La cinquena generació de videoconsoles, la que va tenir lloc més o menys entre 1993 i 2001 i que es va caracteritzar per consoles de 32 o 64 bits que tenien títols majoritàriament poligonals (el que llavors es considerava 3D de debò), va tenir com a representants més destacades la Saturn, la Playstation i la Nintendo 64, però n'hi va haver d'altres, amb menys èxit i per tant menys ressò.
Una d'elles és la que avui protagonitza la nova entrada de la secció Consoles desconegudes: es tracta de l'FM Towns Marty, de Fujitsu, que es va llançar de manera exclusiva al Japó el febrer de 1993 (hi ha fonts que diuen 1991, però) i que, malgrat el poc impacte que va tenir en la història d'aquest mitjà d'entreteniment, resulta que es considera la primera màquina d'aquella generació.
Si us en sona el nom potser us passa com a mi: la part "FM Towns" em recordava alguna cosa, i és que el 1989 Fujitsu havia llançat l'FM Towns, un ordinador. Doncs bé, la Marty va sortir 4 anys (o 2) després pensada exclusivament per a videojocs, amb unitat de CD —de fet, la versió PC va ser una de les primeres màquines en dur unitat de CD— i també de disquet de 3.5, dos ports per a comandaments de només 2 botons i retrocompatibilitat amb els videojocs de l'FM Towns, en alguns casos gràcies a accessoris com ara el teclat i el ratolí.
Aquí tenim un vídeo que recull els que l'autor considera que són els 20 videojocs més importants d'aquella consola. Com podeu observar, i si repassem una llista dels títols del seu catàleg també ho veurem, es tracta de jocs de 16 bits, en realitat. Bons, populars, ben convertits, però de 16 bits.
Entre els videojocs disponibles per a l'FM Towns Marty destaquen entregues de les sagues Alone in the Dark, After Burner, Monkey Island, Indiana Jones, Lemmings, Ultima, Wing Commander o Shadow of the Beast, però també títols com l'Splatterhouse, el Sim City, l'R-Type, el Bubble Bobble o el Chase HQ, que segur que van fer feliços els propietaris del sistema —es veu que tenia unes quantes conversions perfectes de recreativa i les seves versions de jocs de PC en milloraven l'aspecte—, però no va tenir un catàleg massa nodrit (en una fitxa llegeixo que 73 jocs en total), li faltaven grans títols exclusius i la retrocompatibilitat amb l'FM Towns va començar a fallar amb l'arribada de nous jocs dissenyats expressament per a l'ordinador després del llançament de la Marty, molts dels quals no funcionaven a la consola per problemes generalment de RAM, incloent-hi pesos pesants com el Super Street Fighter II o el Samurai Shodown, que surten al vídeo perquè, com he pogut detectar, hi ha força confusió a l'hora de diferenciar FM Towns i FM Towns Marty.
La competència va ser un altre gran problema: en aquella època el públic es va decantar més cap als ordinadors i, poc després, arribarien les consoles de 32 bits que van funcionar de debò, amb gràfics poligonals com a denominador comú i grans propostes d'entreteniment.
L'any 1994 Fujitsu va intentar una altra estratègia: llançar un nou model, l'FM Towns Marty 2, que era més barat (un dels grans problemes del primer era el seu preu, que no va atraure un públic que associava la marca al públic infantil, al qual es dirigien molts dels títols de l'ordinador, tot i que la consola tenia diversos jocs de contingut sexual) i amb un color més fosc, però pel que fa a la resta, tot i les especulacions, les màquines eren idèntiques. També hi va haver una versió per a cotxes, l'FM Towns Car Marty, però és més aviat una curiositat i difícilment podria haver salvat el projecte.
No va servir de res, i el 1995 la companyia va decidir descontinuar la consola perquè es va adonar que no hi havia res a fer, que el seu intent de transformar en consola l'èxit que havia aconseguit amb l'FM Towns havia estat un fracàs. Que algunes companyies externes o third parties en llancessin nous videojocs fins el 1999 no va evitar que la Marty s'enfonsés en l'oblit, juntament amb la 3DO de Panasonic i la Jaguar d'Atari, encara més quan només va sortir al Japó, igual que altres sistemes companys de generació com l'Amiga CD32, la PC-FX de NEC, la Pippin i la Playdia de Bandai i la Loopy de Casio.
Es veu que al Japó existeix el que s'anomena la "llei de Marty", que diu "si no continues oferint coses, no pots incrementar les vendes". A mi, que no tinc ni idea d'economia, em sembla obvi, però per alguna raó la llei va agafar el nom de la consola de Fujitsu.
Si us interessa la consola, que certament té bons videojocs (però disponibles també en molts altres sistemes), heu de saber que és una de les més difícils d'aconseguir, per preu i per logística, i el mateix es pot dir del seu software. És el preu que cal pagar pel fet que es tracta d'una màquina exclusiva d'un país petit que, a més, va tenir tan pocs anys de vida.
El catàleg pròpiament dit, tan limitat, el comandament de dos botons (a sobre amb cables curts) i l'elevada quantitat de consoles i unitats de disquet i CD que necessiten reparacions, entre altres coses, fan que molts aconsellin anar directament a la versió PC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada