Portades: Shadowrun

Hi ha una imatge que d'adolescent em va marcar i que no sé on vaig veure per primera vegada, perquè sé que el disseny d'un crani de cabra es deu haver fet servir en certs corrents estètics relacionats amb el metal i la fantasia medieval.

Però el cas és que hi ha un videojoc que el conté a la portada, i encara que no hi he jugat mai, avui em ve de gust comparar les portades d'alguns dels títols que formen part de la saga segons els diferents mercats i centrant-me en els videojocs que van sortir als anys 90. 

Shadowrun va néixer com a joc de rol de tauler amb l'atractiva premissa d'un futur en què conviuen l'alta tecnologia i la màgia i la fantasia.

Va donar lloc a molts productes relacionats, entre ells els videojocs, àmbit en què es va estrenar a la Super Nintendo, gràcies a Beam Software, l'any 1993, amb la portada que veiem més amunt i on destaca, bàsicament, l'espectacular logo.

La versió europea el conserva, però li treu el protagonisme en afegir-hi elements que s'enduen bona part de l'atenció i que són aquests personatges propis de l'ambientació que esmentava.

Personalment, trobo que semblen afegits de qualsevol manera, apinyats, i resten atractiu a la il·lustració, però és qüestió de gustos.

Malgrat el seu caràcter occidental, el joc va sortir també al Japó, tot i que gairebé un any més tard, al març de 1994, i ho va fer amb el característic format vertical dels títols de la Super Famicom, però amb la que per a mi és, amb diferència, la millor portada.

Ben atapeïda, però en aquest cas amb una idea clara de la composició en què els personatges caminen per un passadís que dona la sensació de profunditat, i una tria de colors que fa pensar en el còmic independent. M'encanta.

Precisament aquell mes de març de 1994 sortia, en exclusiva per als Estats Units, un Shadowrun per a la Mega Drive (bé, la Genesis), que era obra de BlueSky Software i que, tot i ser també un RPG d'acció, sembla que té una naturalesa més pròpia d'un món obert, a més d'una història i uns personatges diferents, amb Seattle com a element en comú amb l'altre.

Pel que fa a la portada, el logo és més senzill i amb molt menys encant que l'altre, però la il·lustració m'agrada encara més que la del joc de la Super Famicom, tant que no em faria res tenir-la com a pòster, amb aquest estil de portada d'àlbum musical.

I acabem amb el Shadowrun del Mega-CD, desenvolupat per la mítica Compile i llançat el 1996 en exclusiva per al mercat japonès.

En aquest cas l'univers és el mateix, però la història se situa a Tòquio i és una barreja d'RPG i novel·la visual. Per tot plegat, no ens hauria de sorprendre l'estil anime de la il·lustració de portada, tot i que amb el logo tradicional de la franquícia, un conjunt que trobo que no està gens malament.

Repassades totes, toca fer-vos la pregunta de sempre: quina us agrada més, a vosaltres?

Els pitjors: Wild Woody

M'encanta descobrir videojocs per casualitat, i encara més si em permeten revifar una secció que feia molt de temps que no tocava perquè, senzillament, se m'havien acabat les idees sobre jocs candidats per portar-hi. 

Ha hagut de ser un post a X sobre portades o il·lustracions de videojocs el que em fes coneixedor de l'existència d'aquest joc i, en investigar-lo una mica, he descobert que està considerat un dels pitjors del seu sistema, cosa que per a mi, encara que no hi acabi jugant mai -ja ho veurem-, em fa il·lusió perquè així en puc parlar aquí. 

Wild Woody és el nom d'aquest videojoc de 1995 que Sega va desenvolupar internament a través del Sega Multimedia Studio i que va distribuir ella mateixa, però que atès el moment en què es trobava el sistema per al qual es va fer, el Mega-CD, ja ens podem imaginar per què no és gaire conegut. De fet, només va sortir als Estats Units i al Brasil, i l'estudi en si es va dissoldre abans que el joc sortís al mercat.

Però de què va, aquest enèsim plataformes amb personatge antropomòrfic -no animal, en aquest cas- tan típic dels anys 90? Doncs hi controlem un llapis amb ulls, boca i extremitats que vol recuperar els trossos del tòtem que li ha donat la vida, i per fer-ho lluita contra enemics saltant-los a sobre i esborrant-los amb la goma que té a la part inferior. 

A més, va reunint esbossos amb els quals aprèn a fer dibuixos d'éssers que l'ajuden en la seva missió, i quan n'ha dibuixat tres queda massa curt per continuar dibuixant i ha de tornar a créixer col·leccionant llapis. Tot molt intel·ligent i ben trobat, val a dir.

Com podem veure al vídeo si li dediquem un parell de minuts, sembla el clàssic plataformes de l'època que va passar desapercebut perquè senzillament hi havia massa videojocs del gènere i calia alguna cosa especial per destacar-hi, però malauradament per als seus creadors, l'originalitat del concepte i les escenes prerenderitzades entre pantalles no van salvar el joc d'anar de pet a les liquidacions de les botigues.

L'esmentat estudi va ser creat per Sega per afrontar el repte de la revolució multimèdia del format CD, i va arribar a desenvolupar només un altre joc, abans d'aquest, que era el Jurassic Park. El 1995 es va dividir en dos grups, un dels quals es dedicaria a la Saturn -amb un sol joc que no va veure la llum- i l'altre al que ells anomenaven "el cant del cigne" del Mega-CD, i ja esperaven que es vengués per quatre duros gairebé des de la seva sortida, tenint en compte l'any que era i com estava el panorama de la indústria en general i de Sega en particular.

Però no estem parlant d'un joc de culte que va tenir mala sort, perquè l'acollida que va tenir va ser terrible i, de cant del cigne, més aviat poc: se'n van criticar els controls -certament, la mecànica d'esborrar els enemics sembla poc àgil- especialment en els salts, que feien que fos molt fàcil rebre cops dels enemics i, per tant, el joc esdevenia molt més difícil del que estava previst. 

Això, en un plataformes, és mortal, i si ja de per si el van considerar molt estàndard per al seu gènere -com deia més amunt, el gran mal de molts plataformes noranters-, no hi havia res a fer. Per acabar-ho d'adobar, se li va criticar fins i tot el nom, que en anglès es pot interpretar com "erecció salvatge". S'ha de ser malpensat, això sí, però que hi hagi un truc per que el disseny d'una sirena mostri els pits sense petxines col·locades estratègicament no hi ajuda. Només se'n va salvar l'animada música.

Petits clàssics: Chuck Rock

Repassant les anteriors entregues d'aquesta secció, i reconec que comprovant que no hagués parlat abans del títol que avui ens ocupa, m'adono que unes quantes entrades potser són una mica injustes pel que fa al qualificatiu de "petits", i avui és un d'aquells casos.

En part perquè és una saga, en realitat, amb dues entregues i un spin-off, i també perquè la seva caràtula es veu força quan remenem pels mercats de segona mà dels videojocs.

La caràtula que tan acostumats estem a veure no és pas aquesta, però el cas és que a mi m'agrada conèixer i divulgar l'origen de les coses, i el Chuck Rock va ser llançar originalment el 1991 per a l'Atari ST i l'Amiga de Commodore, ordinadors que el van rebre amb la mateixa portada exacta, i per la informació que n'he trobat, alhora, no pas en un i després a l'altre.

Desenvolupat per Core Design, companyia famosa sobretot perquè uns anys després presentaria el primer Tomb Raider, és un plataformes de to humorístic protagonitzat per un cavernícola groller, panxut i ben lleig, que es diu que va ser la mascota de la companyia abans que ho fos la Lara Croft, i el primer joc era com veurem al següent vídeo:

Era la versió del Commodore Amiga, i com podem veure barreja elements típicament associats a la Prehistòria encara que en realitat no coincidissin en el temps, com humans i dinosaures, o directament no existissin, com les plantes carnívores que mengen humans. 

En Chuck pertany a una banda de rock en què també hi ha la seva dona, l'Ophelia, i fins i tot un dinosaure amb cabells llargs. Rigor històric, vaja. Un dia, l'Ophelia és segrestada per en Garry Gritter -una referència, llegeixo, al cantant britànic dels 70 i els 80 Gary Glitter- i en Chuck l'ha d'anar a rescatar.

Ho farà tot superant paisatges ambientats en l'Edat de Pedra i fent front a enemics i obstacles amb la seva habilitat d'aixecar i llançar roques, però també aprofitant l'ajuda d'alguns dinosaures bons i la panxa com a element de defensa. Tot plegat vigilant la barra d'energia, que es buidarà quan prengui mal i s'omplirà quan es mengi els grans bistecs de dinosaure que tant li agraden.

Aquí teníem una comparativa en vídeo de totes les versions que se'n van fer, cadascuna amb les seves característiques i més o menys mancances respecte a les originals. Certament, almenys la impressió que sempre he tingut, la versió de Mega Drive és la que ens ve al cap quan sentim esmentar el nom d'aquest videojoc o el veiem escrit. No coneixia algunes de les altres versions, i admeto que sempre l'havia associat a Sega, de manera que m'ha sorprès que existís per a Super Nintendo i Game Boy. 

La rebuda del Chuck Rock va ser desigual, si mirem les puntuacions que va rebre a l'època, però això no va impedir que el 1993 en sortís la segona part:

El Chuck Rock II: Son of Chuck va sortir per a les consoles de Sega -incloent-hi el Mega-CD-, l'Amiga i l'Amiga CD32. Van caure, doncs, les de Nintendo, el C64, l'Atari ST i l'Acorn Archimedes. 

Protagonitzat pel fill d'en Chuck, un nadó anomenat Junior, que ataca els enemics amb un garrot, i amb una banda sonora d'acid jazz, les puntuacions van ser una mica més amables amb aquest segon títol. I la cosa no es va acabar allà:

El 1995 es va llançar, per a Mega-CD, 32X -el vídeo compara aquestes dues versions-, Panasonic 3DO i PC, el BC Racers, un spin-off de velocitat combativa-humorística (una barreja de Mario Kart i Road Rash, per dir-ho ràpidament) per equips de dos amb personatges de l'univers Chuck Rock, i algun personatge nou de nom amb picada d'ullet, com en Brick Jagger o en Jimi Handtrix.

Tot i que són clàssics de mida més aviat mitjana, però si més no, no pas tremendament grans, el cert és que els Chuck Rock van gaudir de certa popularitat, i fins i tot van arribar a sortir en una sèrie de còmic dins la revista infantil Look-in, al Regne Unit. 

La saga no ha estat mai recopilada, rellançada, remasteritada ni refeta en sistemes moderns, i s'havia parlat d'una nova entrega per a la següent generació de consoles, és a dir la de la Saturn i la PlayStation, però no es va materialitzar. Una llàstima.

Diferències regionals: Final Fight

Fa poc estrenava una nova secció, cosa que vaig dir que m'omplia d'orgull i satisfacció, com deia aquell, perquè trobo que en el que ja és el dotzè any del blog podria molt ben ser que me n'hagués cansat, i no és així.

Doncs bé, avui en presento una altra, i la dedicaré a repassar els canvis que es produïen, sobretot fa unes dècades, a l'hora d'exportar determinats videojocs a Occident. I començaré amb un clàssic dels beat'em up, gènere que ja avanço que donarà per més d'una entrada d'aquesta secció de diferències regionals.

El mític Final Fight, el beat'em up per excel·lència de Capcom i el gran rival de l'Streets of Rage de Sega pels cors dels aficionats al gènere, va sortir per a les recreatives japoneses el 1989 i és conegut que va patir censura a l'hora de traslladar-se a Occident.

La imatge més típica per representar-ho és aquesta de la segrestada Jessica en roba interior, que pertany a la versió arcade japonesa, però que a la versió internacional directament no apareixia, mentre que en algunes conversions domèstiques ho va fer amb un vestit vermell, considerat més decent.

També hi ha el cas de les samarretes de la Roxy i la Poison, menys reveladores a les versions internacionals, la desaparició d'efectes de sang fora del Japó o el canvi de la paraula "sexy" d'un grafiti en arribar a l'estranger. Hi ha diverses coses més, les podeu veure aquí.

Però hi va haver altres canvis que no van tenir a veure amb la censura. Per exemple, un detall com l'any en què comença la història.

Al Japó era el 1989, però a Occident es va preferir evitar la ràpida obsolescència d'aquesta dada i es va optar per dir que la història tenia lloc en algun moment dels anys 90. No em sembla pas malament, això.

També hi havia canvis en la descripció dels personatges. En japonès es parlava de data de naixement, l'edat en conseqüència, el pes, l'alçada, les habilitat i les preferències gastronòmiques.

La versió internacional, però, elimina l'edat (un altre encert, perquè va canviant), el pes i l'alçada, i també -i això era innecessari- els gustos dels personatges a l'hora d'alimentar-se.

Per acabar, si som prou hàbils per acabar el joc sense fer servir més d'un crèdit ens surt una pantalla amb missatges d'alguns membres de la plantilla que va desenvolupar el joc. En japonès ens deixen anar algunes frases...

Mentre que a l'estranger es limiten a dir-nos qui són. Ben curiós. Per cert, si us fa gràcia saber què diuen ho teniu traduït a l'anglès a la pàgina d'on he tret tota aquesta informació.

Anuncis: Especial Mega Drive

Durant el primer any del blog feia moltes entrades de seccions que ara tinc molt abandonades. De fet, vaig començar publicant una entrada diària, de manera que era normal trobar entrades sobre anuncis de videojocs força sovint, perquè el cicle acabava ràpid.

Quan vaig decidir espaiar les publicacions algunes seccions fins i tot van desaparèixer dels cicles, i només hi tornaven de tant en tant, com ha passat amb aquesta. M'adono que fa 8 mesos de l'última entrada sobre anuncis de videojocs, amb aquell especial sobre publicitat de la Master System, o sigui que ja feia temps que en tocava una de nova.

Quan parlem de màrqueting de la 16 bits de Sega ens venen al cap eslògans que evidentment repassarem, i que de fet ja van sortir en una entrada dedicada a la publicitat agressiva de Sega, però al principi posaven èmfasi en les capacitats de la màquina, sense insultar ningú ni comparar-s'hi.

Ho podem veure en aquesta pàgina de dalt, que qualifica la Mega Drive de consola definitiva gràcies als gràfics, el so i el tipus de videojocs que tenia. Exagerat, és clar, al capdavall aquells anys eren així, però raonable i comprensible.

Aquella bona educació no havia de durar gaire, però. Encara que fos tecnològicament superior a qualsevol altra a finals dels 80, la competència tenia els seus recursos, i aquest anunci que convida el públic més menut a jugar amb els grans, amb els "big boys", és subtil però prou entenedor pel que fa al missatge que pretén transmetre.

Per si la subtilesa no funcionava, i malgrat que la competència brutal de la immensament popular NES no evitava l'èxit que tenia la Mega Drive als Estats Units, al final van recórrer a l'enfrontament directe.

"Genesis does what Nintendon't", emblemàtic joc de paraules que s'entén perfectament però que traduït perdria tota la gràcia. Al penúltim paràgraf del text s'explica dient que l'experiència que ofereix no la pot proporcionar cap sistema de 8 bits, i ni tan sols una Turbo-8, dard que no se'ns hauria d'escapar a qui va adreçat i que és força insultant.

Tenia curiositat per veure com havien plantejat les campanyes de màrqueting de la Mega Drive al Japó, generalment més respectuós en aquest sentit, i tal com m'esperava no estaven tan exaltats com a Occident.

Aquest i altres anuncis es concentraven en el fet que havia arribat l'era dels 16 bits. Se sobreentén que convida a abandonar els sistemes de 8, però es fa amb més elegància.

Però, és clar, va arribar un moment que dins els 16 bits (i aquest cop no discutits) va tenir competència, i llavors es va reenfocar l'estratègia en presumir de mida de catàleg, cosa que també es va reflectir als mitjans especialitzats espanyols.

És una arma perillosa, perquè caduca ben ràpidament. A l'anunci americà era més evident que treien pit davant de l'encara incipient catàleg de la llavors joveníssima Super Nintendo, però estava clar que amb el temps ja no podrien fer-ho servir com a element diferencial.

Llavors tocava canviar el discurs. Si podeu feu grans les imatges i llegiu-ne els textos, ja he procurat que tinguessin la màxima qualitat possible, perquè són d'allò més curiosos.

El cas és que ara el que deien era: "d'acord, la Super Nintendo ens supera en tot, però no en velocitat de processador". La desesperació era evident. A la pràctica, empressin els mètodes que empressin els programadors, en general els títols de la 16 bits de Nintendo estaven tecnològicament per sobre. Fins i tot els amants de la Mega ho hem d'admetre. He dit "en general". 

Suposo que amb aquesta batalla perduda van decidir remarcar els seus punts forts, concentrar-se en els videojocs i la tecnologia sense mirar els rivals, i aquí tenim el Sonic & Knuckles, un joc "tan gran que no cabia en un cartutx". 

Així ho venien, en sentit figurat i literal, però en general es considera que allò va ser un nyap, que era la segona meitat del Sonic 3 -per tant, sí, era tan gran que no cabia en un cartutx- i que aquella tecnologia del Lock On era una manera maldestra de fer les coses.

Tampoc no va ser la solució el Mega-CD, el primer intent d'allargar la vida de la Mega Drive que va ser, en termes generals, un fracàs. 

Però la publicitat va rebaixar el to i sembla que apel·li a un públic que no se l'estava comprant, en dir això d'"et faràs vell esperant que algú superi el Mega-CD". Jo hi llegeixo "compra-te'l ja, que no s'està venent gaire". 

Ja acabo. En aquest anunci del 32X, el segon perifèric-consola de la Mega Drive, una constatació encara més gran del principi de la caiguda de Sega i un fracàs encara més pronunciat, es recorre al missatge pujat de to, però en el fons a la lloança de les qualitats del producte.

Dins el que cap, una manera més humil i noble d'encarar la publicitat en els darrers moments d'una grandíssima consola que no necessitava caure en la provocació, ni arriscar-se resultar arrogant, per fer-se notar, però que en fer-ho ens va proporcionar aquest fragment de la història de la indústria dels videojocs.

Història de les videoconsoles: la Mega Drive

El passat 29 d'octubre va fer 25 anys que es va posar a la venda al Japó la Mega Drive, la 16 bits de Sega, una de les meves consoles preferides, i em vaig adonar que encara no havia escrit cap entrada dedicada a la seva història. No la vaig publicar el dia que tocava perquè tenia una altra entrada publicada de feia poc, però ho faig avui, que no ha passat gaire des de l'efemèride i espero que no m'ho tingueu en compte.

Amb una xifra estimada d'entre 37 i 41 milions d'unitats venudes al llarg de la seva història, que va acabar quan es va descontinuar a finals dels anys 90, la Mega Drive va ser la tercera consola de Sega i la que, sens dubte i amb moltíssima diferència, va tenir més èxit en tots els anys que la companyia japonesa es va dedicar a la fabricació de hardware.

Als Estats Units, on es va rebatejar com a Genesis per problemes amb la marca Mega Drive, hi va arribar el 1989, mentre que a Europa vam haver d'esperar al setembre de 1990 per tal de començar a gaudir-ne, un retard que ara seria impensable però que llavors era el que hi havia. 

La nova videoconsola es basava en la popular placa arcade System 16, que va presentar els primers jocs de 16 bits el 1985, entre els quals grans èxits com Shinobi, Golden Axe o Altered Beast, títols que es van portar a la Mega Drive des del principi i que encara ara consten com alguns dels seus clàssics imprescindibles, però que en aquell moment tenien la missió, acomplerta amb èxit, de donar al nou sistema una imatge de recreativa domèstica. 

Era el tercer intent de Sega de triomfar en el mercat domèstic després del famós crack o la gran crisi dels videojocs de 1983, i ho feia després de la fallida SG-1000 i la més reconeguda —però inacapaç de superar la NES— Sega Mark III, a Occident coneguda com a Master System. I si Atari hagués sabut l'èxit que tindria no hauria rebutjat fer-se'n càrrec ni hauria apostat per l'Atari ST, una curiositat que he llegit a la Wikipedia.



Així es presentava el 1990 a Austràlia, que com segurament ja sabeu és territori PAL i per tant hi va sortir alhora que a Europa. Al Japó val a dir que no va acabar de triomfar i es va vendre per sota de la Famicom (la NES, que era de la generació anterior), que a sobre rebia el 1988 el Super Mario Bros. 3, i de la PC-Engine (la Turbografx), mentre que als Estats Units i sobretot a Europa (on la Master System estava per sobre de la NES) va tenir un gran èxit.

Sega havia planificat una estratègia que consistia en vendre la seva nova consola no només com la que estava més avançada tècnicament en aquell moment, sinó com una màquina adreçada al públic jove, no tant l'infantil, i un dels molts exemples d'això, però segurament el més significatiu, va ser aquest:



El llegendari Sonic the Hedgehog (1991), el seu títol més conegut, protagonitzat per un personatge que, en contraposició al lampista italoamericà i bigotut de Nintendo, que operava en un món de princeses i bolets, era elèctric, molt ràpid i jove, i esdevindria la mascota de Sega, que després d'aquest títol iniciaria una franquícia d'enorme popularitat, que tothom coneix i de la qual ja hem parlat diverses vegades.

També, sobretot als Estats Units, les campanyes publicitàries de Sega se centraven en atacar Nintendo amb el famós eslògan "Genesis does what Nintendon't", per tal de remarcar la superioritat de la seva màquina respecte a la 8 bits de sobretaula de la Gran N, però tot i aquesta agressivitat la Mega Drive tenia prou raons per a triomfar.



Aquí ens n'han donat 100, de raons, tot i que evidentment no deixa de ser una selecció personal de l'autor del vídeo. Ara bé, s'hi poden veure grandíssims videojocs com ara els 4 Sonic, els 2 Shining Force, els 3 Streets of Rage, el Thunder Force IV, el Virtua Racing, el Castle of Illusion i la seva seqüela World of Illusion —dos dels millors jocs de Disney—, el Rocket Knight Adventures, el Comix Zone, l'Aladdin, els 2 Earthworm Jim, el Flashback, el Ghouls'n Ghosts, el Gunstar Heroes, el Mortal Kombat II o l'Street Fighter II Special Champion Edition, entre molts altres de representatius que sovint trobem en els moltíssims recopilatoris que n'han sortit després per a d'altres sistemes.

A la Mega Drive no li va faltar de res, el seu catàleg és extensíssim i hi podem trobar títols de tots els gèneres i per a tots els gustos. Tot i així el 1990 (1992 a Europa) va sortir la Super Nintendo, la consola de 16 bits de sobretaula de Nintendo, que amb l'avantatge d'aparèixer més tard va oferir un producte millor en alguns aspectes. I llavors va començar una sana rivalitat que va durar fins al final de l'era dels 16 bits sense una clara guanyadora, si bé és cert que la SNES va vendre uns milions de consoles més a nivell global.

La sensació que jo tenia, malgrat la meva elecció convençuda, era que la que per a la gent (i les companyies) "molava" més era la Super Nintendo, i que alguns videojocs —o més ben dit algunes franquícies— com Street Fighter o Bola de Drac es reservaven als propietaris de la consola també coneguda com El Cervell de la Bèstia, encara que més endavant també van venir a "la meva", amb una sola entrega en el cas de Bola de Drac.

El desavantatge del comandament de 3 botons (i START) de la consola davant dels títols de lluita, que Nintendo havia gestionat millor amb un comandament de 6 botons d'entrada, va ser superat en substituir aquell accessori clàssic per una versió amb 6 botons col·locats d'una manera més ergonòmica que els de la SNES.

Al tram final de la vida de les dues consoles, després d'alguna temporada en què semblava que els usuaris de la Mega Drive sempre sortíem perdent en les exclusivitats (perquè jo vaig voler la Mega Drive i me la vaig fer regalar el 1994 tot i conèixer la situació), es van equilibrar les coses i va tornar la sensació que tant els uns com els altres podíem estar més que satisfets amb la màquina que teníem, trobant a faltar lògicament els jocs d'en Mario aquells que teníem "la Mega" i els d'en Sonic els que havien triat "la Super".

Però estaven igualades, com la Xbox 360 i la Playstation 3 tant temps després, cosa que per a mi és la situació ideal per tal que ningú no se senti frustrat per culpa de la seva elecció.  

El cas és que la Mega Drive va gaudir d'una llarga vida, fins al punt que el seu darrer joc llançat de manera oficial va arribar a les botigues el 1998, i en plena dècada dels 2000 encara en va sortir algun de produït per una via diferent, com vaig explicar en una entrada de fa anys.

La seva popularitat era i és innegable, tant és així que amb l'arribada de l'era de les consoles de 32 bits Sega va insistir en potenciar-la al màxim per tal de no abandonar-la encara, amb perifèrics-consola que permetien l'ús de videojocs tècnicament més avançats que els dels cartutxos. Eren el Mega-CD (als EUA Sega-CD) i el Mega Drive 32X (Genesis 32X als EUA), però malgrat que van tenir alguns bons títols van fracassar i van tacar la imatge tant de Sega com de la Mega Drive en els darrers anys de la seva vida, i de retruc van generar desconfiança en els usuaris, un problema que va afectar les posteriors consoles de la companyia, les grans però malaguanyades Saturn i Dreamcast.

Hem vist a la imatge anterior una Mega Drive diferent, i és que una de les conseqüències de la seva popularitat va ser que se'n van llançar diferents models, el més conegut dels quals, evidentment amb el permís de la Mega Drive clàssica, aquesta Mega Drive II, de 1993.

Aquests models eren de fabricació més barata i en alguns casos eliminaven característiques secundàries, com ara la connexió per a auriculars, atès que en aquest cas el so estèreo sí que sortia de la màquina i anava així a la televisió, mentre que a la Mega Drive original el so arribava al monitor en mono. També són conegudes la Multi-mega, una fusió de la Mega Drive i el Mega-CD que va molt buscada al mercat de segona mà, i la Nomad, una versió portàtil de la consola que, malauradament, devorava les piles.

Cal no oblidar altres experiments fora de Sega, com la TeraDrive, la Wondermega de JVC, la LaserActive de Pioneer i altres consoles que permetien emprar-hi títols de la Mega Drive però que ja no en duien ni el nom, a banda de les versions plug-and-play que consisteixen en comandaments amb videojocs gravats en memòria que només s'havien de connectar a un televisor.

Acabarem el repàs esmentant alguns dels seus molts accessoris o perifèrics, que si per alguna cosa va destacar sempre Sega és per la gran quantitat d'aquests afegits que va arribar a inventar, alguns de més esbojarrats que altres, com ara l'Activator Ring, el Power Base Converter (que permetia jugar als jocs de la Master System), la pistola Menacer, el Sega Mouse o el MegaModem.

Aquest ha estat el meu homenatge a una consola amb una gran història d'èxits que és una de les més estimades de la història dels videojocs, i una de les que sens dubte em quedaria si m'obliguessin a desfer-me de totes les que tinc llevat de només 3. Feliços 25 anys, Mega Drive!

Còmics i videojocs: Cadillacs i dinosaures

No sé si recordeu uns dibuixos animats que es deien Cadillacs i dinosaures, però malgrat que només tenien 13 episodis (emesos originalment entre 1993 i 1994 als Estats Units) es van arribar a emetre en català. Doncs bé, el seu origen és un còmic que va començar anomenant-se Xenozoic Tales, de publicació irregular i amb un total de 14 entregues entre 1987 i 1996.

Aquells còmics, creats pel senyor Mark Schultz, estaven ambientats en un futur postapocalíptic en què els humans surten a la superfície de la Terra després de viure-hi enfonsants durant segles, i en fer-ho es troben amb espècies que s'havien extingit, com ara els dinosaures. 

Doncs bé, aquella interessant premissa va originar, a més de l'esmentada sèrie animada, un parell de videojocs, el primer dels quals aquest que veurem ara:

El Cadillacs and Dinosaurs va sortir el 1993 per a les recreatives gràcies a la prestigiosa Capcom i com hem pogut veure clarament era un beat'em up, que va aprofitar sens dubte la tirada de la sèrie, en antena per primera vegada en aquella època.

Hi podíem controlar 4 dels personatges protagonistes, cadascun amb habilitats i poders diferents, i a més el joc permetia el control simultani de 3 d'aquests personatges, que al seu torn obria la possibilitat d'executar atacs d'equip, que se sumaven als atacs individuals. Encara que era molt semblant als Final Fight de la pròpia Capcom, va tenir un èxit moderat, cosa que no es pot dir d'aquest altre videojoc:

És el Cadillacs and Dinosaurs: The Second Cataclysm, que Rocket Science Games va desenvolupar el 1994 per al Mega-CD, o més ben dit el Sega-CD, perquè només va sortir als Estats Units. Posteriorment apareixeria també per a PC.

Va tenir una acollida relativament bona per part de la crítica, especialment pels seus gràfics, més propers al còmic que no pas a la sèrie animada, però també és cert que es tractava d'un títol de l'impopular gènere dels full motion video o FMV i alhora un shooter de raïls (és a dir, que no ens permet moure'ns lliurement), de manera que el sistema de joc repetitiu i la seva curta durada, a més de la nul·la rejugabilitat, van impedir que fos un imprescindible del catàleg de l'accessori-consola, ja de per si amb poc suport per part del públic. 

Jocs estranys: Penn & Teller's Smoke and Mirrors

No sé si coneixeu el duet còmic-màgic Penn & Teller, dels Estats Units. Jo ja us dic que no n'havia sentit mai a parlar ni n'havia llegit res, fins que vaig voler fer una nova entrada de la secció de Jocs estranys i en vaig descobrir un que em va cridar l'atenció.

Només amb la portada no em vaig sentir en l'obligació d'aprofundir en aquest videojoc, però el text que l'acompanyava me'l va acabar de vendre, i és que és una bogeria de joc que, malauradament, no va veure la llum malgrat que estava pràcticament acabat, per culpa de la fallida de la distribuïdora.

Penn & Teller's Smoke and Mirrors havia de sortir a la venda, en principi només per a les Mega-CD dels Estats Units, és a dir les Sega-CD, el 1995, i recopilava una sèrie de minijocs i bromes estranyes com aquesta:

És en Lou Reed en persona, dient al jugador que el nivell impossible és literalment impossible, molt més que difícil. 

També hi ha aquest altre minijoc, en què els protagonistes s'enfronten a un idioma estranger, com veieu amb uns gràfics, una interfície i una jugabilitat impressionants... Però el més conegut i popular és això:

És el minijoc Desert Bus, en què se'ns convida a conduir un autobús sense passatgers des de Tucson, Arizona, fins a Las Vegas, Nevada, durant 8 hores i a 45 milles per hora, sense canvis destacables en el paisatge. S'ha de fer en 8 hores reals, no es pot posar pausa i en cas d'accident ens remolquen cap a Tucson altre cop sense que puguem saltar-nos aquest tràngol, també a temps real. Si arribem bé a Las Vegas se'ns convidarà a fer el camí invers.

Com hem dit, aquest és el minijoc més conegut, i va tenir continuïtat en la marató del Desert Bus que el 2007 va començar el grup humorístic canadenc LoadingReadyRun, que consistia en anar jugant sense parar, per torns, mentre anessin arribant donacions a l'ONG Child's Play. Es van assolir més de 22.000 dòlars, amb donacions dels propis Penn i Teller, i en total es va jugar durant 4 dies i 12 hores. 

Duu el nom de Desert Bus for Hope i ja s'ha celebrat 6 vegades, amb més recaptació cada cop, fins al punt que la darrera vegada, el novembre de 2012, es va superar el milió de dòlars en el total de les sis edicions. 

És curiós com un joc estrany, que no va veure la llum i que probablement hauria estat mal rebut per la crítica pot haver originat una acció solidària com aquesta, i encara que només sigui per això valia la pena parlar-ne a 3 Botons i START.

Història de les videoconsoles: el Mega-CD

Ja fa temps que volia dedicar una entrada a aquest aparell que no es pot considerar ben bé una consola, però que tampoc no és un accessori qualsevol. Jo l'anomeno "consola-perifèric", perquè per tal de gaudir dels seus jocs és necessari que la Mega Drive hi estigui connectada, i alhora l'aparell no pot funcionar de manera independent.

Parlo, naturalment i ja ho heu vist al títol, del Mega-CD, allò que inicialment es col·locava sota la Mega Drive i permetia jugar amb jocs en suport CD. Al Japó va aparèixer el 12 de desembre de 1991, mentre que el 15 d'octubre de 1992 arribava als Estats Units i el 19 d'abril de 1993 aterrava al Vell Continent. 

Aquesta llarga espera és un dels motius pels quals el Mega-CD no va tenir gaire èxit aquí, mentre que al Japó va tenir una rebuda moderadament bona. Tot i així, el gran problema de l'aparell, que també afecta la seva reputació fins al punt que encara ara sol provocar rialles condescendents quan se'n parla, va ser que en aquella època els videojocs en suport disc acostumaven a basar-se en vídeos, de manera que en general eren pel·lícules interactives, i el Mega-CD tenia més capacitat d'emmagatzematge que la Mega Drive sola, però el vídeo no era el seu fort.

Aquest era el camí dels videojocs per a sistemes com la Panasonic 3DO i també per a les desenvolupadores independents de videojocs a l'hora de programar per al Mega-CD. El que al principi va meravellar perquè era nou, al cap de poc temps es va menysprear i sovint es considera injustament la base del catàleg del Mega-CD, que podia fer coses més interessants. 

Tampoc no hi va ajudar gaire el fet que en molts casos la versió Mega-CD dels jocs fos igual que la de cartutx, però amb la banda sonora beneficiada de la qualitat CD i/o algunes seqüències animades. Amb això no n'hi havia prou.

El que sí que valia la pena era que les versions per a Mega-CD tinguessin valor afegit com en el cas de l'Earthworm Jim Special, que tenia nivells extra. També van ser especialment ben rebuts el The Amazing Spider-man vs. The Kingpin, que afegia escenes animades però també canviava molt l'estructura del joc respecte a la seva versió en cartutx, o l'Eternal Champions: Challenge from the Dark Side, amb molts més personatges que el primer Eternal Champions de la Mega Drive. I què me'n dieu del Final Fight, el primer i únic cop que el propietari d'una consola de Sega podia jugar a aquest joc?

Al seu catàleg també hi ha joies com l'Snatcher, una obra mestra de Hideo Kojima (saga Metal Gear) que ja havia sortit anys enrere per a l'MSX 2, però que al Mega-CD tenia la seva primera versió traduïda a l'anglès. Si el trobeu, no el deixeu escapar perquè probablement és el títol més car del sistema al mercat de segona mà (i si el trobeu precintat imagineu-vos quant en poden demanar). 

Un altre imprescindible és el Sonic the Hedgehog CD, o Sonic CD, que en aparença és com el primer Sonic però que aporta una banda sonora de gran qualitat, algunes frivolitats gràfiques i sobretot un sistema de joc que permet diversos finals gràcies a la possibilitat d'anar al passat i al futur de cada pantalla i modificar-los. Un clàssic que molts consideren el millor Sonic de la història.

Aquí vèiem un petit homenatge als que l'autor del vídeo considera els 10 millors títols del catàleg del Mega-CD, que en tenia més d'interessants, com ara la saga Lunar, coneguda per les seves versions per a Saturn i Playstation i fins i tot una preqüela per a la Nintendo DS, però que es va estrenar al Mega-CD i va esdevenir un videojoc de culte. A més, també són especialment apreciats els pocs videojocs que es van dissenyar per a ser emprats amb el conjunt Mega Drive + Mega-CD + 32X. 

Si ja em coneixeu no us sorprendrà que hagi volgut afegir un anunci de l'aparell que protagonitza l'entrada d'avui, en aquest cas en versió espanyola, que formava part de la campanya Canal Pirata Sega amb què la companyia feia publicitat agressiva i atacava descaradament la rival Nintendo.

Tot i així el Mega-CD va arribar tard a Europa, fet que va agreujar molt els problemes que ja arrossegava, i no n'ha quedat una imatge gaire bona, des que va deixar de fabricar-se el 1996. Una altra de les coses que se n'acostumen a dir és que va ser un intent de Sega per a allargar la vida de la Mega Drive quan el que tocava era una altra consola. És injust, perquè això es podria aplicar al 32X, però si tenim en compte que el Mega-CD va sortir al Japó el 1991, encara era massa aviat per a l'era de les consoles poligonals de 32 bits. 

Si teniu, com jo, un Mega-CD segurament és aquest, que no s'assembla gaire a l'original. Això és així perquè en alguns països d'Europa només va arribar la segona versió del perifèric, pensat especialment per a acoblar a la Mega Drive II (que era un redisseny de la Mega Drive, ni millor ni pitjor) però que també s'adapta a la primera versió de la consola mitjançant una peça que n'allarga la base. 

Fora d'aquí hi va haver més versions del Mega-CD, com ara el buscadíssim Multi-Mega (anomenat Sega CD-X als EUA), que no només ocupa molt menys, sinó que a més és multiregió, característica interessantíssima si volem gaudir de títols americans o japonesos sense haver de comprar el famós Megacart.

Com ja vaig explicar en parlar de la Pioneer LaserActive, es podia comprar un mòdul amb què els jocs del Mega-CD funcionaven en aquell aparell, de manera que es podia considerar un altre model de Mega-CD, i per acabar d'esmentar-los cal anomenar els dos models de la Wondermega RG M1 i M2 de JVC, exclusius del Japó, que Sega al seu torn va "copiar" en la Sega Wondermega.

Sigui com sigui, i a títol personal, considero que la gràcia és jugar al Mega-CD en un dels seus dos models inicials originals, de la mateixa manera que no m'agraden els emuladors. Crec que té un catàleg interessant, si bé amb un nombre reduït de grans jocs (que somio amb anar aconseguint), i que qualsevol fan de Sega l'hauria de posseir i n'hauria de gaudir.

Petits clàssics: Puggsy

L'entrada d'avui d'aquesta secció la protagonitza un títol que respon al 100% a la filosofia de la secció, perquè no em genera cap mena de dubte sobre la importància que té com a clàssic ni forma part d'una saga. És un únic joc, un petit clàssic segurament oblidat però que m'ha vingut de gust conèixer una mica més: el Puggsy. 

Potser els més veterans el recordareu d'haver-lo vist a la portada de les versions del joc que va protagonitzar, però tant per a vosaltres com per als neòfits trobo que pot ser interessant aquest repàs a la figura d'aquest alienígena poc agraciat i sense boca. 

El Puggsy va sortir el 1993 per a la Mega Drive, el Mega-CD i l'Amiga, i l'any següent arribaria a Europa, com a títol de plataformes que feia així:

La música, com a mínim, és alegre, i la resta d'aspectes del joc tampoc no estan malament. De fet, la versió per a la Mega Drive, la que vèiem al vídeo, obtenia molt bones notes, i la de l'Amiga i el Mega-CD, per aquest ordre, tampoc no en quedaven gaire lluny. 

Com acostuma a passar, però, gràcies al suport que feia servir la consola-accessori de la Mega Drive, el Mega-CD, aquesta versió es beneficiaria d'un apartat sonor superior, amb una banda sonora que signava el senyor Matt Furniss segons la Wikipedia. I ja que hem vist aquestes dues versions i en total només n'hi ha tres, vegem també com és la de l'Amiga:

El Puggsy aparentment és un plataformes més, però sembla que aportava alguns elements que no esdevindrien habituals fins un parell de generacions més tard, com la reacció intel·ligent dels objectes, amb una física força realista per a l'època. 

A més, tenia un total de 57 nivells, dels quals 16 eren secrets, i no se'ns demanava fer-los tots per tal d'acabar el joc. Per acabar-ho d'adobar i donar-li al joc un valor afegit, segons determinats assoliments podem tenir accés a diferents finals, cosa gens habitual a l'època. I parlant d'èpoques començaven a estar passats de moda els passwords, però la versió de la Mega Drive desava les partides així i va dificultar la correcta emulació del joc, a banda de fer aparèixer un missatge antipirateria si es volia executar la ROM del Puggsy en segons quins emuladors. 

Aquesta pantalla què veiem correspon a l'anomenat Wabbits World, pel que llegeixo a la Wikipedia una referència al joc Wiz'n'Liz, un altre petit clàssic que ja comentaré un dia d'aquests i que va dur a terme la gent de Psygnosis, que va publicar el Puggsy, també el 1993. La banda sonora d'aquell títol també la duia a terme el senyor Furniss, per tant tot queda en família. Acabem amb una curiositat:

L'origen del personatge protagonista del joc que avui ens ocupa el trobem a Puggs in Space, una demo que va fer per a l'Amiga l'equip conegut com a DIONYSUS, que havia de desenvolupar el Puggsy fins que Traveller's Tales (Sonic R, els videojocs de Lego...) va comprar-ne els drets. 

Les primeres targetes de memòria

No fa gaire vam parlar del primer joc que va fer servir passwords per tal de conservar el progrés de les partides, i en vam fer una mica d'història. Avui toquem un tema molt semblant, que és el mateix concepte però en forma de targetes de memòria.

Actualment tothom sap què és una targeta de memòria i es fa servir en aparells tan diversos com càmeres fotogràfiques, telèfons mòbils o càmeres de vídeo, però al món dels videojocs hi són des de fa molt temps. Concretament la primera va ser aquesta:

Era la Memory Card de SNK, de 2 KB, que pertanyia a la Neo Geo AES i va sortir el 1990 per tal de permetre als jugadors transportar el progrés de les seves partides entre aquesta versió de la consola, la domèstica, i la que es coneix com a Neo Geo MVS, és a dir la del moble de recreativa. 

Més endavant se n'han vist de moltes formes i amb moltes funcions diferents, però un dels exemples més antics de sistema físic de memòria externa que no estava pensat per a transportar les partides, tot i que també ho permetia, va ser el Backup Ram Cart (amb t, perquè ve de "cartridge") del Mega-CD de Sega, que s'introduïa al port de cartutxos de la Mega Drive. S'ha de dir que la pròpia plataforma tenia espai per a desar partides, però amb aquest cartutx en guanyava molt més.

La Memory Base 128 de NEC, i altres accessoris compatibles, permetien desar partides sense passar pels passwords a la PC Engine, o Turbografx a Occident, però aquest dispositiu difícilment es pot considerar "targeta", només cal mirar-ne la foto. Les versions posteriors de la consola, que ja duien lector de CD, incorporaven aquesta possibilitat dins la pròpia màquina. 

Amb els anys hem anat veient tota mena de dispositius externs de memòria en les consoles, alguns de més gruixuts, d'altres de més finets, alguns altres amb forma de cartutx més que no pas de targeta i fins i tot amb una pantalleta que permetia altres funcions, com la Visual Memory de la Dreamcast de Sega.

Aquests accessoris tenien més o menys capacitat (normalment poca), i també tenien versions no oficials més barates, amb molta més capacitat d'emmagatzematge (i menys fiabilitat), però el cas és que actualment ja no es fan servir gaire, perquè les consoles de sobretaula tenen discs durs amb prou capacitat com per fins i tot instal·lar-hi diversos jocs sencers (de fet el seu ús és cada cop més en aquest sentit, per tal d'evitar els temps de càrrega dels discs), o bé combinen memòria interna flash amb targetes SD (cas de la Wii), o bé desen les partides en el mateix cartutx o targeta del joc quan són portàtils (Nintendo DS), però les targetes de memòria de les consoles formen part de la història dels videojocs i, evidentment, n'havia de parlar. 

Els pitjors: Surgical Strike (Mega-CD)

Avui parlaré d'un dels pitjors jocs del Mega-CD, o potser hauria de dir "Sega-CD", perquè no va sortir ni a Europa ni al Japó, on el perifèric-consola tenia un nom que l'associava més a la consola a la qual s'havia d'unir per tal de funcionar. Es tracta del Surgical Strike, un videojoc bèl·lic que va aparèixer el novembre de 1993. No hi ha gaire informació d'aquest títol, però anem a veure'n un vídeo:

Aquesta mena de joc no funcionava gaire bé, però la imatge que tenim a Occident del Mega-CD és aquesta: una pila de jocs de FMV en què havíem de prémer botons de tant en tant i que, en general, eren força dolents i poc participatius. La realitat no era així, al Japó, però aquí ens van arribar pocs jocs que es poguessin considerar bons, i en tot cas aquest Surgical Strike, que es va quedar als EUA com ja he dit, era de l'altre grup, el dels pitjors.

El principal problema, a banda de pertànyer a un gènere poc popular però que volia explotar les possibilitats d'emmagatzematge del format de disc compacte, era que, pel que sembla, els controls eren molt dolents, de manera que el joc reaccionava tard a les ordres que li donàvem amb el comandament, cosa que especialment en un títol de guerra suposa un important problema. Un shooter sobre rails, sigui una pel·lícula interactiva o un videojoc pur, ha de funcionar bé o perd tota la gràcia.

El 1995 va passar una cosa ben curiosa, un cas únic al catàleg del Mega-CD i el 32X. Com ja sabeu, van arribar a sortir 5 jocs que tenien una versió que feia ús combinat del Mega-CD i el 32X, de manera que milloraven força els vídeos, com hem pogut veure amb aquest segon fragment que he posat, però en el cas de Surgical Strike això només va passar al Brasil. 

Una altra curiositat: un dels actors del joc (ja que en estar format per vídeos el que hi ha són actors) era en Joe Flanigan, actor vist sobretot a Stargate Atlantis, que feia en aquest videojoc el seu primer paper com a intèrpret. En fi, no tots els mitjans el van suspendre, ni tots els que ho van fer li van donar les mateixes notes estrepitoses, però sí que es pot observar, fent recerca perquè no se'n parla gaire, que la cosa estava al voltant del 3 sobre 10. 

Ara, hem de fer honor a la veritat i a banda dels que el suspenien, que ho feien sobretot pel tema dels controls i per la dificultat d'adaptar-se al frenètic ritme del joc (a més de detalls com la mania de mostrar els projectils cada cop que es disparaven, com podem veure al vídeo que acabo de posar), hi ha un grup de mitjans que consideraven que no era cap meravella, però que tampoc no estava malament, i en lloaven els vídeos a pantalla completa i les grans dosis d'acció, tot i que ells també esmentaven els deficients controls que tenia.

Jocs espina: Final Fight CD (Mega-CD)

Quan era petit anava sovint a casa d'un amic que tenia la Super Nintendo. Era el mateix amic que m'havia "presentat" el Psycho Fox de la Master System, com ja vaig explicar quan vaig parlar d'aquell joc. Doncs bé, sobretot jugàvem a la Super Nintendo, ell era l'únic de la classe que la tenia en aquell moment, podríem dir que des de la seva sortida, i a més acostumava a comprar-se jocs japonesos que encara havien de trigar molt a arribar aquí, però això ja és una altra història. El cas és que un dels videojocs que tenia era el Final Fight, conversió d'una recreativa que jo no coneixia.

Per a la Super Nintendo van sortir tres entregues d'aquella saga, i per a la Playstation 2 fa uns anys en va aparèixer una versió tridimensional, el Final Fight Streetwise, que va fracassar com una mala cosa, però en tot cas som als anys noranta i jo, que no tenia la consola de 16 bits de Nintendo, havia vist com sortia fins al Final Fight 2 (el tercer va arribar el 1995) en aquella consola i jo no podia tenir cap de les entregues. Fins que van treure el del Mega-CD, el 1993.



Aquesta és la caràtula de la versió europea del joc. Quan va sortir el Mega-CD, l'any 93, jo encara no tenia ni la Mega Drive, de manera que em preocupava poc. Continuava amb la meva estimada Gameboy, que amb prou feines tenia un any, i treia de tant en tant l'MSX quan volia jugar en color i amb una màquina de sobretaula. Però em va fer gràcia que sortís el Final Fight CD, perquè vaig pensar que estava molt bé que la saga deixés de ser exclusiva de la Super Nintendo. Quan em van regalar la Mega Drive el 1994, tot i que no pensava seriosament en tenir un Mega-CD, em vaig fer seguidor de Sega, malgrat la meva estimació per la portàtil de Nintendo.

Amb els anys vaig començar a desitjar tenir algun dia el Mega-CD, com qui desitjava en aquella època tenir una Neo Geo, que sabíem que no podia ser per motius econòmics (sobretot en el cas de la consola d'SNK, que avui sí que tinc), i per a mi era imprescindible que un dels seus jocs fos aquest, diuen que la millor versió domèstica de la recreativa original tot i la censura en diversos sentits, heretada de la versió de la Super Nintendo de la primera part. Ja parlaré un altre dia de les diverses entregues, remakes i experiments, sigui a la secció Gèneres quan toqui el beat'em up o a Grans Sagues, però avui el protagonista és el Final Fight CD.



Per fi els usuaris de Sega tenien ("teníem", tot i que jo encara no ho era) el mític Final Fight, de Capcom, els creadors dels Street Fighter, franquícia que per la seva banda també debutava a la Mega Drive més o menys per la mateixa època. El millor, jugar a dobles!

I bé, fa un parell d'estius em vaig decidir fermament a aconseguir un Mega-CD, per més que fos una consola-perifèric abandonada, hagués fracassat clarament i a Europa haguessin arribat quatre jocs mal comptats i, d'entre ells, només un o dos de bons. Estic exagerant una mica, en realitat hi deu haver uns 10 jocs bons que van sortir també a Europa (per cert, en el cas del Mega-CD no hi havia cap adaptador per a jocs japonesos ni americans, una llàstima, però després se'n va fer un que val aproximadament 80 euros a dia d'avui), i d'aquests pocs títols que valien la pena un era el Final Fight CD.

Com deia, em vaig fer amb un Mega-CD i de seguida vaig anar de cap a aquest mític joc, com també poc després a la versió gairebé idèntica de la Gameboy Advance. Ara el que em toca és treure-li suc, perquè no hi jugo mai, com em passa amb gairebé totes les consoles i jocs. Sóc un cas.