Nascuts el 1995: Sagues que fan 30 anys

Ja és un clàssic de després de l'estiu en aquest blog: en algun moment de la tornada de les vacances, o ja a la tardor, faig una entrada per repassar l'arribada a la trentena de videojocs que van generar una saga, un exercici que ens posa en la perspectiva dels anys que han passat, segurament més del que érem conscients. 

I aquest any toca veure, és clar, els de 1995, un any que arribava després de dos anys molt, però molt bons en matèria de videojocs. Veurem, doncs, si va mantenir el nivell.  

Comencem per un que no he tocat mai, però que tenia vist perquè en el seu moment apareixia molt al catàleg tant de la PlayStation, on va sortir primer, com de la Saturn, on va sortir després però amb elements afegits (personatges, història...), que és el Battle Arena Toshinden, desenvolupat per Tamsoft. 

Un dels primers jocs de lluita en 3D, se'l cita com el primer del gènere que va permetre que els personatges s'apartessin cap a un costat, a efectes del jugador cap a la pantalla o cap al fons, cosa que donava autenticitat a la tridimensionalitat. Se'n van fer ports Game Boy i MS-DOS, però si és aquí és perquè va iniciar una saga, i és que va tenir seqüeles i revisions sobretot per a les esmentades consoles de 32 bits, fins que es va acabar el 1998 amb l'spin-off Toshinden Car Quest, per a la PSX japonesa.

Un altre joc icònic dels primers temps de la primera consola de Sony va ser el Destruction Derby, que també va sortir a la Saturn i ordinador, desenvolupat per Reflections Interactive. 

La seva proposta es basa en la competició real de les curses de destrucció, i ens posa al volant d'un cotxe que ha de sobreviure als cops i els danys que en modifiquen el control i el rendiment. Tot un clàssic dels 90, va tenir algunes seqüeles i es va acabar amb el Destruction Derby Arenas el 2004 a la PlayStation 2. 

El que era emblemàtic de la Saturn era el Panzer Dragoon, de la pròpia Sega, amb aquesta espectacular portada del dibuixant francès Moebius en la seva versió japonesa. 

Un dels títols més populars i emblemàtics de la Sega poligonal, amb el seu protagonista volàvem muntats en un drac en el que era un shooter sobre raïls, i va continuar amb una segona part, un també mític RPG anomenat Panzer Dragoon Saga i, ja quan Sega havia deixat de fabricar consoles, va acabar amb el Panzer Dragoon Orta de la Xbox. El 2020 el primer joc va tornar en forma de remake per a consoles modernes, prova de la seva importància.

Un altre que ha tornat ara, juntament amb al seva segona part, per a consoles modernes després d'haver passat per la PSP l'any 2006 és el Suikoden, un JRPG de Konami que va debutar a la PlayStation i va arribar força temps després a la Saturn i PC. 

Amb cinc entregues numerades, l'última a la PS2 l'any 2006, spin-offs, novel·les i còmics, podem dir que malgrat la saturació del gènere estem davant d'un clàssic que ha fet 30 anys i que es mereix ser en aquesta entrada. 

Un altre que sortiria a les consoles de Sony i Sega, a més del PC, com veiem que era la tendència en aquell any en què encara més o menys competien, és el Discworld, la primera aventura gràfica basada en l'univers literari del Discmón de Sir Terry Pratchett.

Desenvolupat per Teeny Weeny Games i Perfect 10 Productions, va tenir dues seqüeles, Discworld II i Discworld Noir, però sembla que la recuperació de cap d'ells és gaire possible per complicades qüestions de drets. Sempre ens queda tenir els originals, cada cop més cars, però el cas és que tot va començar el 1995.  

Una saga que ha continuat més o menys de moda fins ara és la que va començar el 1995 amb el Rayman, que com il·lustra aquesta imatge en realitat va ser un joc de la Jaguar d'Atari, que va tenir versions per a PlayStation, Saturn, PC, Game Boy Color, Game Boy Advance, Nintendo DSi i fins i tot PalmOS i iOS. 

Un plataformes d'Ubisoft bellíssim amb un protagonista d'allò més peculiar que va continuar amb el Rayman 2, el Rayman 3 i a principis de la dècada dels 2010 -sí, ja en fa més de 10 anys- va tornar amb el Rayman Origins i el Rayman Legends, mentre que durant la dels 2000 va triomfar comercialment amb la saga de minijocs Rayman Raving Rabbids.  

No he sigut mai jugador d'ordinador des que vaig anar abandonant, pobret, el meu estimat MSX, però la fama del Command & Conquer no em va resultar aliena, i recordo un company d'institut ensenyant-me'l a casa seva i no em va desagradar la idea, tot i que és un gènere, el de l'estratègia en temps real, en què no crec que jo pogués avançar gaire. 

El va fer Westwood Studios i també va passar per la Saturn, la PlayStation i la Nintendo 64. Després va tenir força seqüeles, amb canvis d'estudi inclosos, i el fet és que la franquícia no ha estat mai gaires anys sense aparèixer d'alguna manera. El 2020 se'n van remasteritzar les dues primeres entregues. 

També era i és ordinador l'Amiga de Commodore, on va debutar el Worms del Team 17, aquest joc de guerra d'estratègia tan simpàtic amb cucs que es disparen amb tota mena d'armes amb la idea de derrotar el petit exèrcit enemic.

Va sortir per a molts altres sistemes, tant de 16 com de 32 bits, fins i tot per la Game Boy, i el seu enorme èxit el va portar a tenir moltíssimes seqüeles al llarg dels anys, i un munt d'spin-offs, de manera que és una altra saga que tampoc és que hagi arribat a marxar.  

No ens oblidem del món de les recreatives, on aquell 1995 va sortir el primer Time Crisis, el joc de pistola de Namco que va triomfar i que després va tenir tant continuacions com versions domèstiques per a la PlayStation, marca a la qual va continuar lligada per als llançaments en consola, excepte al Time Crisis 5, de 2015, que es va quedar al món arcade.

Una característica definidora d'aquell joc va ser la introducció d'un pedal al moble de la recreativa que tenia la funció de recàrrega de l'arma i també de posar-se a cobert. Sens dubte, una saga arcade mítica.

També ho és la nova saga dins de l'univers Street Fighter que començaria ara fa 30 anys amb l'Street Fighter Alpha, al Japó Street Fighter Zero, com podem veure al flyer japonès. 

Amb l'ús de la placa CPS2, presentava uns gràfics més propers a l'animació i, sobretot, destacava perquè se situava com a preqüela dels esdeveniments tan coneguts pels fans del revolucionari Street Fighter II i, en menor mesura, l'Street Fighter. He fet trampa? No, perquè va tenir les seves pròpies continuacions, a més de moltíssims ports a sistemes domèstics. De totes les propostes alternatives de l'univers de lluita presentat per Capcom, sens dubte Alpha / Zero és la més popular.

Que fos un any d'auge dels videojocs poligonals o amb gràfics 2D molt depurats no significa que les consoles de més edat del moment no tinguessin res més a dir, com exemplifica aquest Mario's Picross de la Game Boy.

Desenvolupat per Jupiter i Ape Inc., és una proposta de puzzles d'estil nonograma en què hem de destapar caselles d'una graella basant-nos en pistes numèriques per destapar un dibuix. Pot semblar poca cosa, però són molt addictius. I ho dic en plural perquè, tot i que no es va vendre gaire bé inicialment a Occident, al Japó sí que va agradar i en van sortir seqüeles, que van ser el Mario's Super Picross per a la Super Famicom i el Mario's Picross 2 per a la Game Boy. La saga va continuar amb entregues basades en altres franquícies de Nintendo, va reaparèixer el 2007 a la Nintendo DS amb el Picross DS i també va tenir jocs a la Nintendo 3DS i actualment a la Switch. Tot un fenomen. 

Acabem aquesta llarga entrada amb un altre jogàs de 1995, el Chrono Trigger, joc de Square Soft del qual vaig parlar fa poc i que està considerat un dels millors videojocs de rol japonès de la història. Encara que la primera versió, la de la Super Nintendo, no va arribar a Europa, com tampoc la de la PlayStation, sí que ho van fer el port per a Nintendo DS de 2007, els de mòbils el 2011 i el d'ordinador el 2018. 

Però bé, aquí hem vingut a parlar del de 1995, i també perquè, com que va tenir una continuació, el Chrono Cross, tècnicament és saga, cosa que ens permet posar-lo aquí, al costat de tots aquests altres jocs d'importància per a la història dels videojocs.

Creieu que aquell any hi va haver una bona collita, doncs? No oblidem que en hardware van sortir el perifèric Satellaview de la Super Famicom i la fallida consola de Nintendo Virtual Boy. Potser no va ser un any memorable en matèria de màquines, però en videojocs trobo que sí.   

 

Consoles desconegudes: R-Zone

Fins no fa gaire em pensava que la companyia Tiger Electronics era la responsable de benintencionades adaptacions de jocs mítics a màquines LCD, però la part positiva de ser un ignorant del retro, i per molt que m'interessi ho continuo sent, és la possibilitat de descobrir coses constantment.

I una de les que vaig descobrir no fa gaire és que aquesta gent també va llançar una consola de més entitat que les "maquinetes" que deia. Que no sigui una cosa sabuda per tothom que toca videojocs, però, és senyal que no li devia anar gaire bé, però no ens avancem.

Es tracta de la R-Zone, un dispositiu llançat al mercat l'any 1995 que a la imatge ja es pot veure que tenia una forma ben curiosa. Perquè el comandament el podem identificar ràpidament, però la resta de la consola és una aposta, per dir-ho finament, força arriscada.

Resulta que la R-Zone no s'havia de posar a la taula, sinó al cap de l'usuari, i hi havia una part que recordava poderosament els scouters de detecció d'aura que els guerrers de l'espai fan servir a Bola de Drac, que es col·locava al davant d'un dels ulls per tal de veure l'acció dels jocs.

Perquè ens en fem una idea, trobem a internet la part posterior del blister on venia tot plegat, perquè ni tan sols era una capsa normal, tant la consola com el joc Batman Forever. 

El comandament tenia una creueta, botons A, B, C i D, també el botó d'engegar, un altre d'apagar, Start, Select, un per a activar i desactivar el so i un per a la pausa, i a la part inferior per a control de volum i el contrast. I, a més, contenia les piles de la màquina. Els cartutxos de joc, que tenien la seva pròpia pantalla LCD, s'inserien al dispositiu per al cap, i reflectien la imatge al mirallet de davant de l'ull.

El que es veia en realitat s'assemblava sospitosament, pels tons de vermell, al sistema que s'intentava imitar, la Virtual Boy de Nintendo, consola que ara només recordem com el fracàs més sonat de la història de la Gran N. Tot i així, quedava a anys llum dels gràfics d'aquella. Per fer-vos-en una idea millor en tenim vídeos d'emulador on ens estalviem la incomoditat i possiblement el mal a la vista de  jugar amb una R-Zone de debò, però també ens perdem el "sentir" de l'època. No es pot tenir tot:

Com es pot comprovar, l'animació dels jocs era ben bé la de les màquines LCD de tota la vida, res a veure amb la fluïdesa i els sprites de la Virtual Boy, que sí, va ser un fracàs, però tenia jocs molt interessants. 

I l'empresa va voler publicitar la màquina com una consola de realitat virtual, cosa que va permetre que fos un èxit de vendes... però només el primer Nadal. Després, la gent ja sabia el que s'hi podia trobar.

En qualsevol cas, al seu catàleg hi veiem un parell llarg de desenes de jocs amb títols molt atractius, perquè eren llicències conegudes com Daytona USA, Mortal Kombat, Nights into Dreams, Road Rash, Virtua Cop o Virtua Fighter, però la jugabilitat era la que ens podem imaginar amb el que hem vist al Batman Forever.

A finals de 1996 Tiger va llançar un nou model que descartada l'andròmina del cap i presentava una pantalla més gran. Era l'anomenada R-Zone SuperScreen i afegia colors a través d'uns fons immòbils, a més de la possibilitat que altres persones miréssim a què jugàvem. Curiosament, es va canviar la creueta per quatre botons direccionals, una cosa que sabem que no agrada, vista l'experiència de la Switch, però que en el cas de l'R-Zone no tenia justificació raonable.

També en aquelles dates va sortir el model R-Zone DataZone, que era un organitzador personal o PDA amb una pantalleta el costat que permetia jugar amb els cartutxos del catàleg de la consola. Té pinta de ser encara més incòmode.

Però Tiger no es va rendir, i el 1997 encara llançaria un altre model de l'R-Zone, que és l'R-Zone X.P.G., inicials d'Xtreme Pocket Game.

Ara sí que la cosa fa més bona fila, és una consola portàtil de debò i té un disseny més atractiu i còmode, tot i que continua emprant la mateixa tecnologia del mirall. Perdia, això sí, els fons del model SuperScreen.

Malauradament per als seus valedors, arribava massa tard i després de massa decepcions nascudes de la mentida inicial: no era una consola pròpiament dita, sinó una manera diferent de jugar als jocs que Tiger dominava des dels anys 80, i que eren els de les màquines LCD. 

Així, el 1997 es discontinuava la que per a diversos analistes és la pitjor videoconsola de la història, però valia la pena repassar-la o conèixer-la més enllà del nom.
 

 

 

Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit. 



       

Videojocs animats: Panzer Dragoon

Ja fa més de dos anys que vaig dedicar una entrada al clàssic més mitjà que petit Panzer Dragoon, una saga, de fet, que destaca per la seva originalitat i un disseny de jugabilitat ben especial, a més de l'aclamació de la crítica i el públic amb què compta. 

Però és clar, llavors no vaig dir, perquè no ho sabia, que té una adaptació animada, i aquell "error" em permet avui dedicar una entrada a aquesta adaptació a l'apartat corresponent.

En realitat només he trobat una animació basada en els Panzer Dragoon, i és una OVA, o animació llançada directament per al mercat domèstic, el 1996. Explicava en dibuixos animats i agafant-se unes quantes llicències (la més suau, podríem dir, el canvi de nom del protagonista, de Keil a Kyle) l'argument del primer videojoc de la sèrie, que havia sortit per a la Saturn el 1995. 

Va ser només un episodi de 27 minuts i el vídeo el veiem en anglès perquè no n'he trobat penjada la versió original japonesa. Tanmateix va bé per a explicar que el 1998 va sortir als Estats Units tot aprofitant la tirada que tenia l'aclamat Panzer Dragoon Saga, un dels videojocs més buscats de la Saturn —en aparèixer al final de la vida de la 32 bits de Sega se'n va fer una tirada més aviat limitada—, que tinc la sort de posseir des que va sortir el mateix 1998. 

El cas és que, com ens expliquen en aquesta dura crítica, és un anime força dolent en diversos aspectes, tant argumentalment com visualment, i sorprèn tenint en compte que hi va particpar el prestigiós estudi Production I.G. Veient el vídeo de mostra ens fem una idea dels llavors encara maldestres intents de barrejar animació generada per ordinador —de la qual, a més a més, aquí s'abusa— i una de més tradicional. Per acabar-ho d'adobar, va sortir als EUA en versió directament doblada (i no gaire bé), en comptes de fer-ho amb subtítols, que era el que normalment volien els fans i la tendència, fins llavors, de l'empresa ADV. Una llàstima.

Petits clàssics: Panzer Dragoon

Dissabte moria el famós dibuixant de còmics Jean Giraud, més conegut com a Moebius, a l'edat de 73 anys i després d'una llarga carrera admirada per tots els aficionats al bon còmic. Segurament us preguntareu què té a veure això amb els videojocs, o suposareu que avui parlaré d'algun videojoc que dissenyés ell. Doncs no, no és així, sinó que aprofitaré per parlar dels Panzer Dragoon, una sèrie de títols de Sega que bevien d'un dels seus còmics més famosos, anomenat Arzak. 

Començo amb la portada japonesa del primer títol de la franquícia perquè, tot repassant la biografia de l'artista per tal de fer-ne una entrada a Cementiri de Pneumàtics, he descobert la seva relació amb aquest producte de Sega, que no només va inspirar sinó que va dissenyar-ne la portada japonesa de la primera entrega.

Aquí tenim un vídeo d'aquell primer joc per a la Saturn, de 1995, amb una banda sonora que, per cert, fa posar la pell de gallina. Dissenyat per Yukio Futatsugi ens explica la història d'en Keil, el genet d'un drac que té com a missió acabar amb un altre drac que pretén destruir el món. 

És un shooter sobre rails però el fet de no poder explorar lliurement els seus paisatges, fortament inspirats en l'esmentat còmic Arzak de Moebius, no va impedir que esdevingués un dels imprescindibles del catàleg de la 32 bits de Sega, a més d'un dels seus pocs jocs inaugurals, i també va tenir seqüeles:

Aquest és el Panzer Dragoon II Zwei, de 1996, que argumentalment era una preqüela del primer i millorava el concepte permetent rutes alternatives i oferint més profunditat, però la que va triomfar de debò va ser la tercera part:

El Panzer Dragoon Saga, de 1998, és un RPG en 4 discs i el fet que se'n distribuissin pocs a Europa perquè va aparèixer a l'ocàs de la consola el converteix en un dels videojocs més cars actualment al mercat de segona mà, sens dubte el més car de la Saturn. Per sort, jo en sóc posseïdor des que me'l van regalar quan era a les botigues i no se sabia que aniria tan buscat anys després. 

Va ser l'últim títol de la saga aparegut durant aquella generació de consoles, i estava cronològicament situat al tercer lloc de la sèrie, però la quarta part arribaria el 2002, en què tornaríem al gènere dels shooter sobre rails, que va sortir per a la Xbox:

El Panzer Dragoon Orta ja no comptava amb la presència del seu director de sempre, però sí que era un joc de Sega (aquest cop desenvolupat per Smilebit, un estudi lligat a Sega que posteriorment s'hi fusionaria) i per sort va sortir bé i la crítica i el públic el van acollir amb els braços oberts, fins al punt que és un dels jocs recomanats sempre dins qualsevol llistat dels millors de la primera Xbox.

Com hem pogut veure, el concepte és el mateix dels dos primers títols, però amb els gràfics de la consola més potent de la següent generació. Aquest cop tenim una noia, l'Orta, que fa de genet, i a banda de les qualitats del joc en si mateix tenim un interessant extra desbloquejable que és un port del primer Panzer Dragoon, un al·licient d'aquells que ens arrenquen un somriure.

També ens l'arrenca, almenys a mi, saber que tot i el fracàs estrepitós que va experimentar la primera Xbox al Japó, tal com vam veure en parlar de la història de la primera consola de Microsoft, se'n va fer una edició especial per tal de commemorar l'arribada d'aquest joc, i és una de les edicions més buscades de la consola perquè només se'n van fabricar 999 unitats.

I ara retrocedim una mica per parlar d'aquest Panzer Dragoon Mini, aparegut per a la Game Gear el 1996 i només al Japó, que a causa de les seves limitacions tècniques s'allunya bastant de la resta de títols de la franquícia, amb un drac que ni tan sols té un genet, i que no es considera canònic. La música, bastant empipadora, no trobeu? 

Molt pitjor va ser, però, el Panzer Dragoon R-Zone, un altre títol no desenvolupat pel Team Andromeda (que era l'equip de sempre) que va aparèixer per a la fallida consola R-Zone de Tiger. Acabarem amb això:

És la presentació del Crimson Dragon, un títol que ha d'aparèixer aquest 2012 en exclusiva per al Kinect de la Xbox 360 i que es va presentar en un esdeveniment japonès que celebrava el 10è aniversari precisament de la Xbox original, que com hem dit abans no va ser gens ben acollida pels japonesos.

No és una seqüela oficial de la saga, però és el seu hereu espiritual i compta amb l'equip que va fer possibles els primers títols de la sèrie, fins i tot en Yukio Futatsugi, que torna per tal de dirigir-lo. Esperem que la gent de Microsoft, aquest cop sense Sega, hi faci una gran feina.