Anàlisi: Kirby's Adventure

Sempre dic que el Kirby's Dream Land (entrada aquí) és un dels jocs de la meva infantesa, fins al punt que el vaig voler tenir a la meva col·lecció -de petit havia jugat amb el de la meva germana- i fa uns anys el vaig poder comprar complet, tot i que japonès, cosa que no em suposa cap problema si així és més assequible, que és el cas.

He jugat a algun joc més del personatge més bufó de Nintendo, amb el permís d'en Yoshi, però ara m'he volgut posar seriós i jugar a tants títols de la saga com pugui, i fa poc que he acabat la seva segona aventura, que procedeixo a analitzar.

I sent la seva segona aventura no hi ha res al títol que ho indiqui, però ho sabem. Se sap, perquè és així i hi ha una cronologia de llançaments consultable, que el segon videojoc que va protagonitzar en Kirby va ser el Kirby's Adventure, un nom senzill i directe que, segons com, donaria a entendre fins i tot que és la seva primera aparició.

Però no, va ser llançat el 1993 tant al Japó com als Estats Units i Europa. El que sí que va representar va ser el primer cop d'algunes coses, com ara la primera aventura d'en Kirby en color, ja que la primera, de 1992, havia tingut lloc a la Game Boy.

Se sol dir que és un dels videojocs que espremen més la consola, i és normal perquè el 1993 ja feia temps que la seva successora, la Super Nintendo, era al mercat, però trobo que, tot i ser bonic, el Kirby's Adventure és un títol amb una paleta de colors força limitada. Se'n fa bon ús, és cert, però personalment no trobo que siguin els millors gràfics de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, potser perquè la barra d'estat (a la part inferior de la imatge) és força pobra en aquest sentit. Manies meves, suposo.

En fi, el joc parteix de la premissa que la Font dels Somnis ha estat corrompuda i, per culpa d'això, els habitants de Dream Land ja no dormen en pau. Ha desaparegut, a sobre, la vareta d'estel (Star Rod), perquè se l'ha endut el rei Dedede, el gran enemic d'en Kirby, i n'ha repartit els trossos entre els seus sequaços.

Amb aquesta excusa la boleta rosa explora diversos mons, cadascun dels quals dividits en diverses fases que es van desbloquejant a mesura que superem les immediatament anteriors, en un característic lobby en què veiem les portes amb els seus corresponents números, i on també trobarem accessos no a pantalles, sinó a l'enemic final d'aquell món i, com a novetat a la saga, pantalles de bonificació de diverses menes, i que es desbloquegen tot trobant uns interruptors gegants que hi ha amagats en llocs secrets en algunes de les pantalles.

Aquestes pantalles de bonus són una màquina de ganxo que ens convida a agafar peluixos d'en Kirby que proporcionen vides extra, un duel de pistola al més pur estil Western, un joc de xuclar ous que ens llança en Dedede, barrejats a traïció amb alguna bomba, i una arena que, més que una pantalla de bonus, és una oportunitat d'aconseguir un ítem d'habilitat de còpia (en parlo més avall) fent un combat directament contra un enemic.

Són elements opcionals, però ens ajudaran, almenys a gent com a mi, que malgrat que es tracti d'un joc notablement més fàcil que altres (típic de la saga, les coses com són), sobretot comparant-lo amb altres videojocs de l'època, i que hi hagi continuacions infinites, el cert és que s'hi poden perdre moltes vides, així que no és pas sobrer arreplegar-ne tantes com puguem amb les múltiples oportunitats que ens en dona el joc. 

Si no volem perdre el temps buscant les sortides secretes que duen als interruptors gegants que al seu torn ens porten a les pantalles de bonus -i és una cosa que de vegades fa mandra perquè estan tan amagades o requereixen una habilitat tan específica que confesso que més d'una i de dues les he consultat-, al final de cada pantalla tenim l'a partir de llavors típic minijoc de saltar tan amunt com puguem per assolir el nivell més alt d'un total de set i, en fer-ho, endur-nos una vida extra. 

Però encara no he parlat de l'element més innovador del Kirby's Adventure, i que arribava a la saga per quedar-s'hi, fins al punt que l'associem tant a aquests videojocs que no tothom té present que al primer títol, el de la Game Boy, encara no existia.

Es tracta de les habilitats de còpia, que permeten a en Kirby adquirir poders si xucla enemics que en tenen. Evidentment, l'habilitat de xuclar de sempre hi continua sent, sense necessitat que ens empassem allò que xuclem, i ho farem servir, però la de còpia proporciona unes enormes possibilitats i va ser un gran encert que també va néixer en aquesta entrega farcida de primers cops, i aquest és, sens dubte, el més important.

No totes les habilitats de còpia (n'hi ha 25) són igual de fàcils de fer servit ni igual d'útils: per exemple, n'hi ha una que consisteix en fer que el protagonista dormi, cosa que sovint és perjudicial, i algunes demanen proximitat amb l'enemic i acabem rebent, de manera que pensem que hauria estat més fàcil i ràpid derrotar-los tot xuclant-los, però també n'hi ha que van molt bé, com ara l'ovni (a la imatge), l'espasa, el martell o el foc. 

Suposo que depèn de cada persona, i estic convençut que a mi quan m'han anat malament ha estat perquè no he pensat bé l'estratègia -sens dubte hi ha un component d'estratègia pel que fa a quines habilitats fer servir en segons quins llocs (per descobrir camins secrets) o contra segons quins enemics finals-, però el cas és que el Kirby's Adventure és fàcil, sí, però no tant, i amb un sol cop que rebem perdrem aquelles habilitats adquirides, tot i que és cert que tenim uns segons recuperar-les, sempre que no se'n vagin gaire lluny ni desapareguin si triguem en tornar a xuclar l'estrella que les representa.

Un moment en què el joc espera de nosaltres que fem servir aquestes habilitats de còpia és en els combats contra els enemics finals (tornen l'arbre Whispy Woods, el meu estimat núvol Kracko, l'esmentat rei Dedede i debuta en Meta Knight, poca broma), i en aquest cas també he optat per fer-ho a la meva manera, perquè prou feina tinc amb estudiar els patrons dels rivals i esquivar-los, com per acostar-m'hi amb una habilitat que sovint em deixa venut. No, jo soc més d'esquivar, esperar que es generin estrelles per algun impacte, xuclar-les i emprar-les com a projectils. Com es derroten els enemics finals al Kirby's Dream Land, vaja. Però sí, se suposa que hi ha unes habilitats que van molt bé contra cada boss, i com que segurament sou millors que jo jugant a videojocs (i en moltes altres coses), us convido a provar de fer-ho "com toca". 

Kirby's Adventure va ser el joc llançat oficialment per a la NES que va ocupar més memòria, i és un clàssic (així hi he jugat jo, a la NES Mini) que va millorar la fórmula començada a la simpàtica però més primitiva entrega de la Game Boy i va contribuir enormement a què tot això esdevingués una saga que encara genera nous capítols i que és molt estimada dins l'univers Nintendo. No és casualitat que d'aquest títol se n'encarreguessin el seu creador, en Masahiro Sakurai, com a director, però també el desaparegut Satoru Iwata i el llegendari Shigeru Miyamoto com a productors, al costat de Takao Shimizu. Tampoc que se'n fes un remake per a la Game Boy Advance, el Kirby: Nightmare in Dream Land, el 2002. 

I si us agraden els reptes o l'heu trobat massa fàcil, igual que a la primera entrega aquí també hi ha una modalitat extra, que fa que ens enfrontem a l'aventura amb la meitat de vida (3 punts no ampliables) i sense la possibilitat de desar la partida llevat que ho fem amb sistemes moderns que permeten desar allà on volem. 

Ara bé, per activar-la haurem d'haver trobat totes les coses amagades. Aquelles opcionals, sí. Però si som completistes les voldrem trobar. En acabat, a l'slot de la partida veurem canviat el nostre títol, així que la proesa quedarà registrada. I, si ho fem, tindrem també l'opció Sound Test al menú. Aquests al·licients per a jugadors més experts ja van començar a la Game Boy, però això del percentatge va néixer aquí, i es mantindria també com una característica de la saga, que és fàcil, però que també ofereix desafiaments per als més valents.

Petits clàssics: Balloon Fight

Normalment deixo passar més temps entre dues entrades de la mateixa secció, i no és que tampoc sigui tan recent la darrera que vaig publicar dins Petits Clàssics, però el cas és que l'actualitat mana i ja que a l'última publicació em feia ressò de la mort del president de Nintendo, en Satoru Iwata, aprofito l'avinentesa per a parlar d'un dels primers videojocs que va programar.

Com deia als comentaris en Salore, abans de dedicar-se a fer jocs per a la Gran N des de Hal Laboratory n'havia fet per a MSX i, abans tenim per exemple el seu primer joc, l'Star Battle per a Commodore Vic-20, de 1981. Però el que avui ens ocupa és un dels clàssics de Nintendo, signats per ell, probablement més oblidats.

Es tracta del Balloon Fight, que va sortir el 1985 per a la NES (el 1986 als Estats Units i el 1987 a Europa), però que un any abans havia debutat a les recreatives de Nintendo, les Nintendo Vs. System -aviat en parlaré-, tot i que normalment el procés era a la inversa.

Aquella primera versió es deia Vs. Balloon Fight i com podem veure al vídeo es tracta de sobreviure volant amb dos globus i rebentar els dels enemics. Si en perdem un tindrem més feina a elevar-nos, però si els perdem tots dos, tururut viola. 

Aquest títol ens permetia col·laborar amb un company o enfrontar-nos-hi, i a més les pantalles estaven dissenyades en vertical, però la versió de la NES seria diferent i els nivells també tindrien un disseny propi.

No ho sembla en aquesta pantalla, però la versió domèstica tenia una modalitat exclusiva, Balloon Trip, que consistia a avançar per pantalles d'scroll horitzontal tot col·leccionant globus i que a la recreativa no hi era. 

La versió de la NES va ser portada només al Japó al Sharp X1 i el NEC PC-8801 el mateix 1985 i a la Gameboy Advance el 2004, a més de l'e-Reader de Nintendo als Estats Units el 2002 i, posteriorment, a les consoles virtuals de la Wii, la Nintendo 3DS i la Wii U -va ser el primer títol de la seva Consola Virtual- arreu del món. Curiosament també apareix i és jugable al primer Animal Crossing, de la Gamecube.

El 1990 en va sortir una seqüela, Balloon Kid, per a les Gameboy nord-americanes, i també per a les europees el 1991. És evident que en aquest cas es tracta d'un plataformes d'estil més comú, però curiosament no va sortir al Japó.

O sí? Perquè el 1992 se'n va fer aquest clon amb la Hello Kitty, anomenat Hello Kitty World, que va ser la versió japonesa -exclusiva- i acolorida del Balloon Kid. Ara bé, a algú li devia quedar l'espina que el joc original no hagués sortit al Japó tal com era, perquè el 2000 en va arribar un remake.

Era el Balloon Kid GB, que va sortir només per a les Gameboy Color japoneses i, a més, a través del servei de descàrrega Nintendo Power. Però els remakes no s'acabarien aquí, perquè el 2007 encara n'hi hauria un altre:

Era el Tingle's Balloon Fight, per a la Nintendo DS, que només es podia obtenir a través del Club Nintendo japonès i que era bàsicament com el primer Balloon Fight però amb nous dissenys i protagonitzat per en Tingle, petit personatge de la saga The Legend of Zelda. 

Al llarg dels anys, tot i que no se n'ha fet cap nou joc des de fa molt de temps, sí que hi ha hagut homenatges a aquest petit clàssic que és el Balloon Fight, com ara trofeus del Super Smash Bros. Melee (Gamecube), l'aparició dins el NES Remix (Wii U), un cameo del peix gegant que ens podia matar al Super Smash Bros. Brawl (Wii), una pantalla a la versió per a la 3DS del Super Smash Bros., alguns minijocs de la saga WarioWare, Inc. o aquest altre minijoc del Nintendo Land (Wii U):

És evident que es tracta d'un petit clàssic amb una certa influència a l'univers Nintendo, encara que en els darrers anys s'hagi limitat a aparèixer en cameos i altres referències, a més de ser portat a les consoles virtuals. 

El cas és que va ser un dels títols que va programar en els primers anys el malaguanyat Satoru Iwata i he pensat que era el videojoc ideal per a aquesta nova entrega de la secció.

Adéu a Satoru Iwata

Reconec que quan vaig llegir que el dia 11 de juliol s'havia mort en Satoru Iwata vaig pensar que, descansis en pau a banda, no era res més que el president d'una companyia importantíssima de cara coneguda, més o menys com un Bill Gates o un Steve Jobs (aquest últim també mort) però a una escala inferior. 

Però resulta que, si bé és una exageració afirmar coses com ara "se'n va una part de la nostra infantesa", el senyor Iwata havia fet coses importants abans de presidir la Gran N i, un cop convertit en el cap visible de la companyia, va prendre decisions que van ser cabdals per al futur d'aquesta.

El fet que dediqui una entrada al desaparegut president i executiu en cap (CEO) de Nintendo es deu a la popularitat que va adquirir gràcies a que era de la conya i li agradava sortir en presentacions i mostrar el jugador que duia dins. La seva figura anava més enllà del típic líder d'una companyia que, d'altra banda, com totes, es dedica al que es dedica amb la intenció d'obtenir-ne beneficis i prenent decisions de vegades equivocades i d'altres polèmiques, com hem pogut veure quan ha passat de criticar els DLC de pagament a adoptar-los amb força i fer-nos pagar morterades per coses que potser no valen tant.

Quedarà per sempre com una frase associada a ell la cita: "a la meva targeta de negocis sóc el president d'una companyia. Al meu cap, un programador de videojocs. Però, al meu cor, sóc un jugador".

Nascut el 1959 a Sapporo, la capital de l'illa de Hokkaidô, al Japó, va entrar a treballar, de seguida de graduar-se en ciències de la computació, a la companyia desenvolupadora de videojocs HAL Laboratory, freqüent col·laboradora de Nintendo.

La llista de videojocs en què va treballar inclou el clàssic Balloon Fight (1984, per a recreatives i diversos sistemes domèstics, la NES inclosa), l'Earthbound (o Mother 2 originalment, que va sortir el 1994 per a la Super Nintendo, el 2003 per a la Gameboy Advance i el 2013 per a la Consola Virtual de la Wii) i també alguns títols de la saga Kirby.

L'any 2000 va entrar a Nintendo, tot i que no va tallar del tot els lligams amb HAL Laboratory, i el 2002 va esdevenir el successor del senyor Hiroshi Yamauchi, de manera que es va convertir en el quart president de la història de la companyia, i el primer sense relació familiar amb els Yamauchi.

Va agafar les regnes de la companyia en un moment en què les coses no li estaven anant gaire bé. La Gamecube no havia donat els resultats esperats, havia fracassat en comparació amb la competència i el senyor Iwata va decidir donar un gir a la trajectòria de l'empresa, amb importants decisions com abandonar el nom "Game Boy" en les portàtils, que desembocaria en el desenvolupament de la Nintendo DS, i la creació de la revolucionària Wii, que amb una tecnologia inferior va vendre molts milions més que la competència, la Xbox 360 i la Playstation 3.

A la següent generació, amb la Nintendo 3DS i la Wii U, va aplicar la mateixa filosofia: es tractava d'incloure innovadores maneres de jugar per tal d'atraure jugadors de sectors tradicionalment menys interessats en els videojocs, sense abandonar, és clar, els de sempre. La idea era, doncs, que hi hagués més jugadors que mai.

Amb tot plegat va conduir la companyia a un èxit que no coneixia des de feia molts anys, i hi ha qui pensa que això és gràcies al fet de tenir experiència com a programador, cosa que no és ni un requisit per a ser president d'una companyia d'aquest sector ni un fet gaire habitual. De fet, quan ja era el "presi" de la Gran N, va fer de productor executiu de desenes de videojocs de famoses sagues com Pokémon, Mario, Zelda i altres franquícies per a totes les consoles de la companyia.

 

En Satoru Iwata va ser també l'impulsor de l'acostament de Nintendo al públic, amb divertides presentacions en vídeo conegudes com a Nintendo Direct, que consisteixen en vídeos curts i dedicats a un tema concret, o fins i tot un sol videojoc, sovint adreçat a un sol segment del públic o un dels tres grans mercats. 

A la fira més important del món del videojoc, l'E3 de Los Angeles (Estats Units), Nintendo ha deixat de fer-hi presentacions llargues, a diferència d'altres companyies, per decisió del ja desaparegut Iwata, que el 2014 no hi va assistir precisament perquè l'estaven operant del tumor de conducte biliar que se'l va endur fa uns dies, però a la darrera edició, celebrada del 16 al 18 de juny, hi va aparèixer en forma de titella juntament amb en Reggie Fils-Aime (cap d'operacions de Nintendo Amèrica, d'on des de 2013 l'Iwata era CEO) i en Shigeru Miyamoto, el llegendari pare d'en Mario.


 
Ens deixava gairebé un mes després als 55 anys, i l'inesperat traspàs va deixar mostres de condol per part de fans de la companyia, col·legues, rivals i redactors dels mitjans especialitzats. No hauria tingut el mateix ressò si no hagués estat tan popular.

Sigui com sigui estem parlant d'un home que, amb la seva gestió, va revitalitzar una companyia que ens havia donat moltes alegries però que, com Sega -evidentment no tant-, estava quedant enrere amb la irrupció al món dels videojocs d'empreses que no hi tenien tanta tradició. Descansi en pau.

Jocs que no van sortir del Japó: Alcahest

Quan busco videojocs que no van sortir del Japó per tal de nodrir aquesta secció recorro habitualment a una llista de la Wikipedia on hi ha molts títols, i faig clic als enllaços d'aquells que em criden més l'atenció. Doncs bé, en el cas d'avui el nom m'ha fet gràcia, però encara més descobrir qui n'era el responsable en termes de producció.

El joc en qüestió és l'Alcahest (pronunciat amb l'hac muda, si hem de fer cas del text en japonès) del qual personalment no havia sentit a parlar mai, ni tan sols del seu nom, com per altra banda m'acostuma a passar quan es tracta de videojocs exclusius del mercat japonès. De qui sí que havia sentit a parlar és del senyor Satoru Iwata, l'actual president de Nintendo, que és a més el productor d'aquest RPG. El títol pertany, però, a HAL Laboratory, companyia desenvolupadora lligada a Nintendo que el mestre Iwata presidia en aquella època (1993) i que és també responsable de sagues com Kirby i Smash Bros.

Aquí el veiem en moviment, i encara que sembli mentida no és el típic RPG amb personatges dissenyats amb la clàssica tècnica del Super Deformed (SD), tan típica del gènere i caracteritzada pels cossos caricaturescs, rabassuts i amb el cap tan gran com el tronc, sinó que tenen un aspecte proporcionat. En tot cas el desplaçament per les pantalles és com el dels primers jocs de la saga The Legend of Zelda, on sí que es recorria a l'SD, i tantíssimes altres sagues com ara Dragon Quest. 

No val la pena que perdem temps parlant del seu argument, que al cap i a la fi és el típic de caràcter medieval de gairebé tots els RPG tant d'acció com d'estratègia, però sí que podem dir que té bona pinta i que efectivament sembla que era força bo. 

A més, destaca perquè al contrari del que passava amb la immensa majoria de videojocs del gènere, el cartutx no duia memòria interna i feia servir passwords per tal de desar el progrés dels jugadors, fet que com ja vaig explicar era molt poc habitual en els RPG a causa de la complexitat que requereixen els codis que han de contenir dades tan concretes com les que es generen en un joc de rol.

Videojocs animats: Kirby

Fa molt temps, amb el bloc gairebé acabat d'inaugurar, vaig fer una entrada dedicada al personatge d'en Kirby, un dels personatges més emblemàtics de Nintendo i dels videojocs en general, però avui el que faré serà parlar de la seva sèrie animada, en una nova entrega dedicada a repassar dibuixos animats basats en videojocs. Aquí en teniu el primer episodi sencer.

Sí, perquè encara que la franquícia no és precisament petita, de sèries animades només se'n va fer una, que és aquest i que tenia el nom de Kirby: Right back at ya!, en realitat amb origen al Japó i amb el títol Hoshi no Kirby, o "Kirby dels estels", que és el nom de la franquícia en si.

El vídeo que he posat és, com heu pogut notar si l'heu reproduït encara que sigui només parcialment, de la versió dels Estats Units, però com he dit abans es tracta d'un anime, o dibuixos animats japonesos, que es va emetre al Japó de 2001 a 2003, amb un total gens menyspreable de 100 episodis. 

Si us heu saltat aquest vídeo feu el favor de tornar-hi, perquè és més curtet i correspon a l'opening, o la cançó d'entrada, de la versió japonesa, que s'enganxa i que, amb un coneixement bàsic de l'idioma, s'entén sense gaires problemes. La sèrie també s'ha emès, segons la Wikipedia, en idiomes com el xinès mandarí i el cantonès, el rus, el coreà, l'italià, el portuguès, l'hebreu, el francès o l'alemany, a més del castellà, tot i que pel que he trobat a Youtube només en la seva variant artificial coneguda com a "internacional", és a dir el de Sudamèrica.

Com acostuma a passar, argumentalment la sèrie es distancia dels videojocs, però la seva qualitat està avalada pels noms que té al darrere, que són entre altres el del productor Satoru Iwata, president de Nintendo, la pròpia companyia i la veterana HAL Laboratory, responsable de la franquícia Kirby a més d'altres com Super Smash Bros. o algunes de les entregues de Pokémon. Per si això fos poc, el creador del personatge, en Masahiro Sakurai, de l'esmentada HAL Laboratory, va supervisar-ne la creació i va posar com a condicions que no hi apareguessin humans i que el protagonista no parlés, elements gens habituals en els dibuixos animats. Poca broma.