El personatge: Knuckles

Observo que he fet relativament poques entrades sobre personatges dels videojocs, i sobretot em sorprèn que en els darrers anys ho he estat fent amb una freqüència d'un cop l'any, o fins i tot menys. Avui trenco aquesta tendència amb un homenatge a un personatge de Sega que ja fa molts anys que podem veure als jocs d'en Sonic o aquells en què es troben diversos personatges de l'antiga rival de Nintendo, generalment de caire lúdic i/o competitiu.

És en Knuckles, l'equidna -animal que, juntament amb l'ornitorinc, és l'únic mamífer que pon ous-, un personatge que és dels més coneguts dels que apareixen a la veterana i prolífica saga de l'eriçó blau de Sega, però que tot i la seva popularitat (sembla que és el quart més estimat, per darrere d'en Tails, en Shadow i el mateix Sonic) va debutar com a enemic.



Era l'any 1994 i al meravellós Sonic 3 de la Mega Drive ens el trobàvem com a enemic controlat pel Dr. Robotnik, avui Dr. Eggman. A diferència del mateix científic boig, que era un humà gras i de comportament ridícul, en Knuckles era un animal antropomòrfic, com en Sonic i en Tails, i tenia un atractiu diferent. Repetiria en el seu paper de dolent al Sonic Triple Trouble, també de 1994 i en exclusiva per a la Game Gear.

Però per tal de poder-lo controlar, un cop caiguda la bena i aliat amb els bons, ens hauríem d'esperar al Sonic & Knuckles, que va sortir també aquell any però uns mesos més tard.



Seria al Sonic & Knuckles, un curiós títol que es presenta en un cartutx diferent de tots els altres que hi ha al catàleg de la Mega Drive. Perquè hi trobem una aventura que continua els esdeveniments del Sonic 3 i ens permet controlar en Sonic o en Knuckles, que pot escalar parets amb les punxes que té als artells ("knuckles" en anglès), però permet col·locar-hi els cartutxos del Sonic 2 i el Sonic 3, amb diferents efectes.

En el cas de la segona entrega de la saga podem passar-nos el joc amb en Knuckles en comptes d'en Sonic o en Tails, i si hi posem el Sonic 3 tenim una versió lleugerament diferent del joc original, però a més si hi aconseguim les 7 Chaos Emeralds podrem aconseguir les Super Emeralds del Sonic & Knuckles, inaccessibles d'una altra manera. Amb el primer Sonic the Hedgehog no hi ha cap connexió, i posar aquest cartutx al del Sonic & Knuckles donava el mateix resultat que posar-hi el del FIFA 95 o l'Altered Beast: un missatge d'error.



En Knuckles començava a ser molt popular i Sega va decidir donar-li el protagonisme de l'únic joc de la franquícia que sortiria per al perifèric-consola 32X, el Knuckles Chaotix, de 1995, que en realitat era un spin-off i és un dels pocs jocs de la saga que no permeten controlar en Sonic.

Aquí, amb una mecànica molt semblant al que estàvem acostumats a veure, ens sorprenien però amb una característica única, que era el control d'en Knuckles i un dels seus amics alhora, units per una mena de corda màgica que hi ha entre dos anells. Els afortunats que tenen el fallit accessori tenen, o desitgen tenir, aquest videojoc que a l'actualitat es ven per prop de 300 euros tranquil·lament.



El 1998-1999 sortia per a la Dreamcast el genial Sonic Adventure, en què en Knuckles era un dels 6 personatges jugables, i cadascun d'ells tenia una història diferent. En el mateix sentit el podríem controlar el 2001 al Sonic Adventure 2.



El 2003, amb la Dreamcast ja abandonada i la retirada de Sega de la creació de consoles, sortiria el primer videojoc de la franquícia per a màquines de Microsoft i Sony. Era el Sonic Heroes, la continuació argumental del Sonic Adventure 2, i estava disponible per a la Gamecube, la Xbox i la Playstation 2.

Aquí podíem triar entre 4 equips de 3 personatges, un total de 12, i en Knuckles formava part del Team Sonic. Avançàvem per les pantalles alternant, segons la necessitat, entre els tres personatges, però sempre en controlàvem un i els altres dos ens seguien.



I he dit que amb el Sonic Heroes s'estrenava a Microsoft i a Sony, perquè a Nintendo ja ho havia fet amb el Sonic Advance, de 2001-2002 i per a la Gameboy Advance, on per cert si no vaig errat tenim el primer dels pocs exemples de jocs de plataformes de la franquícia amb en Knuckles controlable en consoles portàtils.

Després de l'èxit d'aquest videojoc, que va tenir una versió per a la N-Gage de Nokia anomenada SonicN, hi va haver dues seqüeles, el Sonic Advance 2 i el Sonic Advance 3, respectivament de 2002-2003 i 2004.



La seva última aparició en un joc de plataformes és la de l'spin-off conegut com a Sonic Boom, franquícia formada per una sèrie animada, un còmic i els videojocs Sonic Boom: Rise of Lyric (Wii U), Sonic Boom: Shattered Crystal (Nintendo 3DS), que es consideren ja els pitjors videojocs de tota la història d'en Sonic, i per al 2016 Sonic Boom: Fire & Ice (Nintendo 3DS), amb què esperem que hagin après la lliçó.



Pel que fa als jocs no de plataformes, sinó competitius o lúdics que deia al principi, la primera aparició d'en Knuckles es va produir el 1995 al Sonic Drift 2 de la Game Gear, la seqüela del primer intent fallit d'imitar el Super Mario Kart de la Super Nintendo. També el podíem portar al joc de curses a peu Sonic R, de la Saturn, que va sortir el 1997. I al Sonic Riders (2006) i el Sonic Riders: Zero Gravity (2008), multiplataformes, i el Sonic Free Riders (Xbox 360 -Kinect-, 2010), en què els personatges corrien sobre aerotaules i que no van tenir gaire bona acollida.



Molt millors, i també amb en Knuckles com un dels pilots, eren els multiplataformes Sonic & Sega All-Stars Racing (2010) i Sonic & All-Stars Racing Transformed (2012). 



Pel que fa a la lluita, al Sonic the Fighters, llançat per a recreatives el 1996 i disponible en consoles només a través del Sonic Gems Collection (2005) i als basars de la Xbox 360 i la Playstation 3 el 2012, era un dels lluitadors, com també al molt diferent, però també de lluita, Sonic Battle (Gameboy Advance, 2003).



A l'RPG Sonic Chronicles: The Dark Brotherhood, de 2008 i només per a la Nintendo DS, tenia un paper important i el podíem veure en un gènere gens habitual a l'univers Sonic.



També tenim la saga dels títols basats en els Jocs Olímpics, que ja duu unes quantes entregues per a consoles de sobretaula i portàtils de Nintendo, en què els universos Sonic i Mario s'uneixen i que va començar amb l'històric Mario & Sonic at the Olympic Games (Wii, 2007 i Nintendo DS, 2008), i on òbviament l'equidna és un dels personatges que podem portar.

Ara bé, no sempre ha estat present en aquests jocs multitudinaris i de caire social, dels quals també cal esmentar el mediocre Sonic Shuffle, la resposta de Sega als Mario Party, que va sortir entre 2000 i 2001 per a la Dreamcast. No, en Knuckles també ha estat absent unes quantes vegades (no el podem controlar per exemple al Sega Superstars Tennis), i en d'altres ocasions fa cameos o també papers de suport, com en el cas del Sonic Generations (Playstation 3, Xbox 360, Nintendo 3DS i PC, 2011), el Sonic Rush (Nintendo DS, 2005) o el Sonic Lost World (Nintendo 3DS, Wii U i PC, 2013), entre altres.



Naturalment també havia de sortir als productes derivats de la franquícia. No només és fàcil trobar-ne marxandatge, sinó que el 1996 va fer el seu debut en versió animada amb l'OVA Sonic the Hedgehog, però també va sortir a les sèries Sonic Underground (1999), Sonic X (2003-2004) i des de 2014 a Sonic Boom, que més amunt explicava que havia generat dos lamentables videojocs amb la seva proposta de redisseny dels personatges i el seu món. I, per acabar, també el podem veure a les longeves col·leccions de còmics Sonic the Comic i Sonic the Hedgehog.

Com podem veure en Knuckles, tot i que no és tan inseparable d'en Sonic com en Tails, és clarament el tercer personatge en importància i nombre d'aparicions -amb el permís del Dr. Eggman-, i sens dubte un dels personatges més populars de la saga més popular de Sega, per tant un dels màxims representants de la companyia, i és per això que li volia dedicar un homenatge.

Els meus videojocs preferits: Saturn

Avui publico la segona entrega d'una secció que vaig crear no fa gaire, dedicada a repassar quins són els 5 títols que més m'agraden del catàleg que posseeixo de les meves consoles. Com vaig dir en parlar  dels de la Gameboy, aquests són els videojocs que més m'agraden d'entre els que tinc. Si no n'esmento algun que trobeu imprescindible vol dir que o bé no el tinc, o a mi no m'ha marcat tant.

Malauradament en tinc unes quantes que, en haver-les comprat quan ja eren retro, no conec gaire profundament, però les que sí que he espremut més aniran protagonitzant noves entregues, com és el cas de la Saturn, un sistema que no he tocat tant, a 3 Botons i START, com m'agradaria. Som-hi, doncs, i tal com em vénen al cap (no estan ordenats per preferències).

Després de la feina que m'havia costat convèncer els meus pares que em compressin la Gameboy, i després la Mega Drive, la Saturn per al Nadal de 1996 va ser força difícil. Els pares no entenen gaire el nostre desig de tenir noves consoles, es pensen que amb una passarem ben bé una dècada. 

En fi, com que els meus sempre s'han portat molt bé amb mi i han mostrat una generositat infinita, per Nadal vaig tenir la Saturn i l'acompanyava el Sega Rally Championship (1995), que també havia demanat.

De caràcter marcadament arcade, es tracta d'un títol de conducció i concretament de ral·lis i no he sigut mai gaire bo en aquest gènere, però quan només tenia aquest joc i la pseudodemo Christmas Nights into Dreams li vaig dedicar tantes hores que al final el vaig dominar fins al punt que me'l podia acabar sense ni roçar els altres cotxes o les parets, i superant els meus propis rècords. Això, en mi, és moltíssim.

Els gràfics d'estètica més aviat anime i plens de color i els atacs especials amb focs artificials són quelcom típic dels videojocs de lluita de Capcom (tant els crossovers com els que no ho són) des de fa molts anys, però jo em vaig començar a acostumar a l'estàndard amb l'Street Fighter Alpha 2 (1996), tot i que no en tenia la primera part i el meu únic Street Fighter fins llavors era el Super Street Fighter II de la Mega Drive. 

Havia sortit per a d'altres sistemes com la Super Nintendo i la Playstation, però jo tenia la Saturn i per a aquesta consola me'l vaig comprar (o fer regalar, ja no me'n recordo). Amb les bases apreses dels altres Street Fighter, el que havia d'aprendre ara eren els atacs especials i els atacs en general del fotimer de personatges nous que presentava. Encara ara em sembla un títol espectacular, i tinc ganes de provar (encara no he pogut fer-ho) la tercera part.

Per cert, ja compto amb què no us ho creureu, però una de les pantalles, la que s'ambienta en un restaurant, la vaig somiar anys abans que existís el joc. Va ser una mena de somni premonitori, i quan la vaig veure em vaig quedar garratibat. 

També de Capcom tenim el Resident Evil (1997 a la Saturn), el títol inaugural d'una franquícia llegendària del gènere conegut com a survival horror. Que sí, que va sortir primer per a la Playstation, però també hi era en Saturn i això és quelcom que no deixaré de reivindicar, perquè sovint els mitjans especialitzats ometen la dada i enfonsen encara més la 32 bits de Sega en l'oblit.



Amb una realització tècnica impecable, els curiosos controls que caracteritzarien les primeres entregues de la saga i elements que s'hi quedarien per sempre, el Resident Evil el vaig aconseguir precisament després de comprar el Sega Touring Car, quedar-ne profundament decebut a l'instant i tornar aquella mateixa tarda a la botiga a canviar-lo per aquest, en una transacció que encara ara no entenc com em van acceptar, atès que ja l'havia obert i provat.

El cas és que amb aquest videojoc m'ho vaig passar d'allò més bé, patint per la manca de munició i de punts de desar la partida, i sobretot amb els ensurts que em fotien els zombis quan apareixien del no res o, pensant que els havia mort, de sobte m'enganxaven un peu i em començaven a mossegar. Brutal.

Del Manx TT SuperBike (1997) només sabia que era un arcade de motos de molt d'èxit de la pròpia Sega i que amb un truc hi podíem muntar ovelles en comptes de motos. Quan en van fer la versió domèstica per a la Saturn va esdevenir un dels meus objectius i no vaig trigar gaire a aconseguir-lo.

Amb un control més exigent que el del Sega Rally (títol amb què per força l'he de comparar perquè malgrat el canvi de vehicle no deixa de ser del mateix gènere), molt millor —diuen— amb el comandament analògic, però amb una sensació de velocitat força superior, també li vaig dedicar tantes hores que al final el dominava.

Ara bé, en aquest cas, quan molt de tant en tant decideixo fer-hi alguna partida es nota que la manca de costum ha fet estralls en les meves habilitats. Però bé, això em dóna una excusa perfecta per a jugar-hi seriosament una altra vegada i anar desbloquejant motos i circuits. I escoltar la seva espectacular banda sonora.

Acabo amb un altre de velocitat, però en aquest cas de to completament diferent. El Sonic R (1997) és un precedent dels Sonic Riders i els excel·lents títols actuals de la saga Sonic & All-Stars Racing, però en comptes de vehicles la majoria dels seus personatges competeix a les curses anant a peu.

Ja la podeu sentir al vídeo: un dels seus punts forts, i per desgràcia l'únic element que el públic i la crítica van aplaudir, és la seva banda sonora. 

És cert que es troba molt lluny dels títols de velocitat actuals d'en Sonic i els seus amics, i sens dubte dels Mario Kart (les comparacions són odioses i sens dubte en van perjudicar la percepció), però a mi m'encanta, el vaig trobar molt original i a més és enormement rejugable, perquè a banda de quedar primers tenim la possibilitat de buscar objectes, tot intentant guanyar igualment la cursa, que ens permeten desbloquejar personatges.

Aquests són, doncs, els jocs del meu catàleg de la Saturn que triaria si m'obliguessin a escollir-ne només 5, però en deixo fora alguns que també m'agraden moltíssim. A més, n'hi ha que he anat comprant de més gran i encara no he espremut gaire, com el mític Nights into Dreams, i d'altres que encara no he aconseguit adquirir perquè al mercat de segona mà se'n demanen preus per a mi inacceptables. Qui sap si algun d'ells arribarà a ficar-se algun dia en el meu Top 5...

Jocs de la meva infantesa: Sonic R (Saturn)

Ara que he estrenat el Sonic & Sega All-Stars Racing with Banjoo & Kazooie de la Xbox 360 i que m'hi he enganxat, és el moment perfecte per parlar d'un joc de la meva infantesa  (adolescència, de fet) que hi té relació, el primer intent seriós (si no comptem, doncs, els Sonic Drift) de fer una mena de Mario Kart estil Sega. Estem parlant del Sonic R, de la Saturn.

En una consola que no va arribar mai a tenir un Sonic de plataformes propi i exclusiu, el Sonic R representava el projecte (acabat, perquè també hi havia el fallit Sonic X-treme) més semblant al que hauria estat un plataformes protagonitzat per la mascota de Sega a la consola de 32 bits de la companyia. 

Però aquest no era de plataformes, sinó de velocitat. Amb cotxes, com el Sonic & Sega All-stars Racing? No, aquests anaven a peu, i és que al cap i a la fi els personatges de l'Univers Sonic el que fan als seus jocs és córrer. Bastant més que en Mario, com a mínim. Per tant, era com un Mario Kart de Sega, però a peu (llevat de dues excepcions, que són l'Amy i el Dr. Robotnik (ara Dr. Eggman), que van motoritzats). 

Crec que la valoració d'aquest joc va ser (i encara és) injustament baixa. Deixant de banda la tradicional mania que molts mitjans han demostrat tenir amb Sega al llarg de la història (o, dit d'una altra manera, la tradicional tendència a puntuar durament els seus jocs, tant com a sobrevalorar els de les consoles de Sony), penso que es va comparar excessivament amb els Mario Kart, i era un producte completament diferent. 

Al Sonic R, de 1997, hi ha relativament pocs personatges (10 un cop estan tots desbloquejats), però al Mario Kart 64 (que és el que podem comparar amb aquest perquè gairebé van coincidir en els seus respectius llançaments) n'hi ha 8. Però, esclar, era un Mario Kart. Ei, i els Mario Kart són els meus jocs preferits, però les coses com són: el Sonic R té moltes coses bones i s'ha de jutjar pel que és, no per si s'assembla més o menys a la competència i si la supera o no. 

Si no heu mirat aquest vídeo, feu-ho. És una mostra del que aportava el Sonic R respecte a la "competència". A banda de córrer com bojos i quedar primers als pocs circuits que hi ha (perquè això és cert, només hi ha 5 circuits i les seves versions mirall), haurem de conèixer bé els traçats i les seves múltiples dreceres si volem desbloquejar tots els personatges (versions robòtiques d'en Sonic (el famós Metal Sonic), en Tails (el llegendari i maleït Tails Doll), en Knuckles i del mateix Dr. Robotnik, a més d'en Super Sonic). Repartides per totes les pantalles hi ha 5 monedes amb la cara d'en Sonic, que hem de reunir encara que ens facin perdre temps, i si després acabem en una de les tres primeres posicions podrem córrer contra un personatge desbloquejable. Si el guanyem, aquest cop concentrant-nos en la cursa, serà nostre. 

També hi ha les Emerald Chaos, més amagades que les monedes, i que ens permetran aconseguir la versió superguerrera d'en Sonic. Tot plegat fa el joc bastant rejugable, a més de tenir les típiques modalitats de Contra rellotge, versus, etc.

Una de les coses que sí que van triomfar amb el Sonic R és la banda sonora, espectacular, molt norantera i amb cançons enganxadisses com aquesta que es diu Can you feel the sunshine? Es pot escoltar també posant el CD del joc (del Sonic R, vull dir) en un reproductor de música, una pràctica poc habitual als videojocs.

I entre els molts homenatges a la història de Sega que fa el meravellós Sonic & Sega All-stars Racing hi ha dues cançons d'aquest joc, un detall molt bonic per als seguidors de tota la vida de la companyia de l'eriçó blau.

Com deia, crec que aquest joc és millor del que la crítica i el públic general el consideren. No és perfecte, els controls de vegades són complicats, podria ser més llarg, però és molt divertit, té uns gràfics molt bons (encara millors, però, a la versió de PC de 1998, on a més hi havia diferents efectes climàtics) i comparativament és millor que els mediocres Sonic Riders (2006), Sonic Riders Zero Grativy (2008) i Sonic Free Riders (2010).