Portades: Nights into Dreams

Tinc molts comptes pendents amb la història dels videojocs, i també tinc un clàssic de la Saturn amb la seva capsa i el seu comandament analògic en perfecte estat comprats quan ja eren retro, en un moment en què encara es podien comprar coses a bon preu a eBay. 

El cas és que el tinc sense jugar, perquè sí que vaig jugar força a la seva demo especial de Nadal que van regalar amb la Saturn quan me la va portar el Pare Noel l'any 1996, el Christmas Nights, però el que és el joc principal espero no trigar gaire temps en dur-lo al blog i analitzar-lo. Ara bé, per anar fent boca avui compararé les portades que va tenir el joc en les tres regions principals del sector.

Nights into Dreams va ser, i encara és, un dels títols més emblemàtics de la Saturn, i podríem admetre'n el personatge protagonista, Nights, com una mena de mascota de la consola. El cas és que va sortir per primer cop la Japó el 5 de juliol de 1996, de manera que la portada que veiem aquí sobre és la primera que es va poder veure.

Amb la cara de Nights al centre, un eslògan al mig i, com a nota curiosa i poc habitual, una descripció, amb lletra petita, del joc, una massa de text que potser esperaríem a la contraportada. En qualsevol cas, el fons blanc potser busca destacar el personatge però dona al conjunt un aspecte poc atractiu. El mateix disseny, però adaptat al format vertical i amb els corresponents logos canviats, es va fer servir el 2008 a la versió exclusivament japonesa del joc per a la PlayStation 2.

El 20 d'agost del mateix any el Nights va sortir per a les Saturn americanes, i ho va fer amb aquest disseny que fa honor al títol, perquè es veu un fons de nit, i també veiem Nights volant, que és el que fa durant el joc. Per tant, com a mínim és més representatiu del que ens hi trobarem.

Personalment m'agrada força més que la versió japonesa, com a mínim té més color, tot i que el llom blanc de les caixes americanes dels títols de la Saturn és quelcom que no m'ha agradat mai gaire.

Es pot fer un fons fosc i queda igualment bé amb un llom també fosc, com demostra la caràtula de l'edició europea del joc, que va sortir el 5 de setembre de 1996, i que he de dir que és la meva preferida, amb un disseny més elegant i una composició més misteriosa i onírica que encaixa millor, trobo, amb el tema del videojoc.

Suposo que cadascú està acostumat a la que va tenir, però en el meu cas, com dic, la "meva" portada era la del Christmas Nights, i tot i que també tinc el joc complet i en versió normal, realment no hi he jugat. Com a curiositat, com que el tinc a la capsa amb el comandament analògic, a més, no tinc la caixa vertical tradicional del joc, sinó una de quadrada, com de CD de música -és a dir, com les japoneses-, però amb la mateixa il·lustració, si bé adaptada al format quadrat. 

Tant parlar del Christmas Nights n'he de compartir les diferents portades, també, així que comencem amb el mateix ordre, la japonesa, que pel que fa al disseny del personatge, com dibuixat a mà, és millor que la del joc complet, però insisteixen en farcir-la de text, per molt que també hi hagi elements de decoració nadalenca.

Aquesta vegada, però, trobo que és millor que la versió estatunidenca, en què fins i tot un adhesiu -o això sembla- amb què, això sí, Sega felicita el Nadal, enlletgeix un disseny que, amb un disseny CGI i quatre elements nadalencs transmetia una sensació de pau. Tampoc m'agrada gaire, per no dir gens, que aparegui la paraula sampler, encara que ho sigui. Molts considerem que el Christmas Nights és un joc de ple dret, per bé que curt.

 

I, ara sí, la "meva" portada, la de l'extra que venia amb la Saturn aquella campanya de Nadal i que no esperava que tocaria tant tenint també el Sega Rally, però em va agradar moltíssim. Potser tant, que no vaig necessitar en aquell moment comprar el joc sencer. 

 

M'agrada més la portada del Nights "normal", però a la versió europea del nadalenc hi apareixen tots els recordatoris possibles de la seva ambientació, a més dels seus personatges humans, l'Elliot i la Claris. 

 

Quin és el vostre disseny preferit, tant del Nights into Dreams com del Christmas Nights intro Dreams? Segurament sabeu que el joc va tenir una seqüela per a la Wii, el Nights: Journey of Dreams, però no en podem fer la comparativa perquè va tenir, a tots els territoris, exactament la mateixa il·lustració.

 

 

 

 

L'últim joc de la Wii: Rodea the Sky Soldier

L'any 2012, quan va sortir la Wii U, Nintendo va anunciar que no faria nous jocs per a la Wii, que fins llavors havia estat la seva consola de sobretaula, una de les de més èxit de la seva història amb 101 milions d'unitats venudes, només per darrere de la PlayStation 2, la Nintendo DS, la Game Boy (comptant la Color) i per molt poquet la PlayStation.

Però les third parties sí que van continuar llançant-ne jocs, i va conviure durant un temps, tot i que amb moltíssima discreció, amb la seva successora. Ara bé, malgrat que es podria dir que encara és aviat per a assegurar-ho, a tot arreu diuen que l'últim videojoc de la revolucionària consola va sortir al novembre de 2015 (abril al Japó, on l'últim va ser el Just Dance 2016, de l'octubre) i era aquest.

Rodea: The Sky Soldier és el darrer títol que s'ha llançat per a la Wii a Occident i per tant a escala mundial. Curiosament, però, que sigui l'últim és una simple qüestió de dates de llançament, perquè sembla que ja l'havien acabat el 2011, però va romandre sense publicar fins l'any passat. Vegem-ne el tràiler per fer-nos una idea de com és:



Si veient aquest vídeo us han vingut al cap un parell de conceptes de franquícies clàssiques de Sega, com per exemple Nights o la d'un tal Sonic, no sou paranoics: un dels creadors d'aquest joc és un tal Yûji Naka, que potser us sona perquè és un dels pares de l'eriçó blau, i també va ser un dels artífexs del Nights into Dreams, el clàssic de la Saturn. Un dels grans, en altres paraules.

Aquest cop ens proposava una aventura protagonitzada per en Rodea, un robot humanoide que vola i que ha de protegir el seu país, format per illes flotants, de l'atac d'un imperi que ve de terra ferma. En principi una premissa no excessivament original, però no necessàriament mancada d'encant. Hi trobarem també elements de ciència-ficció i uns dissenys atractius i una estètica més aviat d'anime.

Una altra de les curiositats d'aquest joc és que va trigar tant en sortir que ja se n'havien fet versions per a Wii U i Nintendo 3DS, tot i que en aquest cas se n'havia encarregat Kadokawa Games, la divisió de videojocs del gegant editorial japonès Kadokawa Shoten. Sembla que, tot i que la versió de la Wii estava acabada el 2011 Kadokawa, que l'havia de publicar, no ho feia i van anar passant els anys. Va arribar un moment que senzillament havia decidit que el joc havia de ser per a la Wii U (i 3DS), però ja no se'n van encarregar els mateixos responsables.

Doncs bé, resulta que la versió de Wii, de Prope, no es va descartar, però tampoc no es va vendre per separat: la podem aconseguir amb la primera tirada de la versió de la Wii U (si és que mai s'arriba a exhaurir), que n'inclou el disc -com si es tractés d'una edició combo d'una pel·lícula en Blu-ray i DVD- tant en l'edició estàndard com en la col·leccionista, que porta un llibre d'il·lustracions i altres "regals". I pel que en diuen les anàlisis -i el mateix Yûji Naka- aquesta és la millor versió del joc, la inicial, la de la consola "menor". Vegem-ne una comparativa.

Amb els combos de les pel·lícules suposo que la intenció és que ens les comprem i les mirem en DVD mentre esperem a comprar un reproductor de Blu-ray algun dia -si és que no en tenim encara-, no crec que la idea sigui que el disc que no ens interessa el donem o el revenguem, però amb el Rodea: The Sky Soldier no passa el mateix: no es tracta d'"anar jugant al de la Wii mentre esperem tenir la Wii U", sinó que tant al Japó com a la resta del món -i en aquest cas per insistència de NIS America- el que es volia era salvar la versió original. A més, resulta que les versions són prou diferents com per voler-les conservar totes dues i fer-les servir. Encara que la més "moderna" sigui dolenta, també com la portàtil. Que només tenim la Wii i no volem la seva successora? No passa res: la caràtula és reversible i podem convertir el nostre Rodea: the Sky Soldier de Wii U en el mateix joc per a la Wii.

Principalment les diferències jugables tenen a veure amb els controls, que a la Wii ens fan apuntar als objectes amb el wiimote i destruir-los amb el botó B, mentre que a la Wii U i a la Nintendo 3DS fem servir les palanques analògiques i les creuetes tradicionals per a apuntar, cosa més complicada, i després premem el botó -que a sobre és un altre, l'A-, però també amb elements del joc en si: a la Wii, per exemple, tenim potenciadors temporals que ens permeten aconseguir objectes, mentre que a les altres versions la característica principal és que disposem d'un comptador de combustible que quan es gasta ens obliga a baixa a terra. 

Què en va dir, la crítica? Doncs hi ha opinions diverses, però en general se'n pot extreure que la versió de la Wii, l'original, la que recomana el senyor Naka, està força bé, sobretot pels gràfics, el concepte i el so, tot i que es podria haver polit més i no acaba de ser una obra mestra a causa d'alguns problemes relacionats amb les càmeres. Res que no es pugui dir de tants videojocs que sense ser imprescindibles ens ho han fet passar molt bé. 

Però... i les altres? Bé, són conversions d'un joc de Wii, però sense cap millora gràfica, un frame rate inferior al de la Wii, uns controls terribles resultat de traduir al control tradicional el que estava concebut per al control per moviment i en general la sensació que, després de tants anys, es podrien haver fet versions a l'alçada de l'època però, a més de no haver-les fet, al final comparant les versions modernes amb l'original guanyava la de la consola de l'anterior generació. No totes les anàlisis el van deixar igual de malament, però hi ha força consens en el sentit que la versió bona és la de la Wii, o sigui que si us interessa ja podeu córrer i, quan agafeu el joc de la Wii U, assegureu-vos que especifica que inclou el de la Wii com a "bonus". 

Anuncis de la Saturn mofant-se de la Playstation

Aprofitant que fa poc vaig dedicar una extensa entrada a la història de la Saturn, una de les meves consoles preferides, recupero una secció que no tocava des de 2013 —i llavors ja feia temps que s'havia tornat molt esporàdica— per parlar dels anuncis televisius de la 32 bits de Sega que es mofaven de la competència, que curiosament l'havia de superar espectacularment i l'havia de condemnar a l'ostracisme.

De publicitat agressiva amb atacs a la competència ja n'havia parlat fa anys, per una banda de Sega envers Nintendo i per l'altra de creuaments d'atacs entre companyies. Però avui em concentraré en els esforços de Sega per fer quedar malament la 32 bits de Sony, com ja sabem infructuosos.



El més important i suposo que famós —perquè jo no els seguia, encara menys quan no sóc estatunidenc— de la campanya era el que anunciava el grandíssim Nights into Dreams però sobretot que la "Plaything" era incapaç de moure un títol així per culpa del seu processador únic.

Sense entrar gaire profundament en temes tècnics que ni jo mateix entenc (encara que en el meu cas el llistó està molt baix), es veu que l'arquitectònicament complicada 32 bits de Sega tenia 8 processadors, però els principals CPU eren 2, i en el cas del Nights un es dedicava als objectes bidimensionals i l'altre als entorns 3D.

Però que la Saturn tingués dues CPU es deu als canvis que es van anar fent en el disseny durant el seu desenvolupament, precisament per tal de contrarestar els informes que arribaven de la futura Playstation, de manera que segons com va ser un nyap de decisió.



En aquest altre anunci s'insisteix en el tema, es recorda que Sega té experiència en el sector i Sony és nova, i el lema és "Sorry, Plaything. You are not worthy", és a dir que s'arriba a afirmar que la Playstation (òbviament no es referien a la Nintendo 64) no valia la pena.

És curiós perquè, a causa de tots els problemes que ja vaig esmentar a l'entrada sobre la Saturn, la consola va ser un fracàs comercial i ha passat a la història com la millor màquina per als jocs 2D, però en canvi no va estar a l'alçada de la Playstation pel que fa a 3D, encara que alguns jocs, ben pocs, on es van posar molts esforços, permeten el debat. Tanmateix, sembla que el nombre de processadors i la veterania no hi van jugar cap paper primordial, en aquella sanguinària guerra.



Potser com que aquí no es fa mofa, sinó que es diu una simple i objectiva veritat, es fa referència explícita al nom de la consola de la competència, i l'anunci en general té un altre to: es concentra en els videojocs exclusius, que són el que motiva molta gent a decantar-se per una consola o una altra, com és el meu cas.

Però si us penseu que els japonesos, més aficionats a fer anuncis esbojarrats però sempre des del respecte, no hi van dir la seva... estareu equivocats, com jo ho estava abans de veure això:



No arriba als nivells dels anuncis nord-americans, però el primer dels anuncis no és del tot subtil pel que fa a les referències a la competència.

Al primer, un dels micos es diu Anthony (en japonès transcrit com a Ansonii) i de seguida que el criden a dinar deixa la consola. L'altre, en Seagal (Segaaru), continua jugant. Se'ns diu que, com que la Saturn és interessant, es ven. I el mateix lema es repeteix en d'altres anuncis.

Els fans més radicals de Sega, entre els quals m'incloc (tot i que sóc obert de mires les consoles de Sony em fan una certa ràbia des que van acabar amb Sega), i la gent que va dur a terme aquelles campanyes ens hauríem estirat els cabells si haguéssim sabut, llavors, que la Playstation triomfaria d'aquella manera tan espectacular i que grans icones de la companyia passarien per les consoles de Sony en el futur. Potser va ser el karma?

Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit.