Recomanació personal: Life is Strange - Before the Storm

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció dedicada a presentar anàlisis fora del dia que en "tocaria" una, amb l'excusa que es tracta de jocs que m'han agradat especialment i que trobo que, sense que siguin necessàriament desconeguts, potser no estan arribant a tanta gent com caldria i els vull recomanar. 

M'adono que fa gairebé quatre anys que aquesta mateixa secció rebia una entrada sobre el primer joc de la saga, el Life is Strange, i ja llavors deia que tenia ganes de jugar a la preqüela, el títol que avui ens ocupa, però he trigat molt més que no em pensava. 

Això, combinat amb la meva mala memòria per retenir, de manera aleatòria, detalls, fins i tot importants, dels arguments de les obres de ficció, ha fet que entomés Life is Strange: Before the Storm d'una altra manera, sense recordar el funest destí de la parella protagonista d'aquest títol, formada per uns personatges que ja coneixia del primer Life is Strange.

Si en aquell videojoc, que em va agradar tant, portàvem la Max Caulfield, una addicta a les polaroids que tornava a Arcadia Bay (Oregon) després d'uns anys vivint a Seattle i recuperava certa amistat amb la seva millor amiga d'abans de la mudança i, com a gran atractiu del joc, podia tirar enrere el temps per desfer esdeveniments inconvenients, aquesta vegada som l'amiga, la Chloe Price, un temps abans del retorn de la Max.

Ja n'havíem sabut força coses en les escenes de l'anterior joc en què la Max visitava casa seva, i sabíem que el seu pare havia mort en un accident de trànsit i que la seva mare ara vivia amb un home fet a l'antiga amb qui la Chloe no tenia bona relació.

Doncs bé, Before the Storm aprofundeix encara més en el personatge, una rebel amb causa que té una estètica punk, s'escapa per anar a concerts malgrat que no té el permís de la seva mare, fuma porros -fins i tot té tractes habituals amb un camell adult- i fa pintades amb el seu retolador, sobretot a l'acadèmia Blackwell, on assisteix amb beca i on el director li fa la vida impossible -s'ha de dir, però, que ella no l'hi posa fàcil-. 

La Chloe, tot i així, és un personatge amb el qual és fàcil identificar-se, encara que no tinguem el seu bagatge, i malgrat la cuirassa amb què es protegeix d'un món que l'ha castigat, tot plegat sumat a la sensació que tothom està en contra teva pròpia de l'adolescència, en realitat té bon cor, és sensible i no li vol mal a ningú.

De fet, està disposada a ajudar els altres, i és el que intenta fer quan la Rachel Amber -la noia desapareguda del primer joc-, la més popular de l'acadèmia, li proposa fer coses que no s'esperaria d'algú del seu perfil, a sobre filla del fiscal del districte, i la Chloe descobreix que la cara que la gent coneix de la noia amaga traumes i secrets. Fascinada per aquest descobriment i la seva aura misteriosa, la segueix allà on vagi.

En aquesta imatge que poso tot i ser de la versió d'alguna de les PlayStation -jo hi he jugat en Xbox One- perquè és prou representativa es mostra una mica l'essència del joc: la fidelitat de la Chloe respecte a aquesta nova i intensa amistat en què tot va tan de pressa, i la mecànica del títol en si. 

Com l'original, és el que podríem anomenar una aventura gràfica moderna, amb exploració, converses amb tots els personatges possibles per tal d'aconseguir elements que desbloquegin la trama, de vegades senzillament informació, una mica de trencaclosques i decisions que, com al primer joc, poden modificar els esdeveniments, aquest cop sense la possibilitat de reparar errors. 

Sí que podrem, com al Life is Strange -que, igual que aquest joc, era episòdic i posteriorment es va publicar, física i digitalment, en un pack complet-, revisitar episodis per aconseguir els col·leccionables que ens faltin (al Before the Storm no són fotos, sinó pintades) o veure com haurien estat les coses si haguéssim pres decisions diferents en algun dels moments crucials, que el joc s'ocupa de marcar amb el símbol de l'Ull de la Providència.

Això, és clar, si volem treure el màxim suc d'aquesta història, cosa que també podem fer amb el botó de pausa llegint el diari de la Chloe, anotacions sobre els personatges amb els quals interactua o missatges que li arriben al mòbil. 

I, evidentment, també explorant els escenaris als quals se'ns permet accedir i parlant amb els altres personatges. No és necessari per a la història, per exemple, jugar partides de rol amb els frikis de l'acadèmia, però és divertit. Sí que és obligatori discutir amb la mare de la Chloe i relacionar-se amb el seu padrastre, en David. La relació amb la Rachel és el centre de la història, sí, però hi ha més coses per fer i personatges per conèixer.

No totes les decisions que prenem són cabdals, però sí que ens pot ajudar a veure la mena de persones que som -o jugar a fer coses que no faríem a la vida real- la manera d'interactuar amb els altres personatges, donant-los respostes més o menys respectuoses i amables per aconseguir un objectiu, fins i tot amb aquells que a la protagonista li resulten més odiosos, com el director de Blackwell o el padrastre. De fet, al final de cada episodi se'ns mostren unes estadístiques per veure en quin percentatge les nostres decisions coincideixen amb les d'altres jugadors. 

Acabo: hi ha un episodi extra, més curtet, que es pot aconseguir amb el pack complet del joc (també digitalment) i que, si es va comprar per episodis, suposo que s'havia de pagar a part, que explora l'últim dia en què la Max va ser a Arcadia Bay abans de marxar a Seattle, quan les noies tenien 12 i 13 anys. Emotiu, però també connecta amb el primer joc, per si ens n'havíem oblidat. I jo, com he dit abans, tot i que em va encantar, una miqueta sí que l'havia oblidat.

Life is Strange: Before the Storm és un videojoc que recomano clarament, amb una història molt interessant, una protagonista per a mi, sens dubte, més memorable que la del primer joc, i un guió igualment excel·lent. En una wiki he trobat, tot i així, una quantitat brutal de detalls que contradiuen coses de la primera entrega, de vegades d'allò més banals, però ni jo me n'havia adonat ni m'importen, sincerament. També me n'agrada molt la banda sonora, signada per la banda indie britànica Daughter.

L'únic que continua sense agradar-me gaire, ja me'n vaig "queixar" a l'entrada sobre el títol original, és l'apartat visual, que no puc evitar pensar que sembla de PS2 amb un filtre HD de remaster, animacions incloses. Aquest cop, del desenvolupament se'n va encarregar Deck Nine i no Dontnod Entertainment -que tornaria a fer-ho al Life is Strange 2, però no al Life is Strange: True Colors, altre cop de Deck Nine-, però suposo que tenien ordres de Square Enix de mantenir l'estètica, i no em sembla malament com a tal.

Pel que he vist en comparatives la cosa no millora gaire, excepte pel que fa a colors i il·luminació, al Life is Strange Remastered Collection que ha sortit ara per a sistemes actuals, incloent-hi els que ja van rebre el joc el 2017 (moviment una mica estrany dins d'una mateixa generació, si voleu que us digui la veritat). Però la història i la mecànica són prou atractives per compensar-ho. Si vau  jugar al primer, no us perdeu aquest. Per part meva, en algun moment jugaré als títols de la saga que han sortit posteriorment, ja desconnectats argumentalment d'Arcadia Bay, però trobaré a faltar la Chloe.