Petits clàssics: Chuck Rock

Repassant les anteriors entregues d'aquesta secció, i reconec que comprovant que no hagués parlat abans del títol que avui ens ocupa, m'adono que unes quantes entrades potser són una mica injustes pel que fa al qualificatiu de "petits", i avui és un d'aquells casos.

En part perquè és una saga, en realitat, amb dues entregues i un spin-off, i també perquè la seva caràtula es veu força quan remenem pels mercats de segona mà dels videojocs.

La caràtula que tan acostumats estem a veure no és pas aquesta, però el cas és que a mi m'agrada conèixer i divulgar l'origen de les coses, i el Chuck Rock va ser llançar originalment el 1991 per a l'Atari ST i l'Amiga de Commodore, ordinadors que el van rebre amb la mateixa portada exacta, i per la informació que n'he trobat, alhora, no pas en un i després a l'altre.

Desenvolupat per Core Design, companyia famosa sobretot perquè uns anys després presentaria el primer Tomb Raider, és un plataformes de to humorístic protagonitzat per un cavernícola groller, panxut i ben lleig, que es diu que va ser la mascota de la companyia abans que ho fos la Lara Croft, i el primer joc era com veurem al següent vídeo:

Era la versió del Commodore Amiga, i com podem veure barreja elements típicament associats a la Prehistòria encara que en realitat no coincidissin en el temps, com humans i dinosaures, o directament no existissin, com les plantes carnívores que mengen humans. 

En Chuck pertany a una banda de rock en què també hi ha la seva dona, l'Ophelia, i fins i tot un dinosaure amb cabells llargs. Rigor històric, vaja. Un dia, l'Ophelia és segrestada per en Garry Gritter -una referència, llegeixo, al cantant britànic dels 70 i els 80 Gary Glitter- i en Chuck l'ha d'anar a rescatar.

Ho farà tot superant paisatges ambientats en l'Edat de Pedra i fent front a enemics i obstacles amb la seva habilitat d'aixecar i llançar roques, però també aprofitant l'ajuda d'alguns dinosaures bons i la panxa com a element de defensa. Tot plegat vigilant la barra d'energia, que es buidarà quan prengui mal i s'omplirà quan es mengi els grans bistecs de dinosaure que tant li agraden.

Aquí teníem una comparativa en vídeo de totes les versions que se'n van fer, cadascuna amb les seves característiques i més o menys mancances respecte a les originals. Certament, almenys la impressió que sempre he tingut, la versió de Mega Drive és la que ens ve al cap quan sentim esmentar el nom d'aquest videojoc o el veiem escrit. No coneixia algunes de les altres versions, i admeto que sempre l'havia associat a Sega, de manera que m'ha sorprès que existís per a Super Nintendo i Game Boy. 

La rebuda del Chuck Rock va ser desigual, si mirem les puntuacions que va rebre a l'època, però això no va impedir que el 1993 en sortís la segona part:

El Chuck Rock II: Son of Chuck va sortir per a les consoles de Sega -incloent-hi el Mega-CD-, l'Amiga i l'Amiga CD32. Van caure, doncs, les de Nintendo, el C64, l'Atari ST i l'Acorn Archimedes. 

Protagonitzat pel fill d'en Chuck, un nadó anomenat Junior, que ataca els enemics amb un garrot, i amb una banda sonora d'acid jazz, les puntuacions van ser una mica més amables amb aquest segon títol. I la cosa no es va acabar allà:

El 1995 es va llançar, per a Mega-CD, 32X -el vídeo compara aquestes dues versions-, Panasonic 3DO i PC, el BC Racers, un spin-off de velocitat combativa-humorística (una barreja de Mario Kart i Road Rash, per dir-ho ràpidament) per equips de dos amb personatges de l'univers Chuck Rock, i algun personatge nou de nom amb picada d'ullet, com en Brick Jagger o en Jimi Handtrix.

Tot i que són clàssics de mida més aviat mitjana, però si més no, no pas tremendament grans, el cert és que els Chuck Rock van gaudir de certa popularitat, i fins i tot van arribar a sortir en una sèrie de còmic dins la revista infantil Look-in, al Regne Unit. 

La saga no ha estat mai recopilada, rellançada, remasteritada ni refeta en sistemes moderns, i s'havia parlat d'una nova entrega per a la següent generació de consoles, és a dir la de la Saturn i la PlayStation, però no es va materialitzar. Una llàstima.