Anàlisi: Valiant Hearts - Coming Home

Fa uns anys em va captivar un videojoc que, segurament per prejudicis amb els seus gràfics fets amb el motor UbiArt Framework, no hauria provat si no l'hagués enganxat d'oferta. Me'n va quedar un molt bon regust, i em vaig alegrar de saber que se n'havia fet una segona part, que el 2023 va sortir per a mòbils a través de Netflix (on hi he jugat jo) i aquest 2024 ha arribat a ordinadors i consoles.

Ha estat una nova experiència perquè al primer hi vaig jugar a la Xbox One, i precisament abans de posar-me amb aquell sentia cert rebuig per aquells "gràfics de joc de mòbil", però ara he d'admetre que els dispositius tàctils són, segurament, els més adequats per a aquest tipus de joc.

Valiant Hearts: Coming Home és el nom d'aquesta continuació del commovedor i didàctic joc ambientat a la Primera Guerra Mundial, i ens permet saber què se'n va fer, i com acaba, la història d'alguns dels personatges del primer títol, però també conèixer-ne de nous.

El joc cobreix els últims anys de la Gran Guerra i, com la primera entrega, ho fa proposant-nos senzills trencaclosques i un desenvolupament que recorda les aventures gràfiques, amb interacció però sense que controlem específicament els personatges (amb el dit premem cap a on volem que vagin, o el desplacem en direccions que ens demana el joc per dur a terme determinades accions) ni hi hagi una assignació tradicional de botons a resultats.

Això no vol dir que sigui un joc avorrit, perquè hi ha escenes bèl·liques en què haurem de fer el que se'ns demana amb el ritme i la velocitat adequats (si bé no existeix el concepte pròpiament dit de perdre vides o que s'acabi la partida), i la diversitat de personatges, situacions i accions amb què ens trobem fan que en cap moment es faci feixuc.

Com passava al primer Valiant Hearts, hi ha una sèrie de col·leccionables amagats -no gaire, perquè brillen, però ens poden passar per alt i obligar-nos, si som completistes, a repetir capítols- pels escenaris que, un cop aconseguits, ens proporcionaran informació històrica sobre objectes, costums, indumentària, armes i tot el que ens puguem imaginar sobre la Primera Guerra Mundial, tant del bàndol Aliat com de les Potències Centrals. 

Hi ha algun capítol amb la jugabilitat força diferent, concretament de l'aviador George, que adopta la forma de quick time events, que contribueix a que no tinguem la sensació d'estar rebent una lliçó d'història disfressada de videojoc. Que potser és el que és, però està fet d'una manera tan poc invasiva -atesa l'opcionalitat de la recol·lecció d'objectes com de la consulta de textos-, que no passaria res si es tractés d'un joc educatiu amb finançament públic.

Dit això, cal tenir en compte que el context històric, entenc que documentat, no significa que els personatges que hi veiem siguin reals, sinó que són ficticis i les seves accions són senzillament plausibles en aquest context, de manera que estem parlant de ficció històrica.

Però són personatges entranyables, tant els coneguts com els nous, i ens els fem nostres de seguida i ens amoïnem pel seu benestar, que en aquestes circumstàncies perilla. 

Tal com havia acabat el primer joc no calia res més, però de vegades es fan seqüeles que aporten coses, i aquests és un feliç exemple d'això. Si us va agradar Valiant Hearts: The Great War, feu-vos un favor i jugueu també a la seva digna seqüela.

Recomanació personal: Valiant Hearts - The Great War

Ja deveu haver vist en entrades anteriors d'aquesta secció que no recomano precisament coses desconegudes o "joies ocultes", sinó que es tracta de títols que ja tenien bona reputació abans que jo els donés la meva aprovació, però si aquesta mena d'entrades ajuden algú a acabar-se de decidir a comprar i provar un joc, encara que no necessàriament ho sabré mai, em donaré per satisfet.

El joc de què parlo avui és un que havia vist d'oferta moltíssimes vegades, però que per alguna raó no m'acabava de fer el pes, i és possible que a algú li passi el mateix. Doncs bé, precisament perquè acostuma a valer pocs diners (jo me'l vaig comprar en Xbox One, però també es veu barat sovint a la Switch), val la pena arriscar-s'hi, i en el meu cas va ser tot un encert.

Valiant Hearts: The Great War és un títol d'Ubisoft (desenvolupat per Ubisoft Montpellier) que es va llançar el 2014 per a ordinadors, Xbox 360, Xbox One, PlayStation 3, PlayStation 4, iOS, Android i, ja al 2018, per a la Switch, i va obtenir diversos premis i nominacions del sector, cosa que es comprèn perfectament quan s'hi juga.

Amb un estil gràfic basat en el famós UbiArt Framework, una mica abandonat i vist principalment al Rayman Origins, al Rayman Legends i al Child of Light, que permet presentar uns gràfics com si fossin dibuixats a mà, en aquest cas l'estil de còmic es combina amb una animació tipus flash que a primer cop d'ull no em va agradar gaire, però que després vaig digerir més ràpid del que em pensava i fins i tot em va acabar agradant. 

Però quan parlo de còmic no em refereixo a que hi hagi humor, encara que ja fa anys que tenim assimilat que l'origen de la paraula no reflecteix necessàriament el tipus d'història que trobem després. En tot cas ho volia especificar. No, Valiant Hearts és un videojoc que es podria haver explicat en una novel·la gràfica, i és el que entenc que vol aquest producte, només que de manera interactiva. 

La història ens situa a la Primera Guerra Mundial, i comença un poble francès en què l'esclat de la guerra separa en Karl, un alemany casat amb una francesa, de la seva dona, el seu fill, i el seu sogre Émile, tots dos homes cridats a files per als seus respectius exèrcits nacionals, enfrontats. 

Així, el joc ens permet avançar en segments episòdics protagonitzats per cadascun dels personatges, que són els dos esmentats més el nord-americà voluntari Freddie i la veterinària belga reconvertida en infermera de guerra Anna, tots plegats disposats a sobreviure al conflicte bèl·lic i amb missions personals que els fan col·laborar i convergir en determinats moments. Ah, i amb la inestimable ajuda del gos Walt, essencial. 

L'Émile vol fer tornar el seu gendre, que al seu torn lluita a contracor sota les ordres de l'exèrcit alemany, mentre que en Freddie vol acabar amb les Potències Centrals per motius personals i l'Anna vol rescatar el seu pare, un científic segrestat per l'exèrcit alemany per obligar-lo a treballar per a ells. 

La història (les històries, en realitat) es desenvolupa mitjançant la consecució d'objectius que ens fan explorar, pensar en com resoldre trencaclosques, córrer per la nostra vida sota un bombardeig o un tiroteig, excavar túnels o, en el cas de la infermera, guarir gent amb els anomenats quick time events. 

És una barreja, doncs, de títol de puzzles, aventura gràfica, infiltració i un polsim de plataformes i acció, a més de tenir col·leccionables en forma d'objectes que van acompanyats -si ho volem i ho activem prement un botó que ens porta a un inventari- d'explicacions relacionades amb aquell objecte i que poc a poc ens van donant informació sobre com era la vida dels soldats de tots dos bàndols al camp de batalla, i sobre armament, vehicles i tota mena de coses sobre les que potser teníem una idea molt vaga, però que el joc contribueix a explicar d'una manera senzilla, amena i sense que en cap moment sentim que ens estan obligant a assistir a una lliçó d'Història. És, repeteixo, voluntari, però recomano que s'aprofiti l'ocasió. 

No hi ha gaires videojocs (ni pel·lícules) sobre la Primera Guerra Mundial, almenys en comparació amb tot el que hi ha sobre la Segona, ni de bon tros, i aquest títol dirigit per Yoan Fanise i Paul Tumelaire omple una mica aquest forat aprofitant l'avinentesa del centenari de l'inici de la guerra, que tenia lloc precisament l'any que es va llançar el joc. 

Ho fa, a més, d'una manera entretinguda, commovedora i didàctica. L'ambientació, el guió que situa quatre relats ficticis interconnectats dins d'un context històric real, un estil gràfic que com més va més veiem que li escau d'allò més i una banda sonora notable i emotiva acaben de fer el Valiant Hearts rodó. És per això que trobo que és un títol tan recomanable. I, amb el que acostuma a valer, encara més.