Curiositats de la història dels videojocs: La seqüela sense primera part

Els que em coneixen, dins del sector dels videojocs, a mi i les meves tradicions, creences o manies, que són bàsicament els companys de Retroscroll, tenen -els dono- molts motius per fer-se tips de riure amb la meva manera de veure les coses, i una que fa particular gràcia és la meva voluntat d'encarar les sagues per ordre.

Per tant, si tinc l'oportunitat de jugar a una primera part abans que a una segona, per més popular que la segona sigui i/o per més dolenta que sigui l'entrega inicial, intento fer-ho. Això no vol dir que no hagi jugat a força jocs que no eren la primera part de la seva saga, i continuarà passant. Ara bé, el joc de què parlo avui faria esclatar el cap a algú que sí que, al contrari que jo, s'obsessionés de debò amb aquestes coses.

Es tracta d'un shoot'em up de Taito, companyia que té un catàleg d'allò més variat, i especialista en diversos gèneres, un dels quals aquest, també com a distribuïdora. No és el més famós que té, però malgrat que podria quedar eclipsat pels molts altres exemples de jocs de trets del seu catàleg a mi m'ha cridat l'atenció per una altra cosa.

El Metal Soldier Isaac II, de 1985, no és la segona part del Metal Soldier Isaac. Tampoc és que estiguem davant d'un d'aquells casos enrevessats com les segones parts de Rambo o Mad Max, que segons el territori van patir canvis de nom. Senzillament, aquest joc no té primera part, encara que el flyer que he posat al principi de l'entrada suggereixi el contrari.

El soldat metàl·lic del títol és el que podem controlar amb vista zenital, que fa que no estiguem davant del típic shmup de naus amb scroll automàtic, en aquest sentit val a dir que es desmarca del saturat gènere, però tornem al tema que ens ocupa: per què es diu Metal Soldier Isaac II, si no hi ha un Metal Soldier Isaac?

Doncs perquè va ser la decisió que va prendre la companyia a l'hora de llançar oficialment per a recreatives la versió definitiva d'un títol que es deia igual però sense el número en la seva fase de prototip. Jo no conec precedents de casos així que confonguin el personal, vosaltres sí?

Sigui com sigui, el personatge no va ser oblidat, i el podem veure en forma de cameo al Parasol Stars, en què una versió chibi de l'Isaac, anomenada Isaac'n (que és una maldestra transcripció del japonès Aizakkun), fa d'enemic dels protagonistes, en una de les múltiples aparicions estel·lars de Taito, tema del que tinc previst parlar algun dia.

Cinema i videojocs: Pacific Rim

Reconec que quan es va estrenar aquesta pel·lícula, l'any 2013, va despertar en mi un interès pràcticament igual a zero. No em criden l'atenció les històries tipus Transformers, encara menys les adaptacions hollywoodianes de productes orientals, i tampoc el gènere dels monstres gegants en si mateix. La barreja dels dos conceptes, els mechas i els kaiju (monstres japonesos tipus Godzilla), tampoc no m'interessava.

Però anys després, amb respecte adquirit pel director Guillermo del Toro, coguionista del film, i atret per intèrprets que llavors ja coneixia bé com en Charlie Hunnam (Sons of Anarchy, Undeclared...) o l'Idris Elba (Luther, The Wire...), tot plegat sumat al fet que em venia de gust veure alguna pel·lícula d'acció pura i dura, vaig rectificar i vaig gaudir de l'entreteniment sense pretensions que proporciona Pacific Rim, que resulta que també va tenir adaptacions en forma de videojocs.

Un d'ells duia el mateix nom que la pel·lícula i es va publicar el 2013, any de l'estrena del film, únicament en format digital tant per a la Xbox 360 com per a la PlayStation 3. La companyia que el va desenvolupar s'anomenava Yuke's, però no el busqueu, perquè aquest 2016 l'han retirat de les botigues digitals d'ambdues consoles.

És normal, natural i previsible que un videojoc basat en una pel·lícula vulgui treure-li el màxim suc possible, i normalment es fa -antigament més, però- repetint el que ja s'hi ha pogut veure, però en el cas del Pacific Rim de consoles es va optar per una proposta diferent.

En aquest cas, en comptes de seguir l'argument del film el joc era un títol de lluita 1 contra 1, però aquesta "original" proposta va quedar eclipsada pels seus problemes: combats repetitius, avorrits, poc profunds i una modalitat per a un jugador amb una història absurda, que consistia en fer combats un rere l'altre, contra un ventall molt reduït de contrincants, podent seleccionar també els monstres i de vegades lluitant contra els nostres aliats. Les notes que va rebre van fer força dolentes, i als agregadors de crítiques el veureu amb mitjanes ben per sota de l'aprovat. 

Tampoc no li va anar gaire millor a Pacific Rim: The Mobile Game, que van desenvolupar conjuntament Reliance Games i Behaviour Interactive per a sistemes amb iOS i Android. 

Segons la Wikipedia es tracta d'esquivar els atacs del kaiju i, quan s'obre un forat en la seva defensa, l'hem d'atacar fent lliscar el dit per la pantalla. A mesura que anem superant missions aconseguim diners per a millorar el nostre Jaeger, però se'l va comparar amb l'Infinity Blade, un cèlebre títol per a iOS que va tenir molt bona acollida, i va sortir perdent.  

Aquests són, doncs, els dos videojocs que existeixen basats en el film, però l'any vinent se suposa que s'estrenarà Pacific Rim 2. Tindrà adaptació per a consoles i/o mòbils? Ja ho veurem, però espero que s'hi esforcin més.

Els més difícils: Target Earth

El joc difícil de què parlo avui no el coneixia. Ni d'haver-lo provat, ni de nom. Però m'ha cridat l'atenció de seguida que m'he posat a investigar-ne coses. És un títol força desconegut del catàleg dels primers anys de la Mega Drive, però els que el coneixen el consideren un imprescindible, a banda de refotudament difícil.

El Target Earth, com ens expliquen en aquest extens article, va sortir el 1990 per a les Mega Drive nord-americanes, és a dir les Genesis, com a videojoc d'acció i plataformes (run and gun en anglès) que al Japó es deia Assault Suits Leynos i estètica i argumentalment bevia molt del gènere dels mechas o  robots gegants controlats per humans, especialment la franquícia Gundam, que en aquella època tenia pocs videojocs i no gaire bons.

Va arribar als Estats Units amb el títol, els noms de dins del joc i alguns elements de l'argument canviats, però segurament el que més va perjudicar el seu resultat comercial va ser un disseny de portada poc atractiu i la mediocre feina de la distribuïdora, DreamWorks (no, no és la de les pel·lis), que sembla que no ha fet res més i va desaparèixer fa anys.

Aquí en tenim un extens vídeo, encara que es nota que és d'emulador. Força interessant per a l'època, en què la Mega Drive encara no s'havia espremut del tot, veient-lo hom pensa que fins i tot ara seria un videojoc interessant, però si no som uns supercracs val més que ho deixem córrer.

Al marge d'uns gràfics més que decents, un argument més profund del que llavors era habitual i un disseny de pantalles i missions variat, a més de múltiples armes disponibles, el Target Earth és famós (entre els relativament pocs que el coneixen) com un dels títols més difícils de la Mega Drive. En aquest cas no perquè estigui mal fet, ni perquè fallin els controls o hi hagi problemes de càmera. Res d'això no passa. Senzillament hi ha massa enemics i són massa bons.

Dos anys després, el 1992, sortia per a la Super Nintendo, i aquest cop també a Europa, el Cybernator, o Assault Suits Valken al Japó, que els desenvolupadors, Masaya, van concebre com una preqüela del Target Earth/Assault Suits Leynos. Amb això naixia el que després s'anomenaria la saga Assault Suits.

Que continuaria el 1997 amb la seqüela del Target Earth/Assault Suits Leynos per a la Saturn, amb el nom d'Assault Suits Leynos II i aquesta vegada sense cap llançament occidental. Es va dissenyar amb uns gràfics més atractius, aprofitant la consola de 32 bits, i se li va rebaixar la dificultat de manera que sospito que els va quedar un joc difícil a seques.

Molt menys atractiu, si més no per al públic no especialment aficionat al gènere de l'estratègia, és la seqüela de la preqüela, és a dir l'Assault Suits Valken II, exclusiu de les Playstation japoneses. Com podem veure, la gent de Masaya n'anava llançant un per a la consola de Sega i un per a la de la competència, i això va ser així tant a la generació dels 16 bits com a la dels 32. 

N'hi va haver una mica per a tothom (però ja no per a Sega) amb l'aparició del remake de l'Assault Suits Valken, aquest cop sense el nom canviat a la versió europea (es va saltar els Estats Units, per cert), per a la Playstation 2 el 2004. La Consola Virtual de la Wii, als tres mercats, el va rebre el 2007 i aquest estiu de 2014 ha aparegut a la Consola Virtual de la Wii U... només als EUA. Qui ho entengui...

Es veu que aquest remake no va agradar gaire, però la saga Assault Suits, i especialment la seva notòriament difícil entrega inaugural, és estimada per part dels coneixedors profunds del catàleg de la 16 bits de Sega i considerada la precursora del subgènere dels shooters amb robot gegant com a protagonista, si bé en d'altres mitjans d'entreteniment, com el manga i l'anime, ja tenia precedents.