Videojocs i animació: A Bug's Life

L'última entrada que vaig publicar d'aquesta secció, dedicada a repassar els videojocs que s'han fet basant-se en dibuixos animats, siguin en format sèrie o pel·lícula, va tenir com a protagonista un film de Pixar, Buscant en Nemo.

I avui, havent passat prou temps i prou entrades d'altres seccions pel mig com per repetir, parlo un altre cop de videojocs basats en animació i repetim Pixar, en aquest cop amb la segona pel·lícula de l'estudi. 

A Bug's Life (1998) no va tenir mala acollida com a pel·lícula, però tot i així no se sol citar gaire quan es parla de Pixar, probablement perquè el llistó en general és alt i la superen diverses altres produccions. 

L'hauré de tornar a veure algun dia, perquè no me'n recordo gens, també la seva "rival" FormigueZ (aquesta sí que es va doblar al català), de Dreamworks, que es va estrenar el mateix any, però el que de moment he trobat és que se'n va fer un videojoc. 

En vèiem la versió per a Nintendo 64, un plataformes 3D que ens posa a la pell de la formiga Filk i que segueix la història del llargmetratge en cinc zones dividides en tres parts cadascuna. Cal que arribem a la sortida, aconseguim un objectiu o derrotem un enemic final, i les nostres armes seran uns fruits que llançarem als enemics, mentre que hi ha elements de l'entorn que ens ajudaran d'una manera o una altra, per exemple ajudant-nos a arribar a llocs altrament inaccessibles o permetent que recuperem vida.

 

En van sortir més versions. De fet, la de la Nintendo 64, desenvolupada per Traveller's Tales, és de 1999, mentre que les primeres que van sortir van ser les de la PlayStation i PC, el 1998, desenvolupades per Psygnosis. La de la consola de Sony, per cert, va ser l'única que va sortir al Japó, amb llançament l'octubre de 1999.

 

 

Aquelles eren en 3D i similars a la de l'última consola de sobretaula de Nintendo amb suport cartutx, però vull mostrat també la versió més diferent de totes, per força, que és la de la Game Boy Color (1998 als Estats  Units, 1999 a Europa, on totes les versions van arribar aquell any), de Tiertex Design Studios, que com es pot veure és un plataformes bidimensional clàssic.

 

Malauradament cap de les versions va tenir bona acollida i va ser considerat el típic joc basat en la pel·lícula de moda i pensat per fer caixa i com a producte promocional que es vendria sol. Pel que sembla, no hi havia gaires queixes pel que fa als gràfics, però sí en l'aspecte de la jugabilitat i els controls, considerats lents i incòmodes. 

 

Això va provocar unes notes que van des del suspens fins al Bé, entès com la nota que gira al voltant del 6. El de la Game Boy Color, per altra banda, va ser titllat de repetitiu i excessivament curt, i en qüestió de notes va tenir una sort similar.

Videojocs i animació: Buscant en Nemo

Avui, en aquesta secció, toca parlar d'un dels grans clàssics de Pixar, amb una seqüela excel·lent de la qual vaig parlar fa temps, perquè es va estrenar el 2003, una època en què encara era molt habitual que es fessin videojocs basats en pel·lícules o, com a mínim, pensats per a fer-los d'acompanyament o tie-in.

Resulta que no era conscient, fins fa poc, que existien videojocs de Buscant en Nemo, i la veritat és que ho he descobert tot fent cerques de videojocs de segona mà. Per tant, vegem com és la seva adaptació electrònica en aquesta entrada que, com és habitual en aquest blog, redacto a mesura que jo mateix m'informo del tema en qüestió.

Llançat el mateix 2003, el Finding Nemo va sortir per a diversos sistemes als tres territoris principals. Curiosament, però, mentre que la portada americana i la japonesa tenien aquesta imatge, que transmet el to aventurer i infantil de la pel·lícula, a Europa se'n va triar una altra.

 
Com podem veure, en territori PAL es va optar per reproduir un dels moments de tensió i perill del film.

Això passava en tots els sistemes que van rebre el videojoc, que van ser la Xbox (no pas al Japó, però), la GameCube, la PlayStation 2, la Game Boy Advance i els ordinadors. Però vegem com és:



Aquí el teníem en moviment per a les consoles de sobretaula, que més o menys oferien el mateix producte segons les capacitats tècniques de cadascuna i que desenvolupava Traveller's Tales.

El videojoc repassa els moments essencials de la pel·lícula, tot controlant en Nemo, en Marlin o la Dory, i hi trobem escenes animades i amb les veus dels actors i les actrius que havien posat les veus a la pel·lícula, però va ser criticat, entre altres coses, per una dificultat frustrant en segons quins nivells.



La versió de la Game Boy Advance, com acostuma a passar, és diferent, no només per motius tecnològics i perquè té un desenvolupador diferent (Vicarious Visions), sinó també perquè té unes pantalles alternatives. Ja se sap que els títols basats en franquícies populars se solen vendre bé, independentment de la seva qualitat, però segons la Wikipedia aquest títol va ser el 10è més venut als Estats Units entre 2000 i 2006 pel que fa a consoles portàtils, de manera que alguna cosa bona devia tenir aquesta versió.

Això també devia influir en què el 2004 sortís una seqüela en exclusiva per a la portàtil de Nintendo, aquesta vegada creada per Naltron i sense discrepàncies pel que fa a caràtules, amb el títol de Finding Nemo: The Continuing Adventures.



En aquest cas se'ns convidava a ajudar a escapar els peixos de la peixera del dentista de la pel·lícula tot superant minijocs, i al final esquivar els perills del carrer per tal d'arribar al mar.



Acabem amb aquest tràiler, que és el del tercer joc d'en Nemo que va sortir, també de Naltron. Es tractava del Finding Nemo: Escape to the Big Blue, que va sortir el 2006 per a la Nintendo DS, però que el 2012 es va rellançar en una edició especial i aquest cop també en va sortir una versió per a la Nintendo 3DS, aprofitant l'estrena de la versió 3D de la pel·lícula als cinemes.

Al final era el mateix concepte que en el cas del The Continuing Adventures, un seguit de minijocs i l'objectiu d'ajudar els peixos del dentista a arribar al mar. Tanmateix, és curiós que es tragués tant de suc d'aquell film, però alhora és comprensible, atès que és una de les produccions més estimades de la col·laboració entre Disney i Pixar.

Petits clàssics: Puggsy

L'entrada d'avui d'aquesta secció la protagonitza un títol que respon al 100% a la filosofia de la secció, perquè no em genera cap mena de dubte sobre la importància que té com a clàssic ni forma part d'una saga. És un únic joc, un petit clàssic segurament oblidat però que m'ha vingut de gust conèixer una mica més: el Puggsy. 

Potser els més veterans el recordareu d'haver-lo vist a la portada de les versions del joc que va protagonitzar, però tant per a vosaltres com per als neòfits trobo que pot ser interessant aquest repàs a la figura d'aquest alienígena poc agraciat i sense boca. 

El Puggsy va sortir el 1993 per a la Mega Drive, el Mega-CD i l'Amiga, i l'any següent arribaria a Europa, com a títol de plataformes que feia així:

La música, com a mínim, és alegre, i la resta d'aspectes del joc tampoc no estan malament. De fet, la versió per a la Mega Drive, la que vèiem al vídeo, obtenia molt bones notes, i la de l'Amiga i el Mega-CD, per aquest ordre, tampoc no en quedaven gaire lluny. 

Com acostuma a passar, però, gràcies al suport que feia servir la consola-accessori de la Mega Drive, el Mega-CD, aquesta versió es beneficiaria d'un apartat sonor superior, amb una banda sonora que signava el senyor Matt Furniss segons la Wikipedia. I ja que hem vist aquestes dues versions i en total només n'hi ha tres, vegem també com és la de l'Amiga:

El Puggsy aparentment és un plataformes més, però sembla que aportava alguns elements que no esdevindrien habituals fins un parell de generacions més tard, com la reacció intel·ligent dels objectes, amb una física força realista per a l'època. 

A més, tenia un total de 57 nivells, dels quals 16 eren secrets, i no se'ns demanava fer-los tots per tal d'acabar el joc. Per acabar-ho d'adobar i donar-li al joc un valor afegit, segons determinats assoliments podem tenir accés a diferents finals, cosa gens habitual a l'època. I parlant d'èpoques començaven a estar passats de moda els passwords, però la versió de la Mega Drive desava les partides així i va dificultar la correcta emulació del joc, a banda de fer aparèixer un missatge antipirateria si es volia executar la ROM del Puggsy en segons quins emuladors. 

Aquesta pantalla què veiem correspon a l'anomenat Wabbits World, pel que llegeixo a la Wikipedia una referència al joc Wiz'n'Liz, un altre petit clàssic que ja comentaré un dia d'aquests i que va dur a terme la gent de Psygnosis, que va publicar el Puggsy, també el 1993. La banda sonora d'aquell títol també la duia a terme el senyor Furniss, per tant tot queda en família. Acabem amb una curiositat:

L'origen del personatge protagonista del joc que avui ens ocupa el trobem a Puggs in Space, una demo que va fer per a l'Amiga l'equip conegut com a DIONYSUS, que havia de desenvolupar el Puggsy fins que Traveller's Tales (Sonic R, els videojocs de Lego...) va comprar-ne els drets.