Noms: Takenobu Mitsuyoshi

Nova entrega d'aquesta secció dedicada a fer un petit homenatge a noms de la història dels videojocs que no són de primera línia, i per tant no coneguts pel gran públic, però que cal destacar per les contribucions que han fet a aquest mitjà.

Avui, com a l'última entrega, la de la compositora Yôko Shimomura, la cosa va de música. També tenim un compositor, aquest cop un home, amb una particularitat que va ser el que em va cridar l'atenció quan el vaig descobrir.

És el mestre Takenobu Mitsuyoshi (1967), un home associat a Sega perquè ha compost diverses de les bandes sonores més emblemàtiques dels seus videojocs, i ha participat d'alguna manera en moltes altres. 

Sembla que el primer títol en què va treballar va ser l'R360 G-LOC (1990), de recreativa, però la seva primera banda sonora important, sobretot pel fet que la va compondre, va ser la del Virtua Racing en versió arcade, de 1992. 

Aquí ja es pot apreciar el seu estil característic, amb el piano com un dels instruments més destacats, el d'una música que associem mentalment als videojocs de Sega poligonals, o els de l'AM2 que va triomfar en recreatives, Saturn i Dreamcast. 

L'any 1994, en col·laboració amb en Takayuki Nakamura, un altre veterà, va compondre la banda sonora d'aquest també emblemàtic títol:

El Virtua Fighter 2, un dels videojocs de lluita 3D més importants de la història, duu la seva música. D'ell també sentim les creacions per a grans títols com el Sega Rally Championship (1995) i seqüela (2006), el Virtua Fighter 3 (1996), els dos primers Virtua Striker (1994 i 1997), el Fighters Megamix (1997), els dos Shenmue (1999 i 2001) en col·laboració amb altres músics o, sorprenentment, al tema F-Zero Medley del Super Smash Bros. Ultimate (2018), on també canta.

Aquests són només els noms més destacats, però si el coneixeu i trobeu a faltar l'esment d'un joc (i la seva saga) teniu raó. El que passa és que l'he deixat per al final. El motiu que fa que el mestre Mitsuyoshi sigui diferent és que també s'ha encarregat de posar la veu a alguns temes de les seves bandes sonores:

Un vídeo que fa posar la pell de gallina a qualsevol fan de Sega. La mítica cançó del Daytona USA (1993) la coneixem des de fa anys, però descobrir la cara de qui la canta i saber que és un compositor de bandes sonores de videojocs és una altra cosa.

També va compondre i cantar per a continuacions d'aquell títol, Daytona USA 2 (1996) i Daytona Championship USA (2017). 

Aquesta bogeria, la versió cantada del tema mític de l'Alex Kidd in Miracle World, també porta la seva veu, i va sortir a l'Alex Kidd Complete Album, de 2014. 

És només un exemple més de les múltiples col·laboracions que ha fet al llarg de la seva carrera, que ha comprès composicions, però també arranjaments, instruments concrets, parts vocals... Un artista polifacètic que és una llegenda vida de Sega. 

No és estrany, doncs, que la seva música també s'hagi pogut sentir en concerts tocada per orquestres, concretament la del Shenmue, que va formar part de l'edició de 2003 del Symphonic Game Music Concert de Lepzig, Alemanya, un recital que va suposar la primera vegada que la música de videojocs protagonitzava un concert fora del Japó.

Història de les videoconsoles: Saturn

Fa uns dies, concretament el 22 de novembre, se celebraven els 20 anys del llançament de la consola de 32 bits de Sega al Japó. Per a la mateixa efemèride als Estats Units haurem d'esperar fins l'11 de maig i a Europa el 8 de juliol, evidentment de 2015.

I vaig pensar: coi, encara no he dedicat una entrada a la meva estimada Saturn a la secció d'Història de les videoconsoles! Per tant, em disposo a esmenar l'omissió i a intentar fer justícia a aquesta videoconsola que va tenir menys èxit del que es mereixia, eclipsada per una competència que s'estrenava al mercat amb resultats sorprenentment bons, però també per culpa d'errors de la pròpia Sega, i que va ser la meva quarta plataforma de videojocs.

Després de l'MSX (que havia comprat el meu pare quan jo amb prou feines tenia ús de raó) la feina va ser meva per convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, quan tenia 10 anys. Pel meu 12è aniversari, l'any 1994, vaig aconseguir que em regalessin la Mega Drive, i dos anys i escaig després, per Nadal de 1996, enamorat de la Saturn d'un company d'institut i encara que ja coneixia la Playstation des de l'any anterior —i havia pensat allò de "Sony fent consoles? Pfff"—, vaig fer campanya per una 32 bits de Sega i efectivament, gràcies a la generositat dels meus pares, que sempre intentaven treure'm les coses del cap però suposo que només era una estratègia per determinar fins a quin punt volia de debò les coses que demanava, el dia de Nadal de 1996 em vaig llevar amb una Saturn i un Sega Rally sobre la taula.

Però la consola va sortir, com deia, a finals de 1994 al Japó i, durant l'any següent, als principals mercats Occidentals. Ja des del principi es va cometre una sèrie d'errors, i és que Sega Japó i Sega Amèrica van anar per dues bandes diferents.



L'any 1992 Sega, a través de l'estudi intern AM2, estava triomfant amb coses com aquesta en recreatives, i les volia portar a format domèstic d'alguna manera que permetés, també, dur-hi els videojocs dels anys següents. Calia fer una màquina de 32 bits i mentre uns apostaven per una nova consola, d'altres no ho acabaven de veure clar i volien insistir en millorar la Mega Drive, malgrat el fracàs del Mega-CD.

Això va donar com a resultat el desenvolupament en paral·lel del perifèric 32X, que teòricament transformava la Mega Drive, de 16 bits, en una màquina de 32, i per altra banda de la nova consola, la que seria la Saturn. Tots dos productes van sortir al mercat, però el primer va ser un fracàs absolut, amb un total de 40 títols dels quals molts eren simples conversions del catàleg de la Mega Drive.



Amb anuncis com aquest, protagonitzats pel personatge creat expressament Segata Sanshirô, s'anunciava la Saturn (o Sega Saturn, encara que a mi no m'agrada dir-li així) al Japó. I certament s'havia aconseguit crear una videoconsola de 32 bits que reproduïa amb una fidelitat gairebé absoluta el que s'estava aconseguint, en termes de 3D poligonals, a les recreatives, alhora que es desenvolupaven videojocs de qualitat semblant expressament per al mercat domèstic.

El mateix any que havia de sortir, però, es van conèixer detalls de la futura Playstation de Sony que van obligar Sega a reestructurar la nova consola per tal de fer-la més adient per a les 3D i el resultat va ser un sistema complicat per als programadors de videojocs, problema que s'ha citat sempre com un dels motius del fracàs de la consola, que no trigaria gaire a perdre el suport de les third parties o companyies externes.



Com acostumo a fer en aquests casos, poso un vídeo amb una selecció de títols feta pel seu autor en què podem veure una gran quantitat de videojocs de tota mena de gèneres, perquè malgrat la disminució del suport de les third parties que esmentava, al principi sí que hi va haver grans títols multiplataforma amb versió per a la Saturn, com el Resident Evil o el Tomb Raider, per dir-ne només alguns.

Però sí que va arribar un punt que era obvi que molts grans títols no arribaven a la 32 bits de Sega, i sí a la de Sony, cosa que va provocar també un desencantament en els seus usuaris, com vaig comprovar personalment. L'inesperat èxit de la primera consola de Sony, així com l'arribada de la Nintendo 64 el 1996, van fer quedar la Saturn en un decebedor tercer lloc i va ser descontinuada l'any 2000 al Japó, que és on va aguantar més. Als Estats Units, on les tensions amb Sega Japó havien provocat un caos a l'empresa, es va decidir deixar de donar-li suport el 1998, més encara quan la Dreamcast, la següent consola, ja estava anunciada. I a Europa, que sempre ha anat a remolc dels altres mercats, la situació no va ser gaire diferent. Els últims títols de cada mercat els podeu veure en aquesta entrada.



El catàleg de la consola compta amb grans títols de la pròpia Sega com aquest Nights into Dreams, una meravella encara ara respectada i amb una seqüela per a la Wii, l'esmentat Sega Rally, el Manx TT, el Daytona USA, la saga Panzer Dragoon, la saga Virtua Fighter, el Fighters Megamix i molts altres... Però es va trobar a faltar un Sonic, perquè una consola de Sega sense jocs de la seva mascota quedava coixa.

Sí que hi va haver el Sonic R, un dels meus preferits, però era de curses. El plataformes que es mereixia i que esperàvem es va quedar en el projecte Sonic X-Treme, que no va veure la llum almenys de manera oficial, i per tal de veure l'eriçó blau corrent pel món hauríem d'esperar fins l'arribada del Sonic Adventure de la Dreamcast.



Una de les coses bones que té la Saturn és que d'una manera relativament senzilla podem accedir a l'encara més interessant catàleg de videojocs japonesos que no van arribar a Occident, i on hi ha meravelles com el Dragon Ball Z: Shin Butôden, el més semblant que hi havia en aquella època als Budôkai Tenkaichi en termes de nombre de personatges jugables, i que va tenir una versió força dolenta, i això és indiscutible, en el Dragon Ball Z: Ultimate Battle 22 de la Playstation, que curiosament sí que ens va arribar.

En fi, la retirada del suport de les companyies externes, la feina ben feta per part de la competència, la guerra interna de Sega, un llançament sorpresa abans del que estava previst (que va agafar mitjans de comunicació i botigues en calçotets i no en van poder fer la promoció adequada) i la mala imatge que Sega havia adquirit amb el Mega-CD i el 32X —que se sumaria a la de la Saturn en el futur fracàs de la Dreamcast— van acabar prematurament amb una consola que amb prou feines va arribar a vendre 10 milions d'unitats arreu del món i que ara, en retrospectiva, es considera que té un catàleg de jocs exclusius més que remarcable i gaudeix d'una scene molt activa d'usuaris nostàlgics.

Jo mateix, tot i que m'encanta, em vaig sentir abandonat per Sega i ja no em vaig tornar a interessar pels videojocs durant uns quants anys, fins al punt que em vaig saltar una generació sencera de consoles. Quan hi vaig tornar, enfocat sobretot per l'interès per l'escena retro, vaig començar a comprar-me títols de la Saturn que em faltaven, i encara ara intento anar augmentant el meu catàleg (el mateix Nights, amb el seu comandament analògic, el vaig aconseguir fa pocs anys), tasca per desgràcia cada cop més difícil pel nivell especulatiu a què ha arribat el mercat de segona mà durant els darrers anys.

En qualsevol cas la Saturn va ser, i encara és, una de les consoles més especials per a mi, l'última que em van regalar durant l'adolescència. En el futur n'obtindria d'altres gràcies a donacions i compres de segona mà, i em regalarien la Nintendo DS pels 25 anys i la 3DS pels 30, però la Saturn va ser l'última consola que em van regalar els meus pares quan era relativament petit. 



       

Els meus videojocs preferits: Saturn

Avui publico la segona entrega d'una secció que vaig crear no fa gaire, dedicada a repassar quins són els 5 títols que més m'agraden del catàleg que posseeixo de les meves consoles. Com vaig dir en parlar  dels de la Gameboy, aquests són els videojocs que més m'agraden d'entre els que tinc. Si no n'esmento algun que trobeu imprescindible vol dir que o bé no el tinc, o a mi no m'ha marcat tant.

Malauradament en tinc unes quantes que, en haver-les comprat quan ja eren retro, no conec gaire profundament, però les que sí que he espremut més aniran protagonitzant noves entregues, com és el cas de la Saturn, un sistema que no he tocat tant, a 3 Botons i START, com m'agradaria. Som-hi, doncs, i tal com em vénen al cap (no estan ordenats per preferències).

Després de la feina que m'havia costat convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, i després la Mega Drive, la Saturn per al Nadal de 1996 va ser força difícil. Els pares no entenen gaire el nostre desig de tenir noves consoles, es pensen que amb una passarem ben bé una dècada. 

En fi, com que els meus sempre s'han portat molt bé amb mi i han mostrat una generositat infinita, per Nadal vaig tenir la Saturn i l'acompanyava el Sega Rally Championship (1995), que també havia demanat.

De caràcter marcadament arcade, es tracta d'un títol de conducció i concretament de ral·lis i no he sigut mai gaire bo en aquest gènere, però quan només tenia aquest joc i la pseudodemo Christmas Nights into Dreams li vaig dedicar tantes hores que al final el vaig dominar fins al punt que me'l podia acabar sense ni roçar els altres cotxes o les parets, i superant els meus propis rècords. Això, en mi, és moltíssim.

Els gràfics d'estètica més aviat anime i plens de color i els atacs especials amb focs artificials són quelcom típic dels videojocs de lluita de Capcom (tant els crossovers com els que no ho són) des de fa molts anys, però jo em vaig començar a acostumar a l'estàndard amb l'Street Fighter Alpha 2 (1996), tot i que no en tenia la primera part i el meu únic Street Fighter fins llavors era el Super Street Fighter II de la Mega Drive. 

Havia sortit per a d'altres sistemes com la Super Nintendo i la Playstation, però jo tenia la Saturn i per a aquesta consola me'l vaig comprar (o fer regalar, ja no me'n recordo). Amb les bases apreses dels altres Street Fighter, el que havia d'aprendre ara eren els atacs especials i els atacs en general del fotimer de personatges nous que presentava. Encara ara em sembla un títol espectacular, i tinc ganes de provar (encara no he pogut fer-ho) la tercera part.

Per cert, ja compto amb què no us ho creureu, però una de les pantalles, la que s'ambienta en un restaurant, la vaig somiar anys abans que existís el joc. Va ser una mena de somni premonitori, i quan la vaig veure em vaig quedar garratibat. 

També de Capcom tenim el Resident Evil (1997 a la Saturn), el títol inaugural d'una franquícia llegendària del gènere conegut com a survival horror. Que sí, que va sortir primer per a la Playstation, però també hi era en Saturn i això és quelcom que no deixaré de reivindicar, perquè sovint els mitjans especialitzats ometen la dada i enfonsen encara més la 32 bits de Sega en l'oblit.



Amb una realització tècnica impecable, els curiosos controls que caracteritzarien les primeres entregues de la saga i elements que s'hi quedarien per sempre, el Resident Evil el vaig aconseguir precisament després de comprar el Sega Touring Car, quedar-ne profundament decebut a l'instant i tornar aquella mateixa tarda a la botiga a canviar-lo per aquest, en una transacció que encara ara no entenc com em van acceptar, atès que ja l'havia obert i provat.

El cas és que amb aquest videojoc m'ho vaig passar d'allò més bé, patint per la manca de munició i de punts de desar la partida, i sobretot amb els ensurts que em fotien els zombis quan apareixien del no res o, pensant que els havia mort, de sobte m'enganxaven un peu i em començaven a mossegar. Brutal.

Del Manx TT SuperBike (1997) només sabia que era un arcade de motos de molt d'èxit de la pròpia Sega i que amb un truc hi podíem muntar ovelles en comptes de motos. Quan en van fer la versió domèstica per a la Saturn va esdevenir un dels meus objectius i no vaig trigar gaire a aconseguir-lo.

Amb un control més exigent que el del Sega Rally (títol amb què per força l'he de comparar perquè malgrat el canvi de vehicle no deixa de ser del mateix gènere), molt millor —diuen— amb el comandament analògic, però amb una sensació de velocitat força superior, també li vaig dedicar tantes hores que al final el dominava.

Ara bé, en aquest cas, quan molt de tant en tant decideixo fer-hi alguna partida es nota que la manca de costum ha fet estralls en les meves habilitats. Però bé, això em dóna una excusa perfecta per a jugar-hi seriosament una altra vegada i anar desbloquejant motos i circuits. I escoltar la seva espectacular banda sonora.

Acabo amb un altre de velocitat, però en aquest cas de to completament diferent. El Sonic R (1997) és un precedent dels Sonic Riders i els excel·lents títols actuals de la saga Sonic & All-Stars Racing, però en comptes de vehicles la majoria dels seus personatges competeix a les curses anant a peu.

Ja la podeu sentir al vídeo: un dels seus punts forts, i per desgràcia l'únic element que el públic i la crítica van aplaudir, és la seva banda sonora. 

És cert que es troba molt lluny dels títols de velocitat actuals d'en Sonic i els seus amics, i sens dubte dels Mario Kart (les comparacions són odioses i sens dubte en van perjudicar la percepció), però a mi m'encanta, el vaig trobar molt original i a més és enormement rejugable, perquè a banda de quedar primers tenim la possibilitat de buscar objectes, tot intentant guanyar igualment la cursa, que ens permeten desbloquejar personatges.

Aquests són, doncs, els jocs del meu catàleg de la Saturn que triaria si m'obliguessin a escollir-ne només 5, però en deixo fora alguns que també m'agraden moltíssim. A més, n'hi ha que he anat comprant de més gran i encara no he espremut gaire, com el mític Nights into Dreams, i d'altres que encara no he aconseguit adquirir perquè al mercat de segona mà se'n demanen preus per a mi inacceptables. Qui sap si algun d'ells arribarà a ficar-se algun dia en el meu Top 5...