Els passwords s'han perdut encara més que els continues de què parlava a l'última entrega de la secció. De fet, els continues ara apareixen poc, podem continuar jugant sempre i no es gasten les oportunitats, però els passwords sí que no tenen cap sentit, ja, en una època en què tots els videojocs desen les partides automàticament o ens ofereixen facilitats per fer-ho nosaltres mateixos en el punt i el moment que vulguem. Però abans no era pas així...
De passwords n'hi ha hagut de molts tipus, des dels fàcils com aquest que veiem aquí, que consisteix en la combinació de cares de personatges, fins a llargues seqüències de números i/o lletres com l'inoblidable sistema de l'International Superstar Soccer Deluxe:
L'he patit, aquest, i era una murga haver-se d'apuntar i després copiar del paperet a la pantalla els llarguíssims codis que incloïen fins i tot símbols. D'altres eren una mica més benèvols:
Els de la saga Megaman són fàcils de reconèixer arreu, i si volem el súmmum de la senzillesa hem d'anar als que requerien una única paraula:
El tipus de password depenia de la complexitat de les dades que s'haguessin de recuperar després. Per exemple, desar només el nivell assolit requereix poc "esforç", però les estadístiques esportives o dels RPG demanen llargues combinacions.
Els passwords tenen avantatges i desavantatges, com tot en aquesta vida. Els avantatges són els següents: l'absència de memòria interna als cartutxos permetia que el seu preu no es disparés, es poden fer servir en cartutxos diferents (i per tant es poden compartir amb qualsevol persona), no es deterioren per culpa d'errors tècnics i permeten recuperar punts anteriors de la partida si l'actual no ens surt com volíem.
Pel que fa a desavantatges tenim la incomoditat d'haver-los d'introduir, sobretot si són particularment complexos, haver-los d'apuntar (al típic paperet que després desapareix quan el necessites, o a l'espai que els manuals d'instruccions reservaven per a aquesta tasca, com és el cas de la foto que he posat del meu Asterix and the Great Rescue de la Mega Drive, però que sempre enlletgeix els esmentats manuals) i la incompatibilitat amb segons quins jocs, com ara els RPG, perquè per tal d'emmagatzemar les estadístiques i altres dades complexes requeririen massa caràcters.
Segons la Wikipedia japonesa, i ara ja enllacem amb el títol d'aquesta entrada, el primer joc que va fer ús de passwords va ser la versió en cartutx i per a l'MSX del Hydlide, curiosament un dels primers RPG de la història, que seria el primer d'una saga. En aquest cas el gènere estava prou verd com per poder funcionar bé amb passwords.
El joc sortia al mercat japonès el 1985 i l'aparició de passwords naixia del fet que la memòria interna de l'MSX i el format de casset eren insuficients a l'hora de desar-ne el progrés. T&E Soft, l'empresa que el va desenvolupar, volia trobar, davant la demanda del públic que volia que el joc aparegués al mercat, la manera d'emmagatzemar partides sense haver d'encarir el preu final del cartutx amb la introducció d'una bateria de memòria, i al final va pensar en el sistema de passwords. Aquesta és la història, doncs, i un altre dia parlarem del concepte de desar partides en si mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada