Anàlisi: Valiant Hearts - Coming Home

Fa uns anys em va captivar un videojoc que, segurament per prejudicis amb els seus gràfics fets amb el motor UbiArt Framework, no hauria provat si no l'hagués enganxat d'oferta. Me'n va quedar un molt bon regust, i em vaig alegrar de saber que se n'havia fet una segona part, que el 2023 va sortir per a mòbils a través de Netflix (on hi he jugat jo) i aquest 2024 ha arribat a ordinadors i consoles.

Ha estat una nova experiència perquè al primer hi vaig jugar a la Xbox One, i precisament abans de posar-me amb aquell sentia cert rebuig per aquells "gràfics de joc de mòbil", però ara he d'admetre que els dispositius tàctils són, segurament, els més adequats per a aquest tipus de joc.

Valiant Hearts: Coming Home és el nom d'aquesta continuació del commovedor i didàctic joc ambientat a la Primera Guerra Mundial, i ens permet saber què se'n va fer, i com acaba, la història d'alguns dels personatges del primer títol, però també conèixer-ne de nous.

El joc cobreix els últims anys de la Gran Guerra i, com la primera entrega, ho fa proposant-nos senzills trencaclosques i un desenvolupament que recorda les aventures gràfiques, amb interacció però sense que controlem específicament els personatges (amb el dit premem cap a on volem que vagin, o el desplacem en direccions que ens demana el joc per dur a terme determinades accions) ni hi hagi una assignació tradicional de botons a resultats.

Això no vol dir que sigui un joc avorrit, perquè hi ha escenes bèl·liques en què haurem de fer el que se'ns demana amb el ritme i la velocitat adequats (si bé no existeix el concepte pròpiament dit de perdre vides o que s'acabi la partida), i la diversitat de personatges, situacions i accions amb què ens trobem fan que en cap moment es faci feixuc.

Com passava al primer Valiant Hearts, hi ha una sèrie de col·leccionables amagats -no gaire, perquè brillen, però ens poden passar per alt i obligar-nos, si som completistes, a repetir capítols- pels escenaris que, un cop aconseguits, ens proporcionaran informació històrica sobre objectes, costums, indumentària, armes i tot el que ens puguem imaginar sobre la Primera Guerra Mundial, tant del bàndol Aliat com de les Potències Centrals. 

Hi ha algun capítol amb la jugabilitat força diferent, concretament de l'aviador George, que adopta la forma de quick time events, que contribueix a que no tinguem la sensació d'estar rebent una lliçó d'història disfressada de videojoc. Que potser és el que és, però està fet d'una manera tan poc invasiva -atesa l'opcionalitat de la recol·lecció d'objectes com de la consulta de textos-, que no passaria res si es tractés d'un joc educatiu amb finançament públic.

Dit això, cal tenir en compte que el context històric, entenc que documentat, no significa que els personatges que hi veiem siguin reals, sinó que són ficticis i les seves accions són senzillament plausibles en aquest context, de manera que estem parlant de ficció històrica.

Però són personatges entranyables, tant els coneguts com els nous, i ens els fem nostres de seguida i ens amoïnem pel seu benestar, que en aquestes circumstàncies perilla. 

Tal com havia acabat el primer joc no calia res més, però de vegades es fan seqüeles que aporten coses, i aquests és un feliç exemple d'això. Si us va agradar Valiant Hearts: The Great War, feu-vos un favor i jugueu també a la seva digna seqüela.

Valoració personal de l'Xbox Game Pass

Tot i que és poc habitual que publiqui una entrada que no se circumscrigui a les seccions d'un blog que, per altra banda, continua viu perquè en van sortint de noves, de tant en tant sí que em permeto escriure alguna cosa que pertany a l'àmbit de les reflexions.

Avui ho vull fer sobre un servei de la família Xbox que ha aconseguit prestigi o, com a mínim, ésser conegut, fins i tot entre els fans més acèrrims de la marca PlayStation, pocs dies després que em caduqués la subscripció que m'ha permès fer-lo servir durant més d'un any.

Popularment conegut, de vegades, com "el Netflix dels videojocs", Xbox Game Pass és un servei de Microsoft que permet descarregar i jugar a un munt de videojocs entre els que estan inclosos al servei mentre tinguem activa la subscripció en qüestió. 

Actualment el pla té un preu oficial de 9,99 € al mes, mentre que si el combinem amb el clàssic Xbox Live Gold, que a més de proporcionar la possibilitat de jugar en línia regala dos jocs al mes de la Xbox o la Xbox 360 per sempre i dos de la Xbox One mentre estiguem pagant, el que tenim és el que es coneix com a Xbox Game Pass Ultimate i el total surt per 12,99 € al mes. 

Entre els jocs disponibles n'hi ha de tota mena de gèneres i distribuïdors, i la permanència al catàleg depèn del cas: els del estudis de la pròpia Microsoft hi són "per sempre" -entenent que algun dia el Game Pass no existirà-, mentre que els d'altres companyies s'hi estan un temps m'imagino que acordat entre les dues parts. Sigui com sigui, hi ha moviment tant pel que fa a incorporacions com en sortides.

A tots els efectes, però, mentre paguem la subscripció és com si tinguéssim aquests jocs, després de descarregar-los a la consola mitjançant una interfície molt senzilla de fer servir, amb tot el contingut, els assoliments i el progrés, a més que si en comprem els DLC -en cas d'existir- els podrem aplicar sense cap problema. I, cosa molt important, no es tracta només de títols llançats fa temps o de títols menors, sinó que les principals novetats, els videojocs més esperats de la plataforma i els anomenats "AAA", formen part del Game Pass des del primer dia. Poca broma.

Explicat com funciona, és hora de fer honor al títol de l'entrada i donar-ne la meva valoració. Perquè hi  ha diversos perfils de jugador, i per al meu és un servei que val la pena només si es donen algunes circumstàncies, sobretot la del preu: n'he gaudit en períodes breus, aprofitant promocions d'un mes per un euro i coses així, l'última convertint 3 mesos en 14 en combinar-ho amb el Gold, que tampoc acostumo a tenir vigent, i això no m'ha permès aprofundir tant com hauria volgut en el seu catàleg, havent de deixar per a alguna altra ocasió títols que sabia que m'ocuparien temps.

Això vol dir que per a algú que hi entri de manera esporàdica, per veure què hi ha i provar coses, pot valer la pena -com m'ha passat a mi- només si li surt molt barat. Per exemple, jo no pagaria els 12,99 ni els 9,99 mensuals. Perquè no tinc, per circumstàncies personals, constància pel que fa a temps lliure, i un joc de 60 hores em suposa una dedicació de mesos, com el Yakuza Kiwami, del que em vaig enamorar, tot s'ha de dir. Sí que va bé, i celebro haver-ho pogut fer, per descobrir títols que passen més desapercebuts perquè són indies o perquè pel títol o la caràtula no ens haurien cridat mai l'atenció fins al punt de comprar-los. Així he pogut jugar a jocs com Untitled Goose Game, Old Man's Journey, What Remains of Edith Finch o Touhou Luna Nights, experiències que m'han agradat però que confirmo que no tinc necessitat de repetir ni, per tant, de tenir per sempre passant per caixa. També m'ha ajudat a esquivar alguna bala, les coses com són.

En canvi, si algú té pocs jocs comprats -o no, però no té cap pressa per posar-s'hi- i juga sobretot a la Xbox, és un servei d'allò més recomanable. Si no és així, jo que tinc massa títols meus pendents i reparteixo el meu temps lliure entre la Xbox One i altres sistemes, reconec que trobava a faltar dedicar-me a aquests videojocs que se m'acumulen, i que ara, en la part positiva de no pertànyer al club del Game Pass, podré reprendre o estrenar. Perquè també és això: la sensació d'haver de jugar a jocs del servei i no dels que tens a la prestatgeria -física o digital- per aprofitar-lo, per amortitzar-lo. Si pagués el que val realment cada mes, això hauria estat encara més angoixant i a mi no m'hauria sortit a compte. 

En tot cas, trobo que és una característica excel·lent, una gran idea, i suposo que Microsoft sap el que fa en permetre accedir-hi des de PC i fins i tot des de mòbils amb l'anomenat Project xCloud, en comptes d'enfortir la seva consola del moment amb exclusius de debò i de fer que la gent compri els jocs i no "regalar-los" dins d'un servei que, pel que ofereix, és baratíssim. Si treuen beneficis de les subscripcions, els deu sortir a compte. Si esperen que la gent s'enganxi als jocs i els compri quan se li acabi la subscripció, amb els preus ridículs que arriben a tenir a les ofertes setmanals, no ho veig tan clar. Però qui soc, jo? Ni l'usuari ideal de Game Pass, ni un analista de cap mena que no sigui la dels de pa sucat amb oli.