Els pitjors: Wild Woody

M'encanta descobrir videojocs per casualitat, i encara més si em permeten revifar una secció que feia molt de temps que no tocava perquè, senzillament, se m'havien acabat les idees sobre jocs candidats per portar-hi. 

Ha hagut de ser un post a X sobre portades o il·lustracions de videojocs el que em fes coneixedor de l'existència d'aquest joc i, en investigar-lo una mica, he descobert que està considerat un dels pitjors del seu sistema, cosa que per a mi, encara que no hi acabi jugant mai -ja ho veurem-, em fa il·lusió perquè així en puc parlar aquí. 

Wild Woody és el nom d'aquest videojoc de 1995 que Sega va desenvolupar internament a través del Sega Multimedia Studio i que va distribuir ella mateixa, però que atès el moment en què es trobava el sistema per al qual es va fer, el Mega-CD, ja ens podem imaginar per què no és gaire conegut. De fet, només va sortir als Estats Units i al Brasil, i l'estudi en si es va dissoldre abans que el joc sortís al mercat.

Però de què va, aquest enèsim plataformes amb personatge antropomòrfic -no animal, en aquest cas- tan típic dels anys 90? Doncs hi controlem un llapis amb ulls, boca i extremitats que vol recuperar els trossos del tòtem que li ha donat la vida, i per fer-ho lluita contra enemics saltant-los a sobre i esborrant-los amb la goma que té a la part inferior. 

A més, va reunint esbossos amb els quals aprèn a fer dibuixos d'éssers que l'ajuden en la seva missió, i quan n'ha dibuixat tres queda massa curt per continuar dibuixant i ha de tornar a créixer col·leccionant llapis. Tot molt intel·ligent i ben trobat, val a dir.

Com podem veure al vídeo si li dediquem un parell de minuts, sembla el clàssic plataformes de l'època que va passar desapercebut perquè senzillament hi havia massa videojocs del gènere i calia alguna cosa especial per destacar-hi, però malauradament per als seus creadors, l'originalitat del concepte i les escenes prerenderitzades entre pantalles no van salvar el joc d'anar de pet a les liquidacions de les botigues.

L'esmentat estudi va ser creat per Sega per afrontar el repte de la revolució multimèdia del format CD, i va arribar a desenvolupar només un altre joc, abans d'aquest, que era el Jurassic Park. El 1995 es va dividir en dos grups, un dels quals es dedicaria a la Saturn -amb un sol joc que no va veure la llum- i l'altre al que ells anomenaven "el cant del cigne" del Mega-CD, i ja esperaven que es vengués per quatre duros gairebé des de la seva sortida, tenint en compte l'any que era i com estava el panorama de la indústria en general i de Sega en particular.

Però no estem parlant d'un joc de culte que va tenir mala sort, perquè l'acollida que va tenir va ser terrible i, de cant del cigne, més aviat poc: se'n van criticar els controls -certament, la mecànica d'esborrar els enemics sembla poc àgil- especialment en els salts, que feien que fos molt fàcil rebre cops dels enemics i, per tant, el joc esdevenia molt més difícil del que estava previst. 

Això, en un plataformes, és mortal, i si ja de per si el van considerar molt estàndard per al seu gènere -com deia més amunt, el gran mal de molts plataformes noranters-, no hi havia res a fer. Per acabar-ho d'adobar, se li va criticar fins i tot el nom, que en anglès es pot interpretar com "erecció salvatge". S'ha de ser malpensat, això sí, però que hi hagi un truc per que el disseny d'una sirena mostri els pits sense petxines col·locades estratègicament no hi ajuda. Només se'n va salvar l'animada música.

Petits clàssics: Chuck Rock

Repassant les anteriors entregues d'aquesta secció, i reconec que comprovant que no hagués parlat abans del títol que avui ens ocupa, m'adono que unes quantes entrades potser són una mica injustes pel que fa al qualificatiu de "petits", i avui és un d'aquells casos.

En part perquè és una saga, en realitat, amb dues entregues i un spin-off, i també perquè la seva caràtula es veu força quan remenem pels mercats de segona mà dels videojocs.

La caràtula que tan acostumats estem a veure no és pas aquesta, però el cas és que a mi m'agrada conèixer i divulgar l'origen de les coses, i el Chuck Rock va ser llançar originalment el 1991 per a l'Atari ST i l'Amiga de Commodore, ordinadors que el van rebre amb la mateixa portada exacta, i per la informació que n'he trobat, alhora, no pas en un i després a l'altre.

Desenvolupat per Core Design, companyia famosa sobretot perquè uns anys després presentaria el primer Tomb Raider, és un plataformes de to humorístic protagonitzat per un cavernícola groller, panxut i ben lleig, que es diu que va ser la mascota de la companyia abans que ho fos la Lara Croft, i el primer joc era com veurem al següent vídeo:

Era la versió del Commodore Amiga, i com podem veure barreja elements típicament associats a la Prehistòria encara que en realitat no coincidissin en el temps, com humans i dinosaures, o directament no existissin, com les plantes carnívores que mengen humans. 

En Chuck pertany a una banda de rock en què també hi ha la seva dona, l'Ophelia, i fins i tot un dinosaure amb cabells llargs. Rigor històric, vaja. Un dia, l'Ophelia és segrestada per en Garry Gritter -una referència, llegeixo, al cantant britànic dels 70 i els 80 Gary Glitter- i en Chuck l'ha d'anar a rescatar.

Ho farà tot superant paisatges ambientats en l'Edat de Pedra i fent front a enemics i obstacles amb la seva habilitat d'aixecar i llançar roques, però també aprofitant l'ajuda d'alguns dinosaures bons i la panxa com a element de defensa. Tot plegat vigilant la barra d'energia, que es buidarà quan prengui mal i s'omplirà quan es mengi els grans bistecs de dinosaure que tant li agraden.

Aquí teníem una comparativa en vídeo de totes les versions que se'n van fer, cadascuna amb les seves característiques i més o menys mancances respecte a les originals. Certament, almenys la impressió que sempre he tingut, la versió de Mega Drive és la que ens ve al cap quan sentim esmentar el nom d'aquest videojoc o el veiem escrit. No coneixia algunes de les altres versions, i admeto que sempre l'havia associat a Sega, de manera que m'ha sorprès que existís per a Super Nintendo i Game Boy. 

La rebuda del Chuck Rock va ser desigual, si mirem les puntuacions que va rebre a l'època, però això no va impedir que el 1993 en sortís la segona part:

El Chuck Rock II: Son of Chuck va sortir per a les consoles de Sega -incloent-hi el Mega-CD-, l'Amiga i l'Amiga CD32. Van caure, doncs, les de Nintendo, el C64, l'Atari ST i l'Acorn Archimedes. 

Protagonitzat pel fill d'en Chuck, un nadó anomenat Junior, que ataca els enemics amb un garrot, i amb una banda sonora d'acid jazz, les puntuacions van ser una mica més amables amb aquest segon títol. I la cosa no es va acabar allà:

El 1995 es va llançar, per a Mega-CD, 32X -el vídeo compara aquestes dues versions-, Panasonic 3DO i PC, el BC Racers, un spin-off de velocitat combativa-humorística (una barreja de Mario Kart i Road Rash, per dir-ho ràpidament) per equips de dos amb personatges de l'univers Chuck Rock, i algun personatge nou de nom amb picada d'ullet, com en Brick Jagger o en Jimi Handtrix.

Tot i que són clàssics de mida més aviat mitjana, però si més no, no pas tremendament grans, el cert és que els Chuck Rock van gaudir de certa popularitat, i fins i tot van arribar a sortir en una sèrie de còmic dins la revista infantil Look-in, al Regne Unit. 

La saga no ha estat mai recopilada, rellançada, remasteritada ni refeta en sistemes moderns, i s'havia parlat d'una nova entrega per a la següent generació de consoles, és a dir la de la Saturn i la PlayStation, però no es va materialitzar. Una llàstima.

Jocs estranys: Penn & Teller's Smoke and Mirrors

No sé si coneixeu el duet còmic-màgic Penn & Teller, dels Estats Units. Jo ja us dic que no n'havia sentit mai a parlar ni n'havia llegit res, fins que vaig voler fer una nova entrada de la secció de Jocs estranys i en vaig descobrir un que em va cridar l'atenció.

Només amb la portada no em vaig sentir en l'obligació d'aprofundir en aquest videojoc, però el text que l'acompanyava me'l va acabar de vendre, i és que és una bogeria de joc que, malauradament, no va veure la llum malgrat que estava pràcticament acabat, per culpa de la fallida de la distribuïdora.

Penn & Teller's Smoke and Mirrors havia de sortir a la venda, en principi només per a les Mega-CD dels Estats Units, és a dir les Sega-CD, el 1995, i recopilava una sèrie de minijocs i bromes estranyes com aquesta:

És en Lou Reed en persona, dient al jugador que el nivell impossible és literalment impossible, molt més que difícil. 

També hi ha aquest altre minijoc, en què els protagonistes s'enfronten a un idioma estranger, com veieu amb uns gràfics, una interfície i una jugabilitat impressionants... Però el més conegut i popular és això:

És el minijoc Desert Bus, en què se'ns convida a conduir un autobús sense passatgers des de Tucson, Arizona, fins a Las Vegas, Nevada, durant 8 hores i a 45 milles per hora, sense canvis destacables en el paisatge. S'ha de fer en 8 hores reals, no es pot posar pausa i en cas d'accident ens remolquen cap a Tucson altre cop sense que puguem saltar-nos aquest tràngol, també a temps real. Si arribem bé a Las Vegas se'ns convidarà a fer el camí invers.

Com hem dit, aquest és el minijoc més conegut, i va tenir continuïtat en la marató del Desert Bus que el 2007 va començar el grup humorístic canadenc LoadingReadyRun, que consistia en anar jugant sense parar, per torns, mentre anessin arribant donacions a l'ONG Child's Play. Es van assolir més de 22.000 dòlars, amb donacions dels propis Penn i Teller, i en total es va jugar durant 4 dies i 12 hores. 

Duu el nom de Desert Bus for Hope i ja s'ha celebrat 6 vegades, amb més recaptació cada cop, fins al punt que la darrera vegada, el novembre de 2012, es va superar el milió de dòlars en el total de les sis edicions. 

És curiós com un joc estrany, que no va veure la llum i que probablement hauria estat mal rebut per la crítica pot haver originat una acció solidària com aquesta, i encara que només sigui per això valia la pena parlar-ne a 3 Botons i START.

Història de les videoconsoles: el Mega-CD

Ja fa temps que volia dedicar una entrada a aquest aparell que no es pot considerar ben bé una consola, però que tampoc no és un accessori qualsevol. Jo l'anomeno "consola-perifèric", perquè per tal de gaudir dels seus jocs és necessari que la Mega Drive hi estigui connectada, i alhora l'aparell no pot funcionar de manera independent.

Parlo, naturalment i ja ho heu vist al títol, del Mega-CD, allò que inicialment es col·locava sota la Mega Drive i permetia jugar amb jocs en suport CD. Al Japó va aparèixer el 12 de desembre de 1991, mentre que el 15 d'octubre de 1992 arribava als Estats Units i el 19 d'abril de 1993 aterrava al Vell Continent. 

Aquesta llarga espera és un dels motius pels quals el Mega-CD no va tenir gaire èxit aquí, mentre que al Japó va tenir una rebuda moderadament bona. Tot i així, el gran problema de l'aparell, que també afecta la seva reputació fins al punt que encara ara sol provocar rialles condescendents quan se'n parla, va ser que en aquella època els videojocs en suport disc acostumaven a basar-se en vídeos, de manera que en general eren pel·lícules interactives, i el Mega-CD tenia més capacitat d'emmagatzematge que la Mega Drive sola, però el vídeo no era el seu fort.

Aquest era el camí dels videojocs per a sistemes com la Panasonic 3DO i també per a les desenvolupadores independents de videojocs a l'hora de programar per al Mega-CD. El que al principi va meravellar perquè era nou, al cap de poc temps es va menysprear i sovint es considera injustament la base del catàleg del Mega-CD, que podia fer coses més interessants. 

Tampoc no hi va ajudar gaire el fet que en molts casos la versió Mega-CD dels jocs fos igual que la de cartutx, però amb la banda sonora beneficiada de la qualitat CD i/o algunes seqüències animades. Amb això no n'hi havia prou.

El que sí que valia la pena era que les versions per a Mega-CD tinguessin valor afegit com en el cas de l'Earthworm Jim Special, que tenia nivells extra. També van ser especialment ben rebuts el The Amazing Spider-man vs. The Kingpin, que afegia escenes animades però també canviava molt l'estructura del joc respecte a la seva versió en cartutx, o l'Eternal Champions: Challenge from the Dark Side, amb molts més personatges que el primer Eternal Champions de la Mega Drive. I què me'n dieu del Final Fight, el primer i únic cop que el propietari d'una consola de Sega podia jugar a aquest joc?

Al seu catàleg també hi ha joies com l'Snatcher, una obra mestra de Hideo Kojima (saga Metal Gear) que ja havia sortit anys enrere per a l'MSX 2, però que al Mega-CD tenia la seva primera versió traduïda a l'anglès. Si el trobeu, no el deixeu escapar perquè probablement és el títol més car del sistema al mercat de segona mà (i si el trobeu precintat imagineu-vos quant en poden demanar). 

Un altre imprescindible és el Sonic the Hedgehog CD, o Sonic CD, que en aparença és com el primer Sonic però que aporta una banda sonora de gran qualitat, algunes frivolitats gràfiques i sobretot un sistema de joc que permet diversos finals gràcies a la possibilitat d'anar al passat i al futur de cada pantalla i modificar-los. Un clàssic que molts consideren el millor Sonic de la història.

Aquí vèiem un petit homenatge als que l'autor del vídeo considera els 10 millors títols del catàleg del Mega-CD, que en tenia més d'interessants, com ara la saga Lunar, coneguda per les seves versions per a Saturn i Playstation i fins i tot una preqüela per a la Nintendo DS, però que es va estrenar al Mega-CD i va esdevenir un videojoc de culte. A més, també són especialment apreciats els pocs videojocs que es van dissenyar per a ser emprats amb el conjunt Mega Drive + Mega-CD + 32X. 

Si ja em coneixeu no us sorprendrà que hagi volgut afegir un anunci de l'aparell que protagonitza l'entrada d'avui, en aquest cas en versió espanyola, que formava part de la campanya Canal Pirata Sega amb què la companyia feia publicitat agressiva i atacava descaradament la rival Nintendo.

Tot i així el Mega-CD va arribar tard a Europa, fet que va agreujar molt els problemes que ja arrossegava, i no n'ha quedat una imatge gaire bona, des que va deixar de fabricar-se el 1996. Una altra de les coses que se n'acostumen a dir és que va ser un intent de Sega per a allargar la vida de la Mega Drive quan el que tocava era una altra consola. És injust, perquè això es podria aplicar al 32X, però si tenim en compte que el Mega-CD va sortir al Japó el 1991, encara era massa aviat per a l'era de les consoles poligonals de 32 bits. 

Si teniu, com jo, un Mega-CD segurament és aquest, que no s'assembla gaire a l'original. Això és així perquè en alguns països d'Europa només va arribar la segona versió del perifèric, pensat especialment per a acoblar a la Mega Drive II (que era un redisseny de la Mega Drive, ni millor ni pitjor) però que també s'adapta a la primera versió de la consola mitjançant una peça que n'allarga la base. 

Fora d'aquí hi va haver més versions del Mega-CD, com ara el buscadíssim Multi-Mega (anomenat Sega CD-X als EUA), que no només ocupa molt menys, sinó que a més és multiregió, característica interessantíssima si volem gaudir de títols americans o japonesos sense haver de comprar el famós Megacart.

Com ja vaig explicar en parlar de la Pioneer LaserActive, es podia comprar un mòdul amb què els jocs del Mega-CD funcionaven en aquell aparell, de manera que es podia considerar un altre model de Mega-CD, i per acabar d'esmentar-los cal anomenar els dos models de la Wondermega RG M1 i M2 de JVC, exclusius del Japó, que Sega al seu torn va "copiar" en la Sega Wondermega.

Sigui com sigui, i a títol personal, considero que la gràcia és jugar al Mega-CD en un dels seus dos models inicials originals, de la mateixa manera que no m'agraden els emuladors. Crec que té un catàleg interessant, si bé amb un nombre reduït de grans jocs (que somio amb anar aconseguint), i que qualsevol fan de Sega l'hauria de posseir i n'hauria de gaudir.