Consoles desconegudes: FM Towns Marty

La cinquena generació de videoconsoles, la que va tenir lloc més o menys entre 1993 i 2001 i que es va caracteritzar per consoles de 32 o 64 bits que tenien títols majoritàriament poligonals (el que llavors es considerava 3D de debò), va tenir com a representants més destacades la Saturn, la Playstation i la Nintendo 64, però n'hi va haver d'altres, amb menys èxit i per tant menys ressò.

Una d'elles és la que avui protagonitza la nova entrada de la secció Consoles desconegudes: es tracta de l'FM Towns Marty, de Fujitsu, que es va llançar de manera exclusiva al Japó el febrer de 1993 (hi ha fonts que diuen 1991, però) i que, malgrat el poc impacte que va tenir en la història d'aquest mitjà d'entreteniment, resulta que es considera la primera màquina d'aquella generació.

Si us en sona el nom potser us passa com a mi: la part "FM Towns" em recordava alguna cosa, i és que el 1989 Fujitsu havia llançat l'FM Towns, un ordinador. Doncs bé, la Marty va sortir 4 anys (o 2) després pensada exclusivament per a videojocs, amb unitat de CD —de fet, la versió PC va ser una de les primeres màquines en dur unitat de CD— i també de disquet de 3.5, dos ports per a comandaments de només 2 botons i retrocompatibilitat amb els videojocs de l'FM Towns, en alguns casos gràcies a accessoris com ara el teclat i el ratolí.

Aquí tenim un vídeo que recull els que l'autor considera que són els 20 videojocs més importants d'aquella consola. Com podeu observar, i si repassem una llista dels títols del seu catàleg també ho veurem, es tracta de jocs de 16 bits, en realitat. Bons, populars, ben convertits, però de 16 bits.

Entre els videojocs disponibles per a l'FM Towns Marty destaquen entregues de les sagues Alone in the Dark, After Burner, Monkey Island, Indiana Jones, Lemmings, Ultima, Wing Commander o Shadow of the Beast, però també títols com l'Splatterhouse, el Sim City, l'R-Type, el Bubble Bobble o el Chase HQ, que segur que van fer feliços els propietaris del sistema —es veu que tenia unes quantes conversions perfectes de recreativa i les seves versions de jocs de PC en milloraven l'aspecte—, però no va tenir un catàleg massa nodrit (en una fitxa llegeixo que 73 jocs en total), li faltaven grans títols exclusius i la retrocompatibilitat amb l'FM Towns va començar a fallar amb l'arribada de nous jocs dissenyats expressament per a l'ordinador després del llançament de la Marty, molts dels quals no funcionaven a la consola per problemes generalment de RAM, incloent-hi pesos pesants com el Super Street Fighter II o el Samurai Shodown, que surten al vídeo perquè, com he pogut detectar, hi ha força confusió a l'hora de diferenciar FM Towns i FM Towns Marty.

La competència va ser un altre gran problema: en aquella època el públic es va decantar més cap als ordinadors i, poc després, arribarien les consoles de 32 bits que van funcionar de debò, amb gràfics poligonals com a denominador comú i grans propostes d'entreteniment.

  

L'any 1994 Fujitsu va intentar una altra estratègia: llançar un nou model, l'FM Towns Marty 2, que era més barat (un dels grans problemes del primer era el seu preu, que no va atraure un públic que associava la marca al públic infantil, al qual es dirigien molts dels títols de l'ordinador, tot i que la consola tenia diversos jocs de contingut sexual) i amb un color més fosc, però pel que fa a la resta, tot i les especulacions, les màquines eren idèntiques. També hi va haver una versió per a cotxes, l'FM Towns Car Marty, però és més aviat una curiositat i difícilment podria haver salvat el projecte.

No va servir de res, i el 1995 la companyia va decidir descontinuar la consola perquè es va adonar que no hi havia res a fer, que el seu intent de transformar en consola l'èxit que havia aconseguit amb l'FM Towns havia estat un fracàs. Que algunes companyies externes o third parties en llancessin nous videojocs fins el 1999 no va evitar que la Marty s'enfonsés en l'oblit, juntament amb la 3DO de Panasonic i la Jaguar d'Atari, encara més quan només va sortir al Japó, igual que altres sistemes companys de generació com l'Amiga CD32, la PC-FX de NEC, la Pippin i la Playdia de Bandai i la Loopy de Casio. 

Es veu que al Japó existeix el que s'anomena la "llei de Marty", que diu "si no continues oferint coses, no pots incrementar les vendes". A mi, que no tinc ni idea d'economia, em sembla obvi, però per alguna raó la llei va agafar el nom de la consola de Fujitsu. 

Si us interessa la consola, que certament té bons videojocs (però disponibles també en molts altres sistemes), heu de saber que és una de les més difícils d'aconseguir, per preu i per logística, i el mateix es pot dir del seu software. És el preu que cal pagar pel fet que es tracta d'una màquina exclusiva d'un país petit que, a més, va tenir tan pocs anys de vida. 

El catàleg pròpiament dit, tan limitat, el comandament de dos botons (a sobre amb cables curts) i l'elevada quantitat de consoles i unitats de disquet i CD que necessiten reparacions, entre altres coses, fan que molts aconsellin anar directament a la versió PC.

Els meus videojocs preferits: Saturn

Avui publico la segona entrega d'una secció que vaig crear no fa gaire, dedicada a repassar quins són els 5 títols que més m'agraden del catàleg que posseeixo de les meves consoles. Com vaig dir en parlar  dels de la Gameboy, aquests són els videojocs que més m'agraden d'entre els que tinc. Si no n'esmento algun que trobeu imprescindible vol dir que o bé no el tinc, o a mi no m'ha marcat tant.

Malauradament en tinc unes quantes que, en haver-les comprat quan ja eren retro, no conec gaire profundament, però les que sí que he espremut més aniran protagonitzant noves entregues, com és el cas de la Saturn, un sistema que no he tocat tant, a 3 Botons i START, com m'agradaria. Som-hi, doncs, i tal com em vénen al cap (no estan ordenats per preferències).

Després de la feina que m'havia costat convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, i després la Mega Drive, la Saturn per al Nadal de 1996 va ser força difícil. Els pares no entenen gaire el nostre desig de tenir noves consoles, es pensen que amb una passarem ben bé una dècada. 

En fi, com que els meus sempre s'han portat molt bé amb mi i han mostrat una generositat infinita, per Nadal vaig tenir la Saturn i l'acompanyava el Sega Rally Championship (1995), que també havia demanat.

De caràcter marcadament arcade, es tracta d'un títol de conducció i concretament de ral·lis i no he sigut mai gaire bo en aquest gènere, però quan només tenia aquest joc i la pseudodemo Christmas Nights into Dreams li vaig dedicar tantes hores que al final el vaig dominar fins al punt que me'l podia acabar sense ni roçar els altres cotxes o les parets, i superant els meus propis rècords. Això, en mi, és moltíssim.

Els gràfics d'estètica més aviat anime i plens de color i els atacs especials amb focs artificials són quelcom típic dels videojocs de lluita de Capcom (tant els crossovers com els que no ho són) des de fa molts anys, però jo em vaig començar a acostumar a l'estàndard amb l'Street Fighter Alpha 2 (1996), tot i que no en tenia la primera part i el meu únic Street Fighter fins llavors era el Super Street Fighter II de la Mega Drive. 

Havia sortit per a d'altres sistemes com la Super Nintendo i la Playstation, però jo tenia la Saturn i per a aquesta consola me'l vaig comprar (o fer regalar, ja no me'n recordo). Amb les bases apreses dels altres Street Fighter, el que havia d'aprendre ara eren els atacs especials i els atacs en general del fotimer de personatges nous que presentava. Encara ara em sembla un títol espectacular, i tinc ganes de provar (encara no he pogut fer-ho) la tercera part.

Per cert, ja compto amb què no us ho creureu, però una de les pantalles, la que s'ambienta en un restaurant, la vaig somiar anys abans que existís el joc. Va ser una mena de somni premonitori, i quan la vaig veure em vaig quedar garratibat. 

També de Capcom tenim el Resident Evil (1997 a la Saturn), el títol inaugural d'una franquícia llegendària del gènere conegut com a survival horror. Que sí, que va sortir primer per a la Playstation, però també hi era en Saturn i això és quelcom que no deixaré de reivindicar, perquè sovint els mitjans especialitzats ometen la dada i enfonsen encara més la 32 bits de Sega en l'oblit.



Amb una realització tècnica impecable, els curiosos controls que caracteritzarien les primeres entregues de la saga i elements que s'hi quedarien per sempre, el Resident Evil el vaig aconseguir precisament després de comprar el Sega Touring Car, quedar-ne profundament decebut a l'instant i tornar aquella mateixa tarda a la botiga a canviar-lo per aquest, en una transacció que encara ara no entenc com em van acceptar, atès que ja l'havia obert i provat.

El cas és que amb aquest videojoc m'ho vaig passar d'allò més bé, patint per la manca de munició i de punts de desar la partida, i sobretot amb els ensurts que em fotien els zombis quan apareixien del no res o, pensant que els havia mort, de sobte m'enganxaven un peu i em començaven a mossegar. Brutal.

Del Manx TT SuperBike (1997) només sabia que era un arcade de motos de molt d'èxit de la pròpia Sega i que amb un truc hi podíem muntar ovelles en comptes de motos. Quan en van fer la versió domèstica per a la Saturn va esdevenir un dels meus objectius i no vaig trigar gaire a aconseguir-lo.

Amb un control més exigent que el del Sega Rally (títol amb què per força l'he de comparar perquè malgrat el canvi de vehicle no deixa de ser del mateix gènere), molt millor —diuen— amb el comandament analògic, però amb una sensació de velocitat força superior, també li vaig dedicar tantes hores que al final el dominava.

Ara bé, en aquest cas, quan molt de tant en tant decideixo fer-hi alguna partida es nota que la manca de costum ha fet estralls en les meves habilitats. Però bé, això em dóna una excusa perfecta per a jugar-hi seriosament una altra vegada i anar desbloquejant motos i circuits. I escoltar la seva espectacular banda sonora.

Acabo amb un altre de velocitat, però en aquest cas de to completament diferent. El Sonic R (1997) és un precedent dels Sonic Riders i els excel·lents títols actuals de la saga Sonic & All-Stars Racing, però en comptes de vehicles la majoria dels seus personatges competeix a les curses anant a peu.

Ja la podeu sentir al vídeo: un dels seus punts forts, i per desgràcia l'únic element que el públic i la crítica van aplaudir, és la seva banda sonora. 

És cert que es troba molt lluny dels títols de velocitat actuals d'en Sonic i els seus amics, i sens dubte dels Mario Kart (les comparacions són odioses i sens dubte en van perjudicar la percepció), però a mi m'encanta, el vaig trobar molt original i a més és enormement rejugable, perquè a banda de quedar primers tenim la possibilitat de buscar objectes, tot intentant guanyar igualment la cursa, que ens permeten desbloquejar personatges.

Aquests són, doncs, els jocs del meu catàleg de la Saturn que triaria si m'obliguessin a escollir-ne només 5, però en deixo fora alguns que també m'agraden moltíssim. A més, n'hi ha que he anat comprant de més gran i encara no he espremut gaire, com el mític Nights into Dreams, i d'altres que encara no he aconseguit adquirir perquè al mercat de segona mà se'n demanen preus per a mi inacceptables. Qui sap si algun d'ells arribarà a ficar-se algun dia en el meu Top 5...