Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit.