l'acadèmia Blackwell, on assisteix amb beca i on el director li fa la vida impossible -s'ha de dir, però, que ella no l'hi posa fàcil-. 

La Chloe, tot i així, és un personatge amb el qual és fàcil identificar-se, encara que no tinguem el seu bagatge, i malgrat la cuirassa amb què es protegeix d'un món que l'ha castigat, tot plegat sumat a la sensació que tothom està en contra teva pròpia de l'adolescència, en realitat té bon cor, és sensible i no li vol mal a ningú.

De fet, està disposada a ajudar els altres, i és el que intenta fer quan la Rachel Amber -la noia desapareguda del primer joc-, la més popular de l'acadèmia, li proposa fer coses que no s'esperaria d'algú del seu perfil, a sobre filla del fiscal del districte, i la Chloe descobreix que la cara que la gent coneix de la noia amaga traumes i secrets. Fascinada per aquest descobriment i la seva aura misteriosa, la segueix allà on vagi.

En aquesta imatge que poso tot i ser de la versió d'alguna de les PlayStation -jo hi he jugat en Xbox One- perquè és prou representativa es mostra una mica l'essència del joc: la fidelitat de la Chloe respecte a aquesta nova i intensa amistat en què tot va tan de pressa, i la mecànica del títol en si. 

Com l'original, és el que podríem anomenar una aventura gràfica moderna, amb exploració, converses amb tots els personatges possibles per tal d'aconseguir elements que desbloquegin la trama, de vegades senzillament informació, una mica de trencaclosques i decisions que, com al primer joc, poden modificar els esdeveniments, aquest cop sense la possibilitat de reparar errors. 

Sí que podrem, com al Life is Strange -que, igual que aquest joc, era episòdic i posteriorment es va publicar, física i digitalment, en un pack complet-, revisitar episodis per aconseguir els col·leccionables que ens faltin (al Before the Storm no són fotos, sinó pintades) o veure com haurien estat les coses si haguéssim pres decisions diferents en algun dels moments crucials, que el joc s'ocupa de marcar amb el símbol de l'Ull de la Providència.

Això, és clar, si volem treure el màxim suc d'aquesta història, cosa que també podem fer amb el botó de pausa llegint el diari de la Chloe, anotacions sobre els personatges amb els quals interactua o missatges que li arriben al mòbil. 

I, evidentment, també explorant els escenaris als quals se'ns permet accedir i parlant amb els altres personatges. No és necessari per a la història, per exemple, jugar partides de rol amb els frikis de l'acadèmia, però és divertit. Sí que és obligatori discutir amb la mare de la Chloe i relacionar-se amb el seu padrastre, en David. La relació amb la Rachel és el centre de la història, sí, però hi ha més coses per fer i personatges per conèixer.

No totes les decisions que prenem són cabdals, però sí que ens pot ajudar a veure la mena de persones que som -o jugar a fer coses que no faríem a la vida real- la manera d'interactuar amb els altres personatges, donant-los respostes més o menys respectuoses i amables per aconseguir un objectiu, fins i tot amb aquells que a la protagonista li resulten més odiosos, com el director de Blackwell o el padrastre. De fet, al final de cada episodi se'ns mostren unes estadístiques per veure en quin percentatge les nostres decisions coincideixen amb les d'altres jugadors. 

Acabo: hi ha un episodi extra, més curtet, que es pot aconseguir amb el pack complet del joc (també digitalment) i que, si es va comprar per episodis, suposo que s'havia de pagar a part, que explora l'últim dia en què la Max va ser a Arcadia Bay abans de marxar a Seattle, quan les noies tenien 12 i 13 anys. Emotiu, però també connecta amb el primer joc, per si ens n'havíem oblidat. I jo, com he dit abans, tot i que em va encantar, una miqueta sí que l'havia oblidat.

Life is Strange: Before the Storm és un videojoc que recomano clarament, amb una història molt interessant, una protagonista per a mi, sens dubte, més memorable que la del primer joc, i un guió igualment excel·lent. En una wiki he trobat, tot i així, una quantitat brutal de detalls que contradiuen coses de la primera entrega, de vegades d'allò més banals, però ni jo me n'havia adonat ni m'importen, sincerament. També me n'agrada molt la banda sonora, signada per la banda indie britànica Daughter.

L'únic que continua sense agradar-me gaire, ja me'n vaig "queixar" a l'entrada sobre el títol original, és l'apartat visual, que no puc evitar pensar que sembla de PS2 amb un filtre HD de remaster, animacions incloses. Aquest cop, del desenvolupament se'n va encarregar Deck Nine i no Dontnod Entertainment -que tornaria a fer-ho al Life is Strange 2, però no al Life is Strange: True Colors, altre cop de Deck Nine-, però suposo que tenien ordres de Square Enix de mantenir l'estètica, i no em sembla malament com a tal.

Pel que he vist en comparatives la cosa no millora gaire, excepte pel que fa a colors i il·luminació, al Life is Strange Remastered Collection que ha sortit ara per a sistemes actuals, incloent-hi els que ja van rebre el joc el 2017 (moviment una mica estrany dins d'una mateixa generació, si voleu que us digui la veritat). Però la història i la mecànica són prou atractives per compensar-ho. Si vau  jugar al primer, no us perdeu aquest. Per part meva, en algun moment jugaré als títols de la saga que han sortit posteriorment, ja desconnectats argumentalment d'Arcadia Bay, però trobaré a faltar la Chloe.

Recomanació personal: Valiant Hearts - The Great War

Ja deveu haver vist en entrades anteriors d'aquesta secció que no recomano precisament coses desconegudes o "joies ocultes", sinó que es tracta de títols que ja tenien bona reputació abans que jo els donés la meva aprovació, però si aquesta mena d'entrades ajuden algú a acabar-se de decidir a comprar i provar un joc, encara que no necessàriament ho sabré mai, em donaré per satisfet.

El joc de què parlo avui és un que havia vist d'oferta moltíssimes vegades, però que per alguna raó no m'acabava de fer el pes, i és possible que a algú li passi el mateix. Doncs bé, precisament perquè acostuma a valer pocs diners (jo me'l vaig comprar en Xbox One, però també es veu barat sovint a la Switch), val la pena arriscar-s'hi, i en el meu cas va ser tot un encert.

Valiant Hearts: The Great War és un títol d'Ubisoft (desenvolupat per Ubisoft Montpellier) que es va llançar el 2014 per a ordinadors, Xbox 360, Xbox One, PlayStation 3, PlayStation 4, iOS, Android i, ja al 2018, per a la Switch, i va obtenir diversos premis i nominacions del sector, cosa que es comprèn perfectament quan s'hi juga.

Amb un estil gràfic basat en el famós UbiArt Framework, una mica abandonat i vist principalment al Rayman Origins, al Rayman Legends i al Child of Light, que permet presentar uns gràfics com si fossin dibuixats a mà, en aquest cas l'estil de còmic es combina amb una animació tipus flash que a primer cop d'ull no em va agradar gaire, però que després vaig digerir més ràpid del que em pensava i fins i tot em va acabar agradant. 

Però quan parlo de còmic no em refereixo a que hi hagi humor, encara que ja fa anys que tenim assimilat que l'origen de la paraula no reflecteix necessàriament el tipus d'història que trobem després. En tot cas ho volia especificar. No, Valiant Hearts és un videojoc que es podria haver explicat en una novel·la gràfica, i és el que entenc que vol aquest producte, només que de manera interactiva. 

La història ens situa a la Primera Guerra Mundial, i comença un poble francès en què l'esclat de la guerra separa en Karl, un alemany casat amb una francesa, de la seva dona, el seu fill, i el seu sogre Émile, tots dos homes cridats a files per als seus respectius exèrcits nacionals, enfrontats. 

Així, el joc ens permet avançar en segments episòdics protagonitzats per cadascun dels personatges, que són els dos esmentats més el nord-americà voluntari Freddie i la veterinària belga reconvertida en infermera de guerra Anna, tots plegats disposats a sobreviure al conflicte bèl·lic i amb missions personals que els fan col·laborar i convergir en determinats moments. Ah, i amb la inestimable ajuda del gos Walt, essencial. 

L'Émile vol fer tornar el seu gendre, que al seu torn lluita a contracor sota les ordres de l'exèrcit alemany, mentre que en Freddie vol acabar amb les Potències Centrals per motius personals i l'Anna vol rescatar el seu pare, un científic segrestat per l'exèrcit alemany per obligar-lo a treballar per a ells. 

La història (les històries, en realitat) es desenvolupa mitjançant la consecució d'objectius que ens fan explorar, pensar en com resoldre trencaclosques, córrer per la nostra vida sota un bombardeig o un tiroteig, excavar túnels o, en el cas de la infermera, guarir gent amb els anomenats quick time events. 

És una barreja, doncs, de títol de puzzles, aventura gràfica, infiltració i un polsim de plataformes i acció, a més de tenir col·leccionables en forma d'objectes que van acompanyats -si ho volem i ho activem prement un botó que ens porta a un inventari- d'explicacions relacionades amb aquell objecte i que poc a poc ens van donant informació sobre com era la vida dels soldats de tots dos bàndols al camp de batalla, i sobre armament, vehicles i tota mena de coses sobre les que potser teníem una idea molt vaga, però que el joc contribueix a explicar d'una manera senzilla, amena i sense que en cap moment sentim que ens estan obligant a assistir a una lliçó d'Història. És, repeteixo, voluntari, però recomano que s'aprofiti l'ocasió. 

No hi ha gaires videojocs (ni pel·lícules) sobre la Primera Guerra Mundial, almenys en comparació amb tot el que hi ha sobre la Segona, ni de bon tros, i aquest títol dirigit per Yoan Fanise i Paul Tumelaire omple una mica aquest forat aprofitant l'avinentesa del centenari de l'inici de la guerra, que tenia lloc precisament l'any que es va llançar el joc. 

Ho fa, a més, d'una manera entretinguda, commovedora i didàctica. L'ambientació, el guió que situa quatre relats ficticis interconnectats dins d'un context històric real, un estil gràfic que com més va més veiem que li escau d'allò més i una banda sonora notable i emotiva acaben de fer el Valiant Hearts rodó. És per això que trobo que és un títol tan recomanable. I, amb el que acostuma a valer, encara més.

Recomanació personal: Rise of the Tomb Raider

Fa uns anys vaig comprar i acabar el que segurament és l'únic reboot pel qual m'he interessat i que trobo més encertat de tots els que s'han fet, com a mínim als videojocs.

El Tomb Raider arribava el 2013, desenvolupat per Crystal Dynamics i publicat per Square Enix, a la Xbox 360, la PlayStation 3 i ordinadors (l'any següent arribaria remasteritzat per a Xbox One i PlayStation 4) per refrescar una saga que ja el 2008 havia vist un rellançament amb el Tomb Raider Legend (que tinc i que encara he d'estrenar), però que malgrat uns inicis prometedors havia tingut entregues menys aplaudides i estava notant un desgast també pels anys que havien passat des d'aquell revolucionari llançament del Tomb Raider de 1996.

La Lara Croft poligonal i tan popular com comentada per motius que no l'haurien d'haver fet mai protagonista tornava el 2013 amb un aspecte més realista i la veu de l'actriu Camilla Luddington (Grey's Anatomy), i una aventura espectacular en tots els sentits, també en el del control, infinitament millor que el que ens trobàvem als anys 90.

Després d'aquell reeixit retorn, el 2015 sortia la seva seqüela, el Rise of the Tomb Raider, exclusiva temporal de les consoles de Microsoft -cosa que no va agradar, però quan ho fa la competència no genera tantes respostes de ràbia, i aquesta sol fer-ho amb exclusives no temporals-, i el 2016 va arribar a la PS4.

Disponible per a la Xbox 360 i, pel que sembla, duent la veterana consola als seus límits tècnics, jo no me'l vaig comprar de seguida i a finals de 2016 vaig adquirir la Xbox One, per a la qual posteriorment em van regalar el joc, i és allà que n'he pogut gaudir.

En aquesta entrega, que va ser un dels videojocs que em van motivar a fer el cop de cap i passar a la "nova generació" quan aquesta ja duia 3 anys al mercat, la Lara s'embarca en una aventura pel món amb l'objectiu de satisfer la seva curiositat d'exploradora, sí, però també de descobrir si les teories del seu difunt pare eren correctes, malgrat que va patir el rebuig de la comunitat científica en considerar-les esbojarrades.

I és que l'objecte de la recerca és la Font Divina, que se suposa que proporciona la immortalitat i s'amaga a la ciutat perduda de Kitezh.

L'aventura, que és d'acció en tercera persona, barreja exploració, resolució de trencaclosques, combats i obtenció d'objectes col·leccionables que enriqueixen l'experiència i ens expliquen la història amb força detall, ens permet passejar per escenaris d'una bellesa increïble, i és que el Rise of the Tomb Raider és un videojoc excel·lent en tots els sentits, entre els quals l'audiovisual.

Argumentalment estem davant del que podria passar per una pel·lícula, amb un guió treballat i trepidant i algunes sorpreses, que no té res a envejar a algunes de les que s'estrenen als cinemes. Són els estàndards actuals de la indústria dels videojocs, els que aspiren a la categoria coneguda com a AAA, i aquest és un títol que hi entra sense cap mena de dubte.

La protagonista compta amb un arsenal d'arcs i fletxes, pistoles, escopetes i fusells que es va ampliant a mesura que en descobrim nous models i perfeccionant amb les millores que desbloquegem en adquirir experiència i ingredients diversos, i també amb estris que no són armes, com el piolet, que li permeten escalar per parets de gel i fer unes passejades que gairebé provoquen vertigen. No oblidem, tampoc, les habilitats de supervivent, lluitadora i tiradora que anem aconseguint.

A més, a banda de la història principal, que no té pèrdua perquè al mateix mapa se'ns indica on hem d'anar en cada moment, podem acceptar missions secundàries dels NPC que, a més d'allargar el joc d'una manera gens artificial, computen de cara al 100%, si és que és un dels nostres objectius.

Ho era en el meu cas, perquè tot i que no em dedico a intentar obtenir tots els assoliments d'aquesta mena de jocs -en són massa, i la fita requereix una habilitat que jo no tinc-, sí que vaig voler fer tot el que es pot fer a l'aventura, i col·leccionar-ho tot encara que no fos obligatori i requerís revisitar zones tant durant la història com quan ja l'havia acabat, i sí, després d'una seixantena d'hores (en bona part dedicades a aquesta cerca) no em va fer vergonya buscar els col·leccionables més punyeters en guies per internet, amb un criteri cada cop més generós a l'hora de catalogar-los com a tals.

El joc m'agradava tant que no em feia res quedar-m'hi, i obtenir assoliments específics dels que no surten de manera natural amb l'aventura, i també em va venir de gust jugar al DLC Baba Yaga: The Temple of the Witch, molt ben integrat a la trama i alhora opcional, així com també a Blood Ties, que ens convida a explorar la decadent i abandonada Mansió Croft per conèixer la història dels pares de la Lara i també d'ella mateixa quan era petita. Una delícia.

N'hi ha més, de continguts descarregables, però m'interessen menys i ho deixaré aquí, perquè tenen a veure amb l'obtenció de puntuació, directament relacionada amb la punteria i la capacitat d'evitar les ferides en tornar a jugar a episodis del joc. És força contingut i celebro que hi sigui, però com he dit més amunt no soc gaire hàbil, i si he pogut acabar l'aventura amb la segona dificultat més elevada ha estat gràcies a les medicines que permeten a la protagonista recuperar-se de les ferides en qüestió de segons i al generós sistema de desat automàtic.

Considero el Rise of the Tomb Raider prou espremut per part meva, m'ha encantat i només lamento haver-lo tingut molt de temps abandonat per culpa de la meva llegendària dispersió, amb represes esporàdiques als estius, fins que recentment em vaig proposar concentrar-m'hi i acabar-lo. Tot un encert.

Quan la tercera part de la que ja és trilogia, Shadow of the Tomb Raider, baixi de preu en la seva edició completa amb tots els DLC, no trigarà gaire a venir a casa.

Recomanació personal: Ori and the Blind Forest

Per alguna raó, els videojocs indie o que per les seves característiques ho semblen, com el cas que avui ens ocupa -que és del petit equip Moon Studios però publicat per Microsoft Studios i, per tant, d'aquells casos dubtosos com el del Life is Strange-, tendeixen a tocar la patata al públic amb propostes belles des del punt de vista visual, musical i argumental. El cas de l'Unravel, per exemple.

Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?

De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.

Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.

L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.

Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.

Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.

Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.

El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.

Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.

Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.



Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.

Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.

Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.

Recomanació personal: Unravel

Fa temps em vaig assabentar que un joc que no coneixia de res estava molt bé de preu en una d'aquestes pàgines que venen codis de descàrrega, em vaig informar sobre ell i vaig pensar que valia la pena, que tenia alguna cosa que em cridava l'atenció.

Ara ja hi he jugat, en Xbox One (va sortir al febrer de 2016 per a aquesta consola, PlayStation 4 i PC), i he de dir que és una petita joia dels videojocs indie, que a més acostuma a estar d'oferta, de manera que us el recomano ja d'entrada. Llevat que no us agradin els plataformes, és clar.

Unravel és un títol creat per la companyia sueca Coldwood Interactive i distribuït per Electronic Arts -cosa que ens podria enganyar pel que fa al seu origen i caràcter indie-, i ens posa a la pell, o a la llana, d'en Yarny, un ninotet de llana vermella que recorre paisatges nòrdics entrant en diverses fotografies col·locades en una casa on viu una dona gran.

En aquests escenaris, bellíssims i basats en fotografies fetes en la realitat, en Yarny ha d'avançar entre objectes gegants per a ell i sovint interactuar-hi, esquivar perills i superar obstacles, tot fent ús dels fils de llana que pot llançar amb les mans, com una mena d'Spider-man, i també que va deixant enrere a mesura que avança. Amb ella accedeix a llocs elevats, es balanceja per saltar lluny, fa descensos segurs i crea ponts, per exemple.

El gènere a què pertany el joc és el de les plataformes amb trencaclosques, i l'excusa argumental és que el protagonista ha de recollir petites figures de llana que col·locarà a la portada d'un àlbum de fotos cada cop que superi una pantalla, i que li permetran conèixer la malencònica història de la família de la casa a través de les fotos.

El bellíssim aspecte visual, que ens mostra paisatges naturals però també cementiris de cotxes i entorns industrials, en un paral·lelisme amb la història del poble i de la família de la casa, el ritme tranquil i relaxant i una preciosa banda sonora no ens han d'enganyar: no és un joc excessivament fàcil. Encara que de vegades ho sembli.

Passar-se les pantalles sense morir no és poca cosa -hi ha un assoliment que ho demana i tot-, i els trencaclosques de vegades costen de resoldre. A més, hem de gestionar bé la llana: la tenim limitada, i si ens trobem que no podem avançar més significa o bé que ens hem saltat un cabdell que ens la "reomple" alhora que fa de checkpoint, o bé que hem fet servir més llana del compte en resoldre el més recent dels trencaclosques.

Si, tot i així, les 11 llargues pantalles del joc ens resulten massa fàcils o curtes, sempre podem buscar les 5 flors de llana col·leccionables que hi ha a cada pantalla, i això difícilment ho farem a la primera.

És un joc que m'ha agradat molt, més que no em pensava, per com es desenvolupa i per l'emotiva història -que, a més de les fotos de l'àlbum, anem seguint per una mena de visions o records que trobem dins les pantalles- i té un protagonista mut però entranyable que, com vaig mostrar a l'entrada més recent del blog, hi ha qui porta fins i tot tatuat.

Recomanació personal: Bishi Bashi Special

Avui recuperaré una secció que feia moltíssim que no tocava, tot i que m'havia plantejat fer aquesta entrada per a la secció de Jocs estranys. Com que es compleixen totes dues condicions (és un joc estrany i alhora el recomano), ha prevalgut la secció que feia més temps que no tocava i és aquí on parlaré del Bishi Bashi Special.

El nom i la caràtula del joc podrien fer-nos pensar que és una collonada de joc, que és infantil i que és un dels moltíssims títols mediocres que té el sobrealimentat catàleg de la primera Playstation. I és normal pensar-ho, però ens estarem equivocant si el jutgem abans de provar-lo. 

Amb aquest vídeo en tenim un tastet: el Bishi Bashi Special és un conjunt de minijocs amb regust japonès que, afortunadament i en contra del que es podria haver esperat, va arribar a Europa. De fet, ens va arribar l'any 2000 recopilant en un sol disc els originals japonesos Bishi Bashi Special (1998) i Bishi Bashi Special 2 (1999), que dins el menú trobem rebatejats com a Super Bishi Bashi i Hyper Bishi Bashi.

Emboliquem més la troca si diem, cosa que és ben certa, que els dos títols japonesos (i que ens van arribar, encara que amb un altre nom) estaven basats al seu torn en les recreatives Bishi Bashi Champ (1996), Super Bishi Bashi Champ (1998) i Handle Champ (1998) en el cas del primer i Gachaga Champ (1999) i Hyper Bishi Bashi Champ (2000) el segon. En altres paraules, tenim en un sol disc els minijocs de cinc títols originalment creats per a recreatives.

Es van saltar el Hyper Bishi Bashi (el que es deia així de veritat, vaja) i l'Step Champ de 1999 (aquest últim és la base del Bishi Bashi Special 3 (2000) de la Playstation, que es va quedar al Japó) i l'Anime Champ, de 2000, i ja després de les conversions per a la consola de Sony se'n van continuar fent entregues per a recreatives: Salaryman Champ (2001, any en què també se'n va fer un port per a la Playstation, exclusivament japonès i sense acompanyar cap altre títol), Great Bishi Bashi Champ (2002), Bishi Bashi Champ Online (2005) i The Bishi Bashi (2009).  

 

Però espereu, que també n'hi ha per a mòbils: Bishi Bashi Champ (2001), Shout! Shaberin Champ Mobile (2007), Intuition! Bishi Bashi Champ Mobile (2007) i The Bishi Bashi! e-AMUSEMENT! (2009), segons la Wikipedia. Per a PC, a més, el 2001 van sortir el Bishi Bashi Champ Mini i el Bishi Bashi Champ Mini 2.

Ara que ja hem fet un repàs de la història d'aquesta franquícia de Konami caldria dir per què recomano aquest títol, oi? És evident que no explota la capacitat tècnica de la consola i que no és un joc espectacular que figurarà al Top 10 del seu catàleg, però us el recomano perquè és extremadament divertit.

Els seus minijocs, ideals per a partides ràpides i amb regust japonès, estan pensats per a competir amb altres jugadors humans i picar-nos, i ens proposen des de veure qui pot llançar un pastís més lluny en un auditori/teatre ple de gent fins a fer créixer el nostre afro a mida que anem seguint un ritme, passant per un pinball on hem de matar marcians, entre moltes altres propostes esbojarrades.

Si heu anat mirant els vídeos, o almenys un d'ells, haureu vist que abans de començar se'ns explica com hem de jugar a cada minijoc, i no sempre serà fàcil d'entendre, cosa que també podem considerar part de la diversió. Alguns jocs ens demanaran coordinació a l'hora de prémer botons, d'altres requeriran habilitat amb els dits, uns altres voldran que siguem ràpids prement els botons i n'hi haurà que exigiran molta agilitat mental per part nostra. 

En resum, una manera divertidíssima de passar una bona estona amb amics o familiars, fins i tot amb la parella, perquè és una garantia de rialles i entreteniment. Poques coses més es poden demanar a un videojoc, que a sobre no envelleix i ens pot divertir ara tant com fa més de deu anys, us en dono la meva paraula. I si no us refieu de la meva, a GameRankings i Gamespot veureu que té molt bona nota, i els comentaris dels vídeos de Youtube que he posat demostren que va agradar.